llibres veïns

Hi ha coses que les tenim davant dels ulls i no les veiem. Aquí no li ha passat mai entrar en un bar o restaurant on havies quedat amb un o uns amics, travessar tot el local, mirar a dreta i a esquerra, i no veure’ls, fins que ells et criden. O trobar-se algú pel carrer que et para i et pregunta per un carrer i resulta que el carrer que busca és aquell.

A vegades també passen coses estranyes, com donar-se compte que als estants dels llibres hi tens un “Decàleg culé” entre mig de “El saber perdut” d’Anna Vilar i “El tesoro” de Miguel Delibes (que no és el nom artístic d'en Golum), o que al costat de “Els pilars de la terra” d’en Ken Follet i tens “Cuando China despierte” d’Alain Peyrefitte. Ara que potser això seria veure-hi massa i en podríem dir que és una profecia. I que estrany que és començar parlant del que no veiem i acabar amb profecies. I tindrà res a veure el llibre que llegeixo? “Profecia 2013” d’en Francesc Miralles?

En tot cas, si que he descobert que és interessant saber quin llibre hi ha al costat d’un altre, si no els ordenes mai, i que és col•loquen per atzar mentre n’agafes un i en deixes un altre, al llarg del temps que els tens amb tu.

una mica d'exercici

1.Obrir amb naturalitat les dues mans, dits separats, palmes amunt, i colzes quasi amb angle recte. És un detall no molt important, només és qüestió d’estar relaxat. Es pot recolzar el tors de les mas sobre les cames.

2.Baixant la mirada (el normal és que hauríem de saber on estan el nostres dits però suposem que no ho sabem...), mirar la mà esquerra i notar que el polze és l’únic dit que s’oposa als altres quatre: Tocar amb la punta del polze, la punta del índex, després el del mig, anular i petit. Fàcil? Més o menys? Bé. Ara, després d’haver tocat l’índex, el mig, l’anular i el petit, fer-ho a la inversa, petit, anular, mig i índex. A continuació s’ha de fer el més ràpid possible. Ja no és tant fàcil, no? Tartamudegen el dits! I encara no hi ha cap moviment asimètric... Passem al següent doncs.

3.Fer el mateix amb la mà dreta, sense fer res amb l’esquerra.

4.Ara fer exactament el mateix amb les dues mans, oposant del tot els dos polzes (palmes amunt), pujant i baixant al mateix temps, totalment compassats. A continuació el polze d’una mà ha de baixar (índex-mig-anular-petit) mentre l’altre mà ha de pujar (petit-anular-mig-índex).

5.I comencem amb la asimetria. Cada un dels hemisferis del cervell haurà d'agafar el control de la seva mà (hemisferi dret = mà esquerra, hemisferi esquerra = mà dreta). La mà esquerra ha de picar contra el polze dos cops amb cada dit, baixant i pujant. Mentre que a la mà dreta el polze només tocarà un vegada, baixant i pujant. Fàcil? No! Ningú pot fer-ho sense entrenar-ho abans.

6.Donat que comença a ser fàcil (se suposa), s’ha de fer a la inversa, la mà dreta dos tocs i amb la mà esquerra un toc, i després busca tu mateix més complicacions. Un toc amb l’índex, dos amb el mig, tres amb l’anular i quatre amb el petit. Hi ha moltes combinacions.

7.No s’ha dit res sobre el ritme però segur que han anat més o menys sincronitzades. Ara s’ha de intentar, sense que una mà es preocupi si l’altra va per endavant o endarrerida. Cada una independent.

8.I finalment, fer els tocs intercalats (índex-anular-mig-petit) pujant i baixant, després amb l’altre mà i a la vegada, i al revés, començant pel petit. I combinar-ho després, mentre és llegeix aquest exercici de nou o algun bloc, o és fan sumes, o s’intenta no perdre el fil d’un debat.

(extret del llibre sobre punts vitals d'Henry Plée i Saikô Fujita)

divorcis per sms

Mentre m’empassava les últimes gotes del te de llimona fred, volent empassar-me fins i tot el glaçons, amb el got del tot trabucat i la meva mirada al cel. He sentit un crit al mig de la plaça: “Ja estic divorciada”. He deixat el got sobre la taula, per veure que passava allà. Un dona li ensenyava el mòbil a una altra mentre tornava a repetir “Ja estic divorciada” i es feien un petó a les galtes en senyal de felicitació. Més clar, l’aigua, aquella dona acabava de rebre un sms que li confirmava que ja estava divorciada. No sé si existeix algun servei de divorcis via telefonia mòbil, que no m’estranyaria, o bé era el seu advocat que li enviava la bona nova, perquè els advocats, encara que siguin advocats, també envien sms’s resumint les sentències, suposo.

l'home absent

Surto al balcó i veig com arriba la furgoneta d’un centre de dia. A la casa del davant l’home que sempre he vist com la persona més malhumorada del barri, dia sí dia també, a excepció d’una vegada que el vaig veure amb el seu net en braços, obre la porta i surt empenyent la cadira de rodes amb la seva esposa asseguda. Només ha baixat un esglaó, el del portal de casa seva, i de la furgoneta ja n’ha sortit el conductor que va cap a ells, li pren el relleu a l’home malhumorat, que es gira i torna cap a dins. En la seva absència, el conductor obre la part del darrera del vehicle, hi munta la rampa, hi puja la senyora, la lliga, desmunta la rampa, tanca, puja al volant i marxen.

