vacances pagades

Feia una mica més d’un mes que hi treballava i encara havia de fer-li el contracte. Així que va a demanar-li què passava.

–Escolta, com és que encara no m’has fet el contracte? –pregunta.
–No pateixis aquest te’l faré. –contesta
–Home, donat que el més passat no m’has assegurat i això em perjudica, i a més tu t’estalvies una quantitat. Perquè no em pagues com si hagués treballat tot el més i a partir d’aquest més que ja tindré el contracte i estaré cotitzant, ja em pagaràs el que havíem pactat?
–Però que et penses, que no et pagaré, que no confies en mi? Que de calés no me’n falten eh! Collons! mira que si vull porto un quilo aquí mateix i el cremo si vull, que t’has pensat!
–No home no, no cal.
–Molt bé, va torna a la feina que ja ho arreglarem.

I és va arreglar, aquell més va tenir contracte, i a més va cobrar com si hagués treballat tot el més. És va acabar l'estiu, i va tornar als estudis amb la mateixa sensació, explotació!

autoestopistes

Me’n vaig a dormir amb les portes del balcó obertes, tot i que la calor no és exagerada i es pot dormir perfectament amb tot tancat, tinc nostàlgia de tenir el cel al damunt sense un vidre entremig meu i dels estels. És com fer bivac des de l’habitació de casa. De tant en tant em treuen del somni alguns càntics pastosos d’alcohol i algun crit escapat d’alguna discussió de parella. Una sirena de policia, i el motor de la cambra de fred de la fruiteria de sota són els altres elements que substitueixen els grills, els mussols i les tórtores. Més tard quan tanquen els darrers locals, arriben les veïnes holandeses, cambreres i ballarines, amb els seus cops de porta desmesurats. Em sorprèn que arribin sempre soles, mai s’ha sentit cap veu masculina entre les parets. Abans de tornar a agafar el son penso en aquelles noies franceses i joves autoestopistes que he pujat, estaven fent el BAC m’han dit, “just avant de la université”, com el batxillerat, i eren d’un poble “à coté de Paris”, les he deixat a la parada de la platja i els he dit que vagin en compte. Després un cop fora del cotxe, m’he adonat que s’han deixat un nota al seient del darrera, tradueixo:

M’escapo dels llocs
de pensaments permanents,
de pensaments imposats,
no trobo la terra ni el mar,
on plantar, un temps una arrel.
Però viatjant me n’adono
que aixecant un sol dit,
sempre algú s’atura,
per preguntar-me com em dic.
I aleshores em quedaria amb ell.

saudade

Com que les tardes son llargues, un passeig pel port ha estat una bona idea. L’olor de les barques acabades d’amarrar, de peix i de la sal, de benzina també. Un mariner acabant de netejar, es posa bé la gorra abans de tocar terra. És mira la barca com donant-li les gràcies i gira cua. Abans d’enfilar-se a la moto, va fins avall del port, fins el far, s’asseu sota la llum i s’encén un cigar. Mira l’horitzó amb ulls vidriosos i pell resseca, escampa el fum entre el raig del far, que el deforma i el converteix en boira. Així fins quasi cremar-se els dits. S’aixeca ara decidit, amb pas ferm va fins on ha deixat la moto, i desapareix rera la llotja. Aleshores m’acosto al far, i també m’hi assec, és com si sentís els seus pensaments. Sense voler poso la mà entre unes pedres, i noto el tacte d’un paper, el trec. Potser el mariner, se l’ha deixat o potser ja porta aquí molt de temps, qui sap. Miro que hi ha escrit:

Plora l’aire
i plora el cel,
plora la terra
i un estel

plora el mar,
i la donzella,
plora d’enyorança
i ploro amb ella.

Ho tens tot i no tens res,
res no sents i et sents de tot,
és només per un sol bes.

