sona i ressona el piano

Sona i ressona el piano:

Posant lentament els dits sobre les tecles, i en ordre, sona així: Primer el polze resseguint la línia de la vida i girant fins al canell, suau-suau l'índex pren el relleu i pujant a neguit per l'avantbraç fent esses dolces la pell s'engallina, i no és fins a l'espatlla que el cor caient per davant del pit te'ls ressegueix tots dos quasi sense tocar, dibuixant-ne el contorn. Un segon de repòs, per un sospir conjunt, i l'anular segueix el camí voltejant la panxa allà on es contrau per reflex. I amb tota la immensitat del dit més petit, el sospir es fa crit, i el joc musical ressona dels peus fins al cap, convertint l'entorn en un amor dolçament mullat.

créixer

Potser aviat trobaré escrits sota un bolquer, i potser quan la roba se li quedi petita l'aprofitaré per escriure-hi poemes ràpids per recordar que cada poques hores es despertava amb alguna necessitat. I això és molt poc, perquè als adults les necessitats o falses necessitats ens remouen les neurones a cada minut, deixant-nos moltes vegades insatisfets, no com ell. I tot i així creix... i és agraït!

Plou i fa sol

Plou i fa sol,
les bruixes es pentinen.
Fa sol i plou,
les bruixes fan un ou.

Raïm d'abril,
els núvols s'emborratxen.
Glaça a l'estiu,
pren til·la el tamariu.

Amb boira i vent,
s'empaiten les paitides.
Amb boira i neu,
el somni es torna lleu.

Si el vent és groc,
la tarda és com la cendra.
Plou, prô plou poc,
i els núvols són de foc.

Neu al matí,
els àngels fan la muda.
Sembla un embut
el casc de la puput.

Amb sol i vent
les boires es desgrenyen.
Amb boira i sal
les drudes fan el salt.

Hi ha un núvol prim
que espolsa calamarsa,
i un escorrim
de panses i raïm.

Fa vent i plou.
Si esternuda la bruixa,
—pebre i safrà—,
ni plou ni se n'està.

Tant va a la font,
que el cantiret es trenca.
I sota el pont
les aigües fan un son.

Per l'aigua amunt
el peix compra llimones.
Per l'aigua avall,
ombreja el Ilenegall.

Enllaç d'on l'he extret i d'on podeu escoltar la cançó a càrrec de Josep Tero:

Música de poetes

rodona

El vent em mira a la cara
i el mar em convida a esquitxos,
a veure que,
rodona és la vida com la terra,
rodona com la panxa,
de l'aviat,
nounat.

l'home

Aquell home amb pantalons de vestir blau marí, i camisa florejada engroguida puja el carrer una mica coix i mirant a terra. Sembla que no hi és i m'esgarrifo mirant-lo des de la finestra. En canvi aquella dona que es creua amb ell amb el carro de la compra té almenys una mirada als ulls.

lluita i treball

Que el poble lluiti si lluita és sinònim de treball.

Proposo una protesta:

Que tota la gent que paga hipoteques telefòniques per enviar tuits sobre les #revolucions_socials llenci el seu aparell i deixi de pagar a la operadora.

córrer

Amb el vent que dibuixa unes onades rítmiques, els pescadors em miren quan els passo pel costat i em saluden. El meu alè de corredor, la sal i el tren que pita perquè s'apropa a l'estació em marquen el camí.

Gent passejant gossos, gossos vaguejant sols i un home perdut arrambat al mur, de roba bruta, fumant a recer del vent.

Tu, tothom, baixant del tren, uns van a Barcelona, els altres en venen, i per què, per què? Per què uns competeixen i els altres viuen? I els que viuen es desviuen per el joc?

Juguem, juguem que la civada guanyarem!