dimecres, 31 de març de 2010

als cafès

Et vaig veure al cafè, aquell líquid negre reflectia la teva imatge i no gosava beure-me'l. Amb la cullera el remenava i la teva cara es deformava fent giragonses concèntriques. El cambrer me'n va oferir un altre si aquell no m'agradava. Vaig arraconar el vell i vaig posar el nou al mig. Et vaig tornar a veure al cafè, aquell líquid negre reflectia la teva imatge i no gosava beure-me'l. El cambrer me'n va portar més, i vaig acumular cafès damunt la taula. Em vaig aixecar marejada, vaig tornar a mirar la taula i desmaiant-me et vaig veure als cafès.

Una proposta col.lectiva del bloc Adart- lletrAtura - relat amb 100 paraules. Els relats es repartiran en paper pels cafès de Girona.

dimarts, 30 de març de 2010

volar

Seguint el camí que voreja grans parets calcàries, ataronjades, grises i blanques, que fan de mirall de l'escalfor d'un Sol amb raigs com aquells que dibuixava fa molts anys a l'escola. Esquivant un pila d'arbres caiguts en la gran nevada. De tant en tant alguna esgarrinxada i de tant en tant una aturada per mirar la ressenya i trobar la via. I un silenci trencat pel fort batec d'unes poderoses ales fan adonar-me'n que potser el que busquem és el mateix, volar.

divendres, 26 de març de 2010

una volta am velo

Desembarquem amb la motxilla a l'esquena, empenyent la bicicleta per sortir del vaixell. Aturats, amb els mapes oberts i definint la ruta: Farem cap a l'abrupte nord, després cap al romàntic est, visitarem les turístiques i nues cales del sud i de camí altre cop al oest, dormiren sota el porxo d'un casalot a les afores d'aquell poble on no se li acumulen els anys. I amb la samarreta de record que diu “una volta en velo per s'illa de ...”, pujarem de nou al vaixell per creuar l'admirable mediterrània.

dimarts, 23 de març de 2010

parlar i escriure

El que sap no parla, i el que parla no sap, va dir Lao Tseu. I doncs que devia pensar de l'escriure si ni tant sols va deixar escrita una frase com aquesta.

Potser escriure era la pitjor de les coses o potser per allò de que a la transmissió oral és on hi ha la millor saviesa?

divendres, 19 de març de 2010

vi de paper

Quan he entrat a la nova vinoteca a comprar el regal, la dependenta m'ha recomanat dos vins que s'ajustaven al meu pressupost. Un vi negre com els seus cabells atzavara, i un de blanc com la seva pell delicada i fina. Però jo en buscava un de gruixut com la veu del meu pare Josep. I n'he provat un així també, que amb la seva veu dolça em recomanava. Hem voltat per tots els racons de la botiga, per tots els prestatges amb olor de vi i fusta barrejada. Hem entrat al magatzem a buscar-ne d'altres que no tenia exposats, i he trobat finalment el que buscava. Sortint de la botiga he mirat què hi duia a la cistella, i hi portava el blanc, el negre, el dolç i el gruixut, i a més a més un paper que, o bé ja hi era d'algú altre, o bé li ha deixat caure ella:

Olor de fusta i olor de mandarina, i un llibre que parla de vi. Olor de ferro i olor de llimona, i una cançó que parla de tu. Olor de plàstic i olor de meló, i un hotel amb el meu nom antic. Vi blanc, negre, dolç o gruixut i una clau amb un número escrit.

dimecres, 17 de març de 2010

dimarts, 16 de març de 2010

la dona de les neus

Una vegada amainat el temporal i passada la nit sense calefacció, els nois es van aixecar del llit, van obrir el gran finestral i la llum de Sol els va encegar per un instant. De sobte la mare va entrar a l'habitació i els digué que, si ella no havia d'anar a la feina ni ells al col·legi, després d'un bon esmorzar, s'abrigarien bé i sortirien a jugar amb la neu. Aquell esmorzar va ser més gustós que mai, cap dels dos va protestar. A ell que no li agradava molt la llet se la va veure tota d'un glop.

Després van sortir per darrera la casa i es van endinsar en aquell prat que durant l'any es de molts colors però mai tant blanc aquell dia. No van rumiar ni un instant i de seguida ja tenien una bola quasi més gran que ells per començar a dibuixar el ninot. Eren tant detallistes que es van passar tot el matí donant relleu a la neu i polint. La mare en veure l'afició que hi tenien va tornar a dins de casa sense patir on els podia anar observant de tant en tant.

Un cop el ninot acabat, la mare els va cridar per dinar. I per la tarda, que es van quedar fent deures, el podien veure i vigilar des de l'escriptori.

