dimarts, 1 de setembre del 2009

doblement lliure

Portes gegants, corrua de persones, parets que ens explicarien mil històries de segles passats en un illot en mig del mar. Empresonat per la multitud mires entre els murs i allà baix veus la llibertat, el mar que s’enretira. Un gos que campa en llibertat que corre i que s’enfanga, i finalment quan l’horitzó et crida, baixes, la llibertat és allà baix i és amb tu, agafada de la mà. Els peus enfangats però lliures, quatre son més lliures que dos. Algú ha escrit a l’arena que si saps ser lliure amb companyia ets doblement lliure.

12 comentaris:

Les Coses són com Som ha dit...

estic totalment d'acord amb l'última frase "si saps ser lliure amb companyia ets doblement lliure". Quan pots trobar aquesta llibertat, i a més amb l'altre/a, què més pots demanar? que et treguin el fang dels peus? bah!!
Tot i que diguin que la teva llibertat s'acaba quan comença la de l'altre.. no ho sé, suposo que tot és relatiu no?

Rita ha dit...

Potser el més difícil d'assolir: l'equilibri de la llibertat amb companyia...

Sempre fent-nos reflexionar tu eh! :-)

kweilan ha dit...

LLibertat i companyia...complicat però molt bonic si passa com al teu escrit.

Anònim ha dit...

Estàs dient tant i sembla que no sigui així... uau xiquet.

Striper ha dit...

Ara em fas rumia amb aquesta ultima afirmació.

Assumpta ha dit...

"Allà baix veus la llibertat"... Ai, xiquet!! M'agrada moltíssim com escrius!!

Assumpta ha dit...

Jajajaja doble "xiquet" :-)) veig que en Cesc també t'ho havia dit!! :-))

(Se m'encomana la parla reusenca!!)

rits ha dit...

doncs et pots sentir ben afortunat!!!

al principi em recordaves el conde de montecristo.....

Cris (V/N) ha dit...

Un escrit realment maco, la darrera frase és una gran realitat.... Deia algú també, que "la meva llibertat acaba on comença la teva"? o era l'inrevés.... Salutacions :)

neus ha dit...

no podria estar més d'acord amb aquest algú que ho ha escrit...

òscar ha dit...

desconec quí és l'autor de la darrera frase però crec que hauria de tenir un carrer al seu nom.

Sergi ha dit...

Ho tindré en compte, és una bona reflexió final, que es pot agafar com una manera d'entendre el món i la vida.

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i ra...