diumenge, 9 de novembre del 2008

panoràmica

A vegades ni amb una mirada panoràmica veiem cap a on anem...

15 comentaris:

Tals ha dit...

i fa com por...
jo tampoc sé cap a on vaig

Anònim ha dit...

Si veiem cap on anem, genial :)guapa la foto :)

Jesús M. Tibau ha dit...

ni bruixoles ni mapes serveixen per garantir la direcció que cal prendre

Clint ha dit...

massa cubates?

labruixoleta ha dit...

però anem, fent, ni que sigui sense veure molt clar el destí, no? Vas perdut?

Assumpta ha dit...

A vegades és difícil, amb una sola mirada... prova-ho amb dos o tres i segur que ho veuràs més clar :-)

Sergi ha dit...

I potser fins que no hi xoquem de morros no ho sabrem

Striper ha dit...

O de on venim..

neus ha dit...

A vegades em pregunto si cal saber-ho cap a on anem... si no n'hi ha prou amb anar caminant i grimpant i estar orgullosos de l'esforç i disfrutar del paisatge.

khalina ha dit...

De vegades tenim molt clar cap a on anar. I d'altres tot són dubtes sobre el destí. I altres cops, sabem que l'important és caminar, i si cal, ja desfarem camins.

Anònim ha dit...

Home, si tens les lentilles o la càmara una mica borroses com sembla que ho està la vista de la foto, és normal no veure cap on vas i el més probable és que acabis ensopegant amb el primer roc que tinguis als peus.

rits ha dit...

tanca els ulls, relaxa't i deixa't anar... obre'ls,... espero que ho vegis més clar.

Les Coses són com Som ha dit...

i poder dir: jo aniré a parar allà, i acabar-hi... la mirada desdibuixada feta realitat.

Núr ha dit...

I és que de vegades no ens adonem que mirem cap endavant amb els ulls tancats... I és per això que no hi veiem.

ÀnimaAlada ha dit...

és més, a vegades ni amb mil mirades panoràmiques veiem cap on anem! potser millor perdrens.

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i ra...