Em consola aquest vers,
que espera, sol a port,
la llum del far, el teu record.

samurai

L’espasa curta o himagatana que et surt amagant la fulla entre la cintura, la katana que ostentes a un costat i aquesta armadura que et protegeix. A sobre aquesta lluent jaqueta, kataginu, i per sota aquest gastat hakama que tants conflictes ha sobreviscut. I aquest pentinat tan cuidat per l’ocasió, una ocasió que pot ser l’última com s’endevina d’aquesta mirada. I cobrint-te aquest cabell, el eboshi de seda negra que et dona aquesta altitud, aquest orgull guerrer.

Ara, amb vuitanta anys complerts, amb aquesta roba blanca, amb aquest caminar poc rectilini fruit del càncer, continues lluitant, voltant per tot el món. Aprenent de tothom amb la mateixa mirada, els mateixos ideals però en contextos diferents. El nostre mal és dins i quan no ho sabem lluitem entre nosaltres creient que el mal es fora. Tu ja ho has après i malauradament pocs son els que t’escolten.

no val a badar

M’he despistat i he escrit una cosa que no havia d’escriure, i és que no es pot badar. Penses una cosa, i la mà després fa el que vol si no la vigiles. He anat a un lloc que no havia d’anar, i es que no es pot badar. Penses una cosa i els peus després si no els vigiles es creuen els amos. He mirat una cosa que no havia de mirar, però ho he fet volent i de reüll, després s’ha vestit, i m’ha picat l’ullet quan se n’anava.

bombolles

Tot i l’efecte saludable que fa la mar, de vegades és necessari fer una visita a algun centre d'aigües mogudes, d’aigües amb bombolles, d’aigua clorificada.

Ell hi ha anat, s’ha posat el braçalet d’identitat, ha entrat al desvestidor i n’ha sortit amb el banyador aquell descolorit que ja duia quan anava d’excursió amb l’institut. Ha deixat la resta de la roba en un armari que ha tancat amb el mateix braçalet d’identitat, mentre al armari del costat una noia amb bikini blanc, no sabia com es tancava allò. S’han mirat de dalt a baix, s’han somrigut i ell l’ha ajudat a tancar-ho. –Thanks -diu ella, mentre pel darrera apareix un noiet esquifit, amb la pell i l’òs, que la agafa per la mà i se l’emporta, remugant no sé que de –What a hell are you doing? Mentre ella encara ha aprofitat per un darrer somriure que l’ha travessat.

Un cop a dins, entre bombolles i bombolles la buscava, però no la trobava, com acostuma a passar, així que s’ha concentrat només en les bombolles. Primer a sobre de la llitera per les lumbars, després sota el sortidor per les cervicals i un paraigües d’aigua. Mentre era sota el paraigües li ha semblat que la tornava a veure, i anava sola. Ha deixat el paraigües, i la seguit pel mig de la piscina lentament a una distància prudent. Ella sabia que era perseguida, i a ell tant li era. A començat el joc, ella s’amaga rera la columna i ell per no perdre-la accelera el seu pas, arriba a la columna, no hi és, sembla que s’ha capbussat, gira el cap a dreta i a esquerra, es gira i la torna a veure, pujant les escaletes que porten fins a la piscina exterior, ell s’afanya, puja les escaletes també, entra a l’altra piscina, aquí el contrast és molt agradable, molt calent a dins i no tant a fora. Però ella ja ha sortit de la piscina i es dirigeix cap a l’aigua gelada, s’hi llença de cap. Ell la intenta seguir, però no s’atreveix amb el cap i posa primer els dits dels peus, i s’emporta una esgarrifança i pell de gallina. Es decideix, també hi entra, mentre ella juga dins l’aigua freda, ell amb prou feines aguanta la respiració i la libido se li calma però el cervell no, i la continua perseguint. Surt de la piscina freda i torna a la calenta, ara li pica la pell, però no en fa cas i la busca amb la mirada desesperadament. Acaba d’entrar a la petita cova on hi ha la cortina d’aigua i el mega-sortidor. Ell, més decidit que quan entrava en la piscina freda però també palpant amb el peus primer, sent com una mà li agafa un turmell i l’estira en dins. Gairebé no hi veu perquè l’aigua cau a molta pressió. Alguna cosa el prem contra la paret, potser el sortidor de sota, o potser ella, dubta. La pell encara pica, i ara més que nota que el banyador se li ha descordat i li cau cames avall en direcció a l’infern. Amb tensió i apuntant el cel, la seva mirada també, i, tot i que l’aigua li tapa la visió però no el tacte, sent com l’embolcallen unes cames, com se li asseuen al damunt, com els seus llavis palpen un altre cos i es fusiona amb les bombolles que ja no piquen.

