la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una llum encegadora, un instant i, què veuen el meus ulls? Una ciutat antiga, plena de vida, gent comprant al mercat amb els seus vestits de fil de cotó llargs fins els peus, animals de tot tipus, nens jugant a fet i amagar, ... 

Un text proposat per Relats Conjunts

gronxa'm

- Aquí et vaig fer el primer petó, te'n recordes?
- No, no va ser aquí, va ser a ...
- xxxt!!! per mi si! jo vaig tancar els ulls i em vaig imaginar aquest racó.
- D'acord amor, segueix-me gronxant, si us plau.

(Relats conjunts . Gronxador)

de bruixes

Potser és cosa de bruixeria rebre un enllaç parlant dels judicis de Salem i els actes de bruixeria succeïts el 1692 a Massachussets comparant-los amb la llei S.O.P.A. americana i la famosa cacera de bruixes dels anys 50 contra el comunisme que afectava a la industria cultural nord-americana; i després descarregar-me el programa de 30 minuts d'aquest diumenge tractant l'exigent sistema d'educació de Corea del Sud on es veu una nena que alhora d'anar a dormir i mentre agafa el son, escolta de fons una gravació parlant de Salem, per estudiar història, diu; o potser és coincidència. 

Sigui com sigui no m'atreveixo a fer cap teoria, així que només se m'acut fer una cosa, recomanar una llibre de bruixes: Les Bruixes d'Arnes, una història que recorre les Terres de l'Ebre fins a Barcelona. 

També podria enllaçar algun bloc que tracti el tema, però ara només recordo el nom d'una blocaire anomenada bruixoleta, que encara que el terme sembla que derivi d'un significat diferent, potser no ...

ordenadament desordenada

El vent enfurismat s'ha endut la bugada, i un extraordinari viatge l'ha portada fins aquí. Des del límit sud de la ciutat, ha recorregut un tram de litoral impregnant-se d'una humitat salada, esquivant un homenot indicant un antic camí, un parell de torres gegants, ha agafat color voltejant un edifici de colors blaus i vermells i ha recorregut un tram de riu. Després ha pujat i ha creuat diferents parcs, s'ha acolorit de verd i ha pujat un parell de turons. Finalment ha acabat sobrevolant edificis antics en direcció al mar i ha caigut aquí de forma ordenadament desordenada o potser, desordenadament ordenada.

Una nova proposta de relats conjunts: La cara de Barcelona

l'escriptora

Assegut al sofà de casa intentant entendre en quin món l'havien posat, ho va veure clar. Es va posar dret va aixecar la mirada i va cridar:

-- Senyora. Que em sent? Senyooooraaaa...
-- Eeeeoooo.... que l'he descobert
-- No em respongui si no vol, però li ofereixo un tracte.
-- No li explicaré a ningú... si em treu d'aquest llibre i em posa en un altre.

la bicicleta

Sona el despertador, són dos quarts de sis del matí, em vesteixo per anar a la nova feina. Baixo a la cuina, em faig unes torrades amb oli i després uns cereals amb llet. Tot apunt, el nervis també, allargo la mà per sobre dels mobles de cuina vells i atrapo l'ampolla de whisky oblidada pels companys de pis que en aquesta època han tornat a casa. Omplo un quart de got i a “sant hilari” me l'empasso. Surto de casa, ja palpo la humitat del camí, agafo la bicicleta i pedalo amb tota l'energia possible pel costat del canal, encara no m'he acostumat a conduir per l'esquerra, però sort que amb la bicicleta puc saltar-me algunes normes, i arribo amb el temps previst a la fabrica de “pick&pack”.

la furgoneta

Després d'aprovar l'examen de manipulació d'aliments, encertar la pregunta sobre la tireta blava i d'ensabonar a l'entrevistadora de l'agencia de “recruitment”, em donen la feina a la fàbrica de “sausages” on em pagaran unes cinc lliures i mitja l'hora. Em convoquen a dos quarts de cinc del matí al costat del canal, prop d'on estic de lloguer, on una furgoneta de l'agència ens passarà a recollir per portar-nos a la fàbrica.