L’home malhumorat, ara absent, m’ha deixat de pedra, i un calfred m’ha recorregut el cos en trobar a faltar, un petó, un somriure, un fins després o una mirada a tota l’escena mentre veu allunyar-se a la seva esposa. Semblava tenir pressa en tornar a entrar a casa. I ella no ha perdut el somriure mentre tota la operació passava.

esperant un nou estiu

Dues noies, posseïdes per el so d’unes tenores, salten el mur, cauen a la sorra, i caminen fins a la vora del mar. On ja no hi arriba la llum, només el reflex del mar, es treuen la roba, ben plegada sobre la sorra, caminen fins a la vora de l’aigua, i ballen nues les sardanes, només amb els turmells enfonsats. Amb les mans enlaire, una contra l’altre, xipollegen i puntegen. I uns ulls congelats confonen els curts amb els llargs.

la terra d'Idrojtnas

En una terra llunyana anomenada Idrojtnas hi ha un reialme molt poderós però amb un rei sense poder. Qui mana aquest indret és la jove del rei, qui mitjançant un encanteri va enamorar al príncep, s’hi va casar i es va convertir en princesa. Aquesta princesa però, per mantenir aquest encanteri va pactar amb la bruixa, que cada any per que ella pogués fer les seves pocions li duria l’animaló més preciós del bosc per posar-lo dins la seva olla. I si la princesa incomplia aquesta norma, l’encanteri es desfaria, el príncep s’enamoraria d’una altra i ella deixaria de ser la princesa poderosa que és.

Així que cada any la princesa s’atansava al bosc a caçar l’animaló més bell que trobava. Els animalons cada any es reunien per decidir quin d’ells vestirien amb les millors fulles per oferir a la princesa i així evitar que sempre s’emportés la mateixa espècie i no generar un desastre ecològic al bosc. Aquella nit en la reunió anual, es va decidir que fos la lluerna. Aquesta bella criatura del bosc, resignada, va deixar de brillar com abans i va deixar que la vestissin per la cita amb la princesa, entre plors, i es va disposar a esperar la seva fatalitat.

Aquell nit però, vingut d’una altra terra, va arribar un drac al bosc, amb la seva panxa formosa, les seves ales immaculades i la seva gola rogent apunt per llançar foc. En saber tota la història el drac, cavaller d’armadura verda, es va oferir per fer front a la princesa. La princesa però, tenia els seus espies i en assabentar-se de l’arribada del drac i les seves intencions es va fer amb el servei d’un centenar de mercenaris per lluitar contra el drac. La batalla estava servida.

Al matí següent la lluerna esperava en el lloc on la princesa havia d'anar trobar-la. I va arribar, amb el seu exèrcit, però el drac amb tot el seu coratge també va sortir del seu amagatall. Tant li feia aquest exèrcit, ara no es podia fer enrera, havia donat la seva paraula de lluitar. I la cruel batalla va començar.

El drac va aconseguir vèncer tot i quedar ferit de la gola i perdre el poder de llençar foc. La princesa en no poder oferir cap animaló a la bruixa va perdre l’encanteri, el príncep i el reialme. La lluerna, amb la sorpresa de tothom va resultar que abans era un drac femella però per culpa d’una lluita amb la bruixa ja feia molt temps, aquesta la va convertir en lluerna i la va condemnar a fer llum a la nit quan tots dormien. I aquest encanteri també es va desfer. Només mirar-se, els dos dracs es van enamorar. El drac tot i perdre molta sang es va curar i d’aquella sang regada en el camp de batalla en van néixer centenars de matolls d’un flor anomenada Asor.

I finalment, el rei va poder recuperar el poder del seu reialme, el príncep encara està buscant a la seva princesa, i l’anomenen ‘single’, i els dos dracs, com que encara la llei no els permetia casar-se es van fer parella de fet. Però tots van ser feliços i van menjar molts anissos.

efecte papallona

“Una papallona que, amb el seu aleteig, agita l'aire de Pequín avui, pot desencadenar en una tempesta el mes que ve a Nova York”

Això és el que Eduard Lorenz, mort aquesta setmana passada, va intentar explicar en la seva teoria del caos. Unes mínimes diferències en les condicions inicials, pot generar grans pertorbacions en el resultat final.

La comparació que vull fer entre la meteorologia i les relacions personals s’intueix, així que només escriure per ordre o no, un llistat de condicions inicials que com un aleteig d’una papallona poden provocar una tempesta o un canvi important, un temps més enllà o no tant enllà, en la condició de les nostres vides:

Un petó, un somriure, una encaixada de mans, una abraçada, una mirada, un paraula, una cançó xiuxiuejada a l’orella, una carícia, un cafè a mitja tarda, unes gotes de pluja, un llibre amb dedicatòria, una nit de conversa, un crit o un petó que no s’ha fet.