estrips

Tinc un fotimer de coses escrites i guardades de fa molt temps, i no sé perquè no les he llençat, potser perquè no he trobat un parc, o potser perquè no feia vent, potser perquè tenia por que algú ho trobés o potser tenia por de llençar una part de mi. Dic de llençar-ho per que ho llegeixo i rellegeixo i no m’agrada. Bé menteixo, no m’agrada llegir-ho tal com ho vaig escriure, un vers rera l’altre i una frase rera l’altre en l’ordre original, però si que m’agrada anar saltant línies i estrofes i barrejar sentiments, és com haver trobat l’excusa per quedar-m’ho.

resurrecció

Aquest cop ja començo dient per endavant que m’he trobat un paper amb un, no sé si dir-li pensament, sentiment, poesia o reflexió, escrit. De fet, ben bé trobat no ha estat, estava fent temps llegint un llibre en un banc de pedra del parc, entre els plataners més alts d’Europa (o eren els més alts del món?), hi havia moltes fulles per terra d’altres arbres i que el vent les aixecava, per després caure com les peces d’un tetris però amb milers de posicions més. He tret la vista un moment del llibre i he vist que al banc del costat hi havia un noi d’uns trenta anys, per alguns jove per altres gran, que escrivia alguna cosa. He notat que tenia els ulls vidriosos, no sé si del vent, o del sentiment. Quan ha acabat d’escriure, s’ha posat el llapis a la butxaca de dins de la caçadora i com si escanyés a algú, amb l’altre mà a arrugat el paper. Després s’ha aixecat decidit, s’ha passat la màniga per els ulls com intentant que cap llàgrima s’escapés, s’ha apropat a la papera que hi havia al meu costat i l’ha llençat.

I ho sento, ja sé que no està bé, però qui em coneix ja coneix també una de les meves debilitats. No he pogut evitar, quan ha desaparegut aquesta persona, de posar la mà a la paperera i treure’n aquest sentiment:

Jo no sé escriure cap poesia,
però si que escric alguns sentiments,
no sé conjugar estrofes perfectes,
només vull dibuixar petits pensaments.

Quasi bé sempre és la melangia
qui m'omple la ploma de tinta
i quasi sempre penyores d'una dona
qui em lliga les mans i els ulls m'incendia.

el cervell

Crec que el nostre cervell és com un tetris, ens van caient les peces però les anem posant una sobre de l’altre, encaixades de la pitjor manera. Ens falten poques peces per perdre la partida si continuem posant-les una a sobre de l’altre. Però si ens n’adonem a temps podrem començar a col•locar-les allà on toca, continuar jugant i superant nivells. Però es clar, només tenim una vida, i hem d’aprendre a jugar. No ho tenim fàcil, no. Diuen que un dels moviments és aquest: la part dreta del cervell controla la part esquerra del cos i la part esquerra la dreta. O també que una part mana ordres i l’altre executa. No sé si és ben bé així però tenim al món grans savis i científics que estan intentant fer un llibre d’instruccions. Només espero que aviat les pengin a internet.

reflexos

Aquest matí el reflex
em mulla la cara
i no m'hi veig.

roques de mar

Assegut al costat de la finestra veient el mar com bat les seves ones contra les pedres que uns homes han posat allà per aturar-lo. Esperant el vent i la turmenta, el seu color verd fosc o blau segons com el miris. A la taula una copa de vi, blanc de blancs i mig calamar al plat, esperant l’arròs. El cap de família orgullós, els fills, els nets i els plats plens de vianda. La mare i àvia alhora barallant-se amb un escamarlà sense dir res. Hi ha molt de xivarri, i les orelles que senten la pressió que va baixant es fan com mig sordes, i s’apropa la pluja. Sorolls de coberts, del vent que mou tendals, i els redobles de les gotes de pluja que comencen a caure sobre el teulat de plàstic fan encara més eixordador el moment. Queda més arròs per repetir, i arriba el cava per brindar junt amb la mona que s’ha avançat un dia. Rera tot això hi ha plors que alguns han oblidat, rera tot això hi ha rancors esperant ser venjats i rera tot això hi ha algun perdó esperant el seu plat. I veig davant de cada cor, un mur de roques que alguns homes han posat allà, per aturar cops de mala maror. Els núvols estan acabant de passar, torna la claror i ningú se n’ha adonat. La nena més petita ha robat tot aquest tràngol i encara que la terra estigui molla és com si no hagués plogut.

