als cafès

Et vaig veure al cafè, aquell líquid negre reflectia la teva imatge i no gosava beure-me'l. Amb la cullera el remenava i la teva cara es deformava fent giragonses concèntriques. El cambrer me'n va oferir un altre si aquell no m'agradava. Vaig arraconar el vell i vaig posar el nou al mig. Et vaig tornar a veure al cafè, aquell líquid negre reflectia la teva imatge i no gosava beure-me'l. El cambrer me'n va portar més, i vaig acumular cafès damunt la taula. Em vaig aixecar marejada, vaig tornar a mirar la taula i desmaiant-me et vaig veure als cafès.

Una proposta col.lectiva del bloc Adart- lletrAtura - relat amb 100 paraules. Els relats es repartiran en paper pels cafès de Girona.

volar

Seguint el camí que voreja grans parets calcàries, ataronjades, grises i blanques, que fan de mirall de l'escalfor d'un Sol amb raigs com aquells que dibuixava fa molts anys a l'escola. Esquivant un pila d'arbres caiguts en la gran nevada. De tant en tant alguna esgarrinxada i de tant en tant una aturada per mirar la ressenya i trobar la via. I un silenci trencat pel fort batec d'unes poderoses ales fan adonar-me'n que potser el que busquem és el mateix, volar.

una volta am velo

Desembarquem amb la motxilla a l'esquena, empenyent la bicicleta per sortir del vaixell. Aturats, amb els mapes oberts i definint la ruta: Farem cap a l'abrupte nord, després cap al romàntic est, visitarem les turístiques i nues cales del sud i de camí altre cop al oest, dormiren sota el porxo d'un casalot a les afores d'aquell poble on no se li acumulen els anys. I amb la samarreta de record que diu “una volta en velo per s'illa de ...”, pujarem de nou al vaixell per creuar l'admirable mediterrània.

parlar i escriure

El que sap no parla, i el que parla no sap, va dir Lao Tseu. I doncs que devia pensar de l'escriure si ni tant sols va deixar escrita una frase com aquesta.

Potser escriure era la pitjor de les coses o potser per allò de que a la transmissió oral és on hi ha la millor saviesa?

vi de paper

Quan he entrat a la nova vinoteca a comprar el regal, la dependenta m'ha recomanat dos vins que s'ajustaven al meu pressupost. Un vi negre com els seus cabells atzavara, i un de blanc com la seva pell delicada i fina. Però jo en buscava un de gruixut com la veu del meu pare Josep. I n'he provat un així també, que amb la seva veu dolça em recomanava. Hem voltat per tots els racons de la botiga, per tots els prestatges amb olor de vi i fusta barrejada. Hem entrat al magatzem a buscar-ne d'altres que no tenia exposats, i he trobat finalment el que buscava. Sortint de la botiga he mirat què hi duia a la cistella, i hi portava el blanc, el negre, el dolç i el gruixut, i a més a més un paper que, o bé ja hi era d'algú altre, o bé li ha deixat caure ella:

Olor de fusta i olor de mandarina, i un llibre que parla de vi. Olor de ferro i olor de llimona, i una cançó que parla de tu. Olor de plàstic i olor de meló, i un hotel amb el meu nom antic. Vi blanc, negre, dolç o gruixut i una clau amb un número escrit.

toca'm,sóc teu

Amb solidaritat amb el protagonista de melodia de carrer del 26 de febrer això és el que ha passat:
toca'm,sóc teu

la dona de les neus

Una vegada amainat el temporal i passada la nit sense calefacció, els nois es van aixecar del llit, van obrir el gran finestral i la llum de Sol els va encegar per un instant. De sobte la mare va entrar a l'habitació i els digué que, si ella no havia d'anar a la feina ni ells al col·legi, després d'un bon esmorzar, s'abrigarien bé i sortirien a jugar amb la neu. Aquell esmorzar va ser més gustós que mai, cap dels dos va protestar. A ell que no li agradava molt la llet se la va veure tota d'un glop.

Després van sortir per darrera la casa i es van endinsar en aquell prat que durant l'any es de molts colors però mai tant blanc aquell dia. No van rumiar ni un instant i de seguida ja tenien una bola quasi més gran que ells per començar a dibuixar el ninot. Eren tant detallistes que es van passar tot el matí donant relleu a la neu i polint. La mare en veure l'afició que hi tenien va tornar a dins de casa sense patir on els podia anar observant de tant en tant.

Un cop el ninot acabat, la mare els va cridar per dinar. I per la tarda, que es van quedar fent deures, el podien veure i vigilar des de l'escriptori.

Ja a la nit, el vent va començar a bufar molt i molt fort, i mentre tots dormien, la neu que s'apilava en el ninot va començar a deformar-se i prendre un figura totalment diferent. Abans que els nens es tornessis a llevar, la mare en veure-ho, va anar fins a la nova figura, la va escapçar i la va tornar a plantar lluny de la seva visió.