dilluns, 31 de desembre de 2007

la dona 31


Avui he acabat l'any aquí dalt, al Pic de la Dona, havia d'anar més enllà però el vent del nord bufava tant fort que em feia relliscar per les clapes de gel que hi havia més endavant. Així que sigui premonició o no el Pic de la Dona és un bon pic per acabar l'any.

dissabte, 29 de desembre de 2007

triar

Estàvem allà estirats mirant el sostre, sense tapar-nos amb els llençols, perquè la calefacció ja ens mantenia calents, calents i freds alhora. Aquella fredor de pell que es té quan has estat tocant les brases gairebé tota la nit, i que quan et fregues amb el llençol descobreixes que t’has d’aixecar, perquè si et quedes no serà l’aventura d’una nit.
Aleshores, m’aixecaré i em diràs què faig, em vestiré i em diràs no cal, i et taparàs el cap amb el coixí i el teu cos nu remugarà perquè em quedi, amb moviments de serp. I hauré de tornar a triar

haiku de cap d'any

que sigui un any
amb molts dies
i que les hores no importin.

dijous, 27 de desembre de 2007

passes

Mentre comença a dormir-se el fred perquè el sol el fa fora, passa darrera passa vorejant la sorra i amb els peus freds, em passa tot l’any per davant dels meus ulls, i no cal que els tanqui, la mar immòbil amb el seu tebi vaivé em produeix el mateix efecte. Els amors, els odis, els jocs, les turmentes i els cims, el sexe i els mal de caps, han quedat en res. Sóc diferent encara que em miri al mirall i no ho sembli, tinc unes pors que no tenia i d’altres que han marxat, tinc més amors, això és veritat. Hi ha més coses que no entenc però n’hi d’altres ja resoltes, hi ha coses que han quedat per acabar i d’altres per començar. I és fals que els temps es perdi, o que el temps guareixi, i ben cert que les persones sapiguem perdonar-nos encara que al cor hi hagin ferides.

Mentre el vent comença a bufar, i esquivo els trossos de passeig esmicolat pel temporal de dies enrera, veig la paraula present dibuixada a les onades que es comencen a encrespar.

divendres, 21 de desembre de 2007

poesia perduda

Avui mentre caminava pel carrer petit i per fer temps, no he pogut evitar seguir a una noia que m’he creuat a l’acera. M’he girat discretament, no per por que ella em veiés, sinó per por que em veiés algú altre. L’he seguit per tres carrers, en l’últim ha posat la mà dins la bossa i sense adonar-se’n li ha caigut un paper al terra, que ha quedat mig moll perquè feia poc que havia plogut.
Evidentment m’he aturat per recollir-lo i l’he agafat per la part que estava escrita. No he pogut altre cop amb la temptació i l’he llegit:

I et veig caminar
d'un costat a l'altre,
el teu cabell es tomba
amb aquests talons, de punta fina
que allarguen la teva ombra.
I en la mirada se t’endevina
que busques riqueses
que un altre ha guanyat.
I no serà desafortunat
qui es deixi enganyar
doncs aquest és un negoci
que com la morfina,
calma la ansietat,
i el desig.... de veritat.

L’he llegit dos cops, massa temps per córrer darrera seu i tornar-li, ja no l’he trobat.
Ara em sap greu, potser li ha regalat algú molt estimat, o l’ha escrit ella per regalar-lo. He pensat tantes coses, que fins i tot m’ha passat pel cap la possibilitat que ella mateixa l’ha deixat caure expressament en adonar-se’n que la seguia, i així poder-se amagar.

dijous, 20 de desembre de 2007

directe o indirecte

Sempre deia que no entenia res del que li volia dir, i li tornava a explicar, però ella hi tornava a insistir. Feia moltes voltes abans d’arribar a on ell volia arribar, i ella ho sabia. Així fins que perdia la paciència i ell li acaba dient pel camí més directe, però amb vergonya. Això és el que ella aconseguia d’ell, en canvi ell havia d’interpretar sempre totes les seves paraules. El tenia atrapat. Fins que un dia, cansat de buscar aquella clau va trobar una drecera per sortir d’allà, va esperar a la nit, i com un presoner en una fuga, va sortir a buscar el Sol.

diumenge, 16 de desembre de 2007

milions de maneres d'estar trist

Vacil•lo a posar el nom , el bell i greu nom de tristesa, en aquest sentiment desconegut, d’un tedi i d’una dolcesa que m’obsessionen. És un sentiment tant complet, tant egoista, que gairebé m’avergonyeix, mentre que la tristesa sempre m’ha semblat honorable. Jo no la coneixia la tristesa; només l’avorriment, la melangia, i, més rarament, el remordiment. Avui sento en mi una mena de cosa que m’embolcalla com una seda, enervant i suau, i que em separa dels altres.