Per la tarda sento dir a algú que una vegada van tirotejar una furgoneta d'aquestes, però no en faig cas. Quan arriba l'hora de llevar-me, les quatre de la matinada, faig un esforç enorme per treure'm del cap aquella frase, em vesteixo i m'abrigo bé, que aquella boira que hi ha al costat del canal et cala com cap altra. El meu cap diu que no, però no sé com el meu cos ja es troba obrint la maneta de la porta per sortir de casa. En un moment de revelació, però, decideixo fer marxa enrere, i sense pensar-m'ho dos cops, pujo les escales de fusta folrades de moqueta blava i que xerriquen com mai havia sentit, em desvesteixo tant ràpid com sé i me'n torno al llit com si res hagués passat.

sense paraules

Vés a saber perquè m'haurà enviat aquesta carta, després de tant de temps. Potser està confós o potser s'ha equivocat. L'última vegada que ens vam veure ja ens ho vam dir tot i em sembla que tots dos vam quedar-ne satisfets, què deu voler ara?

Sigui el que sigui, aquest paper em transporta a aquell increïble viatge per la gran illa de Nicobar, bussejant entre aquells animalons únics, existents en aquell racó de món, dormint en platges desertes lluny de la civilització i abraçats per fer-nos més agradables les humides nits de l'índic.

I ara... un carta amb segell d'allà i sense cap paraula, sense dir-me què vol. La meva vida és aquí, ja li vaig deixar clar que no m'hi quedaria allà, i que si ell venia amb mi, compartiríem la vida junts.

Però perquè no m'ha deixat cap paraula? i si està malalt?

Mmm...no, no ho crec, sempre ha estat un home amb una salut de ferro, potser ho ha fet perquè em preocupi i el vagi a veure? No sé què pensar.

Ufff! Puc sentir l'olor del mar en aquest full.
Però que faig? intento contactar amb ell? Li envio una carta resposta sense paraules, me'n hi vaig?

A Proposta de Relats Conjunts

la cadira i la corda

Vaig dur la cadira i la corda al riu. La corda, jo i la cadira lligats damunt la sorra, mirant com baixa l'aigua cap a la mar. Un amor allunyat s'acomiadava l'última i fosca nit, amb l'oblit no calia parlar-hi i la mort no volia comptar minuts. Cap visió d'una tornada fou comptada dins l'única possibilitat, i la vida ara xiulava com si fos torb.

Alguna cosa a dins l'ànima, com si fos fons d'un mar, i una llum amb claror rugosa i ondulada va obrir un nou camí. I amb la mirada fugint cap amunt, li vaig jurar tot l'amor. L'infinit d'una onada, única cosa a albirar, i la cadira i la corda dins, i jo, a la sorra.

a proposta de Tens un racó dalt del món en el 177è joc literari - història sense 'e'

el dinosaure

"Es va despertar, i el dinosaure encara era allà"

Augusto Monterroso - El dinosaure

"Es va connectar, i el bloc encara era allà!

Estrip - Adaptació del Dinosaure

Moai, del cel a la terra

- No sé si deu ser veritat, però diuen que mirant els núvols hi pots veure figures humanes. Diuen també que si t'hi fixes bé hi pots veure la persona que voldries ser, i que si aconsegueixes veure-t'hi i pots aguantar des dels primers raigs de llum fins als últims, i te'n vas a dormir tot seguit, et despertaràs al dia següent essent aquella persona.

- No sé si creure-m'ho però si fos veritat, quants d'aquells que veiem des d'aquí en aquella ciutat d'allà abaix eren abans un de nosaltres?

- Bé nois, jo m'acomiado de vosaltres perquè demà seré un d'ells. Si us plau, amics meus, us demano que em vigileu i em protegiu en aquesta nova vida que demà començaré.

Una nova proposta de relats conjuts

el dia més llarg

Sonava el telèfon amb estridència, però això no l'atabalava a l'hora de despenjar:

- Digui?
- Joan, tens temps avui?
- Avui tampoc, Anna, avui tampoc.