De sobte, s’apaga el sortidor, dos sospirs conclouen alhora. Ara ja hi veu, però no la veu. La busca, i més enllà veu que com surt de sota l’aigua, recollint-se els cabells i sense girar-se surt de la piscina mentre el noi de la pell i l’os l’estira per anar cap als vestidors.

mapa pirata

He trobat un plànol com els de les pel•lícules de pirates, 50 passes a la dreta, 20 passes a l’esquerra, dos al davant, pujar 5 escalons, i comptar 5 pams de l’alzina surera cap al nord. A prop del punt d’inici hi ha un castell, i la creu està just al costat d’un pou envoltat, sembla, de moltes plantes. Sembla que és al costat del mar que també hi és dibuixat.

Doncs l’he anat a buscar, i enterrat n’hi he trobat un altre que em deia el nom d’un carrer, el número d’una porta, i el dibuix d’un timbre, volen dir que havia de tocar el timbre, suposo. A continuació un ram de flors i una ampolla de vi amb el mapa de l’Empordà dibuixat. A sota, la figura d’un cos femení, envoltat de notes de música que formaven un camí, resseguint-lo fins al final, hi havia una brusa de seda tirada a terra i ja al límit del paper encartonat i marronós el que semblava un llit d’aquells gegants que hi havia als palaus de reis i reines segles enrera. Però no n’estic segur perquè el mapa estava esparracat en aquest tros final. Hi havia un estrip, i algú en deu tenir l’altre part.

vergonya trobada

Just en el punt on diuen que comença la costa brava hi ha una porta i l’he volgut travessar per tornar a començar. M'he dirigit fins a la terrassa del davant per prendre una copa de cava i celebrar així aquesta meva decisió. Assegut en una taula amb mantell de quadres vermells, em mirava la sorra del mar robada. Mentre, ha arribat una estudiant amb cabells de sirena, amb una llibreta sota el braç, ha arrencat un full i mentre li queia una llàgrima i el sol s’amagava rera la casa vella, s’ha posat a escriure alguna cosa.
S’ha fixat amb mi un moment, senyalant amb el dit la meva copa, n’ha demanat una per ella.

Alhora que el cambrer entrava dins la casa, i ella posava la mà dins la butxaca de sa jaqueta, s’ha girat un cop de vent que li ha fet volar el full. Amb una altra llàgrima als ulls, en comptes de venir a recuperar el seu pensament que ha quedat encastat a la pota de la meva taula, s’ha aixecat i ha marxat corrents, posant-se el mocador als ulls. No sé, si el mar la cridava o la vergonya de les llàgrimes l’ha foragitada.
Així doncs, he recuperat jo el full, mentre arribava el cambrer amb l’altre copa. Que també me l'he quedat per mi. I amb dues copes sobre la taula he llegit el que hi havia escrit, mentre un llàgrima per culpa del vent salat em queia sense avisar.

Maleïda bruixa, perquè sempre em segueixes
i només em deixes dir el teu nom
sobre un full blanc de paper ?
Et declaro la guerra senyora
sabent però, que hauré de pagar penyora.
Et declaro enemiga, l'amor mi obliga.
Maleïda bruixa, maleïda vergonya.

dos en un

Es van conèixer en un autobús, ella li va cedir el seu seient i ell va acceptar. Que ell anés coix era només passatger, fruit d’una topada amb la bicicleta i la mala caiguda que li va precedir. Però no va ser això el que li va explicar, li va dir que havia tingut una baralla amb un home per defensar a una senyora gran que volia seure en un banc del parc i aquell maleducat de dos metres d’alçada i més de cent quilos de pes no la deixava, així que s’hi va enfrontar, en va sortir coix però la senyora s’hi va poder seure.

