autoestopistes

Me’n vaig a dormir amb les portes del balcó obertes, tot i que la calor no és exagerada i es pot dormir perfectament amb tot tancat, tinc nostàlgia de tenir el cel al damunt sense un vidre entremig meu i dels estels. És com fer bivac des de l’habitació de casa. De tant en tant em treuen del somni alguns càntics pastosos d’alcohol i algun crit escapat d’alguna discussió de parella. Una sirena de policia, i el motor de la cambra de fred de la fruiteria de sota són els altres elements que substitueixen els grills, els mussols i les tórtores. Més tard quan tanquen els darrers locals, arriben les veïnes holandeses, cambreres i ballarines, amb els seus cops de porta desmesurats. Em sorprèn que arribin sempre soles, mai s’ha sentit cap veu masculina entre les parets. Abans de tornar a agafar el son penso en aquelles noies franceses i joves autoestopistes que he pujat, estaven fent el BAC m’han dit, “just avant de la université”, com el batxillerat, i eren d’un poble “à coté de Paris”, les he deixat a la parada de la platja i els he dit que vagin en compte. Després un cop fora del cotxe, m’he adonat que s’han deixat un nota al seient del darrera, tradueixo:

M’escapo dels llocs
de pensaments permanents,
de pensaments imposats,
no trobo la terra ni el mar,
on plantar, un temps una arrel.
Però viatjant me n’adono
que aixecant un sol dit,
sempre algú s’atura,
per preguntar-me com em dic.
I aleshores em quedaria amb ell.

saudade

Com que les tardes son llargues, un passeig pel port ha estat una bona idea. L’olor de les barques acabades d’amarrar, de peix i de la sal, de benzina també. Un mariner acabant de netejar, es posa bé la gorra abans de tocar terra. És mira la barca com donant-li les gràcies i gira cua. Abans d’enfilar-se a la moto, va fins avall del port, fins el far, s’asseu sota la llum i s’encén un cigar. Mira l’horitzó amb ulls vidriosos i pell resseca, escampa el fum entre el raig del far, que el deforma i el converteix en boira. Així fins quasi cremar-se els dits. S’aixeca ara decidit, amb pas ferm va fins on ha deixat la moto, i desapareix rera la llotja. Aleshores m’acosto al far, i també m’hi assec, és com si sentís els seus pensaments. Sense voler poso la mà entre unes pedres, i noto el tacte d’un paper, el trec. Potser el mariner, se l’ha deixat o potser ja porta aquí molt de temps, qui sap. Miro que hi ha escrit:

Plora l’aire
i plora el cel,
plora la terra
i un estel

plora el mar,
i la donzella,
plora d’enyorança
i ploro amb ella.

Ho tens tot i no tens res,
res no sents i et sents de tot,
és només per un sol bes.

Em consola aquest vers,
que espera, sol a port,
la llum del far, el teu record.

resistència

No sé si existeix algun filòsof, en algun dels continents, en algun dels temps passats i presents, que expliqués perquè quan a un home li agrada una dona, si aquesta es resisteix la fa més interessant, fins a tal punt que aquest home es pot fabricar la seva realitat i viure d’unes expectatives falses. El mateix si el cas és al inrevés, és l’home qui es resisteix. En aquest cas però em fa l’efecte que tot passa amb més intensitat. El final de totes aquestes històries acostuma a ser ben diferent, si és l’home o la dona qui es resisteix. Elles acaben sortint-se amb la seva en més ocasions. Potser és veritat allò que diuen que les dones són més maquiavèliques? o és que ells son el sexe dèbil... o potser és que elles llegeixen la bíblia:

"Fes, en la mesura que puguis, tot allò que se’t presenti a fer, ja que en el món dels morts cap a on t’encamines no hi ha activitat ni comptes, no hi ha ciència ni saviesa."