Així és com comença Françoise Sagan a “Bon dia, Tristesa”.
No sé on llegia que qui experimenta sovint tristesa i melangia és qui té més força per estimar amb sinceritat. És una teoria que pot ser veritat si estimar et provoca aquest estat de “tot em va bé o tot m’és igual” , però del tot fals si et provoca excitació, encara que potser això estaria més a prop del desig que del amor.
No ho sé, potser la reflexió seria que si hi ha milions i milions de persones al món, també hi ha milions i milions de maneres d’estimar, i milions de maneres d'estar trist.

divendres, 14 de desembre de 2007

grip

Diu que s’ha enamorat, que ha sortit al carrer quan s’acabava de pondre el Sol, i veia llums de colors per tot arreu.
Però no sap de qui.
Diu que s’ha enamorat perquè quan passejava prop de la mar amb el fort vent que li fregava la cara, plorava.
Però no sap perquè.
Diu que s’ha enamorat, perquè ha perdut el temps.
Però no sap com.
Diu que s’ha enamorat i no sap on.
I mentre,
escoltava una cançó que deia que l’amor és com la grip que s’agafa al carrer i es cura al llit.

dimecres, 12 de desembre de 2007

entre anuncis

No has vingut amb sinceritat i en comptes d’explicar-me com et sents i com ets, vens i parles de nosaltres com si tot ho tinguéssim en comú. Em fas creure que et sedueixo descrivint-te el capítol més eròtic d’un llibre escollit a l’atzar, i fas que em senti que me’n aprofito d’aquesta situació només perquè tens la il•lusió que una nit d’aquestes dormiràs en un llit que et donarà un color diferent a la teva mirada.

Però has escollit malament, i t’has cregut tant aquest paper, que has despertat en mi alguna cosa més que una atracció sexual. Durant un temps hem navegat entre el joc que et pot donar una conversa mentre sopem amb un vi especial i entre les paraules tímides de voler però encara no és el moment, fins que al final l’esgotament et fa agafar el telèfon, tirar pel dret, i proposar-me a mitja tarda que demà voldries tenir-me a un costat del llit i esmorzar plegats. Però quan gairebé tots els homes que conec haguessin penjat el telèfon per venir-te a buscar el més aviat possible per por que te’n poguessis desdir jo et dono una excusa miserable i me’n torno al sofà que els anuncis de la pel•lícula ja s’han acabat.

dissabte, 8 de desembre de 2007

disfressada de mort

A peu d’escales, sota el romànic majestuós, els familiars es saluden, alguns enfadats ni es creuen les mirades. Arriba el cotxe, negre i amb flors, i la passatgera del darrera és acompanyada fins l’altar, no diu res, calla, però alguns, si escolten en silenci podran sentir una veu, que confosa entre remordiments, no han reconegut mai ofegats per l’egoisme que sempre els ha guiat.

I el mestre de la cerimònia ebri de pau, desvarieja i s’aprofita de la situació per ordenar-se ell mateix guia de les ànimes presents.

Però hi ha ànimes que no es deixen conquerir i es disfressen per poder estar al costat, una última vegada, d’una morta, que a partir d’ara serà encara més viva.

dimecres, 5 de desembre de 2007

pel somriure

El pis estava buit, fred, un fred acumulat de dies de soledat sense escalfor humana. Però tot i així, m'hi vaig quedar a passar la nit, entre la pols i el xerric de les finestres que tancaven malament. Allà és on vam dormir junts per primer cop, on ens fèiem pessigolles fins que algú dels dos es rendia. Allà també va ser on, et vaig atrapar entre els llençols fent pessigolles a algú altre, i no un altre qualsevol, era la amiga de la qual sempre m'havies parlat, que era tant trempada i bona persona. Vaig descobrir dues mentides en tu, i no va ser per una nit de sexe que et vaig deixar, va ser aquell somriure burlesc que em vau fer les dues quan us vaig destapar els llençols.

dilluns, 3 de desembre de 2007

com un llibre

Quan no hi han paraules per descriure el que se sent, ni històries per dotar de metàfores la vida, cal agafar les paraules d'un altre.
Avui aquest altre és el Baró Rampant, d'Italo Calvino.

