amor embotellat

No hi ha res més borrós en l’amor, que dos nois quasi en coma etílic, abraçats en un portal dient-se que s’estimen.

Potser feia una estona li deien t’estimo a una botella.

vacances pagades

Feia una mica més d’un mes que hi treballava i encara havia de fer-li el contracte. Així que va a demanar-li què passava.

–Escolta, com és que encara no m’has fet el contracte? –pregunta.
–No pateixis aquest te’l faré. –contesta
–Home, donat que el més passat no m’has assegurat i això em perjudica, i a més tu t’estalvies una quantitat. Perquè no em pagues com si hagués treballat tot el més i a partir d’aquest més que ja tindré el contracte i estaré cotitzant, ja em pagaràs el que havíem pactat?
–Però que et penses, que no et pagaré, que no confies en mi? Que de calés no me’n falten eh! Collons! mira que si vull porto un quilo aquí mateix i el cremo si vull, que t’has pensat!
–No home no, no cal.
–Molt bé, va torna a la feina que ja ho arreglarem.

I és va arreglar, aquell més va tenir contracte, i a més va cobrar com si hagués treballat tot el més. És va acabar l'estiu, i va tornar als estudis amb la mateixa sensació, explotació!

mar menuda

Encara no són les vuit del matí i ja bufa el vent, això vol dir que avui tindré mar de fons i per tant em poso una torrada més a l’esmorzar. M’arribo fins a la platja de la Mar Menuda, em calço l’armilla salvavides, estiro el caiac fins l’aigua i cavalco la primera ona. Palada a palada passo entre mig de l’Illa i el Pi de la Banyera de ses Dones i vaig vorejant caletes, coves i parets verticals de sauló. Les ones em prohibeixen que m’acosti a les coves que s’omplen i es buiden fent un soroll estrident com si volguessin fer un buit en el seu interior. En contra del vent, cada palada es fa feixuga però es dissimula amb el refresc del contacte amb l’aigua del mar. De tornada, aprofitant les ones i el vent sembla que voli en les petites crestes que fan les onades, els ulls també m’ho agraeixen i el cabells em voleien enrera. Em fixo ara més en els navegants que em creuo, un caiac esportiu, un vaixell de fons marí i una llanxa amb forabord plena de turistes que em saluden. I al atansar-me de nou a la platja, ara plena de d’estiuejants, les espatlles noten l’esforç i en els últims metres em deixo portar, només per la corrent.

blanc i negre

La nit, la casa en silenci, una moto estrident, escardalenca remou la calma. A les fosques preparo el llit, llençols frescos, deixo la roba a la cadira i sense posar-me sota d’aquests rumio amb el ulls oberts mirant el sostre. Engego la ràdio per sentir veus de sonoritat constant per adormir els sentits. Les campanes de l’església sonen alhora que el rellotge de paret. Els ulls continuen oberts, les orelles continuen sentint, i se’m desperta el paladar, somio despert. Em ve la set i tinc a la ment una copa de cervesa fresca, amb un dit d’escuma i la copa suada. Reincorporo el cos, dret, em vesteixo. Deixo el fals silenci de casa, amb dues monedes a les mans m’apropo al bar de la plaça, al costat de l’església i tocant a mar. Demano una canya de cervesa negra, triga, deu ser l’escuma, però finalment puc embrutar els meus llavis amb aquest blanc i negre, amb aquesta lluna plena.

resum

A les discoteques ja no posen lentes. Substitueixo a la Bruni per la Françoise Hardy. Una cançó mai publicada d’un grup que mai va ser grup però va ser il•lusió d’adolescents i unes sandàlies sota la tempesta és el resum de dos dies de festa.

una sola mirada

Els paravents volen pel cel, mentre el vídeo es cruspeix la cinta. La cassola ja fa xup-xup, les rodes dels cotxes escupen amb força la pluja. Uns altres pedalegen al voltant d’un hexàgon.

Ha pagat la multa online, però les penes no marxen online. És juga un tie break. No hi ha tinta a la impressora, ni als ulls del cec.

S’avança el termini pel dimecres i dubta, algú amb mala conducta. Sort del regal, la carbassa i la pipa ja son apunt, el mate és amarg, però més dolç que un serial.

El futur és buit, però no importa. El present també, però es distreu amb un paper.

