som

Només una essa separa l'érem del serem,
i potser, només potser,
és la essa del present.

passat o present

Ho podia haver afirmat qualsevol membre del tribunal constitucional espanyol:
“Jamás, jamás transigiré com que Cataluña sea una nación”, però ho va dir Antonio Arroyo Villanova el 1915, al congrés dels diputats de Madrid.

O també podien haver dit això altre:
“Con la diferència que como antes todo lo judicial se actuaba en Lengua Cathalana, se escriba en adelante en idioma Castellano o Latín” però fou la Intrucción secreta del Consejo de Castilla al 1716.

O:
“Había que impedir que Cataluña pudiese declararse independiente” ho diu en un llibre Jesús Salas Larrazábal per justificar l'ofensiva de l'exèrcit de Franco el desembre de 1938.

I podria continuar amb moltes més frases que semblarien actuals, i només demostren un cosa, que la democràcia espanyola avui, és encara molt pobre, per dir-ho amb optimisme.

Del llibre "El llibre negre de Catalunya" de Josep M. Ainaud de Lasarte

toca'm,sóc teu

Amb solidaritat amb el protagonista de melodia de carrer del 26 de febrer això és el que ha passat:
toca'm,sóc teu

de fuga

Era l'hora de dinar, no estava disposat un altre cop a sortir del menjador d'escola amb les mandonguilles aixafades dins la bata i patint perquè no m'enxampessin i me les fessin menjar. Així que aquell dia aprofitant una estona que el bidell havia sortit, em vaig escapar d'escola. De seguida em van passar el nervis de la fuga, vaig anar cap a una casa mig enderrocada, a fer no sé ben bé què. Suposo que a l'aventura i a amagar-me, que voltar pel carrer en un poble, sol i en horari escolar, no hagués estat assenyat.

Uns anys més tard, ja a l'institut, i a segons quines hores podíem sortir al carrer, era com sortir a respirar i a oblidar l'obligació. Després ens ho van prohibir i ens hi vam acostumar.
Uns anys encara més tard, a la fàbrica, quan la feina baixava i sabies que no et trobarien a faltar o t'inventaves alguna reunió, t'escapaves fins al poble a vegades només per fer un cafè que no fos de màquina. Més tard només obrien la porta alhora de dinar, però ens hi vam acostumar.
Ara per sort, no sento que m'he d'escapar d'enlloc. I no sé si és perquè m'he acostumat/acomodat o que realment si que sóc lliure. Bé potser a vegades si que necessito escapar de mi mateix.

pa amb xocolata

Hi ha berenars tant deliciosos com senzills:
Pa amb xocolata, pa amb vi i sucre o pa amb oli.

El que més oblidat tinc és sens dubte el pa amb vi i sucre. I quina il·lusió que em feia el pa amb vi i sucre de xiquet, pensar que no em deixaven beure vi a taula, però per berenar si que el podia tastar, em provocava un goig tant gran que quan ara ho recordo se'm fa la boca aigua. El que encara faig de tant en tant és el pa amb xocolata, però potser que torni al pa amb vi i sucre!

No he trobat cap vers pel pa amb vi i sucre, però sí, pel pa amb xocolata que també s'ho mereix:

Un bon tros de xocolata
i un boci petit de pa
són la solució més bona
per berenar.

El pa sempre allarga massa,
la xocolata fa curt,
i així el compte de la vella
mai no surt.

Però si no surt el compte
tant se val, que res no hi ha
com el pa amb xocolata
per berenar.

Miquel Martí i Pol - Bon Profit!

bultaco

Ara has de lluitar per conservar-la, -li deia el senyor gran, i com que els dos ja no son sou criatures tot el que hàgiu fet abans no ho heu de tenir en compte. Us sortiran inconvenients, potser algun familiar o algun amic o amiga anterior, però si teniu contents al sogres i lluiteu l’un per l’altre, us ho passareu molt bé en aquesta vida.

Jo quan tenia setze anys vaig conèixer a la meva dona, ella en tenia dotze, mig poble ens mirava amb mals ulls i sobretot el seu pare quan em veia arribar amb aquella Bultaco...

entre consciències

Va sentir una punxada al braç dret, només va tenir temps de dir –m’has fet mal! i es va desmaiar. Primer creia que tot el que va viure mentre estava inconscient era producte de la imaginació, tota una vida en poc més de deu segons. Ara però creu que allò era la realitat i el somni o la inconsciència la viu ara. Si no fos perquè el somni li està agradant voldria tornar a la realitat desmaiant-se un altre cop.

fragments

Només ho faig per tu
Em dius que sóc
el teu amant amable
que no pots viure
gaire temps sense mi
i quan m'escoltes
el temps se't fa agradable
estirada en el teu llit
sense poder dormir.

