dimecres, 14 / maig / 2008

vergonya trobada

Just en el punt on diuen que comença la costa brava hi ha una porta i l’he volgut travessar per tornar a començar. M'he dirigit fins a la terrassa del davant per prendre una copa de cava i celebrar així aquesta meva decisió. Assegut en una taula amb mantell de quadres vermells, em mirava la sorra del mar robada. Mentre, ha arribat una estudiant amb cabells de sirena, amb una llibreta sota el braç, ha arrencat un full i mentre li queia una llàgrima i el sol s’amagava rera la casa vella, s’ha posat a escriure alguna cosa.
S’ha fixat amb mi un moment, senyalant amb el dit la meva copa, n’ha demanat una per ella.

Alhora que el cambrer entrava dins la casa, i ella posava la mà dins la butxaca de sa jaqueta, s’ha girat un cop de vent que li ha fet volar el full. Amb una altra llàgrima als ulls, en comptes de venir a recuperar el seu pensament que ha quedat encastat a la pota de la meva taula, s’ha aixecat i ha marxat corrents, posant-se el mocador als ulls. No sé, si el mar la cridava o la vergonya de les llàgrimes l’ha foragitada.
Així doncs, he recuperat jo el full, mentre arribava el cambrer amb l’altre copa. Que també me l'he quedat per mi. I amb dues copes sobre la taula he llegit el que hi havia escrit, mentre un llàgrima per culpa del vent salat em queia sense avisar.

Maleïda bruixa, perquè sempre em segueixes
i només em deixes dir el teu nom
sobre un full blanc de paper ?
Et declaro la guerra senyora
sabent però, que hauré de pagar penyora.
Et declaro enemiga, l'amor mi obliga.
Maleïda bruixa, maleïda vergonya.

dilluns, 12 / maig / 2008

llorer

Alhora que observa un anunci per modelar el somriure i com que no és polític passa la pàgina, un ocell amb es ales molles ve a buscar les quatre engrunes del dinar que ha deixat caure a la balconada. Després descobreix que el llorer a part de beneir-lo per setmana santa té una lleugera acció antiinflamatòria, i dubte si acostar-se’l fins als ulls o fins a les orelles. Laurus nobilis, amb aquest nom no sembla que si en prens en excés t’hagi de produir vòmits i irritacions gàstriques, així que opta per canviar de canal, treure les notícies i participar en el concurs des del sofà. Li pregunten qui va dir la frase “La bellesa no fa feliç a qui la posseeix, sinó a qui la sap adorar i estimar”, i mentre rumia se li acosta la seva esposa i li fa un petó a la galta, suau i tendre, i sense cap motiu aparent... El concursant ja ha contestat però s’ha despistat i no ha escoltat la resposta.

divendres, 9 / maig / 2008

llums i persianes

Cues interminables de llums vermells sota la pluja en fila índia. Fa mal temps però venen igualment, tot i que més lents.


El mar recupera el que és seu sense pagar un sol cèntim.



I mentre,
les persianes es queixen a ritmes inconnexos en la negra i humida nit.

dijous, 8 / maig / 2008

no entenc res

És ben clar que les persones passem per etapes. Etapes de molta autoestima, etapes de no tanta, etapes de dubtes o etapes en que tot ho entenem i ens sentim bé. O també passa que no entenem res i diem amb tendresa “avui estic tonto” o “avui estàs tonto”. Doncs avui estava una mica tonto i he descobert una conferència de fà un parell d’anys, d’en Xavier Rubert de Ventós, magistral, anomenada Qui tot ho entén està mal informat. Són 8 minuts per escoltar molt ben aprofitats....seguiu aquest enllaç:
Qui tot ho entén està mal informat.

dimecres, 7 / maig / 2008

dos en un

Es van conèixer en un autobús, ella li va cedir el seu seient i ell va acceptar. Que ell anés coix era només passatger, fruit d’una topada amb la bicicleta i la mala caiguda que li va precedir. Però no va ser això el que li va explicar, li va dir que havia tingut una baralla amb un home per defensar a una senyora gran que volia seure en un banc del parc i aquell maleducat de dos metres d’alçada i més de cent quilos de pes no la deixava, així que s’hi va enfrontar, en va sortir coix però la senyora s’hi va poder seure.

A ella se li van entendrir els ulls, la cara i el cor. I ell veient-ne el resultat va continuar mentint, va mentir sobre la seva feina, va mentir sobre el lloc on vivia i va mentir sobre les seves habilitats de combat.