Ja trona, una sola mirada!

recol·locant el gel

Recol•locant el gel perquè passi el control duaner. Anar d’un lloc que fa calor a un altre que encara en fa més. Tancat amb el genoll una petita maleta per no haver de facturar. Moure’t en el temps, fent dues hores de viatge però que el rellotge només en marqui una. Me la tornaran a la tornada, com si fos una cançó. Toquen les dotze, Sant Joan més dos i un mes per ser un més. I aleshores serem millors.

pedra i enciams

Dues noies a la platja sota els núvols amb dues tovalloles, una per la sorra i una altre pel fred. Una nena que persegueix un ocell, i un nen que li explica un conte a l’estàtua de Carl Faust. Les barques de pesca amarrades, no hi ha peix, però la olor hi és. Al banc d’en Si No Fos, fa temps que no hi seu ningú, una casa en venda i una de lloguer. Una bicicleta vella rovellada de sal, i a dalt, els cuiners i els cambrers fan l’aperitiu mentre esperen que entrin els clients. Pedrega al sud i a l’AP-7, no hi ha guerra d’enciams, només, que no n’hi han.

només s'ho mirarà

Tot i que anunciaven pluja, fa un sol que més que trencar les pedres, trenca la rutina. Després d’encetar el cereals, torrar el pa, esprémer les taronges i llimones, i prendre el cafè amb sucre moreno, s’ha d’anar a netejar el cotxe, que fa olor de viatge. A la gasolinera, tothom fa cua per omplir el dipòsit, ara sembla que tots ells siguin els que han de fer el viatge mentre jo ja n’he tornat. Li trec la pols amb el drap humit però no el puc aspirar perquè la màquina aspiradora se’m cruspeix l’euro. O bé també fa vaga o bé li falta aire com a tots els que fan cua mentre aguanten la calor.

Hem passat de l’aigua a la gasolina i del maons al pa i arròs, i per oblidar-ho agafo la tovallola i em capbusso a l’aigua de mar més calenta que la del riu. El Sol em pica a la barba de quatre dies i es torna més rossa. En aquesta època hi ha estirades aquelles persones que volen ser les primeres en tenir la pell morena i els estrangers que volen ser els primers en tenir la pell vermella. No sento noticies de meduses, però si de taurons i economistes. La veïna encara observa... ara diuen que està una mica boja, que s’hi ha tornat d’estar tant sola, però ella no omplirà el seu dipòsit, només s’ho mirarà

de cara a la paret

Castigat uns dies de cara a la paret...





(però no t'hi enfilis eh!)

no val a badar

M’he despistat i he escrit una cosa que no havia d’escriure, i és que no es pot badar. Penses una cosa, i la mà després fa el que vol si no la vigiles. He anat a un lloc que no havia d’anar, i es que no es pot badar. Penses una cosa i els peus després si no els vigiles es creuen els amos. He mirat una cosa que no havia de mirar, però ho he fet volent i de reüll, després s’ha vestit, i m’ha picat l’ullet quan se n’anava.

bombolles

Tot i l’efecte saludable que fa la mar, de vegades és necessari fer una visita a algun centre d'aigües mogudes, d’aigües amb bombolles, d’aigua clorificada.

Ell hi ha anat, s’ha posat el braçalet d’identitat, ha entrat al desvestidor i n’ha sortit amb el banyador aquell descolorit que ja duia quan anava d’excursió amb l’institut. Ha deixat la resta de la roba en un armari que ha tancat amb el mateix braçalet d’identitat, mentre al armari del costat una noia amb bikini blanc, no sabia com es tancava allò. S’han mirat de dalt a baix, s’han somrigut i ell l’ha ajudat a tancar-ho. –Thanks -diu ella, mentre pel darrera apareix un noiet esquifit, amb la pell i l’òs, que la agafa per la mà i se l’emporta, remugant no sé que de –What a hell are you doing? Mentre ella encara ha aprofitat per un darrer somriure que l’ha travessat.

Un cop a dins, entre bombolles i bombolles la buscava, però no la trobava, com acostuma a passar, així que s’ha concentrat només en les bombolles. Primer a sobre de la llitera per les lumbars, després sota el sortidor per les cervicals i un paraigües d’aigua. Mentre era sota el paraigües li ha semblat que la tornava a veure, i anava sola. Ha deixat el paraigües, i la seguit pel mig de la piscina lentament a una distància prudent. Ella sabia que era perseguida, i a ell tant li era. A començat el joc, ella s’amaga rera la columna i ell per no perdre-la accelera el seu pas, arriba a la columna, no hi és, sembla que s’ha capbussat, gira el cap a dreta i a esquerra, es gira i la torna a veure, pujant les escaletes que porten fins a la piscina exterior, ell s’afanya, puja les escaletes també, entra a l’altra piscina, aquí el contrast és molt agradable, molt calent a dins i no tant a fora. Però ella ja ha sortit de la piscina i es dirigeix cap a l’aigua gelada, s’hi llença de cap. Ell la intenta seguir, però no s’atreveix amb el cap i posa primer els dits dels peus, i s’emporta una esgarrifança i pell de gallina. Es decideix, també hi entra, mentre ella juga dins l’aigua freda, ell amb prou feines aguanta la respiració i la libido se li calma però el cervell no, i la continua perseguint. Surt de la piscina freda i torna a la calenta, ara li pica la pell, però no en fa cas i la busca amb la mirada desesperadament. Acaba d’entrar a la petita cova on hi ha la cortina d’aigua i el mega-sortidor. Ell, més decidit que quan entrava en la piscina freda però també palpant amb el peus primer, sent com una mà li agafa un turmell i l’estira en dins. Gairebé no hi veu perquè l’aigua cau a molta pressió. Alguna cosa el prem contra la paret, potser el sortidor de sota, o potser ella, dubta. La pell encara pica, i ara més que nota que el banyador se li ha descordat i li cau cames avall en direcció a l’infern. Amb tensió i apuntant el cel, la seva mirada també, i, tot i que l’aigua li tapa la visió però no el tacte, sent com l’embolcallen unes cames, com se li asseuen al damunt, com els seus llavis palpen un altre cos i es fusiona amb les bombolles que ja no piquen.