Corre, corre’t, corre
A qui pertany aquest cabell
que he trobat dins el meu llit
el seu perfum és sensual
i té un color que mai no he vist
amb les inicials del meu nom
i un missatge imprès.

Viure sense tu
Vaig arribar perdut
i perseguint llocs desconeguts
una visió em va captivar
em va fer sentir
perdut dins els teus ulls

Boig per tu
En la terra humida escric:
"nena, estic boig per tu"
em passo els dies esperant la nit.

-SAU-

la memòria dels dits

Avui quan ha recordat que durant una època li agradava agafar la guitarra quan tornava a casa després de treballar o estudiar, no ha dubtat a baixar-la de l’armari. S’ha enfilat i ha estirat la funda negra, plena de pols i oblidada. Ha abaixat la cremallera poc a poc, i amb compte l’ha tret de la funda. Se l’ha mirat, és la mateixa, té el mateix color amarronat i desgastat, i els adhesius hi continuen enganxats com esperant una altra melodia. Ha pensat que segur que estaria desafinada, i el dit ha anat directament a prémer la corda que li dona el La... sonava prou bé.

Ha repassat l’escala i encara que soni estrany es mantenia afinada, o això li ha semblat. Aquest fet ha animat als dits que estranys de sentir de nou la pressió de les cordes no es movien amb la fluïdesa necessària. Però ara un acord i ara un altre, s’han anat trobant entre ells, sense trepitjar-se, com uns ballarins que es retroben.

Sense ell decidir què volia sentir, els dits prenien decisions per ells mateixos i recordant repassaven Blowin’In the wind, Stairway to heaven o Tears in heaven i alguna altra de la qual no en recorda el nom. En canvi els dits sense dubtar-ho se sabien col•locar. I emocionat no ha pogut respondre a la pregunta de perquè els dits si tenen memòria i ell no. Aleshores s’ha mirat els palmells de les mans i els hi ha parlat: “Vosaltres que coneixeu mil carícies que jo ara no recordo, sé que quan torni a ser el moment em sabreu guiar”.

How many roads must a man walk down
Before you call him a man? ...

això no toca

Alguns llibres que em van fer llegir a l’escola i em van agradar:

• Matilda de Roald Dahl
• El Lazarillo de Tormes, anònim
• Objectiu Heidelberg, d’Estanislau Torres
• La Bíblia Valenciana de Rafael Tasís
• La República de Plató, però només el mite de la caverna.
• Tirant lo Blanc de Joanot Martorell

I alguns que no:

• Adiós Cordera y otros cuentos, de Leopoldo Alas Clarín,
• El Malvado Carabel, de Wenceslao Fernandez Flores,
• El sí de la niñas, de L. Fernández de Moratín
• La mort d’Ivan Ílitx de Lleó Tolstoi.

La raó dels que no.... és que no tocaven!

setè

El setè post que vaig escriure, avui l'he recordat mentre feia un comentari en un bloc, son unes paraules que vaig sentir no recordo ben bé a on, deia:

Cuida els teus pensaments
perquè formaran les teves paraules,
cuida les teves paraules
perquè formaran els teus actes,
cuida els teus actes
perquè formaran el teu caràcter,
cuida el teu caràcter
perquè formarà el teu destí
i cuida el teu destí
perquè és la teva vida.

esperant un nou estiu

Dues noies, posseïdes per el so d’unes tenores, salten el mur, cauen a la sorra, i caminen fins a la vora del mar. On ja no hi arriba la llum, només el reflex del mar, es treuen la roba, ben plegada sobre la sorra, caminen fins a la vora de l’aigua, i ballen nues les sardanes, només amb els turmells enfonsats. Amb les mans enlaire, una contra l’altre, xipollegen i puntegen. I uns ulls congelats confonen els curts amb els llargs.

anònim

Un dia li vaig regalar bombons, se'ls vaig menjar tots, i no em va trucar més. Per això ara li regalo bombons a tots aquells a qui em vull treure de sobre.

el teu carrer

He tornat al carrer on vivies, pal plantat a la cantonada no he gosat entrar-hi. No hi he passat per casualitat no, encara tinc en algun lloc un record per tu, tot i que vas marxar sense dir res i vas desaparèixer sense rastre. Et volies amagar i mai vaig poder saber perquè. Avui he tornat al teu carrer, i sort que allà on vull anar s’hi arriba també per una altra direcció, així que no hi entro, continuo unes passes més i el vaig deixant enrera.

Però un pensament sobtat, o un cop d’orgull, em fa aturar, faig mitja volta i decideixo travessar-lo, de fet aquest és un carrer amb moltes altres històries.