A ella se li van entendrir els ulls, la cara i el cor. I ell veient-ne el resultat va continuar mentint, va mentir sobre la seva feina, va mentir sobre el lloc on vivia i va mentir sobre les seves habilitats de combat.

Quan el bus va parar i ella va haver de baixar, ell va tornar a mentir per seguir-la una estona més. Va aconseguir acompanyar-la fins a casa entre mentida i mentida. Pel camí ell es va enamorar, i en arribar al portal de casa d’ella, fruit d’aquest amor va estar a punt de confessar totes les mentides, però no ho va fer. Va tenir por que els ulls d’ella deixessin de brillar. I allà mateix, li va dir la única veritat, que en aquella petita estona s’havia enamorat. Ella, el va agafar de la mà i el va fer entrar, van pujar les escales fins arribar a una porta vella de fusta. A ell li brillaven més que mai els ulls, només havia de solucionar una cosa, però pensava que ja se’n sortiria, l’amor seria el seu aliat. Va picar dos cops la porta, es van sentir uns passos i la porta es va obrir de la mà d’un home que li passava mig metre per sobre, i darrera la cama d’aquest, un marrec que mig s’amagava va dir: Hola mama, has arribat bé? Si fill, aquest senyor baixava al mateix lloc, m’ha acompanyat i aquest cop no he passat por d’un altre atracament. És un senyor molt valent, per això va coix, va entrem que us ho explicarà ell mateix.

retrobament

Als 10 anys es van conèixer al cole, van començar a jugar junts, i fins als 17 van ser inseparables, es van enamorar. Van anar a la universitat, cada un a un lloc diferent, i es van prometre fidelitat tot i la distància, però el seu contacte cada vegada era més espaiat en el temps. Després va venir un erasmus, un màster, i unes pràctiques a milers de quilòmetres. Ell, anava de flor en flor, fins que al final va trobar la dona ambiciosa que ell desitjava, és van casar després de triomfar professionalment i van tenir dos fills.

Ella es va enamorar d’un esportista d’èlit, que sempre anava amunt i avall, d’una competició a l’altre i el seguia a tot arreu sempre que podia. Va sacrificar la seva carrera en abandonar la gestió d’un complex hoteler del qual ben aviat n’hagués acabat sent la directora. Va tenir tres fills, esportistes com el seu pare, i ella els seguia a tots quatre sempre que podia. Al final quan ell va deixar l’esport, la convivència va anar empitjorant perquè ell no va saber trobar el seu nou rol en la societat. Això va fer que acabés en divorci. Va tornar al lloc on vivia de petita amb els seus tres fills adolescents i els va matricular al mateix institut on ella havia estudiat. El primer dia de classe els va acompanyar i es va trobar amb el seu primer amor que també havia tornat al poble després de separar-se amb la dona amb qui havia triomfat professionalment. També havia portat els seus fills al institut. Es van reconèixer a la primera mirada, encara hi havia alguna cosa, i no va fer falta que s’expliquessin tota la vida que havien estat separats, només es van agafar de la mà i van tornar junts cap a casa.

divorcis per sms

Mentre m’empassava les últimes gotes del te de llimona fred, volent empassar-me fins i tot el glaçons, amb el got del tot trabucat i la meva mirada al cel. He sentit un crit al mig de la plaça: “Ja estic divorciada”. He deixat el got sobre la taula, per veure que passava allà. Un dona li ensenyava el mòbil a una altra mentre tornava a repetir “Ja estic divorciada” i es feien un petó a les galtes en senyal de felicitació. Més clar, l’aigua, aquella dona acabava de rebre un sms que li confirmava que ja estava divorciada. No sé si existeix algun servei de divorcis via telefonia mòbil, que no m’estranyaria, o bé era el seu advocat que li enviava la bona nova, perquè els advocats, encara que siguin advocats, també envien sms’s resumint les sentències, suposo.