Ecle 9:10

correm-hi tots

Els éssers humans davant d’una situació de risc o amenaça estan programats per passar a un estat de supervivència. Aquest estat es pot manifestar en dues accions, o be córrer, fugir o bé paralitzar-te. En un documental de la televisió d’aquests que tothom mira posaven l’exemple d’una persona que creua un carrer quan de sobte passa un cotxe i veu que el té massa prop i pot córrer perill, accelera el seu pas o córrer fins a sortir de la situació d’estrès. Si aquí s’hagués manifestat l’actitud de immobilitzar-se doncs el final seria un desastre, però en aquest cas la solució és bona. També ens podem imaginar si ens intenten atracar, o bé correm o bé ens paralitzem, en aquest cas és difícil saber quina és la solució millor.

Aleshores, seguint amb el tema, però canviant de terreny, es veu que hi ha homes que davant d’una dona, físicament impressionant (poden ser altres característiques però acostuma ser aquesta la més freqüent), i davant d’un abordatge d’aquesta, o bé surten corrents o bé es paralitzen. Això vol dir que aquesta ha suposat una amenaça per ells? A algunes noies també els passa, però em sembla que acostumen més a paralitzar-se que a sortir corrents, curiós...

veïns

L’esgarrapacristos de la veïna del tercer només sap que cridar, acabada de llevar. L’esgarriacries del primer ja torna a criticar els treballs de restauració, que si la paret de l’escala ha quedat de color de goscomfuig. I el músic retirat del àtic ja no toca el piano perquè se li ha espatllat, però ara escolta en Pavarotti a tot drap. I els veïns de Barcelona que quan venen al seu piset de cinquanta metres quadrats els hi diuen al altres veïns, que se’n va a la torre de la costa, se’n van ara, a la platja amb la parella del quart, la qual, ell és jueu i ella catòlica apostòlica i romana, ella el té enganyat a ell i va batejar el seu fill David d’estranquis quan ell era de viatge per la feina. I finalment els falsos monjos budistes s’han descobert quan s’han endut a dormir dues aficionades txeques abatudes després que el seu equip hagi quedat eliminat de l’eurocopa.

samurai

L’espasa curta o himagatana que et surt amagant la fulla entre la cintura, la katana que ostentes a un costat i aquesta armadura que et protegeix. A sobre aquesta lluent jaqueta, kataginu, i per sota aquest gastat hakama que tants conflictes ha sobreviscut. I aquest pentinat tan cuidat per l’ocasió, una ocasió que pot ser l’última com s’endevina d’aquesta mirada. I cobrint-te aquest cabell, el eboshi de seda negra que et dona aquesta altitud, aquest orgull guerrer.

Ara, amb vuitanta anys complerts, amb aquesta roba blanca, amb aquest caminar poc rectilini fruit del càncer, continues lluitant, voltant per tot el món. Aprenent de tothom amb la mateixa mirada, els mateixos ideals però en contextos diferents. El nostre mal és dins i quan no ho sabem lluitem entre nosaltres creient que el mal es fora. Tu ja ho has après i malauradament pocs son els que t’escolten.

pedra i enciams

Dues noies a la platja sota els núvols amb dues tovalloles, una per la sorra i una altre pel fred. Una nena que persegueix un ocell, i un nen que li explica un conte a l’estàtua de Carl Faust. Les barques de pesca amarrades, no hi ha peix, però la olor hi és. Al banc d’en Si No Fos, fa temps que no hi seu ningú, una casa en venda i una de lloguer. Una bicicleta vella rovellada de sal, i a dalt, els cuiners i els cambrers fan l’aperitiu mentre esperen que entrin els clients. Pedrega al sud i a l’AP-7, no hi ha guerra d’enciams, només, que no n’hi han.

vergonya trobada

Just en el punt on diuen que comença la costa brava hi ha una porta i l’he volgut travessar per tornar a començar. M'he dirigit fins a la terrassa del davant per prendre una copa de cava i celebrar així aquesta meva decisió. Assegut en una taula amb mantell de quadres vermells, em mirava la sorra del mar robada. Mentre, ha arribat una estudiant amb cabells de sirena, amb una llibreta sota el braç, ha arrencat un full i mentre li queia una llàgrima i el sol s’amagava rera la casa vella, s’ha posat a escriure alguna cosa.
S’ha fixat amb mi un moment, senyalant amb el dit la meva copa, n’ha demanat una per ella.

