enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...

esport

Hi ha dies que fer qualsevol tipus d'activitat física fa mandra, i no saps per què et descalçaries, t'ajauries al sofà, encendries el televisor i menjaries qualsevol cosa per passar el temps. Si ho fas, encara que el programa que hagis triat et distregui i t'agradi el que menges, no aconsegueixes treure't el poc humor que t'alenteix cos i ment. Però si aquest dia, en aquest moment, pots vèncer la mandra i sortir a córrer o anar a enfilar-te al boulder del centre excursionista, tot canvia. 

Si surts a córrer, els primers centenars de metres costen més que de costum, però a mesura que l'alè t'emboira la negativitat que portaves tot comença a ser més fàcil, i el cervell i les emocions comencen a clarejar. Quan arribes a casa amb una suada considerable i et prens una dutxa, et converteixes en una altra persona, aleshores, et descalces, t'ajeus al sofà i piques alguna cosa, i encara que tot no sigui d'allò més deliciós, l'hi trobes.

productivitat i estrès

Avui llegeixo aquí, que les xarxes socials fan augmentar la productivitat i van bé per l'estrès. Avui Google presenta les seves ulleres socials. I jo ja imagino a les empreses públiques o privades, és igual, tots els treballadors amb aquestes ulleres, o als blocaires anant pel carrer amb les ulleres avisant-nos que tenim un blocaire a prop, fent-nos una relació de quants premiscat ha rebut o quants anys fa que escriu.

Els que han seguit en algun moment de la seva vida Bola de Drac recordaran unes ulleres per esbrinar la força o energia que podia desplegar un enemic. No estem gaire lluny d'això, no! però en comptes de saber-ne la força, en sabrem quants diners té, a quin partit vota, quins son els seus gustos, si està casat, si és funcionari o quantes multes té per pagar.

El món el vivim pels ulls, i per això cada vegada tenim més realitats a gestionar, la realitat virtual, la realitat augmentada, la realitat que ens entra pels ulls i que processa el nostre cervell, la realitat que ens volen vendre a través dels discursos polítics o econòmics, etc. 

Agafem-nos que aviat la terra deixarà de ser rodona i tornarà a ser plana, com un iphone, una tauleta o unes ulleres socials!

musclo rebullit

La tapa de musclos al vapor no és bona, potser haguessin estat millor els que ens han portat per error, que eren a la marinera. Els hem deixat, tenien pinta de rebullits i passats, i un gust... de fet no tenien cap gust. 

No demanen cap canvi, només els deixem. El cambrer fent la seva feina pregunta i amb naturalitat li expliquem. I... -al vapor son así, va dir ell intentant explicar-nos com son un musclos al vapor, aleshores nosaltres afegim -Estan malos!, i se'ls enduu sense dir ni piu. 

Arribem als postres, ens pregunta què volem, -què tenen? contestem, ens els canta i li preguntem el preu o que porti la carta. El cambrer que bufa i posa cara de mandra i de musclo rebullit alhora, les va a buscar i ens les porta. Tal com arriben, li demanem el compte.

amb la camisa fora

Com hi ha dies de tot, hi ha Caps d'Any de tot. Alguns no vols sortir, i d'altres acabes traient-te la camisa i ballant amb el tors nu en una discoteca d'ambient, mentre les mirades d'ambdós sexes et miren amb intencions similars. I és especialment important que en aquestes situacions l'última copa te la prenguis a peu de carrer i envoltat d'amics. 

Aquest tipus de Caps d'Any, els dies del nou any acostumen a tenir-ne 364 en comptes de 365, doncs el dia 1 gairebé segur que el perds.

què fas aquí tant d'hora?

En aquell pis d'estudiants ple de plats bruts en època d'exàmens, però tranquil la resta de mesos vaig decidir passar el cap d'any. Els companys de pis tots tornaven al seu poble, Costa Brava, terres de l'Ebre o Ripoll cor de Catalunya. Teníem una llar de foc que mai ningú l'encenia, mandra d'anar a buscar llenya, mandra de netejar-la, mandra de tot. Però aquell cap d'any jo l'havia d'encendre.

