Al final va acabar per donar-me un ultimàtum, -o tu o ell, em va dir. I tenia raó, tots tres no hi cabíem en aquell pis. Ella adorava la meva música, però prioritzava l'espai. No vaig tenir una altra sortida, abans que no llencés el piano per la finestra, que instal·lar-me a peu de vorera, entre la xocolateria suïssa i l'antiquari. I cada dia baixava al carrer a tocar les meves melodies, esperant que mai a ningú se li acudís endur-se'l. I ella em mirava des del balcó repenjada a la barana, sentint que ens havíem allunyat. Jo ara, pertanyia al carrer.