Alhora que el cambrer entrava dins la casa, i ella posava la mà dins la butxaca de sa jaqueta, s’ha girat un cop de vent que li ha fet volar el full. Amb una altra llàgrima als ulls, en comptes de venir a recuperar el seu pensament que ha quedat encastat a la pota de la meva taula, s’ha aixecat i ha marxat corrents, posant-se el mocador als ulls. No sé, si el mar la cridava o la vergonya de les llàgrimes l’ha foragitada.
Així doncs, he recuperat jo el full, mentre arribava el cambrer amb l’altre copa. Que també me l'he quedat per mi. I amb dues copes sobre la taula he llegit el que hi havia escrit, mentre un llàgrima per culpa del vent salat em queia sense avisar.

Maleïda bruixa, perquè sempre em segueixes
i només em deixes dir el teu nom
sobre un full blanc de paper ?
Et declaro la guerra senyora
sabent però, que hauré de pagar penyora.
Et declaro enemiga, l'amor mi obliga.
Maleïda bruixa, maleïda vergonya.

llorer

Alhora que observa un anunci per modelar el somriure i com que no és polític passa la pàgina, un ocell amb es ales molles ve a buscar les quatre engrunes del dinar que ha deixat caure a la balconada. Després descobreix que el llorer a part de beneir-lo per setmana santa té una lleugera acció antiinflamatòria, i dubte si acostar-se’l fins als ulls o fins a les orelles. Laurus nobilis, amb aquest nom no sembla que si en prens en excés t’hagi de produir vòmits i irritacions gàstriques, així que opta per canviar de canal, treure les notícies i participar en el concurs des del sofà. Li pregunten qui va dir la frase “La bellesa no fa feliç a qui la posseeix, sinó a qui la sap adorar i estimar”, i mentre rumia se li acosta la seva esposa i li fa un petó a la galta, suau i tendre, i sense cap motiu aparent... El concursant ja ha contestat però s’ha despistat i no ha escoltat la resposta.

dos en un

Es van conèixer en un autobús, ella li va cedir el seu seient i ell va acceptar. Que ell anés coix era només passatger, fruit d’una topada amb la bicicleta i la mala caiguda que li va precedir. Però no va ser això el que li va explicar, li va dir que havia tingut una baralla amb un home per defensar a una senyora gran que volia seure en un banc del parc i aquell maleducat de dos metres d’alçada i més de cent quilos de pes no la deixava, així que s’hi va enfrontar, en va sortir coix però la senyora s’hi va poder seure.

A ella se li van entendrir els ulls, la cara i el cor. I ell veient-ne el resultat va continuar mentint, va mentir sobre la seva feina, va mentir sobre el lloc on vivia i va mentir sobre les seves habilitats de combat.

Quan el bus va parar i ella va haver de baixar, ell va tornar a mentir per seguir-la una estona més. Va aconseguir acompanyar-la fins a casa entre mentida i mentida. Pel camí ell es va enamorar, i en arribar al portal de casa d’ella, fruit d’aquest amor va estar a punt de confessar totes les mentides, però no ho va fer. Va tenir por que els ulls d’ella deixessin de brillar. I allà mateix, li va dir la única veritat, que en aquella petita estona s’havia enamorat. Ella, el va agafar de la mà i el va fer entrar, van pujar les escales fins arribar a una porta vella de fusta. A ell li brillaven més que mai els ulls, només havia de solucionar una cosa, però pensava que ja se’n sortiria, l’amor seria el seu aliat. Va picar dos cops la porta, es van sentir uns passos i la porta es va obrir de la mà d’un home que li passava mig metre per sobre, i darrera la cama d’aquest, un marrec que mig s’amagava va dir: Hola mama, has arribat bé? Si fill, aquest senyor baixava al mateix lloc, m’ha acompanyat i aquest cop no he passat por d’un altre atracament. És un senyor molt valent, per això va coix, va entrem que us ho explicarà ell mateix.

retrobament

Als 10 anys es van conèixer al cole, van començar a jugar junts, i fins als 17 van ser inseparables, es van enamorar. Van anar a la universitat, cada un a un lloc diferent, i es van prometre fidelitat tot i la distància, però el seu contacte cada vegada era més espaiat en el temps. Després va venir un erasmus, un màster, i unes pràctiques a milers de quilòmetres. Ell, anava de flor en flor, fins que al final va trobar la dona ambiciosa que ell desitjava, és van casar després de triomfar professionalment i van tenir dos fills.