dimecres, 28 de novembre de 2007

amb el cap cot

El noi que caminava amb el cap cot pensant perquè sempre tria a les noies de les quals ja sap que no s’hi entendrà, que s’hi discutirà, està cansat de sempre el mateix. Ara que ha conegut a una noia amb un caràcter que li ve perfecte, que s’hi acobla de meravella, no li bull la sang ni ha perdut la gana. Sí, té moltes ganes de veure-la i conèixer els seu interior i de tenir coses per compartir, però li manca la passió. El noi que caminava amb el cap cot pensant, té por de la rutina per això quan va poder fer-li un petó no li va fer.

Avui me l’he trobat i quasi que topem, caminava amb el cap cot i m’ho ha explicat sense aixecar el cap. Creu que se l’ha deixat perdre, i ella fruit d’aquesta fredor l’està oblidant. L’està oblidant perquè ha conegut a un d’aquells nois que sap que no li convé però que la fan vibrar, la fan patir i la fan plorar. I malauradament o no, ella encara no camina amb el cap cot pensant que aquest tipus de nois no li convenen.

dijous, 22 de novembre de 2007

madonna

Tinc un cim molt especial per coronar a partir de demà.



I no es pot descriure, però el puc representar, amb el seu color i la seva ombra.
I només faig que repetir-me: te'n en sortiràs, te'n en sortiràs.

diumenge, 18 de novembre de 2007

refugi

Escriure és el refugi de les paraules que no t'he dit, de les carícies que no t'he fet i del petó que m'he amagat. Escriure és el refugi de les pors que vindran si comparteixo els meus sentiments. Però no vull, no vull que escriure sigui un refugi, vull que el refugi siguis tu.


dijous, 15 de novembre de 2007

gasolina

Estic sortint de la ciutat quasi és mitjanit i la llumeta que indica que em queda poca gasolina s'acaba d'encendre, com que sé que no en trobaré cap altra fins arribar a casa, m'aturo a la que hi ha a la sortida i que està punt de tancar, per no patir. Entro pel lateral, paro davant del sortidor i un home amb barba de dos dies, pell arrugada, i amb veu ronca em demana si gas-oil o benzina, i quant en vull posar. M'omple el dipòsit mentre alhora arriba un altre cotxe que para al sortidor del costat. En el moment d'obrir-se la porta del cotxe, començo a veure unes cames llarguíssimes, imponents. Els segons comencen a alentir-se només allà on ella està, al meu darrera i als costats el temps segueix el seu ritme normal. El seu cabell morè i llarg oneja a cada pas sense tenir en compte la lentitud del temps, s'apropa a l’home de la gasolinera li llença les claus i li mana que l'ompli. I com si d'un anunci de Martini es tractés quan passa pel meu davant li vaig al darrera fins a entrar a l'establiment. Amb la porta al meu darrera ella se m’apropa, i allarga la mà com si em volgués agafar la cara, però passa de llarg per arribar al baldó i bloquejar la porta. S'enretira amb un somriure pervers. Ara és dirigeix a la caixa registradora que l'obre sense problemes i agafa tots els bitllets que pot. Es torna a acostar cap a mi, em dona un paper doblegat, treu el baldó i surt en direcció al cotxe, amb el dipòsit ja ple. Passa pel davant de l’home de la gasolinera, amb un somriure pervers, li fa un senyal, i quan entra al cotxe, la lentitud del instant desapareix i desapareix també ella a tota velocitat. Mentre jo torno al meu cotxe, pago la gasolina i me'n vaig mirant pel retrovisor com l'home de la gasolinera està entrant a l'establiment. El cor em batega ara més lentament però amb més força, i puc adonar-me'n que encara tinc el paper doblegat a la mà. L'obro i hi llegeixo un número de telèfon, una adreça, un dia i una hora. Què faré ?

dimecres, 14 de novembre de 2007

diumenge, 11 de novembre de 2007

infern


A l'infern només s'hi entra per una porta, a vegades està amagada en forma de paraules, a vegades de pensaments, a vegades d'accions, de somnis, de il·lusions o de mentides, a vegades sembla una sortida i a vegades cançons.

