Vam arribar a l'andana, sense preses i agafats de la mà. Havíem passejat per tot Barcelona, entrat a tots el museus, vam fer tres parades en tres terrasses, vam dinar, ens vam fer petons i ens vam abraçar. Feia dos mesos que ens coneixíem, i tot va ser com un explosió. Tots dos estàvem de vacances i per això teníem tot el temps per nosaltres, vam a anar a totes les festes majors, a tots els balls de totes les places i vam passar quasi totes les nits junts. A vegades eren nits caloroses d'estiu en mig de Barcelona, i a vegades nits fresques i humides sobre la sorra de la Costa Brava. Dos mesos de contrastos i de il·lusions. Però aquell vespre a l'andana quan sense voler després d'abraçar-la li vaig dir t'estimo, no era mentida, es va començar a acabar. Ja no he tornat a agafar cap més tren.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
-
Estimat Sol, abans que tornis, vull que sàpigues que no t'esperaré més, tant si vens com si no vens, jo me n'aniré, tu t'ho haur...
-
Aquesta setmana ens ha visitat el dia de la música, us deixo aquesta meravella de missatge musical:
2 comentaris:
Microrelats genials.
Et segueixo, Jordi.
e.
gràcies e!
Publica un comentari a l'entrada