taxi

DEMANANT UN TAXI Lisbeth Firmin 2004

Aquest cop li diré al taxista que canvii d'emissora, que no em miri tant pel retrovisor i estigui més per la carretera, que tanqui la finestra i que condueixi amb més suavitat. Ara bé, si sóc així de dura quan li demani un descompte amb un dolç somriure dels meus, me'l farà? Em sembla que no, i em sembla també, que trucaré a la línia rosa del taxi perquè em vingui a recollir una dona.

El relat conjunt de gener.

pell #2

Mil camins recorrem
per la memòria de la pell
l'animal és bell.

el que a mi m'agrada

Un professor japonès de karate que donava classe a la seu general de l'organització de karate a Tokio durant molts anys, es preocupava sempre massa de com fer les classes, de si els alumnes pensaven si eren o no eren avorrides, si en treien profit o no. Es va estar preocupant molt de temps, tant que un dia va dir prou. Va decidir deixar-ho i així ho va comunicar al seu cap. Encara però, li quedava una setmana per endavant abans de plegar, i aleshores s'ho va prendre amb més calma decidint que aquella setmana faria el que a ell li agradava fer, i sense preocupacions. Tant bé s'ho va passar i tant va tornar a gaudir del seu art marcial, i els seus alumnes també, que a petició d'aquests i del seu nou entusiasme va decidir continuar, i es va quedar allà encara durant molt i molt més anys.

vestit

Aquests dies de vent i d'avets a les voreres, de retorn a casa un vespre fred, camino a les fosques i passo per davant d'una jardinera de fusta, posada expressament per a desar-hi els arbres desvestits després del Nadal. Me'ls miro sense saber què pensar, abonament per a la terra potser, potser per una terra on hi creixeran altres arbres, potser per la terra d'una casa amb plantes que donaran la benvinguda a una nova parella, a una nova família, i una nova il·lusió, on un dia potser, hi haurà un altre arbre que serà, vestit i desvestit.
Dono una última mirada abans de pujar pel carrer de casa, i un arbre encara té, clavat d'una branca un full. L'hi ha dut el vent o bé s'han oblidat de treure'l per no deixar-lo desvestit del tot?

El paper diu així:

El vent que ve del nord
s'omple de calidesa quan:
passeja pel sud,
es perd uns dies
en un llunyà oest
i s'enamora
en acaronar l'est.

El vent que ja no és vent
la brisa i el poema que no escric
és sentit, a cau d'orella
i descosit per un foc lent.

desvestits

Que esplendorosos que són els arbres de nadal abans d'empolainar-los, quin aroma més fresc de bosc i de terra, que desprenen. Que càlids que es tornen vestits amb boles, llums i envoltats de regals. Però un cop nus i deixats al carrer i encara que els tornin allà d'on van venir, sembla que els hi hagin pres l'ànima.

alçada

Es van conèixer al xat sobre arquitectura, hi va haver feeling des del primer moment, els dos eren fans de Isozaki, Yamasaki o Kenzo Tange, entre molts d'altres. Cada nit des de que es van conèixer quedaven per xatejar, els dos sopaven més ràpid que de costum. Ben aviat van oblidar l'arquitectura i parlaven més sobre llibres, música i viatges. Els dos treballaven com a freelance, no sortien gens de casa, i somiaven en fer viatges inimaginables. Els hi agradaven les alçades, veure com el blanc dels núvols és diferent quan els mires des de dalt. Els hi agradava mirar l'horitzó quan se l'havia d'observar amb la mirada lleugerament inclinada cap a baix. I els focs artificials encara eren més espectaculars quan no havies d'aixecar el cap per veure com esclataven. Després de mesos de xatejar per fi van decidir trobar-se. Ell vivia a la planta tercera i ella a la planta dotze, van quedar a la planta vint i van viatjar fins a la cent-cinc per donar una volta, després d'estar encantats i d'haver-se agradat van pujar fins a la cent vint-i-dos per sopar i com que havien begut massa es van quedar a la cent vint-i-una a passar la nit. La lluna a l'alçada del capçal de llit s'ho mirava i la terra des de baix, una mica trista per la distància, també.

(foto: REUTERS/Ahmed Jadallah)

començament

FERRO GUERRA CORRE CANYA

Cada paraula
m'estripa un tros de vida
amb cada estrip
em faig més poderós
com més poder
més m'arracono i ploro
com m'és m'amago
més em sorprèn divendres
les seves mans
i els ulls que m'endevinen.

BEURE CAURE RIURE PLOURE

Enric Casasses - Començament dels començaments i ocasió de les ocasions

El millor regal és el començament.