Ja a la nit, el vent va començar a bufar molt i molt fort, i mentre tots dormien, la neu que s'apilava en el ninot va començar a deformar-se i prendre un figura totalment diferent. Abans que els nens es tornessis a llevar, la mare en veure-ho, va anar fins a la nova figura, la va escapçar i la va tornar a plantar lluny de la seva visió.


dilluns, 15 de març de 2010

per endavant

Coses per fer a una setmana de primavera: fer una foto d'un ametller mentre floreix, abrigar-se molt de nit i desabrigar-se al migdia, esternudar i no saber si és un constipat o l'al·lèrgia, anar al Montseny a fer un ninot de neu pel matí i a prendre el Sol en una terrassa a l'hora de dinar. Fer el compte enrere o el compte endavant, anar a tres manifestacions una en contra i dues a favor, passar la revisió del cotxe, corregir exàmens i endevinar la nota, veure't entre setmana amb algú que només veus el cap de setmana i escriure un post al revés.

dissabte, 13 de març de 2010

neu

També la neu passarà i tornarem
als dies clars i oberts.
Fonda, la vida
farà el seu curs immutable i el temps
transcorrerà sense fer gens de cas
dels desficis que ens xuclen i ens exalten.

I també passaran els dies clars
i tornarà la neu, tancant un cicle,
o obrint-lo, tant se val.

Només nosaltres
desapareixerem, i potser tot
per uns instants serà quasi perfecte.

Miquel Martí i Pol

diumenge, 7 de març de 2010

òscar a la millor denuncia

Hi havia una vegada un poble de pescadors que durant un temps va ser més conegut per les festes nocturnes dels seus turistes que per altres coses. Doncs aquest poble ha tornat a sortir a les planes dels diaris, però per un fet totalment diferent. M'explico:

Fa molt i molt de temps, quan els premis de cinema més importants d'Amèrica nom dels quals no anomenaré per no ser denunciat, ja eren coneguts, però la industria del cinema encara no havia esdevingut tant selvàtica com ara, i encara menys els drets d'autor, en aquest poble una empresa es va dedicar a fabricar estatuetes simulant els esmentats premis, però atorgats a mares, pares, amics, parelles etc. en comptes de a les pel·lícules.

El fet és que gràcies a aquesta empresa i a l'expansió d'estatuetes que això va produir, va contribuir a difondre la popularitat dels premis. Tothom en tenia alguna a casa seva fruit d'un regal que li havien fet a ell o a algun membre de la família. Ara però, ja no se'n veuen gaires.

Doncs, entre que no se'n veuen gaires i que no sé si deu ser la crisi del cinema que diuen que hi ha però que no hi ha, sinó no entenc les cues que sempre he de fer quan hi vaig, que a alguna ment brillant o potser algun membre de l'acadèmia que s'avorria a l'atur, ha decidit posar una denuncia per no tenir-ne els drets a utilitzar-ne la imatge i símbol.

I és que jo ja ho entenc que hi han uns drets que s'han de protegir, però perquè no tenen en compte també el favor que els hi van fer primer, el fet de popularitzar molt els premis, i en comptes de posar un denuncia, en parlen i estableixen uns preus perquè a partir del moment en que considerin oportú comencin a pagar aquestes taxes?

Això també és un avís a tots aquells premis que en la catosfera poden haver sorgit i anomenar -se com a Òscar al millor bloc.... compte! (ai que ja he dit el nom).

divendres, 5 de març de 2010

no s'assegura el retorn

Es busquen homes per fer un viatge arriscat i perillós.
Fred i perill permanent.
No s'assegura el retorn.


Als anys vint anuncis com aquests per emprendre aventures eren habituals sobretot a les illes britàniques. I hi havia cua de gent que s'hi volia apuntar. Històries fascinadores com la de Ernest Shackleton a l'Antartida o de Will Tilman un dels exploradors que va poder seguir les petjades del Yeti al Nepal, anaven acompanyades de crides com aquesta.

Ara potser seria immoral posar un anunci com aquest, a menys que hi hagués una càmera de televisió al darrera intentant fer-ne un show enganyosament arriscat i perillós.

dilluns, 1 de març de 2010

posta

El groc-taronja de la posta que s'amaga rera la muntanya, embelleix el plataners podats per l'hivern que ressegueixen el camí a banda i banda. A mida que t'apropes en aquest oasi de llum que disminueix, sents com t'endinses en el paisatge d'un instant. A l'Oest el turó enlluerna, i amb la lentitud, els pensaments sobrants fugen, i fan també la seva posta. Aleshores només et quedes tu i et pots mirar endins sense enlluernar-te.