allò que espera

Què hi fa un llibre encara per desembolicar en una estanteria? Un llibre que hi deu portar uns quants anys i que la coberta és personalitzada pel cercle de lectors. Deuria ser un d'aquells regals que et fan quan t'apuntes al club, segur. L'anell de ferro de Jaume Fuster, em pregunto si algun dia algú el desembolicarà i se'l llegirà.

A vegades passa que tens coses pendents i les vas deixant, les vas deixant per més endavant, perquè no et venen de gust fer, o perquè passes al davant altres prioritats. Això pot passar a lectors amb un llibre esperant a l'estanteria o a escaladors amb una muntanya a prop de casa i encara sense coronar.

Al final allò que espera es pot convertir en quelcom especial, en inassolible o en carregós si ens hi obsessionem.

robin posseït

El príncep de la guerra és el nom que jo li donaria ara al príncep dels lladres, altrament anomenat Robin Hood després de veure l'última pel·lícula dirigida per Ridley Scott i protagonitzada per Russell Crowe. Un Crowe que a la primera primera aparició ja se'l veu antipàtic i a les antípodes del que hauria de ser el Hood divertit i astut. Però el pitjor de tot, no és que dibuixin en Robin amb un altre caràcter, sinó el bèl·lic argument de la pel·lícula. Guerra entre anglesos i francesos, i crueltat a dojo amb un Robin Hood més semblant a un posseït d'una pel·lícula de zombies que a un personatge admirat pels nens gràcies a la seva bondat. En fi, que si li canviessin el títol per La Conquesta de'n Joan sense Terra, ja faria el fet.

Ah! i no parlo de la Marian perquè li esguerraria el final a qui la vulgues veure. Per mi un nyap!

la màquina del temps

No em deixen de sorprendre les notícies relacionades amb la ciència i que segons els articulistes, periodistes o els mateixos inventors, ens han de canviar la manera de viure: organismes artificials o vida artificial, micro-aparells inserits al cervell per controlar la casa, l'ordinador o el cotxe; o inserits als ulls per veure-hi amb tota mena de descripcions; o aquells relacionats amb les olors, el tacte, i fins i tot, amb les emocions. (Quina por! i quina emoció!)

Però la raó de la meva sorpresa no és el que poden arribar a fer aquests invents, sinó la gran difusió que en fan al principi, però que al final, l'únic que acabem veient i tenint, són aparells mòbils per telefonar i connectar-se a internet amb milers d'aplicacions, memòries de més capacitat amb menys volum, processadors amb més velocitat de càlcul, càmeres de fotografiar amb més megapíxels, o fins i tot, fulles d'afaitar amb una fulla més i un tallat més perfecte. Per no dir els xampús més evolucionats del món i les cremes reductores de grassa més eficaces del mercat. Però, per quan aquests nous invents? Amb la màquina del temps tindria la resposta!

mirada al cel

fotografia: bbc news

Respirem, ajuntem les mans per davant del melic, la dreta sobre l'esquerra, polze sobre polze, index sobre index i cor sobre cor; formant un triangle. Pugem les mans, amb els braços estirats, amb suavitat i mirant a través d'aquest triangle que hem creat. Inspirar lentament, i a ritme del moviment. Un cop les mans a dalt i la mirada al cel, les separem, expirem, i a compàs, obrim bé el braços fent un cercle ben gran, fins que les mans es trobin de nou on havien començat, però la mà esquerra ben oberta i el lateral de la dreta sobre ella formant un llibre obert...

capgrossos

"La primavera havia arribat i l'aigua a les sèquies s'omplia de capgrossos. Passava llargues estones observant aquelles minúscules criatures negres dibuixant trajectes imprevisibles. Volia veure de prop com creixien, com els apareixien les potes i es transformaven en granotes. Intentava atrapar-los amb la mà, però era impossible. Ho vaig intentar amb un pot de llauna, però tampoc va funcionar. Vaig recordar que un dels companys tenia una xeringa gran que li havia donat la seva mare infermera. Li vaig demanar la xeringa i vaig buscar una galleda de plàstic. Introduïa la punta de la xeringa lentament a l'aigua a poca distància del capgròs, estirava amb força i el capgròs acabava atrapat per la cua a l'obertura. Aleshores, l'expulsava al contenidor de plàstic. Resultava molt divertit. Vaig recollir-ne més d'un centenar. Era tant fàcil atrapar-los que em feia sentir que les seves vides em pertanyien. Una sensació que deu ser semblant a la que tenen els governants sanguinaris envers els indefensos ciutadans, o la dels soldats d'un poderós exèrcit entrant en un poble de civils desarmats."

Un altre fragment del llibre "Arrels nòmades" de Pius Alibek, del qual potser ja en vau llegir un fragment contundent a Un viatge plural.

el xec

Va anar al banc a cobrar el xec que li permetria passar uns dies més. La noia que el va atendre, amb un somriure immaculat i una simpatia que gairebé semblava natural, el va informar que li cobraria un euro per despeses de comprovació de la signatura. Es va indignar, i li preguntà si eren normes només d'aquell banc o això es cobrava a tot arreu. -A tot arreu, digué la simpàtica caixera. I donat que al poble no hi havia una altra oficina d'aquella entitat, claudicà i digué: -endavant doncs.

Després hagué d'ensenyar-li el document d'identitat però com que li havia deixat al gestor per uns assumptes familiars, li va donar el carnet de conduir. La noia se'l va mirar, i amb més extraordinària simpatia encara, li digué: -Ho sento, necessito el dni, aquest no em serveix. Va preguntar perquè, va mirar de convèncer-la que necessitava el diners ja, que eren seus i que els volia; però no va haver-hi manera. La resposta sempre fou negativa i quants més no deia, més simpàtica era.

Mentre sortia de l'oficina, a la pantalleta instal·lada a l'entrada, anunciaven que els beneficis d'aquell trimestre eren un cent dotze per cent més que el mateix trimestre de l'any passat. Sort que no ho va sentir, sinó hagués tornat a entrar.

cent trenta-dos mil vint-i-tres

Feia dies que no recordava els somnis però aquell matí després d'haver dormit les hores justes, es va despertar amb un nom al cap. Es va preguntar perquè, perquè aquell nom. Mai recordava els noms o mai somiava amb persones amb nom i cognoms. Segur que era algun senyal, segur! Quan va ser a la feina, va obrir l'ordinador i va anar directament al Google a posar aquell nom: Cent trenta-dos mil vint-i-tres entrades; va començar a pensar que el senyal potser seria un altre dia.