De sobte, s’apaga el sortidor, dos sospirs conclouen alhora. Ara ja hi veu, però no la veu. La busca, i més enllà veu que com surt de sota l’aigua, recollint-se els cabells i sense girar-se surt de la piscina mentre el noi de la pell i l’os l’estira per anar cap als vestidors.

mapa pirata

He trobat un plànol com els de les pel•lícules de pirates, 50 passes a la dreta, 20 passes a l’esquerra, dos al davant, pujar 5 escalons, i comptar 5 pams de l’alzina surera cap al nord. A prop del punt d’inici hi ha un castell, i la creu està just al costat d’un pou envoltat, sembla, de moltes plantes. Sembla que és al costat del mar que també hi és dibuixat.

Doncs l’he anat a buscar, i enterrat n’hi he trobat un altre que em deia el nom d’un carrer, el número d’una porta, i el dibuix d’un timbre, volen dir que havia de tocar el timbre, suposo. A continuació un ram de flors i una ampolla de vi amb el mapa de l’Empordà dibuixat. A sota, la figura d’un cos femení, envoltat de notes de música que formaven un camí, resseguint-lo fins al final, hi havia una brusa de seda tirada a terra i ja al límit del paper encartonat i marronós el que semblava un llit d’aquells gegants que hi havia als palaus de reis i reines segles enrera. Però no n’estic segur perquè el mapa estava esparracat en aquest tros final. Hi havia un estrip, i algú en deu tenir l’altre part.

robatori

Fent el mort damunt la mar, surant i deixant que les corrents et portin, amb una única mirada al cel i rebent en compte gotes la visita d’un núvol en contra del vent. Invisible als vaixells que no s’aturen. Un petó que anava al llavis, ha caigut damunt la galta, punteria desafinada.

I més encara,
Qui ha robat dues vegades un poema d’en Josep Carner d’un carrer de Girona en temps de flors, és un lladre o bé és un boig enamorat.

vergonya trobada

Just en el punt on diuen que comença la costa brava hi ha una porta i l’he volgut travessar per tornar a començar. M'he dirigit fins a la terrassa del davant per prendre una copa de cava i celebrar així aquesta meva decisió. Assegut en una taula amb mantell de quadres vermells, em mirava la sorra del mar robada. Mentre, ha arribat una estudiant amb cabells de sirena, amb una llibreta sota el braç, ha arrencat un full i mentre li queia una llàgrima i el sol s’amagava rera la casa vella, s’ha posat a escriure alguna cosa.
S’ha fixat amb mi un moment, senyalant amb el dit la meva copa, n’ha demanat una per ella.

Alhora que el cambrer entrava dins la casa, i ella posava la mà dins la butxaca de sa jaqueta, s’ha girat un cop de vent que li ha fet volar el full. Amb una altra llàgrima als ulls, en comptes de venir a recuperar el seu pensament que ha quedat encastat a la pota de la meva taula, s’ha aixecat i ha marxat corrents, posant-se el mocador als ulls. No sé, si el mar la cridava o la vergonya de les llàgrimes l’ha foragitada.
Així doncs, he recuperat jo el full, mentre arribava el cambrer amb l’altre copa. Que també me l'he quedat per mi. I amb dues copes sobre la taula he llegit el que hi havia escrit, mentre un llàgrima per culpa del vent salat em queia sense avisar.

