ser

De sobte me’n adono que ser i res són la mateixa cosa si no t’importa llegir-ho del dret o del revés. Que el ego no ens deixa entrar en el ser i ens sotmet al no-res. Que estar sempre sota una llum confortable ens atrofia el valor i que entrar dins la teva ombra no ha de fer-te por, perquè es teva.

olímpics

A un esportista americà no li donen el visat per anar a Beijing perquè pertany a una organització humanitària de Darfur, al Sudàn, la qual denuncia reiterades vegades el paper de determinats països en aquesta regió, entre ells la Xina. Si olimpisme és sinònim de companyonia, la resta d'esportistes hi haurien de renunciar. Els diners i el poder si que no en són de sinònims per això el COI i els governs no diuen res, és comprensible. Però, i els atletes olímpics?
Aquesta és la notícia.

Nota: el blogger ja no em surt en català, és cosa del govern xinès també?

esperar

Esperar és una de les tortures més avorrides, lletges i dolentes per la salut mental que hi ha. Esperar la resposta d’aquell a aquella que ens té el cor robat, esperar en una entrevista de feina, esperar en un peatge que saps que et xuclaran la butxaca. Jo recordo haver marxat d’una cua per fer els papers de l’atur, em vaig quedar sense atur. Haver marxat d’una entrevista de feina perquè un impresentable encara no apareixia 20 o 30 minuts després de jo ser allà i sense dir ni ase ni bèstia. Haver marxat després d’esperar deu minuts a un amic o amiga, aquests que em perdonin.

Però també hi ha unes altres esperes, les “autoesperes”, espero acabar això per anar aquí o esperaré a acabar aquesta absurda feina per fer això altre, quan tingui això resolt faré tal cosa, i mai acabes fent allò que et faria il•lusió fer. En l'última pel•lícula que he vist, Into the Wild, que recomano olímpicament, l’Alex Supertramp diu “Si vols una cosa vés a per ella”. Sembla fàcil eh! Esperem no trobar-nos cap cua durant el camí!

par i aules

Paraules que em venen al cap i no sé com lligar:

ego i societat, mèrits i jubilats, pasteres i oblidats,
teatre i estatuts, crisi i cornuts,
vacances i esportistes, lluita i terroristes,
exercits i pau, orxata i frau,
Santa Anna i Santa Cristina, sexe i Maria,
cànon i còpia, feina i inòpia,
esquena i suor, parella i plor, nit sense olor.

anar i tornar

Qui no ha anat mai a la muntanya i mentre pujava i pujava cap al cim, clavava la mirada a terra, esbufegant. De sobte un pensament llampec li ha vingut al cervell i s’ha dit ell mateix: -què fas mirant el terra! Després ha aixecat la vista i ha deixat d’esbufegar, atònit pel paisatge.

O en el camí de tornada fent ja una estona que no veus cap senyal que et digui que vas pel camí correcte, et comences a preocupar perquè no recordes bé si has passat per allà o no hi has passat. Però de sobte, un tronc, una pedra et recorda que quan pujaves, en aquell precís instant i en aquell mateix lloc, tenies tal pensament al cap o has fet tal comentari als teus companys. I això provoca dues coses: una que et tranquil•litzes perquè saps que vas pel camí correcte i dues, que el mateix pensament es repeteixi però ara de tornada i a més a més, somrius fins que arribes a baix.

moviment

Un proverbi budista: "El moviment és no-moviment, el no-moviment és moviment"

(imatge presa de nianow.com)

ficció

Un sms que diu una cosa però en llegeixes una altra. Una història escrita pels guanyadors d’una guerra. Allò que amagues i el psicòleg sap. La mentida que fas veure que te la creus. La petita incomoditat que fas passar desapercebuda i que després farà vessar el got. La televisió apagada no enganya. Somiar que la teva parella no hi sent i no hi veu, l’estimes i no coneixes el seu món. Els escrits d’un bloc que ningú llegeix, els papers perduts que vaig trobant. Els vint euros que un dia et vas deixar a la butxaca de dins de l’americana. El ram de flors de la núvia que li cau a la mateixa núvia. La olor de l’habitació de l’hotel. La picada d’un mosquit a la nit que només dura una nit. I un punt i final d’una història que té segona part. Tot és ficció.