Ella es va enamorar d’un esportista d’èlit, que sempre anava amunt i avall, d’una competició a l’altre i el seguia a tot arreu sempre que podia. Va sacrificar la seva carrera en abandonar la gestió d’un complex hoteler del qual ben aviat n’hagués acabat sent la directora. Va tenir tres fills, esportistes com el seu pare, i ella els seguia a tots quatre sempre que podia. Al final quan ell va deixar l’esport, la convivència va anar empitjorant perquè ell no va saber trobar el seu nou rol en la societat. Això va fer que acabés en divorci. Va tornar al lloc on vivia de petita amb els seus tres fills adolescents i els va matricular al mateix institut on ella havia estudiat. El primer dia de classe els va acompanyar i es va trobar amb el seu primer amor que també havia tornat al poble després de separar-se amb la dona amb qui havia triomfat professionalment. També havia portat els seus fills al institut. Es van reconèixer a la primera mirada, encara hi havia alguna cosa, i no va fer falta que s’expliquessin tota la vida que havien estat separats, només es van agafar de la mà i van tornar junts cap a casa.

divorcis per sms

Mentre m’empassava les últimes gotes del te de llimona fred, volent empassar-me fins i tot el glaçons, amb el got del tot trabucat i la meva mirada al cel. He sentit un crit al mig de la plaça: “Ja estic divorciada”. He deixat el got sobre la taula, per veure que passava allà. Un dona li ensenyava el mòbil a una altra mentre tornava a repetir “Ja estic divorciada” i es feien un petó a les galtes en senyal de felicitació. Més clar, l’aigua, aquella dona acabava de rebre un sms que li confirmava que ja estava divorciada. No sé si existeix algun servei de divorcis via telefonia mòbil, que no m’estranyaria, o bé era el seu advocat que li enviava la bona nova, perquè els advocats, encara que siguin advocats, també envien sms’s resumint les sentències, suposo.

l'home absent

Surto al balcó i veig com arriba la furgoneta d’un centre de dia. A la casa del davant l’home que sempre he vist com la persona més malhumorada del barri, dia sí dia també, a excepció d’una vegada que el vaig veure amb el seu net en braços, obre la porta i surt empenyent la cadira de rodes amb la seva esposa asseguda. Només ha baixat un esglaó, el del portal de casa seva, i de la furgoneta ja n’ha sortit el conductor que va cap a ells, li pren el relleu a l’home malhumorat, que es gira i torna cap a dins. En la seva absència, el conductor obre la part del darrera del vehicle, hi munta la rampa, hi puja la senyora, la lliga, desmunta la rampa, tanca, puja al volant i marxen.

L’home malhumorat, ara absent, m’ha deixat de pedra, i un calfred m’ha recorregut el cos en trobar a faltar, un petó, un somriure, un fins després o una mirada a tota l’escena mentre veu allunyar-se a la seva esposa. Semblava tenir pressa en tornar a entrar a casa. I ella no ha perdut el somriure mentre tota la operació passava.

esperant un nou estiu

Dues noies, posseïdes per el so d’unes tenores, salten el mur, cauen a la sorra, i caminen fins a la vora del mar. On ja no hi arriba la llum, només el reflex del mar, es treuen la roba, ben plegada sobre la sorra, caminen fins a la vora de l’aigua, i ballen nues les sardanes, només amb els turmells enfonsats. Amb les mans enlaire, una contra l’altre, xipollegen i puntegen. I uns ulls congelats confonen els curts amb els llargs.

tancament

Durant una època el Japó va estar aïllat del món, van ser quasi 300 anys, i això els va servir molt per arrelar-se bé a la seva identitat(apreciació personal), però quan se’n van adonar van veure que anaven 700 anys endarrerits respecte els xinesos, els anglesos, portuguesos, italians o americans. I van haver de fer un gran esforç per recuperar-se. Tant a pit s’ho van agafar, que amb només 25 anys van recuperar el terreny perdut. Va ser a partir de 1894, i a partir d’aleshores van començar a donar molta guerra, així tal com sona. Com si l’embranzida que portaven no la volguessin parar.