El dia 31 em vaig llevar d'hora, vaig esmorzar el de sempre, vaig mirar els mails i vaig llegir fins que van obrir les botigues. Ja tenia pensat què faria per sopar, unes carxofes, unes patates i carn, tot al foc de llenya d'una llar de foc d'un pis d'estudiants encara per cremar..

Al migdia em va trucar la colla per preguntar-me si passaria el cap d'any amb ells. Com que no vaig gosar dir-los que el passaria a casa sol, els vaig dir que treballava, que necessitava els diners i que no podia refusar l'oferta, que aquella nit la pagaven molt bé..

Doncs dit i fet, es va fer de nit i aquell va ser el meu primer cap d'any sol, no tenia res a a celebrar a excepció d'estrenar la llar de foc. En van venir més, i mai vaig gosar confessar que passava el cap d'any sol, però m'agradava. Un any vaig enredar als pares i un altre any a la noia que m'agradava..

Ja quan tenia 17 anys, havia de sortir dels pubs i bars atapeïts de gent, aclaparat per la multitud i el fum, i tornar a casa quan tot just eren les tres de la nit i haver de sentir la pregunta: -Què fas aquí tant d'hora?.

espanya ens roba i google nyaps

Espanya ens roba la nomenclatura dels carrers del Google Maps (ara Google Nyaps). Perquè al català li passa al que no li passa a cap altre idioma? Potser perquè no som cap estat independent? 

Es veu que Google se'n reta les mans i es remet a qui li envia la informació, potser ve de Google Espanya?

Si feu un cop d'ull al Maps, podem trobar “La Haza Larga” (Feixa Llarga), o en “Pablo” Casals en comptes de'n Pau Casals, o us podeu passejar per “la Travesia de Arriba” o anar a la “calle de los Nueve Barrios” i no a Nou Barris. 

Errors tècnics? Doncs perquè John Lennon no és “Juan” Lennon i continua essent John. 

Mireu aquest, a Santa Coloma de Farners hi ha la calle de la “Verga Maria” (pobre Verge!). Calla que aviat tornarem a trobar “Valles de los Caidos“ o “Plazas del Generalísimo”. I és que quan el pp i el psc/psoe s'ajunten tenen molt de poder: 759 milions, papers de Salamanca, etc... 

Agafem-nos fort que venen maldades!

l'home

Aquell home amb pantalons de vestir blau marí, i camisa florejada engroguida puja el carrer una mica coix i mirant a terra. Sembla que no hi és i m'esgarrifo mirant-lo des de la finestra. En canvi aquella dona que es creua amb ell amb el carro de la compra té almenys una mirada als ulls.

just abans d'aclucar els ulls

En un racó de la xarxa un estrip espera ser cosit, i a prop de la lluna plena, una sirena un dia, deixarà una llum en el seu camí. Una galeta de xocolata, el regalim del suc que fan unes maduixes amb sucre preparades amb temps o un glop d'aigua amb llimona ben freda és només el començament. Ara molt a tocar del cel i aviat de peus a terra, un cel diferent. La tranquil·litat d'un poble petit a l'hivern serà buscada com aquelles petites carícies a l'esquena, tot just cinc segons abans d'aclucar els ulls... de son.

pensaments carbasses sobre negre

A vegades el cel i el mar són un sol pensament en negre.
Mentre els punts acarbassats són majoria, i la majoria arrenglerats,
menys el reflex, del llum carbassa de l'estufa,
que només escalfa un mig cos, i l'altre refredat.

La llum de l'hivernacle torna ha estar encesa, i encara no he descobert el perquè uns dies ho està i uns altres no. No sento les campanes del campanar i les podria enyorar.

El iogurt de mango i papaia buit sobre la tauleta,
la bicicleta estàtica està estàtica i
l'elefant espera sobre els coixins del sofà.

post-loteria

En veure totes les cares agres pujant les escales elèctriques del centre comercial me n'adono que no es divertit anar de compres nadalenques. De cada deu persones que m'hi fixo potser una sembla alegre, potser és que el dia és plujós, potser no.

Cada vegada que sento per ràdio un anunci de disfuncions erèctils, ara ja a la televisió, penso que és un anunci que pot induir a patir-ne, i per si de cas faig zapping.

Hi ha un pare Noel inflable i gegant a prop de casa, i cada vegada que el veig em retenc de punxar-lo.