Quan el bus va parar i ella va haver de baixar, ell va tornar a mentir per seguir-la una estona més. Va aconseguir acompanyar-la fins a casa entre mentida i mentida. Pel camí ell es va enamorar, i en arribar al portal de casa d’ella, fruit d’aquest amor va estar a punt de confessar totes les mentides, però no ho va fer. Va tenir por que els ulls d’ella deixessin de brillar. I allà mateix, li va dir la única veritat, que en aquella petita estona s’havia enamorat. Ella, el va agafar de la mà i el va fer entrar, van pujar les escales fins arribar a una porta vella de fusta. A ell li brillaven més que mai els ulls, només havia de solucionar una cosa, però pensava que ja se’n sortiria, l’amor seria el seu aliat. Va picar dos cops la porta, es van sentir uns passos i la porta es va obrir de la mà d’un home que li passava mig metre per sobre, i darrera la cama d’aquest, un marrec que mig s’amagava va dir: Hola mama, has arribat bé? Si fill, aquest senyor baixava al mateix lloc, m’ha acompanyat i aquest cop no he passat por d’un altre atracament. És un senyor molt valent, per això va coix, va entrem que us ho explicarà ell mateix.

dimarts, 6 / maig / 2008

retrobament

Als 10 anys es van conèixer al cole, van començar a jugar junts, i fins als 17 van ser inseparables, es van enamorar. Van anar a la universitat, cada un a un lloc diferent, i es van prometre fidelitat tot i la distància, però el seu contacte cada vegada era més espaiat en el temps. Després va venir un erasmus, un màster, i unes pràctiques a milers de quilòmetres. Ell, anava de flor en flor, fins que al final va trobar la dona ambiciosa que ell desitjava, és van casar després de triomfar professionalment i van tenir dos fills.

Ella es va enamorar d’un esportista d’èlit, que sempre anava amunt i avall, d’una competició a l’altre i el seguia a tot arreu sempre que podia. Va sacrificar la seva carrera en abandonar la gestió d’un complex hoteler del qual ben aviat n’hagués acabat sent la directora. Va tenir tres fills, esportistes com el seu pare, i ella els seguia a tots quatre sempre que podia. Al final quan ell va deixar l’esport, la convivència va anar empitjorant perquè ell no va saber trobar el seu nou rol en la societat. Això va fer que acabés en divorci. Va tornar al lloc on vivia de petita amb els seus tres fills adolescents i els va matricular al mateix institut on ella havia estudiat. El primer dia de classe els va acompanyar i es va trobar amb el seu primer amor que també havia tornat al poble després de separar-se amb la dona amb qui havia triomfat professionalment. També havia portat els seus fills al institut. Es van reconèixer a la primera mirada, encara hi havia alguna cosa, i no va fer falta que s’expliquessin tota la vida que havien estat separats, només es van agafar de la mà i van tornar junts cap a casa.

dilluns, 5 / maig / 2008

mil viatges

Viatges que no faríem mai, però acabem fent, viatges que faríem amb els ulls tancats però pel què sigui mai fem, viatges per tota la vida, viatges programats que surten de la pitjor manera, viatges a l’aventura que sembla com si haguessin estat programats. El viatge que sempre espera, el viatge dit i fet com el “aquí te pillo aquí te mato”. Viatjar sense moure’s de casa, els viatges de feina. El viatge ideal amb la persona estimada en un lloc especial. El viatge anul•lat, el viatge de nuvis, els viatges de la inserso. Els viatges de final de curs, el viatge d’estiu amb la família, el viatge del premi del concurs de televisió, el viatge low cost del cap de setmana, i molts més que me’n dec deixar. Sigui quin sigui, viatjar cansa.

viatge: [s. XIII; del llatí viaticum 'allò que serveix per a un viatge']

dimecres, 30 / abril / 2008

llibres veïns

Hi ha coses que les tenim davant dels ulls i no les veiem. Aquí no li ha passat mai entrar en un bar o restaurant on havies quedat amb un o uns amics, travessar tot el local, mirar a dreta i a esquerra, i no veure’ls, fins que ells et criden. O trobar-se algú pel carrer que et para i et pregunta per un carrer i resulta que el carrer que busca és aquell.

A vegades també passen coses estranyes, com donar-se compte que als estants dels llibres hi tens un “Decàleg culé” entre mig de “El saber perdut” d’Anna Vilar i “El tesoro” de Miguel Delibes (que no és el nom artístic d'en Golum), o que al costat de “Els pilars de la terra” d’en Ken Follet i tens “Cuando China despierte” d’Alain Peyrefitte. Ara que potser això seria veure-hi massa i en podríem dir que és una profecia. I que estrany que és començar parlant del que no veiem i acabar amb profecies. I tindrà res a veure el llibre que llegeixo? “Profecia 2013” d’en Francesc Miralles?

En tot cas, si que he descobert que és interessant saber quin llibre hi ha al costat d’un altre, si no els ordenes mai, i que és col•loquen per atzar mentre n’agafes un i en deixes un altre, al llarg del temps que els tens amb tu.