De fet, no és història el que vull explicar, sinó fer una metàfora. Hi ha persones que són com la història del Japó, estan tancades una temporada en elles mateixes, per la situació que sigui, i tard o d’hora se n’adonen que han de recuperar el temps i es llancen a la vida amb totes les conseqüències. Després n’hi que també agafen embranzida i continuen així fins al final dels seus dies però d’altres aprofiten els dos estadis emocionals viscuts per trobar el seu equilibri.

I jo, encara he de descobrir amb la història de quin país em puc comparar. Segurament amb el meu, això voldria.

tinc un amic

Un confident em diu:

Tinc un amic que té una dona preciosa i intel•ligent, que té un cotxe molt gran i espaiós, una casa amb jardí i piscina, però diu que no se sent feliç perquè no té la feina que voldria tot i que la que té està molt ben pagada.

També una altre amic que té la millor feina del món, que té un cotxe esportiu amb no se quina potència, que viu en un àtic on divisa tota la ciutat però que no se sent feliç perquè no té la dona que voldria, i això que de tant en tant te visites al àtic.

Un altre amic que té una feina molt motivadora tot i que el sou no tant, que té un esposa encantadora amb la qual té dos fills un de 2 i un de 4 anys, que viu en un piset que els hi ve justet, però que estan molt bé, però, no se sent feliç perquè es voldria canviar el cotxe donat que el que té ja té 15 anys i quan han d’anar tots quatre a alguna festa, casament, bateig o comunió li fa vergonya i no es troba a gust.

Un que està super enamorat de la seva parella, té un cotxe nou de trinca que es veu que és el que gasta menys del mercat, que té una feina collonuda perquè amb els companys s’ho passa pipa, però, no se sent feliç perquè no té una casa pròpia i encara viu amb els pares.

Però ell en canvi, no té cotxe i ha d’anar amb bicicleta o amb transport públic a tot arreu, no té una feina estable i sense cotxe a vegades a hagut de rebutjar feines molt interessants. Diu que encara no ha trobat a la seva parella, que viu de lloguer en un pis de trenta metres quadrats el qual se li emporta el noranta per cent el sou, però afirma que és el paio més feliç del món, i realment si no ho digués, no caldria perquè es veu d’una hora lluny, que ho és. Només diu, que té quatre amics que no acaben de ser feliços i no entén perquè sempre els veu tristots. Però tot i així està content de tenir els amics que té.

resurrecció

Aquest cop ja començo dient per endavant que m’he trobat un paper amb un, no sé si dir-li pensament, sentiment, poesia o reflexió, escrit. De fet, ben bé trobat no ha estat, estava fent temps llegint un llibre en un banc de pedra del parc, entre els plataners més alts d’Europa (o eren els més alts del món?), hi havia moltes fulles per terra d’altres arbres i que el vent les aixecava, per després caure com les peces d’un tetris però amb milers de posicions més. He tret la vista un moment del llibre i he vist que al banc del costat hi havia un noi d’uns trenta anys, per alguns jove per altres gran, que escrivia alguna cosa. He notat que tenia els ulls vidriosos, no sé si del vent, o del sentiment. Quan ha acabat d’escriure, s’ha posat el llapis a la butxaca de dins de la caçadora i com si escanyés a algú, amb l’altre mà a arrugat el paper. Després s’ha aixecat decidit, s’ha passat la màniga per els ulls com intentant que cap llàgrima s’escapés, s’ha apropat a la papera que hi havia al meu costat i l’ha llençat.

I ho sento, ja sé que no està bé, però qui em coneix ja coneix també una de les meves debilitats. No he pogut evitar, quan ha desaparegut aquesta persona, de posar la mà a la paperera i treure’n aquest sentiment:

Jo no sé escriure cap poesia,
però si que escric alguns sentiments,
no sé conjugar estrofes perfectes,
només vull dibuixar petits pensaments.