pecat

Li he presentat una noia a una amic, ell encara que no ho admeti explícitament té necessitat d’allò que se’n diu tenir parella estable, terme que bé valdria un bon escrit. Bé, el cas és que ell ja m’ha demanat tornar-la a veure, doncs en el sopar que vam fer semblava que ells dos congeniaven força. Però en acabar el sopar cadascú va anar cap a la seva banda, i no és van deixar res per poder posar-se en contacte. Així que han hagut d’esperar a tornar-se a trobar en un altra sopar en el qual també van estar xerrant molta estona i també semblava que congeniaven. Aquest cop si que després del sopar van anar a prendre una copa. Però noi! semblava que ja s’ho havien dit tot sopant perquè poc els vaig veure junts o xerrant després. Així que quan alguns van marxar ells altre cop, no s’havien demanat ni el telèfon ni cap e.mail, ni res, i cadascú cap a casa seva. Ell m’ha tornat a preguntar per ella, però li costa massa deixar-li veure a ella que hi està interessat, per vergonya o timidesa, i ella, que jo crec que també li fa el pes, penso que se n’està desdient justament perquè tot i que sap que ell ha demanat de tornar-la a veure, el jutja massa d’hora i creu que és algú qui el farà patir massa i ara que fa una mica més d’un any que està sense parella, intentar seduir-lo sembla que li fa mandra. En fi, no sé per quina estranya raó els falta empenta a tots dos per mirar-se als ulls, agafar-se de la mà i deixar-se anar. Jo penso això, que els hi fa mandra i que els hi falta empenta, i és una llàstima perquè fan molt bona parella. I també fa ràbia i tot, perquè si es veiés que un d’ells no vol res de l’altre penses, bé no passa res, és els dos que s’han d’agradar! Però hòstia! (perdó que és setmana santa), si els dos es fan “tilin” com diuen a casa... perquè no hi van? O potser perquè és setmana santa i ja han començat allò de no menjar carn perquè és pecat?

aparició

He sortit a caminar pel mig de la muntanya, i com que al matí ben llevat em sentia amb ganes d’explorar un nou camí, m’he aventurat entre mig de les bardisses que m’esgarrapaven. En deixar enrera aquests mal passos m’he trobat enmig d’uns arbres força alts, semblava una fageda. Com que m’agrada sempre anar amunt, he agafat el camí que més pujada feia i de seguida l’alè ha començat a perdre el compàs. Però això sempre passa als primers passos, després l’equilibri torna i el ritme s’imposa. El Sol no l’he vist en cap moment però no em pensava pas que veuria la boira. Ha anat entrant amb tanta pressa que de seguida m’he quedat amb dos pams de visibilitat. No es que m’hagi preocupat excessivament però sense voler el meu ritme anava pujant d’intensitat inconscientment.

Han passat moltes hores, l’aigua feia estona que l’havia acabat i esgotat m’he assegut damunt d’una pedra que semblava esculpida expressament per descansar. Em sembla que he anat tancant els ulls, potser la boira transportava alguna substància adormidora. De sobte he vist una noia que s’apropava, vestida amb camisa blanca fins als genolls, s’ha apropat, m’ha donat un paper i ha tornat a desaparèixer entre la boira.

He tornat a obrir els ulls, i en adonar-me’n que el ulls no m’aguantaven he tret forces d’on no les tenia i amb un ritme fort he anat tirant amunt. En poc temps he arribat a la carretera i he respirat fons. Una parella s’ha parat amb el cotxe quan he aixecat el dit i m’han dut fins a on tenia jo les meves coses. Al costat d’una masia-restaurant on he fet un bon cafè amb llet. Amb aquella llum tènue i l’escalfor del cafè amb llet m’he trobat a la butxaca un paper, això era senyal que no m’ho havia imaginat. I diu:

Mira-la, qui és ella, amb aquesta cabellera negra, amb aquest serrell, a qui dono gràcies per poder mirar-la als ulls. Mira-la amb aquests llavis gruixuts que mig somriuen mig es tallen. Qui és ella, a qui no puc dir un sol mot, perquè el cor se’m para? Ha sortit de la boira i ha marxat amb ella, però si saps esperar a que surti el Sol, et deixarà la seva galta perquè la puguis acariciar.