passat o present

Ho podia haver afirmat qualsevol membre del tribunal constitucional espanyol:
“Jamás, jamás transigiré com que Cataluña sea una nación”, però ho va dir Antonio Arroyo Villanova el 1915, al congrés dels diputats de Madrid.

O també podien haver dit això altre:
“Con la diferència que como antes todo lo judicial se actuaba en Lengua Cathalana, se escriba en adelante en idioma Castellano o Latín” però fou la Intrucción secreta del Consejo de Castilla al 1716.

O:
“Había que impedir que Cataluña pudiese declararse independiente” ho diu en un llibre Jesús Salas Larrazábal per justificar l'ofensiva de l'exèrcit de Franco el desembre de 1938.

I podria continuar amb moltes més frases que semblarien actuals, i només demostren un cosa, que la democràcia espanyola avui, és encara molt pobre, per dir-ho amb optimisme.

Del llibre "El llibre negre de Catalunya" de Josep M. Ainaud de Lasarte

amplificació

L'aigua de mar a part de les seves propietats refrescants per aquells que passen calor, curatives per aquells que es recuperen d'alguna lesió, visuals per aquells que els agrada l'observació dels cossos humans o relaxants per els qui no passen molt bones nits, també posseeix una propietat de caràcter amplificador. M'explico: si dues persones estan enamorades i estan dins l'aigua fent-se carícies i jugant, semblen encara més enamorats; si una família feliç on neden plegats pares i fills, o juguen amb una pilota dins l'aigua i riuen, encara semblen més feliços; si uns amics del col·legi fan l'animalot tirant-se de cap, en planxa i en bomba, esquitxant-se i cridant, encara semblen més amics; si un/una adolescent està boig per un/una altre/a adolescent quan veu aquest seu amor platònic entrar i sortir de l'aigua, la bogeria s'amplifica; o una àvia amb els seus nets; o un solitari sol amb la seva tovallola i el seu llibre; etc, etc... Amplificació!

sense guia

Un peu a l'aigua, ponts i barques, escuma de tallat a la plaça. Al mercat, tresors i un nom gravat al pit del mateix color que el cel. De nit, a les escales, música de violins. Camins... i més camins sense guia, i sabent... que al final del dia, sabors. Colors entre aigües, sants i una frase: “La mesura de l'amor és estimar sense mesura”, de Sant Agustí. No hi ha fi, no hi ha inici, no hi ha un temps, hi ha un present... etern.

dues sorres

Al matí quan el Sol és curatiu i la mar és en calma, una màquina ha deixat un camí planer a la sorra, i unes primeres petjades, humides encara en el fons, podrien ser d'un estiuejant que no es vol perdre ni un sol minut de les seves vacances a la platja, d'aquell que prepara les hamaques i els patins perquè quan arribi la multitud, d'aquell que recupera els seu turmell esquinçat trepitjant dolorosament la sorra o d'aquell que hi ha passat la nit perquè no recordava el camí de l'hotel després de la festa de la nit passada.

A l'estiu hi ha una hora en què coincideixen dos mons sobre la mateixa sorra, els noctàmbuls i els matiners, i tots dos quan es troben no es miren. Potser perquè un dia ells eren a l'altre món o bé perquè saben que un dia faran el canvi.

el dia més llarg

Sonava el telèfon amb estridència, però això no l'atabalava a l'hora de despenjar:

- Digui?
- Joan, tens temps avui?
- Avui tampoc, Anna, avui tampoc.

No es van dir res més, tots dos van penjar alhora i amb una suau parsimònia, sabent que si avui no era el dia, no ho seria mai.

lepatata

Coses que podem fer amb una vuvuzela si no seguim el futbol:

Anar la parlament de Catalunya, a la comissió d'investigació i fer-la sonar cada cop que entri algú a declarar. Anar de nit a la presó on han engarjolat en Fèlix Millet i fer-la sonar perquè no pugui dormir, segur que aquest dorm bé a qualsevol lloc. Anar a trobar l'Artur Mas i fer-li sonar a l'orella tantes vegades com hagi dit que els catalans no som prou madurs. Posar una paradeta al sónar i cobrar entrada. Passejar-se a munt i avall de la seu del tribunal constitucional per animar als magistrats i se sentin encara més importants. Boicotejar cada reportatge de tv3 sobre en Pau Gasol i la nba a veure si fan tornar a en Robirosa, que ens està costant molts diners. O anar a fer una prova de vibracions davant de la Sagrada Família per validar l'informe de la UNESCO. I sobre la vaga general de no sé quin dia de setembre no vull donar idees. Però si algú té alguna proposta divertida que la deixi...

Però compte que poden passar coses com aquesta: aquí

enemics

D'un llibre que de moment no m'està satisfent com creia, n'extrec un resum que sí que em sembla interessant, i que ha provocat que pugui mantenir-ne el ritme de lectura necessari per no deixar-lo.

Enemics del coneixement:

La por: Per vèncer a la por no podem sortir-nos del nostre camí i les nostres decisions, hem de continuar. Tot i fer les coses amb por no les hem de deixar de fer, doncs a base d'insistir i aprendre s'arriba a la claredat. Si ens deixem vèncer deixarem d'aprendre per a resta dels nostres dies. Però compte, que tot i trobar l'esmentada claredat, aquesta es transformarà en el nostre nou enemic.

La claredat: Si la por enfosqueix, la claredat pot encegar, i pot provocar també el deixar d'aprendre res. Hem d'adonar-nos-en d'això i dubtar d'aquesta claredat, pensar que podem estar cometent un error. Aleshores i després d'això ens trobarem amb el poder.

El poder: El més fort dels enemics. Hem de veure que en realitat el poder no és nostre i adonar-nos que sense control sobre un mateix, la claredat i el poder són pitjor que els errors. És molt fàcil caure a les seves urpes i sentir-se invencibles, si passa això aleshores haurem perdut. Però si el dominem i tenim el control sobre nosaltres mateixos, el superarem. Però, ens toparem amb un altre enemic: la vellesa.

La vellesa: El més cruel, l'únic que no es pot vèncer, i que només podrem fer fora per moments. Aquest és un temps en que l'home ja no té pors i té una claredat impacient i un poder sota control, però també un desig intens de descansar i oblidar. Si fem cas a aquest desig perdrem l'últim assalt i l'enemic ens reduirà a una criatura dèbil i vella. Però si ens traiem aquest desig de sobre i vivim el nostre destí fins al final, podrem aleshores ser anomenats homes de coneixement, encara que sigui només en aquests petits moments.

"Las enseñanzas de Don Juan" de Carlos Castaneda

I per acabar enllaço un post d'una blocaire molt especial on hi podeu trobar un fragment del text original: Las enseñanzas de don Juan