No es van dir res més, tots dos van penjar alhora i amb una suau parsimònia, sabent que si avui no era el dia, no ho seria mai.

el llençol

Mig adormida va obrir els ulls, va sortir del llit i va anar direcció al lavabo, poques vegades són les nits que no s'ha d'aixecar. No es va fixar qui tenia al costat del llit, però quan va tornar, amb els ulls una mica més oberts el va veure allà estirat amb el llençol al llindar d'aquella cintura i a l'extrem dels extrems. Abans de tornar a estirar-se al seu costat el va observar, els seus ulls parpellejaven amb lentitud com si es passegessin remuntant, ara un ara l'altre, els petits i harmònics abdominals que se li marcaven. Fent camí amb la mirada pujava en una línia recte perfecte entre els dos pectorals, resseguint la tràquea, pujant pel coll i arribant a aquells llavis que així adormits i immòbils, despertaven els seus. No ho va poder resistir, i tot i estar mig adormida, es va posar les mans a les vores de la camisa de dormir i l'estirà amunt. Entrà a poc a poc al llit per no despertar-lo, es va posar de genolls al seu costat i va estirar ben lentament i un mica més avall el llençol. Tota ella tremolava, i amb el temps aturat, s'hi va anar jaient a sobre, fins a recolzar el seu cap a sobre del seu pit i escoltar-li els batecs pausats del cor.

Es va encendre l'emissora de ràdio que la despertava cada matí, la camisa de dormir a un costat, el llençol als peus i la mirada il·luminada van fer que no li costés gens llevar-se. Va anar cap al bany, obrí l'aigua calenta de la dutxa i el vapor que impregnava el mirall li va mostrar el missatge:

Res és un somni
si el teu somni i el meu
reposen sempre,
dins el mateix llençol.

reptes

Un Josep va preguntar-li al seu amic Jordi:
- Que està castigat en Marc que cada dia a l'hora del pati dona voltes a la pista de futbol?
- No, no ho està però s'ha proposat fer 300 voltes i em sembla que ja n'hi falten poques, en Quim és allà que les hi conta.

Quan els alumnes més competitius de l'escola es van assabentar del que volia fer en Marc, van començar a fer el mateix amb la intenció d'atrapar-lo i donar encara més voltes que ell. Així que durant setmanes i setmanes hi van haver no menys de deu nens, que cada dia a l'hora del pati, donaven voltes a la pista de futbol per ser els que més voltes hi donaven. N'hi han alguns que van passar de mil, però cap va atrapar a en Marc disposat a defensar sempre el seu repte personal tot i semblar poc útil.

el xec

Va anar al banc a cobrar el xec que li permetria passar uns dies més. La noia que el va atendre, amb un somriure immaculat i una simpatia que gairebé semblava natural, el va informar que li cobraria un euro per despeses de comprovació de la signatura. Es va indignar, i li preguntà si eren normes només d'aquell banc o això es cobrava a tot arreu. -A tot arreu, digué la simpàtica caixera. I donat que al poble no hi havia una altra oficina d'aquella entitat, claudicà i digué: -endavant doncs.

Després hagué d'ensenyar-li el document d'identitat però com que li havia deixat al gestor per uns assumptes familiars, li va donar el carnet de conduir. La noia se'l va mirar, i amb més extraordinària simpatia encara, li digué: -Ho sento, necessito el dni, aquest no em serveix. Va preguntar perquè, va mirar de convèncer-la que necessitava el diners ja, que eren seus i que els volia; però no va haver-hi manera. La resposta sempre fou negativa i quants més no deia, més simpàtica era.

Mentre sortia de l'oficina, a la pantalleta instal·lada a l'entrada, anunciaven que els beneficis d'aquell trimestre eren un cent dotze per cent més que el mateix trimestre de l'any passat. Sort que no ho va sentir, sinó hagués tornat a entrar.

cent trenta-dos mil vint-i-tres

Feia dies que no recordava els somnis però aquell matí després d'haver dormit les hores justes, es va despertar amb un nom al cap. Es va preguntar perquè, perquè aquell nom. Mai recordava els noms o mai somiava amb persones amb nom i cognoms. Segur que era algun senyal, segur! Quan va ser a la feina, va obrir l'ordinador i va anar directament al Google a posar aquell nom: Cent trenta-dos mil vint-i-tres entrades; va començar a pensar que el senyal potser seria un altre dia.

blocaire

El blocaire dorm i es desperta abans que el despertador del mòbil soni. Abans de posar els peus a terra, es queda cinc minuts assegut al llit fent unes respiracions per activar-se. Es treu el pijama i es posa els pantalons del xandall. Amb el tors nu, obre els finestrons del dormitori i deixa les portes obertes perquè ventili. Els raigs de Sol d'abans de les vuit li alegren el despertar. Es renta la cara i es recull el cabell. El blocaire es prepara l'esmorzar i se l'emporta al menjador, el deixa a sobre la taula i obre els finestrons també. Treu la planta de sobre la taula i la posa davant el balcó. El menjador celestialment il·luminat. Engega la televisió i posa les notícies.