coques

A les nou bones notícies, no és la ciàtica és el muscle piramidal, així que fora contractures i a suar. I a les deu llegeixo que el g-vuit no són vuit sinó setze, les respectives també s’ho passen bé intentant arreglar el món dels altres perquè el seu ja el tenen molt ben moblat. A les vint-i-una trenta nou, el cel està rogent, de petit em deien: “la mare de deu fa coques”. Fa olor de pluja. La Bruni encara canta amb veu dolça però els prejudicis faran que no me l’escolti com abans. El telèfon mòbil, le portable, el celular o el telemovel, ara només tindrà un nom i-phone. Potser amb aquest nou aparell podrem fer i-coques.

honor

Màxima 1: "L'honor és la opinió que tenen el demés de nosaltres, i en especial la opinió general de qui sap alguna cosa de nosaltres. I més específicament encara: és la opinió general dels que estan qualificats per opinar sobre nosaltres, coneixen el nostre valor en qualsevol aspecte digne de ser considerat, aspecte que determinarà la respectiva espècie del honor. D'aquí que se'l pugui anomenar el representant del nostre valor davant dels pensaments forans."

(Arthur Schopenhauer a "L'art de fer-se respectar o tractat sobre l'honor")

El respecte no és un valor que sobri avui en dia, per això últimament reflexiono amb les 14 màximes d'aquest filòsof amb l'art de fer-se respectar. Potser ho necessitaré, qui sap!

resistència

No sé si existeix algun filòsof, en algun dels continents, en algun dels temps passats i presents, que expliqués perquè quan a un home li agrada una dona, si aquesta es resisteix la fa més interessant, fins a tal punt que aquest home es pot fabricar la seva realitat i viure d’unes expectatives falses. El mateix si el cas és al inrevés, és l’home qui es resisteix. En aquest cas però em fa l’efecte que tot passa amb més intensitat. El final de totes aquestes històries acostuma a ser ben diferent, si és l’home o la dona qui es resisteix. Elles acaben sortint-se amb la seva en més ocasions. Potser és veritat allò que diuen que les dones són més maquiavèliques? o és que ells son el sexe dèbil... o potser és que elles llegeixen la bíblia:

"Fes, en la mesura que puguis, tot allò que se’t presenti a fer, ja que en el món dels morts cap a on t’encamines no hi ha activitat ni comptes, no hi ha ciència ni saviesa."

Ecle 9:10

correm-hi tots

Els éssers humans davant d’una situació de risc o amenaça estan programats per passar a un estat de supervivència. Aquest estat es pot manifestar en dues accions, o be córrer, fugir o bé paralitzar-te. En un documental de la televisió d’aquests que tothom mira posaven l’exemple d’una persona que creua un carrer quan de sobte passa un cotxe i veu que el té massa prop i pot córrer perill, accelera el seu pas o córrer fins a sortir de la situació d’estrès. Si aquí s’hagués manifestat l’actitud de immobilitzar-se doncs el final seria un desastre, però en aquest cas la solució és bona. També ens podem imaginar si ens intenten atracar, o bé correm o bé ens paralitzem, en aquest cas és difícil saber quina és la solució millor.

