dijous, 30 de setembre del 2010

des de la terra

Aquells camps que hi ha encara entre pobles, aquelles hortes, aquells homes, ja grans, amb la cara envellida pel Sol, però que transmeten, tot i la duresa de la feina, una vida plena. Uns homes que tenen bons consells, tot i no ser metropolitans ni globals i no dominar les noves tecnologies. Perquè totes les vides, siguin com siguin, tenen una cosa en comú i aquestes persones saben qui pa si dona.

Amb l'horitzó del mar i els castells històrics que es veuen mirant entre ponent i mestral, fan néixer en els seus conreus, maduixes, cireres, mongetes, apis, cols, enciams, bledes o espinacs. I amb la seva energia dedicada a la terra, fusionen en ells la naturalesa dels homes i la de la terra.

5 comentaris:

Clidice ha dit...

més d'aquests i menys dels altres ens caldrien

Assumpta ha dit...

M'has fet veure el tiet Manel, cosí germà del meu pare però que per tots nosaltres era com un oncle... o encara amb més relació que alguns oncles "de veritat" (que jo en tinc un munt") :-)

rits ha dit...

i a mi em recordes el meu iaio Antonio! li ensenyaré el teu escrit a la meva iaia demà. segur que s'emociona (m'atreviré a portar-li en català, encara que no el sap llegir, segur que l'entendrà)

khalina ha dit...

m'agrada especialment "fusionen en ells la naturalesa dels homes i la de la terra."

Albanta ha dit...

S'ho mereixen, tot el meu respecte per ells, els homes de la terra...sóc filla d'un d'ells.

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i ra...