divendres, 26 de febrer de 2010

melodia de carrer

Al final va acabar per donar-me un ultimàtum, -o tu o ell, em va dir. I tenia raó, tots tres no hi cabíem en aquell pis. Ella adorava la meva música, però prioritzava l'espai. No vaig tenir una altra sortida, abans que no llencés el piano per la finestra, que instal·lar-me a peu de vorera, entre la xocolateria suïssa i l'antiquari. I cada dia baixava al carrer a tocar les meves melodies, esperant que mai a ningú se li acudís endur-se'l. I ella em mirava des del balcó repenjada a la barana, sentint que ens havíem allunyat. Jo ara, pertanyia al carrer.

16 comentaris:

Clidice ha dit...

em sembla un text meravellós :)

Assumpta ha dit...

Oooohh! És una història preciosa!!

Doncs si jo fos ella li diria que tornés a pujar, que ja trauríem l'espai d'un altre lloc... a més, segur que enyoraria la seva música i la seva companyia en aquelles hores en que ell baixava per estar amb ell... i és que a vegades només ens adonem del que tenim quan ho hem perdut. I espero que en aquest cas no sigui massa tard.

Estrip, tu que ets l'amo de la història. Podries fer que tingués aquest final feliç en que tiren la tele i torna a pujar el piano? :-)

("Ell" baixava per estar amb "ell" són dos "ells" diferents, el primer és el noi, el segon és el piano. Aquesta és una mancança que trobo jo a moltes llengües i que aquest estiu, llegint el llibre d'en Jesús Tuson, Mal de llengües -que defensa la riquesa de qualsevol llengua, per minoritària que sigui- vaig descobrir que no sé quin poble súper primitiu amb un llenguatge que molts menysprearien, SÍ que tenia aquesta distinció dels dos "ells"... és genial!!)

elur ha dit...

hi ha coses que no s'han de fer mai, com ara engegar un ultimàtum de 'o tu o ell'.

m'agrada com ho expliques.
Bon cap de setmana Estrip!!

òscar ha dit...

Hi ha històries escrites que et deixen tan bocabadat que només poden tenir, com ultimàtum, un sonor aplaudiment.

Eulàlia ha dit...

ei, a veure si a l'antiquari li agrada i pots posar el piano al seu aparador..
seria també un bon reclam, i podries tocar-lo quan et vingui de gust. pertanyeries a l'antiquari

Carme ha dit...

Arriscats... els ultimàtums, com arriscat és ser del carrer, ell i ell... però és un escrit genial, estrip!

Rita ha dit...

Una meravella d'apunt, estrip! :-)

Joana ha dit...

Jo també m'hi repenjaria a la barana a escoltar-lo però els ultimàtums...pesen massa, més que els pianos :)
Bon dia i bon cap de setmana Strip!

Menxa ha dit...

Millor, així tots et podem sentir tocar el piano... O, vés a saber!! Potser se't presenta algú que us vol als dos. Qui sap...
Amb el piano no ho sé, però escrivint ets tu geni, estrip!

kweilan ha dit...

Ohhhhhhh! M'he quedat sense paraules. M'ha agradat moltíssim. Què superbonic!

XeXu ha dit...

Això li passa per anar fent decidir al personal. Que la música té un poder que no totes les persones tenen!

Deric ha dit...

si es tenen ganes i interés sempre es pot trobar un lloc per posar un piano! Durant molt temps jo en vaig tenir dos al pis, un al despatx i l'altre al rebedor fins que vaig regalar un a la meva germana

rits ha dit...

una relació no és això! si el piano forma part d'ell no el pots separar,... potser ha trigat en adonar-se! espero que sàpiga rectificar!

mar ha dit...

aix...
els ultimàtums són sempre tan definitius i sovint tan injustos...
empènyer a decidir algú d'aquesta manera és tan poc respectuós...

una abraçada estrip!
m'agrada que el piano soni al carrer...
seria tan agradable...

estrip ha dit...

teniu raó eh, els ultimàtums no són bons. Potser si que sabrà rectificar.
Ara bé, això de deixar el piano al antiquari no és mala idea. I així, poder-lo tenir en un lloc segur, poder tocar, tenir un públic al carrer i no haver de marxar de casa.

I això dels dos "ells", tampoc no cal que el llenguatge en faci la distinció. El sentit de les persones també és una característica interessant alhora de fer la diferència, no?

Déjà vie ha dit...

doncs si pertany al carrer...es d tots no? ;)