divendres, 9 de novembre de 2007

la nova

Era el seu primer dia de feina, i l'havien convocada a una formació, com és normal i habitual. Duia un jersei de llana de coll alt i de color verd, ben arrapat, que li ressaltaven els seus ulls també de color verd. Per casualitat vam topar al llindar de l'escala, i amb un to de veu tremolosa però amb un posat de seguretat que li produïa el seu aspecte em va preguntar on estava la sala gran de reunions. Li vaig indicar amb tots els senyals possibles, amb un gran to de seguretat però un posat descuida't i insegur provocat també per la seva figura, excepcionalment esvelta, remarcada encara més per aquells talons d'agulla. Vaig intuir de seguida que era el seu primer dia, i ens vam acomiadar amb un somriure idèntic i simultani, com si ella hagués vist que jo havia descobert aquest fet, cosa que li provocava vergonya a ella, i una cert avantatge a mi. Acabat el dia un cotxe de luxe negre l'esperava a la porta, un home bastant més gran que ella li va fer un petó als llavis i li va obrir la porta perquè hi puges.

Ens els dies següents vam començar a coincidir a les classes d'anglès, en les reunions de projectes i el que més ens va apropar, coincidir en aquell bar amagat en un carreró sense sortida del poble del costat on jo hi anava per no trobar a ningú de la fàbrica. Allà ens vam fer amics, un dia rera l'altre. Allà vaig descobrir que ella no estimava a aquell home del cotxe negre de luxe, i allà vam descobrir que em vam començar a estimar. Molts mesos vam mantenir aquesta relació a la feina que continuava unes hores més tard en acabat. Ella s'ho havia manegat per que el seu marit no la vingués a recollir i poder passar així gairebé totes les tardes junts.

Jo no tenia cap cotxe esportiu ni cap tarja per cedir-li, no li pagava els sopar en restaurants selectes, ni la duia als millors auditoris, només anàvem al cinema, o menjar pizzes i torrades, a veure cervesa i a passejar per tots els parcs dels voltants. Però m'estimava a mi, i no calia que em digués que deixaria el seu marit per estar junts perquè jo ja sabia de sobres que això no podia passar. Ella portava dues vides, dues vides a les qual no podia renunciar. D'una d'elles potser en dubtava però la por li esvaïen aquests dubtes.

Així que tot va continuar igual, reunions, cafès, i tardes llargues que es feien curtes fins que un dia vaig topar a l'entrada de l'oficina amb aquella figura negra i alta, ben morena. De la topada se li van caure uns papers i uns bolígrafs i tots dos ens vam ajupir al mateix temps per recollir-ho, ens vam mirar al ulls i em va dir, perdona'm, és que avui és el meu primer dia, saps on estar la sala gran de reunions?

dijous, 8 de novembre de 2007

el nou

El nou no es tant nou com sembla, els cabells blancs el delaten, les formes se li comencen a insinuar, li agrada manar amb imperatiu, com es feia abans. Ja comença a tenir desavinences per culpa de les seves formes, potser no sap que ell és el nou, encara que mani més.Li haurien de fer un curset per aprendre a parlar en condicional i interrogatiu. Ni la seva alçada impressiona ni el seu to de veu de curset tampoc. Per tothom és difícil ser nou, ho sabem, i els canvis costen, també ho sabem, però a les persones se'ls ha de seduir i guanyar no pas posseir. Sinó tots hi sortiran perdent i qui sap si ell serà el que més.

dilluns, 5 de novembre de 2007

em relaxa

Llevar-se quan encara tothom dorm, quan el Sol només treu l'ullet, i passejar-te pel costat de mar, d'una mar transparent on hi pots veure el peixos que es belluguen fent milers de voltes, com si estiguessin fent la primera gimnàstica del dia. Això em relaxa. Em relaxa, però només una estona, pujar al cotxe per anar a la feina, tancar bé les finestres i fer un crit, com si volguessis trencar els vidres i tot seguit posar la música ben alta. Em relaxa tornar ben tard a casa, cansat, si no hi ha núvols al cel i poder veure els estels, encara que faci fred. I llegir el capítol d'un llibre o un vers, i tancar els ulls, i somriure, perquè has acabat de pensar amb algú. Això també em relaxa.