Aleshores, seguint amb el tema, però canviant de terreny, es veu que hi ha homes que davant d’una dona, físicament impressionant (poden ser altres característiques però acostuma ser aquesta la més freqüent), i davant d’un abordatge d’aquesta, o bé surten corrents o bé es paralitzen. Això vol dir que aquesta ha suposat una amenaça per ells? A algunes noies també els passa, però em sembla que acostumen més a paralitzar-se que a sortir corrents, curiós...

platònic

Quan de sobte et trobes el teu amor platònic d’institut, físicament diferent però la mirada igual de captivadora, un somriure reneix. Quan t’hi apropes, i descobreixes els seus dos fillets, amb la mateixa mirada captivadora, t’auto-anomenes pare platònic i saps que aquell dia ja ha estat especial. Quan en el sopar de la mateixa nit, ets sents incòmode per què la nova parella del teu amic et dirigeix massa somriures i no pots evitar la seva mirada, prefereixes fer una copa de vi. Quan a la festa després del sopar topes amb un comiat de soltera, i una soltera et ronda i et frega els seus texans apretats com si fos sense voler, i a més et vol posar gelós no sé per quin motiu, amb un dels teus amics, prefereixes fer una altra copa de vi. Quan al final de la nit, tres son multitud, i ja no estàs per orgues, prefereixes acomiadar-te, i ves per on, els que queden cadascú al seu llit, saps que el dia platònic, s’ha acabat.

eslògan

Quant tenia un any duia bolquers, amb deu pantalons texans de campana, amb vint pantalons amb butxaques per tot arreu i amb trenta començo a adonar-me’n que si sempre ens els acabem baixant no importa quins porti.

fer tat

Tinc els dits gastats de tant palpar la realitat,

d'aquesta esperança que trepitjo
d'aquesta vida que desitjo,
que em deixa senyals enverinats

Tinc els dits gastats de tant palpar la veritat,
d'aquesta pluja radioactiva
d'aquesta substància additiva,
juguem a fer-nos tat!

identitats

Robert Edler von Musil defineix en el seu llibre “Der Mann ohne Eigenschaften“ (l’home sense qualitats). Un home que té diverses indentitats, una de ciutadana, una d’estatal, una de conscient, una altra d’insconcient, una de sexual, una altra de professional. També la de la seva fantasia, que li ho permet tot menys una cosa: prendre’s massa seriosament les anteriors.

Això als anys trenta, ara encara n’hauria afegit una altra la del blocaire, una identitat amb tota regla.

I jo que em pensava que tenir més d’una identitat, dues per exemple, era ja una psicosis.
Uff! Em quedo més tranquil.

no entenc res

És ben clar que les persones passem per etapes. Etapes de molta autoestima, etapes de no tanta, etapes de dubtes o etapes en que tot ho entenem i ens sentim bé. O també passa que no entenem res i diem amb tendresa “avui estic tonto” o “avui estàs tonto”. Doncs avui estava una mica tonto i he descobert una conferència de fà un parell d’anys, d’en Xavier Rubert de Ventós, magistral, anomenada Qui tot ho entén està mal informat. Són 8 minuts per escoltar molt ben aprofitats....seguiu aquest enllaç:
Qui tot ho entén està mal informat.

mil viatges

Viatges que no faríem mai, però acabem fent, viatges que faríem amb els ulls tancats però pel què sigui mai fem, viatges per tota la vida, viatges programats que surten de la pitjor manera, viatges a l’aventura que sembla com si haguessin estat programats. El viatge que sempre espera, el viatge dit i fet com el “aquí te pillo aquí te mato”. Viatjar sense moure’s de casa, els viatges de feina. El viatge ideal amb la persona estimada en un lloc especial. El viatge anul•lat, el viatge de nuvis, els viatges de la inserso. Els viatges de final de curs, el viatge d’estiu amb la família, el viatge del premi del concurs de televisió, el viatge low cost del cap de setmana, i molts més que me’n dec deixar. Sigui quin sigui, viatjar cansa.

viatge: [s. XIII; del llatí viaticum 'allò que serveix per a un viatge']

llibres veïns

Hi ha coses que les tenim davant dels ulls i no les veiem. Aquí no li ha passat mai entrar en un bar o restaurant on havies quedat amb un o uns amics, travessar tot el local, mirar a dreta i a esquerra, i no veure’ls, fins que ells et criden. O trobar-se algú pel carrer que et para i et pregunta per un carrer i resulta que el carrer que busca és aquell.

