trenta-un

31. L’Amat enamora l’Amic, i no el plany pel seu llanguiment, per tal que més fortament sigui amat i en el major llanguiment trobi l’Amic plaer i repòs.

(LLibre d'Amic i Amat- Ramon Llull)

espai brossa

mar endins

Els capitans dels vaixells son tots a port, i les dones i promeses contentes paren taula i posen llençols nous al vell llit atrotinat. El vent bufa records, i un jove mariner passeja solitari entre mig de les barques amarrades a la sorra. La resta de l’any té una princesa a cada port, però per aquestes dates totes li son esquives. Es promet mentre es posa bé la bufanda, que aquest nou any en triarà només a una i per les festes de l’any que ve li farà carícies a la vora del foc, només a ella. Voldrà sortir a la mar i pensar només en ella i no pas en la següent, voldrà sortir a la mar, i en voldrà tornar. Voldrà patir a cada turmenta, i si està molt dies fora, voldrà patir també, si un altre la vol festejar. I el jove mariner mentre torna al seu pis fred i buit rep una trucada. Li ofereixen una substitució en un creuer de luxe i ha d’embarcar aquesta mateixa nit. Un cop ja es dalt del gran buc, observa des de coberta, amb la música de festa de fons i les llums il•luminant les escales del vaixell com un munt de noies rialleres, pugen a bord, amb els seus vestits de nit tant fàcils de treure en mig de la mar.

frase de sobretaula

Una frase que he sentit el dia de Nadal i que no és Bon Nadal:

“Avui quan he sentit Benet XVI dient que el món s’està perdent per culpa dels egoismes, m’he sentit com el periodista aquell que va llençar les sabates al cap del president dels Estats Units”

cita nerviosa

Una persona calmosa et pot donar calma però també et pot posar dels nervis i una persona nerviosa et pot posar dels nervis però no et pot donar calma. Com a mínim jo no en conec a cap.

caixa

Per culpa d’alguns entrebancs, fins avui no m’he pogut atansar fins a les botigues per mirar de comprar algun detall. L’objectiu eren uns llapis de colors, pintures de cera i més llapis. Voltant per les prestatgeries he sentit dues dones comentar:

- Has vist fins a on arriba la cua per pagar?
- Això no és res dona
- No no, que dona la volta
- Quèeee? anem!

Si no fos perquè era una botiga de llibres i material escolar, hagués pensat que a tots els havia tocat la grossa, però no, més aviat el contrari.
En definitiva, que ja estava a punt de sortir i retirar-me, però una noia de la cua m’ha atret l’atenció i he canviat de parer, he decidit acompanyar-la en aquest sinuós trajecte fins a caixa.
De seguida li he entrat, preguntant-li què li semblaven els regals que portava per un nen de 5 anys i hem començat la conversa. Tot i la corda que m’ha donat, m’ha vist ell llautó a la primera, i intentant no fer-me pesat hem rigut una estona fins que hem arribat a caixa, just abans no li toqués a ella, he vist com es mirava amb el seu xicot que l’esperava a fora amb cara de gelosia, així que només m’ha quedat desitjar-li un bon Nadal.
Quan la caixera ha passat pel lector tot el que duia, m’ha somrigut, com si se n’hagués adonar de tota la meva intenció des del primer moment en què he començat fer cua, i m’he imaginat per un instant, que les més de cent persones que hi havia allà també ho havien vist tot, i el cor se m’ha disparat. Amb els colors pujats, i el somriure de la caixera, em disposo a pagar, ella arrenca el tiquet de la màquina, agafa un bolígraf, hi escriu un número de telèfon, i em torna canvi i tiquet alhora. Lentament he anat sortit la botiga rellegint el número apuntat, però abans de sortir per la porta m’he tornat a girar, m’ha tornat a somriure, i jo, li he fet aquell senyal que feia un ex-jugador del barça brasiler, que també vol dir “et truco!”.

perdonavides

Sortint de la ciutat esportiva per aquells portals gegants em trobo un milhomes a l’altre banda que volia entrar i jo sortir. Ell obre la gegantina porta i em deixa sortir primer, d’una altra manera hauria quedat forçat; doncs segons cap a quin costat s’obri passa primer un o primer l’altre. Així que vaig sortir, i passant a fregar del seu braç em mira de reüll i per sobre les espatlles, i vaig pensar, que feia temps que no em trobava un perdonavides com aquell. Més tard intentava recordar de què coneixia aquell ganganàs. Si, efectivament era el gamarús aquell que no parava de donar voltes amb la seva fantàstica moto fent-se el galifardeu perquè encara no tenia ni el permís de conduir i fent tot el soroll possible. Ara, tot s’ha de dir, molts cops anava acompanyat de noies d’aspecte físic, bufó.