esperant un nou estiu

Dues noies, posseïdes per el so d’unes tenores, salten el mur, cauen a la sorra, i caminen fins a la vora del mar. On ja no hi arriba la llum, només el reflex del mar, es treuen la roba, ben plegada sobre la sorra, caminen fins a la vora de l’aigua, i ballen nues les sardanes, només amb els turmells enfonsats. Amb les mans enlaire, una contra l’altre, xipollegen i puntegen. I uns ulls congelats confonen els curts amb els llargs.

la terra d'Idrojtnas

En una terra llunyana anomenada Idrojtnas hi ha un reialme molt poderós però amb un rei sense poder. Qui mana aquest indret és la jove del rei, qui mitjançant un encanteri va enamorar al príncep, s’hi va casar i es va convertir en princesa. Aquesta princesa però, per mantenir aquest encanteri va pactar amb la bruixa, que cada any per que ella pogués fer les seves pocions li duria l’animaló més preciós del bosc per posar-lo dins la seva olla. I si la princesa incomplia aquesta norma, l’encanteri es desfaria, el príncep s’enamoraria d’una altra i ella deixaria de ser la princesa poderosa que és.

Així que cada any la princesa s’atansava al bosc a caçar l’animaló més bell que trobava. Els animalons cada any es reunien per decidir quin d’ells vestirien amb les millors fulles per oferir a la princesa i així evitar que sempre s’emportés la mateixa espècie i no generar un desastre ecològic al bosc. Aquella nit en la reunió anual, es va decidir que fos la lluerna. Aquesta bella criatura del bosc, resignada, va deixar de brillar com abans i va deixar que la vestissin per la cita amb la princesa, entre plors, i es va disposar a esperar la seva fatalitat.

Aquell nit però, vingut d’una altra terra, va arribar un drac al bosc, amb la seva panxa formosa, les seves ales immaculades i la seva gola rogent apunt per llançar foc. En saber tota la història el drac, cavaller d’armadura verda, es va oferir per fer front a la princesa. La princesa però, tenia els seus espies i en assabentar-se de l’arribada del drac i les seves intencions es va fer amb el servei d’un centenar de mercenaris per lluitar contra el drac. La batalla estava servida.

Al matí següent la lluerna esperava en el lloc on la princesa havia d'anar trobar-la. I va arribar, amb el seu exèrcit, però el drac amb tot el seu coratge també va sortir del seu amagatall. Tant li feia aquest exèrcit, ara no es podia fer enrera, havia donat la seva paraula de lluitar. I la cruel batalla va començar.

El drac va aconseguir vèncer tot i quedar ferit de la gola i perdre el poder de llençar foc. La princesa en no poder oferir cap animaló a la bruixa va perdre l’encanteri, el príncep i el reialme. La lluerna, amb la sorpresa de tothom va resultar que abans era un drac femella però per culpa d’una lluita amb la bruixa ja feia molt temps, aquesta la va convertir en lluerna i la va condemnar a fer llum a la nit quan tots dormien. I aquest encanteri també es va desfer. Només mirar-se, els dos dracs es van enamorar. El drac tot i perdre molta sang es va curar i d’aquella sang regada en el camp de batalla en van néixer centenars de matolls d’un flor anomenada Asor.