A la pel·lícula que estrenen aquesta setmana anomenada Bruc, es veu que no hi surt en cap moment la paraula Catalunya i tampoc no hi surt cap senyera. Aleshores qui lluita contra Napoleó?

La “llei sinde” no ha tingut suport, deu ser cosa de tàctica política però ho seguiran intentant.

El gos que juga per sobre les màrfegues blaves ha esmicolat la pilota d'escuma i s'ha quedat sense joguina.

inconnexions

Que lluny semblaven aquells pobles on ens portaven els pares, a veure aquelles fires o a veure aquells monuments. Que llarg es feia el camí darrera el seient del cotxe, obligats a estar quiets i sense poder obrir la finestra quan nosaltres volguéssim. I que pesat era anar de parada en parada a ritme lent sense poder separar-nos del seu pas, tot i que no hi havia massa gent.

Amb una vegada no n'hi ha prou i després els gossos borden enfilant el camí de casa. Respirem, respirem que el món ens empassarem. Encara fa poc fred per no sortir però a la mandra ja li serveix d'excusa. Qui s'eixugarà el nas per no sentir l'olor del dolor d'Olot. Sentirem explicacions de crisi, de bogeria de culpables i de víctimes, però les veritats sempre són a mitges.

He plantat les alegries i les hauré de regalar a algú.

llebeig

Corre l'aire per sota les portes de fusta antigues i fa voleiar les cortines dels grans finestrals del menjador. Al menjador la vista és d'una amplitud gegantina, i s'albira tot el recorregut dels núvol empesos pel vent de llebeig. Entre pensament i pensament, el temps no transcorre igual, i la sirena de l'escola torna a sonar aquest cop per que entrin tots els nens. El mar rebot la llum del Sol, i segons com mires el món et quedes enlluernat. Si miro endins, veig encara sobre la tauleta del menjador el llibre que ahir a la nit em va fer anar al llit de matinada, i mentre m'observo, sento l'abraçada d'algú que ha tingut un pensament per mi, així que tanco els ulls, i l'hi torno.

la mecànica del bloc

Un cop assentat al nou poble una de les coses que no he deixat pel final és passar-me per la biblioteca a donar-li un cop d'ull, asseure'm en una taula, agafar un llibre, fullejar-lo, anar l'ordinador, obrir el navegador i llegir alguns blocs. Quina experiència més agradable és assaborir tot això en un lloc nou, i encara més il·lusió m'ha fet trobar un paper sota el teclat, un paperet escrit a mà, que pel que diu sembla evident que és d'una blocaire.

Com sóc jo, és clar, que ho havia de transcriure aquí:

Començo a llegir “La mecànica del cor” al tren. I quan després de mitja hora, una senyora em pregunta de què va. Jo, per aquest ordre, em poso vermella, li contesto, i m'enfado amb mi mateixa per ser tan vergonyosa.

No tinc clar si m'agrada aquest llibre. Potser vaig llegir massa contes quan era petita, i ara, un conte per grans no m'acaba de convèncer. Se'm fa estranya la barreja “conte-per-adults”.

I dos dies després torno a pujar al tren, sec davant una dona i l'únic que em crida l'atenció d'ella és que seu massa a prop meu. Els seients dels trens estan massa junts. Sempre tinc que posar l'esquena massa recta quan sec. Torno a obrir “La mecànica del cor”. I quan paro un moment, miro la senyora del davant, i em quedo meravellada. Amb el seu monyo alt, les seves ulleres de pasta vermella que li llisquen fins la punta del petit nas, les llargues pestanyes arrissades, l'abric i el bolso plens de figures de colors i els collarets amb llaços penjats, podria ser perfectament un dels personatges del llibre que llegeixo. I m'encanta aquella senyora. Em fa somriure per dintre mentre ella puja i baixa les celles i fa ganyotes mentre llegeix el seu propi llibre.

Tenir un personatge de llibre assegut davant meu, m'omple de fantasia. Tinc ganes d'escriure-ho en un post. I penso que un llibre que desperta d'aquesta manera la meva creativitat i imaginació, és un llibre interessant. Per tant sí, aquest conte per adults, val la pena.