dissabte, 3 de novembre de 2007

somnis que es repeteixen

De ben matí, a la tardor, el Sol s'aixeca, amb un color de mandarina, de sota l'aigua, com si estigués moll. Has dormit a la sorra freda, i el primer que veus és la teva ombra. No has volgut tornar a casa aquesta nit per no sentir-te sol. I ella que t'esperava dormida al sofà amb les espelmes consumides, ha plorat tota la nit. I aquest matí quan s'ha despertat ha llençat per la finestra aquell llibre de poemes que tantes tardes la feien somiar i que tu li havies regalat. I quan te n'adones de l'hora que és i tornes a casa, els llibreters ja han obert els seus aparadors i et pares a fullejar un altre poeta, i te l'emportes embolicat amb el paper més car. I al tocar el timbre de la porta, ella s'ho repensa però t'acaba obrint, amb un petó a la galta li dones amb cara de perdó el teu regal. I ella plora davant teu i somriu alhora pel detall fins que el desembolica i veu el llibre, atura els plors i els somnis que havia llençat tornen a començar.

dijous, 1 de novembre de 2007

últim pessoa

Última estrofa del vers de Pessoa, AUTOPISCOGRAFIA.

"I així per la vida roda,
joguinejant amb la ment,
un tren de corda que roda:
el cor, contínuament."

A vegades un vers va bé per omlenar un buit, o un cor, o una ment...

dilluns, 29 d’octubre de 2007

ferit

Ens coneixem a les fosques, amb la música alta i encara que sembli mentida sense gota d'alcohol. Segurament l'alcohol estaria accelerant el ritme dels esdeveniments però amb la música i la llum tènue ja en tenim prou. No sé quantes hores hem passat damunt la pista, ballant, al seu ritme com és normal. De vegades, quan m'allunyo em vé a buscar i quan ho ha repetit varies vegades, apropo els meus llavis cap a ella, i ella, en un moviment espontani o degudament pensat, allunya el seu rostre. Ferit, jo em retiro, cap a la barra, a punt per encetar les primeres flaires d'alcohol, però en un moment de lucidesa abandono, em giro, la miro i un altre cop em torna a venir a buscar.Ja acabada la festa, caminem tots junts, les seves amigues i els meus amics, ella i jo callats, i ells encara de gresca, com si busquessin encara que passes alguna cosa interessant. Pugem a la part del darrera del cotxe de la seva amiga i m'agafa de la mà, torno a apropar-me i torna a retirar els seus llavis, ben lluny. Ferit per segon cop, deixo anar la mà.

Només ens queda dir-nos adéu, però no sé perquè també ens intercanviem els telèfons. Deu ser la costum.

En menys de set dies parlem de veure'ns, aprofitant la meva visita a la ciutat i no ens posem d'acord, així que no perdo el temps i torno a casa. La setmana següent, per fi, ens veiem, ella em vé a veure i anem a sopar. Aquest cop sento que és ella qui busca l'escalfor dels meus llavis, i jo em retiro discretament. Al final però em deixo anar, i ella ho agraeix, després d'haver-li creat intranquil•litat.Es hora de marxar, anem fins a casa meva, no hi vol entrar, però li prometo que hi ha espai de sobres si és que no em vol veure despullat. Ja pujant per l'ascensor, ens enganxem com uns imants i amb prou feines puc treure'm la clau del pis dels pantalons i obrir la porta. Caiem tots dos al llit, donant cops de peus a les portes i fent caure un gerro del rebedor. Ja estem al llit, i la roba se'ns ha caigut pel camí. De sobte un moment de por en el seu cor, es fa enrera.

Ferit per tercer cop, aquesta vegada dissimulo, fingeixo, menteixo i m'adormo com si res hagués passat. Una hora més tard, obro els ulls i ella m'està mirant, parlem, i les paraules ben triades fan el mateix efecte que l'alcohol, relaxen i desinhibeixen. Fem l'amor fins que surt el Sol, però se la veu penedida. Quan tanca la porta alguna cosa em diu que no la tornaré a veure més.

Torno a estar a les fosques, amb la música alta i ballant al centre de la pista.

diumenge, 28 d’octubre de 2007

pessoa 2

...

"I qui llegeix el que escriu
en el dolor llegit sent
no els dos que el poeta viu
ans només el que ell no té."

El qui llegeix també es menteix?

divendres, 26 d’octubre de 2007

córrer

Sempre costa sortir al carrer quan fa fred, i més, si vols fer una mica d'esport i córrer una estona. Però una vegada et decideixes, sents el fred a la cara i les orelles que et cremen, ja no pots parar. Si a més et descalces i ho fas per la sorra gruixuda, aquella que toca el mar, ara sí ara no, i els esquitxos de sal et fan fregar els ulls, ja no vols tornar enrera. Mentre corres, veus passar la veïna ben abrigada que treu el gosset a passejar, tot dos abrigats i amb cara de fred, veus a la parada del autobús la gent com es guarda del vent rera el vidre anunciant i veus l'escombriaire amb la seva forca com fa pilones de fulles.