El blocaire mentre esmorza pensa en el post d'avui i per això escolta amb atenció les notícies. No l'inspiren. El blocaire surt a la finestra i busca amb la mirada. Aquella dona amb el pa sota el braç podria ser el seu tema. Aquella dona li deu preparar l'esmorzar al seu marit abans d'anar a la perruqueria, però, no li acaba de fer el pes la historia. El blocaire ara es despista amb aquells dos nens, nen i nena que semblen germans, i que entren a la pastisseria. En surten amb alguna cosa embolicada amb paper i s'aturen un moment per posar-ho dins la motxilla ja prou carregada. Mentre, a la parada, l'autobús ja ha arribat i els nens corren per no perdre'l; els hi ha anat d'un pèl. L'autobús marxa, i un avi i el seu bastó creuen pel pas de vianants a un ritme pausat i constant. I davant la porta de la caixa ja hi han dues persones fent cua.

El blocaire no sap sobre quin d'aquests personatges escriurà el post, i torna cap a dins. Va a la cuina, es prepara el cafè i engega l'ordinador.

pacte

Drac del parc Güell

Ja fa vuitanta-quatre anys que vaig morir amb setanta-quatre. Aquell dia que vam fer el pacte i em vas enviar el tramvia per anar a la casa dels socors de la ronda de Sant Pere, em vas dir que quan s'acabés de construir el sagrat temple podria tornar a la vida i em desposseiries d'aquesta disfressa de sargantana. No em vaig arribar a pensar que trigaríem tant, i començo a estar-ne una mica cansat. Així que m'agradaria refer el pacte o fer-ne un de nou. Et proposo que siguis tu qui vetllis pel temple i que cap forat sota la terra, sigui dels homes o de la natura, l'esfondri. Ara ja no em fa cap gràcia tornar. Digues que em demanes a canvi...

Una altre proposta de relats conjunts.

a la mar

Assegut a la seva cadira, davant del seu ordinador en aquella mena de taula allargada que comparteix amb 4 persones més, talment com la filera d'una classe d'escola. Vuit hores davant d'un full de calcul, mirant com puja o baixa el preu del petroli, acceptant o derogant comandes i aprovant factures. Quan ha d'agafar el telèfon és per resoldre algun problema amb algun proveïdor, i mai queda amb ells per anar a fer unes copes. Sempre allarga més la seva jornada laboral perquè no s'atreveix a sortir el primer de l'oficina tot i haver complert ja amb la seva tasca, no vol que es pensin que ell no s'implica prou. L'hivern ja ha passat i comença el bon temps, però allà dins només veu un reflex del Sol.

Un matí d'aquells, on el Sol a les set sembla que t'estigui ja insinuant de no entrar a la oficina, decideix deixar-ho tot. Ja ha sortit de casa, ha arribat a la fàbrica, entra amb el cotxe fins a la porta, puja a la oficina i carrega algun objecte personal. Mentre, per darrera un mà li dona un copet a l'esquena. És la seva cap:
- ¡Buenos días!
...
...

(conte pel 156è joc literari de tens un racó dalt del món)

mimetisme

Avui tenia teràpia, i li feia mandra anar-hi com cada dia a excepció del primer quan s'hi va apuntar. Les primeres setmanes estava feliç perquè creia que això l'ajudaria, i aquesta creença el va portar a reduir considerablement el seu consum d'alcohol. Va deixar aquell whisky doble del matí i el cigaló de després de dinar, va canviar el vi de la nit per aigua amb gas, i quan els caps de setmana anava de festa va passar-se dels combinats a la cervesa. Però un dia al cinema, mentre mirava aquella pel·lícula d'espies i dobles espies que començaven el dia amb whisky del més car, repetien a mig matí i abans de dinar, continuaven amb les reunions de la tarda, sopaven amb aquelles noies exuberants acompanyats dels vins més cars i després ja a l'habitació, treien del moble bar l'estrella de la nit, va pensar que ell també volia gaudir de tot això i no només va tornar al consumir el que havia deixat, sinó que ho va incrementar. Després va llegir la notícia i va pensar que potser ell entraria en les estadístiques.