poetes

Quan la vergonya et priva d’anar cara a cara a dir-li que li agrades, escriure un vers teu o d’un poeta, i deixar-li d’amagat enmig de la carpeta, fas viure aquell poema. Quan abans d’anar a dormir tens el teu últim pensament per dedicar-li a ella i sense rumiar et trobes a les mans un llibre de poesies, fas reviure la poesia. Quan la tens a prop, i se’t tallen les paraules, se’t posen les galtes vermelles i els ulls et brillen, algun poeta, d’amagat, està explicant la teva història. I si a més quan te n’adones que tot això et passa, t’estàs convertint en poeta, en poesia i en enamorat.

senyals

Gràcies a les noves tecnologies tenim antenes per tot tipus de senyals. Però, i els senyals amagats que ens enviem entre nosaltres, les persones? A vegades es possible que no ens n'adonem del que realment ens volen dir, cal estar ben receptius.

rauxa

A vegades fem les coses sense pensar només perquè les volem fer. Fer les coses sense pensar no sembla que sigui el correcte, però hi ha coses que millor fer-les sense pensar, perquè si pensem aleshores ja no les fem. Deu ser la rauxa tant famosa aquesta que ens caracteritza.

Hi ha moments en què el seny cansa, i la rauxa enganxa!

la memòria dels dits

Avui quan ha recordat que durant una època li agradava agafar la guitarra quan tornava a casa després de treballar o estudiar, no ha dubtat a baixar-la de l’armari. S’ha enfilat i ha estirat la funda negra, plena de pols i oblidada. Ha abaixat la cremallera poc a poc, i amb compte l’ha tret de la funda. Se l’ha mirat, és la mateixa, té el mateix color amarronat i desgastat, i els adhesius hi continuen enganxats com esperant una altra melodia. Ha pensat que segur que estaria desafinada, i el dit ha anat directament a prémer la corda que li dona el La... sonava prou bé.

Ha repassat l’escala i encara que soni estrany es mantenia afinada, o això li ha semblat. Aquest fet ha animat als dits que estranys de sentir de nou la pressió de les cordes no es movien amb la fluïdesa necessària. Però ara un acord i ara un altre, s’han anat trobant entre ells, sense trepitjar-se, com uns ballarins que es retroben.

Sense ell decidir què volia sentir, els dits prenien decisions per ells mateixos i recordant repassaven Blowin’In the wind, Stairway to heaven o Tears in heaven i alguna altra de la qual no en recorda el nom. En canvi els dits sense dubtar-ho se sabien col•locar. I emocionat no ha pogut respondre a la pregunta de perquè els dits si tenen memòria i ell no. Aleshores s’ha mirat els palmells de les mans i els hi ha parlat: “Vosaltres que coneixeu mil carícies que jo ara no recordo, sé que quan torni a ser el moment em sabreu guiar”.

How many roads must a man walk down
Before you call him a man? ...

lletra

en blanc

El blanc és alhora tots els color i no n’és cap. El blanc pot ser l’objectiu d’una arma i pot ser la pau o fins i tot pot ser símbol de dol. Puresa, innocència, honestedat, el fons d’un llibre o d’una ment. El vot d’un indecís, una muntanya, un vi, el color de la lluna en el seu final. Color de núvols, de llençols, la flor dels ametllers i la llum que es veu abans de morir...

Podria fer l’escrit més llarg que mai he fet o deixar-lo en blanc, però el deixo així, que no diu res, ho potser ho diu tot. És blanc!

pensador

Una vegada vaig anar a veure un exposició de Rodin i em va impressionar, les cares, els cossos... de fet el van acusar de fer servir motlles humans per les seves escultures, això ho diu tot.
Una de les escultures és el pensador, i avui observant-lo recordant el dia de l’exposició em preguntava si ara en comptes de plasmar un home assegut amb el tors de la mà a la barbeta, potser hauria esculpit algun blocaire en autèntica inspiració.