Quasi bé sempre és la melangia
qui m'omple la ploma de tinta
i quasi sempre penyores d'una dona
qui em lliga les mans i els ulls m'incendia.

pecat

Li he presentat una noia a una amic, ell encara que no ho admeti explícitament té necessitat d’allò que se’n diu tenir parella estable, terme que bé valdria un bon escrit. Bé, el cas és que ell ja m’ha demanat tornar-la a veure, doncs en el sopar que vam fer semblava que ells dos congeniaven força. Però en acabar el sopar cadascú va anar cap a la seva banda, i no és van deixar res per poder posar-se en contacte. Així que han hagut d’esperar a tornar-se a trobar en un altra sopar en el qual també van estar xerrant molta estona i també semblava que congeniaven. Aquest cop si que després del sopar van anar a prendre una copa. Però noi! semblava que ja s’ho havien dit tot sopant perquè poc els vaig veure junts o xerrant després. Així que quan alguns van marxar ells altre cop, no s’havien demanat ni el telèfon ni cap e.mail, ni res, i cadascú cap a casa seva. Ell m’ha tornat a preguntar per ella, però li costa massa deixar-li veure a ella que hi està interessat, per vergonya o timidesa, i ella, que jo crec que també li fa el pes, penso que se n’està desdient justament perquè tot i que sap que ell ha demanat de tornar-la a veure, el jutja massa d’hora i creu que és algú qui el farà patir massa i ara que fa una mica més d’un any que està sense parella, intentar seduir-lo sembla que li fa mandra. En fi, no sé per quina estranya raó els falta empenta a tots dos per mirar-se als ulls, agafar-se de la mà i deixar-se anar. Jo penso això, que els hi fa mandra i que els hi falta empenta, i és una llàstima perquè fan molt bona parella. I també fa ràbia i tot, perquè si es veiés que un d’ells no vol res de l’altre penses, bé no passa res, és els dos que s’han d’agradar! Però hòstia! (perdó que és setmana santa), si els dos es fan “tilin” com diuen a casa... perquè no hi van? O potser perquè és setmana santa i ja han començat allò de no menjar carn perquè és pecat?

circ

Per tornar a casa he passat pel costat de l’esplanada on s’instal•la sempre el circ, no he pogut evitar apropar-m’hi per veure si veia algun animal o algun pallasso, o una d’aquelles gimnastes que s’enfilen per cordes, barres i cortines. M’he apropat més i més, després d’esquivar un guarda de seguretat m’he amagat rera una caravana i m’he arrossegat per sota d’una tanca a un metre escàs d’una gàbia de serps i altres rèptils. He aconseguit arribar fins a la lona aquesta tan típica dels circs, he fet una escletxa d’entre les cortines vermelles i he vist una cosa que no havia vist mai, una barreja de pallasso, animal i home, n’hi havia dos asseguts en unes cadires i entre mig una mena de domador encorbatat. Una d’aquestes estranyes bèsties feia anar la mà picant contra la taula en forma de bec d’ocell i anava repetint “–Mire usted, mire usted”, i l’altre estranya bèstia de celles punxegudes i ulls clars repetia “–Apoyaré! Apoyaré!”. Després sortint he vist en un cartell que no sé quin dia de Març fan una nova funció.

amb el cap cot

El noi que caminava amb el cap cot pensant perquè sempre tria a les noies de les quals ja sap que no s’hi entendrà, que s’hi discutirà, està cansat de sempre el mateix. Ara que ha conegut a una noia amb un caràcter que li ve perfecte, que s’hi acobla de meravella, no li bull la sang ni ha perdut la gana. Sí, té moltes ganes de veure-la i conèixer els seu interior i de tenir coses per compartir, però li manca la passió. El noi que caminava amb el cap cot pensant, té por de la rutina per això quan va poder fer-li un petó no li va fer.

Avui me l’he trobat i quasi que topem, caminava amb el cap cot i m’ho ha explicat sense aixecar el cap. Creu que se l’ha deixat perdre, i ella fruit d’aquesta fredor l’està oblidant. L’està oblidant perquè ha conegut a un d’aquells nois que sap que no li convé però que la fan vibrar, la fan patir i la fan plorar. I malauradament o no, ella encara no camina amb el cap cot pensant que aquest tipus de nois no li convenen.