la forma de les coses

Quan ho canvies tot per amor...

Aquesta és la frase que acompanya al títol de l'obra La forma de les coses de Neil Labute i dirigida per Julio Manrique. La fan al Club Capitol i em sembla que només li queden dues o tres setmanes de cartell. No sé si després faran bolos, però tant de bo, perquè repetiré.

L'obra ens planteja què som capaços de fer per amor, com una persona a la qual se li tiren quatre floretes es torna manipulable. Però no parla només d'amor cap a les persones o d'amor cap a un mateix, l'amor a l'art també hi té la seva presència d'una forma molt original. I no aprofundiré més, perquè tot és susceptible de sorpresa.

Un text genial en forma de comèdia i de tragèdia si es vol mirar més des d'aquest punt de vista, i uns intèrprets que amb cada gest et transmeten a la perfecció l'essència pròpia del personatge.

osho

Fa poc he descobert Osho. M'han deixat en préstec “El verdadero sabio”. Val a dir que allò que en un principi m'ha dit qui me l'ha deixat es compleix, és una mica radical i carrega contra totes les religions. Però no contra Déu, al qual li dona un altre significat diferent, un significat que moltes altres persones ja el creuen així. Però a part de tot el tema religiós, el motiu d'aquesta entrada és una metàfora que fa servir ell per dir de quina manera podem veure la vida de cada dia, la rutina, l'avorriment de fer sempre el mateix.

Explica que un nen quan un dels seus pares li explica un conte, i quan aquest acaba, el nen li demana un altre cop, li torna a llegir, i el nen l'escolta com si fos un nou conte. En acabat hi torna, - torna-me'l a llegir, diu, i la cara del nen és d'il·lusió nova altre cop. Per un adult el conte sempre és el mateix. Si ho interpolem a la vida quotidiana, l'adult actua igual que la repetició d'un conte que es fa avorrit. Així que, el que recomana és tenir la il·lusió i l'actitud d'un nen quan li expliquen milers de vegades el mateix conte, i que si observem bé veurem que no tots els dies son iguals.

Un altre sentiment que m'ha produït aquest polèmic home, és descobrir, una vegada ja immers en la lectura, qui era. Tot i que no he aprofundit, en un primer moment he de reconèixer que m'ha produït un cert rebuig, no el suficient per deixar el llibre, perquè al final qui llegeix i interpreta les seves paraules sóc jo amb tota la meva llibertat i intentant quedar-me amb el que em sembla positiu per mi. Això m'ha fet plantejar la següent pregunta: el passat d'un autor, escriptor, director de cine, pintor, filòsof o matemàtic, pot arribar a ser tant influent com per deixar de llegir-lo, veure'l o escoltar-lo?

carta al Sol

Estimat Sol,
abans que tornis, vull que sàpigues que no t'esperaré més, tant si vens com si no vens, jo me n'aniré, tu t'ho hauràs perdut. Estic aprenent a saber passar sense tu, i vull que sàpigues que si un dia ben d'hora al matí, quan encara tu no tens costum de sortir, jo marxi, no t'esperaré. Si després, tu vols, ja em vindràs a buscar, doncs no penso esperar-me a veure si surts o no i després quedar-me penjat. Pensava que érem amics, o que la nostra relació era diferent. Segurament és culpa meva per haver-te entès malament des d'un principi, però no pateixis que no passarà més. A més, m'he comprat material que em permetrà no necessitar-te, ja saps que aquí gairebé tot s'arregla amb diners i tu no n'ets pas l'excepció. Bé, no et vull escalfar més el cap, si necessites res ja saps on visc.
De tot cor, una abraçada ben calorosa
Estrip

autopista

Línia groga a la dreta, línia groga a l'esquerra, estones a les fosques i a instants llums que enlluernen. Retorn per tancar el torn. Les connexions neuronals estan en obres, obren noves vies. La llegenda aquella de la destrucció de neurones la intueixo falsa. Emocions amb casc i amb maquinaria pesada, de moment ens fan desviar per un camí alternatiu però al final hi haurà una autopista amb velocitat il·limitada cap a la vida.

fragment miratge amb missatge

Els planys i els laments de la dissortada s'eleven fins a Perseu, que solca els aires. El cor de Perseu queda seduït per la bellesa d'Andròmeda. Parla amb Cefeu perquè li expliqui què ha passat. Perseu promet deslliurar la seva filla si ell la hi concedeix en matrimoni. El pare accepta, pensant que, fet i fet, el jove no se'n sortirà. Perseu torna al lloc on està lligada Andròmeda, dreta sobre el seu petit roc i bufetejada per les ones. El monstre avança cap a ella, enorme, terrible, en aparença invencible. Què pot fer Perseu? Amb l'enorme gola oberta, la cua fuetejant les onades, el monstre amenaça seriosament la bella Andròmeda. A l'aire, Perseu se situa entre el sol i el mar, de manera que la seva ombra es projecti a les aigües, just davant dels ulls de la bèstia. Fa una ombra al mirall del mar de la mateixa manera que havia projectat en l'escut d'Atenea el reflex de Medusa. Perseu no ha oblidat la lliçó de la deessa. En veure la gran ombra que es mou davant seu, el monstre s'imagina que al davant té un ésser que podria destruir-lo. Es precipita sobre el reflex i aleshores Perseu s'abat sobre el monstre.

L'univers, els déus, els homes de Jean-Pierre Vernant

Quin és el missatge?
Que la vida és ple de monstres?
Que tota Andròmeda té el seu Perseu?
Que no et pots jugar la filla en una aposta?
Que l'enginy és millor arma que la força?
Andròmeda vista la valentia de Perseu acceptarà el casament?
Perseu li farà un truc a Andròmeda com li ha fet al monstre si no és correspost?

licor

A mida que es va buidant van quedant les parets impregnades d’un color més suau, que tenyeixen la transparència. Nou i amb frescor ha nascut per destenyir i posar en evidència la seva contradicció. La vellesa l’ha fet més jove, assaboreix el petons. No dibuixa més somriures ni els fa més bonics perquè tots els somriures són bonics en la seva essència. Un licor que no embriaga ni que en fem d’ell una rutina.

en Teo fa un post

Mentre la observo fullejant el conte de'n Teo a la granja, penso en l'edat que ara hauria de tenir aquest personatge si l'haguessin fet com en Harry Potter, és a dir, créixer amb el pas del temps. Comptant que fa 33 anys de la seva primera publicació més els anys que sembla que té ell en els contes, quatre o cinc, això dóna 37 o 38. I em venen al cap un reguitzell de títols per els nous capítols. Primer de tot, i sense vacil·lar, en Teo escriu un blog, després en Teo es fa un hipoteca o en Teo és a l'atur... i així aquests altres: En Teo torna a casa dels pares, En Teo al twiter, En Teo arriba tard per culpa de la renfe, En Teo es revèn el seu carnet de soci,...