I finalment, el rei va poder recuperar el poder del seu reialme, el príncep encara està buscant a la seva princesa, i l’anomenen ‘single’, i els dos dracs, com que encara la llei no els permetia casar-se es van fer parella de fet. Però tots van ser feliços i van menjar molts anissos.

temps paral·lels

Els avis juguen a la petanca al casal aprofitant que avui no plou, quan no els toca tirar la bola xerren dels seus néts i els seus besnéts, i les àvies assegudes al porxo parlen d’una noia biòloga que fa poc sortia amb un noi model i que ara s’han separat. La bola surt amb força de l'avi que sembla més dèbil i del cop contra el bolig, aquest surt disparat amunt i em va a parar a les mans. Els avis s’apropen a la reixa i em diuen tira’l, tira’l. Amb la boleta a les mans observo el pati del col•legi del costat, per sobre de la reixa surt una pilota de futbol i va a parar a mans d’una dona que sortia del supermercat, els nens s’apropen a la reixa i criden tira-la, tira-la.

tinc un amic

Un confident em diu:

Tinc un amic que té una dona preciosa i intel•ligent, que té un cotxe molt gran i espaiós, una casa amb jardí i piscina, però diu que no se sent feliç perquè no té la feina que voldria tot i que la que té està molt ben pagada.

També una altre amic que té la millor feina del món, que té un cotxe esportiu amb no se quina potència, que viu en un àtic on divisa tota la ciutat però que no se sent feliç perquè no té la dona que voldria, i això que de tant en tant te visites al àtic.

Un altre amic que té una feina molt motivadora tot i que el sou no tant, que té un esposa encantadora amb la qual té dos fills un de 2 i un de 4 anys, que viu en un piset que els hi ve justet, però que estan molt bé, però, no se sent feliç perquè es voldria canviar el cotxe donat que el que té ja té 15 anys i quan han d’anar tots quatre a alguna festa, casament, bateig o comunió li fa vergonya i no es troba a gust.

Un que està super enamorat de la seva parella, té un cotxe nou de trinca que es veu que és el que gasta menys del mercat, que té una feina collonuda perquè amb els companys s’ho passa pipa, però, no se sent feliç perquè no té una casa pròpia i encara viu amb els pares.

Però ell en canvi, no té cotxe i ha d’anar amb bicicleta o amb transport públic a tot arreu, no té una feina estable i sense cotxe a vegades a hagut de rebutjar feines molt interessants. Diu que encara no ha trobat a la seva parella, que viu de lloguer en un pis de trenta metres quadrats el qual se li emporta el noranta per cent el sou, però afirma que és el paio més feliç del món, i realment si no ho digués, no caldria perquè es veu d’una hora lluny, que ho és. Només diu, que té quatre amics que no acaben de ser feliços i no entén perquè sempre els veu tristots. Però tot i així està content de tenir els amics que té.

una mica de sal

Ha trucat el timbre de casa la veïna del tercer, i de seguida m’he posat nerviós. Què voldrà, què voldrà? Si només ens hem dit hola i adéu quan ens hem creuat a l’escala, i a més, sempre he evitat pujar a la vegada al ascensor amb ella. És que em posa nerviós, em posa vermell, em posa tonto i em posa tímid alhora. Resumint que em posa.

Bé, l’obro i va amb una bata rosa que sembla molt suau, que li arriba només a mitja cuixa, i que sense voler fa que me la miri de dalt a baix abans de preguntar-li què necessita. Quina vergonya segur que ha pensat que sóc un depravat i que no sé mantenir-me ferm ni aguantar la mirada. Tant se val, li vaig a demanar què vol i just quan començo a moure el llavi de dalt, ella, molt més ràpida, aixeca la seva mà dreta amb el dit índex ben estirat, i ve cap a mi, amb aquella ungla de vermell endimoniat i m’immobilitza les paraules, posant-lo damunt els meus llavis fent el senyal de silenci. Amb l’altre mà, m’empeny cap a dins i fem un parell de passes fins topar amb la paret. Amb una cama tanca la porta i amb l’altre m’abraça la cintura. I jo que em vaig encongint fins a caure al terra del rebedor i ella a sobre meu...... després amb la meva cara tintada amb figures vermelles que semblen llavis i amb la camisa esparracada, tant com la meva energia, escolto una veu que em diu a l’orella, em pots deixar una mica de sal que l’he acabada? I jo la única cosa intel•ligent, o no, i que m’ha sortit de dins, ha estat dir-li vine demà que avui jo tampoc en tinc!