Maleïda bruixa, perquè sempre em segueixes
i només em deixes dir el teu nom
sobre un full blanc de paper ?
Et declaro la guerra senyora
sabent però, que hauré de pagar penyora.
Et declaro enemiga, l'amor mi obliga.
Maleïda bruixa, maleïda vergonya.

llorer

Alhora que observa un anunci per modelar el somriure i com que no és polític passa la pàgina, un ocell amb es ales molles ve a buscar les quatre engrunes del dinar que ha deixat caure a la balconada. Després descobreix que el llorer a part de beneir-lo per setmana santa té una lleugera acció antiinflamatòria, i dubte si acostar-se’l fins als ulls o fins a les orelles. Laurus nobilis, amb aquest nom no sembla que si en prens en excés t’hagi de produir vòmits i irritacions gàstriques, així que opta per canviar de canal, treure les notícies i participar en el concurs des del sofà. Li pregunten qui va dir la frase “La bellesa no fa feliç a qui la posseeix, sinó a qui la sap adorar i estimar”, i mentre rumia se li acosta la seva esposa i li fa un petó a la galta, suau i tendre, i sense cap motiu aparent... El concursant ja ha contestat però s’ha despistat i no ha escoltat la resposta.

llums i persianes

Cues interminables de llums vermells sota la pluja en fila índia. Fa mal temps però venen igualment, tot i que més lents.


El mar recupera el que és seu sense pagar un sol cèntim.



I mentre,
les persianes es queixen a ritmes inconnexos en la negra i humida nit.

dos en un

Es van conèixer en un autobús, ella li va cedir el seu seient i ell va acceptar. Que ell anés coix era només passatger, fruit d’una topada amb la bicicleta i la mala caiguda que li va precedir. Però no va ser això el que li va explicar, li va dir que havia tingut una baralla amb un home per defensar a una senyora gran que volia seure en un banc del parc i aquell maleducat de dos metres d’alçada i més de cent quilos de pes no la deixava, així que s’hi va enfrontar, en va sortir coix però la senyora s’hi va poder seure.

A ella se li van entendrir els ulls, la cara i el cor. I ell veient-ne el resultat va continuar mentint, va mentir sobre la seva feina, va mentir sobre el lloc on vivia i va mentir sobre les seves habilitats de combat.

Quan el bus va parar i ella va haver de baixar, ell va tornar a mentir per seguir-la una estona més. Va aconseguir acompanyar-la fins a casa entre mentida i mentida. Pel camí ell es va enamorar, i en arribar al portal de casa d’ella, fruit d’aquest amor va estar a punt de confessar totes les mentides, però no ho va fer. Va tenir por que els ulls d’ella deixessin de brillar. I allà mateix, li va dir la única veritat, que en aquella petita estona s’havia enamorat. Ella, el va agafar de la mà i el va fer entrar, van pujar les escales fins arribar a una porta vella de fusta. A ell li brillaven més que mai els ulls, només havia de solucionar una cosa, però pensava que ja se’n sortiria, l’amor seria el seu aliat. Va picar dos cops la porta, es van sentir uns passos i la porta es va obrir de la mà d’un home que li passava mig metre per sobre, i darrera la cama d’aquest, un marrec que mig s’amagava va dir: Hola mama, has arribat bé? Si fill, aquest senyor baixava al mateix lloc, m’ha acompanyat i aquest cop no he passat por d’un altre atracament. És un senyor molt valent, per això va coix, va entrem que us ho explicarà ell mateix.

divorcis per sms

Mentre m’empassava les últimes gotes del te de llimona fred, volent empassar-me fins i tot el glaçons, amb el got del tot trabucat i la meva mirada al cel. He sentit un crit al mig de la plaça: “Ja estic divorciada”. He deixat el got sobre la taula, per veure que passava allà. Un dona li ensenyava el mòbil a una altra mentre tornava a repetir “Ja estic divorciada” i es feien un petó a les galtes en senyal de felicitació. Més clar, l’aigua, aquella dona acabava de rebre un sms que li confirmava que ja estava divorciada. No sé si existeix algun servei de divorcis via telefonia mòbil, que no m’estranyaria, o bé era el seu advocat que li enviava la bona nova, perquè els advocats, encara que siguin advocats, també envien sms’s resumint les sentències, suposo.

l'home absent

Surto al balcó i veig com arriba la furgoneta d’un centre de dia. A la casa del davant l’home que sempre he vist com la persona més malhumorada del barri, dia sí dia també, a excepció d’una vegada que el vaig veure amb el seu net en braços, obre la porta i surt empenyent la cadira de rodes amb la seva esposa asseguda. Només ha baixat un esglaó, el del portal de casa seva, i de la furgoneta ja n’ha sortit el conductor que va cap a ells, li pren el relleu a l’home malhumorat, que es gira i torna cap a dins. En la seva absència, el conductor obre la part del darrera del vehicle, hi munta la rampa, hi puja la senyora, la lliga, desmunta la rampa, tanca, puja al volant i marxen.

L’home malhumorat, ara absent, m’ha deixat de pedra, i un calfred m’ha recorregut el cos en trobar a faltar, un petó, un somriure, un fins després o una mirada a tota l’escena mentre veu allunyar-se a la seva esposa. Semblava tenir pressa en tornar a entrar a casa. I ella no ha perdut el somriure mentre tota la operació passava.