A vegades també passen coses estranyes, com donar-se compte que als estants dels llibres hi tens un “Decàleg culé” entre mig de “El saber perdut” d’Anna Vilar i “El tesoro” de Miguel Delibes (que no és el nom artístic d'en Golum), o que al costat de “Els pilars de la terra” d’en Ken Follet i tens “Cuando China despierte” d’Alain Peyrefitte. Ara que potser això seria veure-hi massa i en podríem dir que és una profecia. I que estrany que és començar parlant del que no veiem i acabar amb profecies. I tindrà res a veure el llibre que llegeixo? “Profecia 2013” d’en Francesc Miralles?

En tot cas, si que he descobert que és interessant saber quin llibre hi ha al costat d’un altre, si no els ordenes mai, i que és col•loquen per atzar mentre n’agafes un i en deixes un altre, al llarg del temps que els tens amb tu.

efecte papallona

“Una papallona que, amb el seu aleteig, agita l'aire de Pequín avui, pot desencadenar en una tempesta el mes que ve a Nova York”

Això és el que Eduard Lorenz, mort aquesta setmana passada, va intentar explicar en la seva teoria del caos. Unes mínimes diferències en les condicions inicials, pot generar grans pertorbacions en el resultat final.

La comparació que vull fer entre la meteorologia i les relacions personals s’intueix, així que només escriure per ordre o no, un llistat de condicions inicials que com un aleteig d’una papallona poden provocar una tempesta o un canvi important, un temps més enllà o no tant enllà, en la condició de les nostres vides:

Un petó, un somriure, una encaixada de mans, una abraçada, una mirada, un paraula, una cançó xiuxiuejada a l’orella, una carícia, un cafè a mitja tarda, unes gotes de pluja, un llibre amb dedicatòria, una nit de conversa, un crit o un petó que no s’ha fet.

tinc un amic

Un confident em diu:

Tinc un amic que té una dona preciosa i intel•ligent, que té un cotxe molt gran i espaiós, una casa amb jardí i piscina, però diu que no se sent feliç perquè no té la feina que voldria tot i que la que té està molt ben pagada.

També una altre amic que té la millor feina del món, que té un cotxe esportiu amb no se quina potència, que viu en un àtic on divisa tota la ciutat però que no se sent feliç perquè no té la dona que voldria, i això que de tant en tant te visites al àtic.

Un altre amic que té una feina molt motivadora tot i que el sou no tant, que té un esposa encantadora amb la qual té dos fills un de 2 i un de 4 anys, que viu en un piset que els hi ve justet, però que estan molt bé, però, no se sent feliç perquè es voldria canviar el cotxe donat que el que té ja té 15 anys i quan han d’anar tots quatre a alguna festa, casament, bateig o comunió li fa vergonya i no es troba a gust.

Un que està super enamorat de la seva parella, té un cotxe nou de trinca que es veu que és el que gasta menys del mercat, que té una feina collonuda perquè amb els companys s’ho passa pipa, però, no se sent feliç perquè no té una casa pròpia i encara viu amb els pares.

Però ell en canvi, no té cotxe i ha d’anar amb bicicleta o amb transport públic a tot arreu, no té una feina estable i sense cotxe a vegades a hagut de rebutjar feines molt interessants. Diu que encara no ha trobat a la seva parella, que viu de lloguer en un pis de trenta metres quadrats el qual se li emporta el noranta per cent el sou, però afirma que és el paio més feliç del món, i realment si no ho digués, no caldria perquè es veu d’una hora lluny, que ho és. Només diu, que té quatre amics que no acaben de ser feliços i no entén perquè sempre els veu tristots. Però tot i així està content de tenir els amics que té.