diumenge, 31 d’octubre del 2010

bicicleta

Mentre feia bicicleta estàtica, sola al menjador de casa, es va acalorar, es tragué la roba i arribà tard al dinar.
El micro-conte del diumenge II

dijous, 28 d’octubre del 2010

silenci quan

Quan entre la multitud d'un carrer comercial aconsegueixes evadir-te i sentir la soledat; quan després de la feina al bar, tots els clients han marxat, i sol amb les taules mal endreçades, sents encara el xivarri; quan després de tres hores d'explicacions els alumnes marxen i el silenci de la classe buida t'omple; o quan recordes que t'estiraves al llit amb aquell soroll constant i agut després de tornar de la discoteca; és quan descobreixes, que el silenci no ve de fora, sinó que ve de dins.

diumenge, 24 d’octubre del 2010

el telèfon

Li vaig tafanejar el mòbil i vaig descobrir que jo no existia, que era un somni telefònic.

El micro-conte del diumenge I

dijous, 21 d’octubre del 2010

sis cents anys

Quan l'espai i el temps s'ajunten als nostres ulls descobrim que més enllà de l'horitzó hi ha el passat, a tocar del nostre nas hi ha el futur, i possiblement dins de nosaltres el present.

I si no s'acaba d'entendre:
això, això en castellà o això altre.

dimarts, 19 d’octubre del 2010

sense paraules

Vés a saber perquè m'haurà enviat aquesta carta, després de tant de temps. Potser està confós o potser s'ha equivocat. L'última vegada que ens vam veure ja ens ho vam dir tot i em sembla que tots dos vam quedar-ne satisfets, què deu voler ara?

Sigui el que sigui, aquest paper em transporta a aquell increïble viatge per la gran illa de Nicobar, bussejant entre aquells animalons únics, existents en aquell racó de món, dormint en platges desertes lluny de la civilització i abraçats per fer-nos més agradables les humides nits de l'índic.

I ara... un carta amb segell d'allà i sense cap paraula, sense dir-me què vol. La meva vida és aquí, ja li vaig deixar clar que no m'hi quedaria allà, i que si ell venia amb mi, compartiríem la vida junts.

Però perquè no m'ha deixat cap paraula? i si està malalt?

Mmm...no, no ho crec, sempre ha estat un home amb una salut de ferro, potser ho ha fet perquè em preocupi i el vagi a veure? No sé què pensar.

Ufff! Puc sentir l'olor del mar en aquest full.
Però que faig? intento contactar amb ell? Li envio una carta resposta sense paraules, me'n hi vaig?

A Proposta de Relats Conjunts

dissabte, 16 d’octubre del 2010

la mecànica del bloc

Un cop assentat al nou poble una de les coses que no he deixat pel final és passar-me per la biblioteca a donar-li un cop d'ull, asseure'm en una taula, agafar un llibre, fullejar-lo, anar l'ordinador, obrir el navegador i llegir alguns blocs. Quina experiència més agradable és assaborir tot això en un lloc nou, i encara més il·lusió m'ha fet trobar un paper sota el teclat, un paperet escrit a mà, que pel que diu sembla evident que és d'una blocaire.

Com sóc jo, és clar, que ho havia de transcriure aquí:

Començo a llegir “La mecànica del cor” al tren. I quan després de mitja hora, una senyora em pregunta de què va. Jo, per aquest ordre, em poso vermella, li contesto, i m'enfado amb mi mateixa per ser tan vergonyosa.

No tinc clar si m'agrada aquest llibre. Potser vaig llegir massa contes quan era petita, i ara, un conte per grans no m'acaba de convèncer. Se'm fa estranya la barreja “conte-per-adults”.

I dos dies després torno a pujar al tren, sec davant una dona i l'únic que em crida l'atenció d'ella és que seu massa a prop meu. Els seients dels trens estan massa junts. Sempre tinc que posar l'esquena massa recta quan sec. Torno a obrir “La mecànica del cor”. I quan paro un moment, miro la senyora del davant, i em quedo meravellada. Amb el seu monyo alt, les seves ulleres de pasta vermella que li llisquen fins la punta del petit nas, les llargues pestanyes arrissades, l'abric i el bolso plens de figures de colors i els collarets amb llaços penjats, podria ser perfectament un dels personatges del llibre que llegeixo. I m'encanta aquella senyora. Em fa somriure per dintre mentre ella puja i baixa les celles i fa ganyotes mentre llegeix el seu propi llibre.

Tenir un personatge de llibre assegut davant meu, m'omple de fantasia. Tinc ganes d'escriure-ho en un post. I penso que un llibre que desperta d'aquesta manera la meva creativitat i imaginació, és un llibre interessant. Per tant sí, aquest conte per adults, val la pena.

Arribo a la meva parada. Començo a caminar pel carreró llarg-llarg i estret-estret, de casetes de colors il·luminades pels fanals. I mentre deixo enrere el mar, sento, emocionada, que el millor és a punt de passar...

dimecres, 13 d’octubre del 2010

la cadira i la corda

Vaig dur la cadira i la corda al riu. La corda, jo i la cadira lligats damunt la sorra, mirant com baixa l'aigua cap a la mar. Un amor allunyat s'acomiadava l'última i fosca nit, amb l'oblit no calia parlar-hi i la mort no volia comptar minuts. Cap visió d'una tornada fou comptada dins l'única possibilitat, i la vida ara xiulava com si fos torb.

Alguna cosa a dins l'ànima, com si fos fons d'un mar, i una llum amb claror rugosa i ondulada va obrir un nou camí. I amb la mirada fugint cap amunt, li vaig jurar tot l'amor. L'infinit d'una onada, única cosa a albirar, i la cadira i la corda dins, i jo, a la sorra.

a proposta de Tens un racó dalt del món en el 177è joc literari - història sense 'e'

dilluns, 4 d’octubre del 2010

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i ra...