Arribo a la meva parada. Començo a caminar pel carreró llarg-llarg i estret-estret, de casetes de colors il·luminades pels fanals. I mentre deixo enrere el mar, sento, emocionada, que el millor és a punt de passar...

camí de sant llorenç

Mentre dinaven i miraven el mar, veien aquell gran vaixell navegant per l'horitzó tal com el dibuixen els nens o també els grans pintors d'èpoques antigues. Reien dels seus accents i escoltaven amb atenció les curiositats dels comensals que tenien de costat. Una noia d'un lloc remot d'Anglaterra que visita al seu xicot a la ciutat Erasmus, acompanyada dels seus pares, el noi els convida, i després d'obtenir les gracies maternes, es llença als llavis de la seva estimada i obliga al pares a desviar les seves mirades, que marxen en sentit contrari, per no topar-se-les ni entre ells.

Al bosc hi ha vida i el gat surt de cacera mentre una colla de joves busca estels o llàgrimes al cel. I de matinada en un desig per a complir la nit, el cotxe s'atura prop d'una terrassa amb olor a mediterrani per fer l'últim refresc abans d'anar a dormir.

contemporanis

De nit, un museu, inspiració. Barcelona als 80, Barcelona ara. Blancs en moviment. Olors d'espai. El ventre remuga de gana i la veu amb més vibració. Obres i ordinadors. No miris fins que ho publiqui. Cal·ligrafia japonesa. Els dos som contemporanis i ho serem per sempre més.

Nits al MACBA

avui és demà

Avui he sentit que l'amor espanta la por, però la por espanta l'amor. Avui he vist un núvol tapar el Sol però també néixer una ombra. Avui he llegit una història sense final i potser sense començament. Avui he fet un comiat però també he fet camí. No sé si avui he escrit el dia o el dia m'ha escrit a mi.

el misteri del sorbet de mandarina

L'estiu del 2009 fou l'any d'un descobriment anomenat sorbet de mandarina. A tots els llocs on anava hi buscava sempre aquest sorbet. Així, duran el període de més consum, l'estiu, ella es va convertir en una experimentada catadora del sorbet. Una de les millors combinacions era acompanyar-lo d'una bola de gelat de xocolata negra i un rajolí de xocolata desfeta per sobre, un rajolí que a causa del la fredor del sorbet i el gelat, es solidificava afegint-s'hi així, una textura més. Hi havia altres variacions com per exemple barrejar-hi un mica de menta. Però, tornant al títol d'aquests escrit, ara aquest any 2010, està una mica trista donat que en els alguns lloc el sorbet de mandarina és quasi insípid i sense cap puntet d'acidesa, i en molts altres llocs l'han retirat, segons diuen per culpa del proveïdor. Però tot això ella pensa que no és casual, i, hi ha alguna cosa que no ens volen explicar, aquest és el misteri. Què ha passat amb el sorbet de mandarina? Si algú en sap la resposta, o millor encara, descobreix en quins llocs pot tornar a recuperar i tastar sorbets de mandarina deliciosos, li agrairia de tot cor.

barrets vermells

(imatge: Your pictures of the week - bbc news)

- Remei, ja t'ho deia jo que al final trobaríem un bon lloc per passar les vacances.

- I sort de les indicacions del noi aquell tant ben plantat de la gasolinera. Aaaai, Conxita, t'imagines que ens el trobéssim i fos ell qui ens preparés aquestes pinyes colades?

- Aaaai, un banana split, li demanaria jo.

- HAAAAA HAHAAAHAHA HAAAHAHA

- Au va, no comencem...

- Deixa dona, que aquí no ens sent ningú

- No? Doncs jo li demanariiiia....

badalls

Un nena de sis anys diu que l'any que bé no voldrà estudiar, voldrà treballar. Però potser quan s'hi posi dirà que no li agrada en comptes de dir que no té gana.

S'acaben les lioneses de crema i queden les de xocolata, i després del cava, escoltes la ràdio per Internet.

Hi ha tardes que no hi ha horitzó, la mar i el cel es fonen en un color blau-gris, és plana i espessa si la mires de lluny, i es torna clara i freda de prop. A la sorra ja quasi no hi queda ningú.

Arribes al penúltim capítol de llibre i badalles, i entre badall i badall, ja no t'adorms perquè primer cal despertar.