Fins que els peus diuen prou, les pedres gruixudes tant deixat uns quants senyals tant vermells com les galtes amb el fred. I tornes a casa, i ara fins i tot, et crema el pit durant uns segons, el temps que trigues en preparar la dutxa calenta. I mentre l’única remor que sents és l'aigua que esclata sobre el cap, te'n recordes com t'ha costat decidir-te a sortir i et reconforta haver triat bé. Però alguna cosa estranya dins del cos o del cor o del cap farà que el proper cop t'ho hagis de tornar a rumiar. Perquè?

dijous, 25 d’octubre de 2007

pessoa

He descobert Pessoa:

"El poeta és fingidor.
Fingeix tant completament
que fins fingeix que és dolor
el dolor que de bo sent."


El poetes també menteixen.

dimecres, 24 d’octubre de 2007

intensitat

És tan gran que de lluny que està sembla que estigui molt a prop, tant verda i frondosa en el seu inici i a mida que s'alça, la grisor de les pedres s'escampa. Entre el verd, hi ha tons que van del groc fins al marró i, hi ha obstacles amagats i animals que no veus però que et vigilen. Més amunt en la grisor més seca, tot és més trencadís, l'erosió del fred i la calor es deixen veure, i alguns animalons corren lliures, com si sempre estiguessin jugant. Corren sense parar a una velocitat, per damunt de les pedres, impossible per un humà, i de cop i volta s'aturen, immòbils, i observen. La part de més al cim, el vent ja talla la pell i els núvols ja no són al cel, són a la terra. Si has pujat fins a dalt, ho sents tot intensificat, el fred és més fred, la calor crema més, si plores, les llàgrimes són més dolces i si somrius les rialles s'escampen amb més pressa.

dilluns, 22 d’octubre de 2007

què vols

T'ha deixat allà, darrera els para-sols i les hamaques de la platja, a negra nit. Ja portes dies sent la primera en entrar, asseure't a la barra i explicar-li històries interessants del teu país. Ja us heu vist per la tarda fent un cafè, l'has portat a casa i ha conegut a la teva família. Ara fa uns dies que vens a última hora i t'acompanya fins a casa quan plega, us feu alguns petons, tot sigui dit, una mica freds i us dieu adéu. Ell vol alguna cosa més, necessita més contacte físic. Avui però sembla ser que estàs més relaxada, l'esperes fins que acabi el seu torn, te li enganxes al coll més del que acostumes i els ulls et brillen especialment. Sortiu del Pub on ell treballa, però canvieu la ruta de tornar a casa, es estiu, fa calor amb la humitat de la nit i passeu per davant de la platja. No li deixes anar el braç i busques els seus llavis, el fas aturar a peu de sorra i entreu. El fas asseure darrera els para-sols i les hamaques i et dediques a explicar-li històries mentre que ara és ell qui busca els teus llavis, li separes la mà que havia posat sobre el teu cor i li dius que no. Així que ell et deixa amb la paraula a la boca s'aixeca i se'n va.

diumenge, 21 d’octubre de 2007

perseguir

Amb només deu anys ja em vaig enamorar de tu. L'hora de sortir a jugar després de classe era l'hora més esperada. Res de futbol, i res de bàsquet, jo t'havia d'atrapar i després tu m'havies d'atrapar a mi. I no recordo com... et vaig anar oblidant.
I avui que t'he vist després de molts anys no he gosat perseguir-te. Penedit, demà tornaré a passar pel mateix carrer, sé que no t'hi trobaré, i no sé com... et tornaré a oblidar.

dissabte, 20 d’octubre de 2007

subconscient

Vam estar de festa molta estona, fins que ens van tancar el club. Tots dos esperàvem a quedar-nos sols i ens vam agafar de la mà i vam començar a caminar, cap a l'est, seguint la platja. En aquella platja davant de totes les cases hi havia massa llum i no ens hi podíem quedar, volíem estar sols i banyar-nos despullats amb la lluna reflexada sobre la mar.

I vam continuar caminant, la primera cala, encara era massa a prop, molta xerinola i rialles de fi de festa. La segona cala quedava closa entre uns rocs gegants que tapaven la lluna i la tercera quedava uns quilometres més lluny. Caminar al mateix pas era un plaer, així que no vam dubtar ni un instant, fins que el silenci del camí es va fer massa llarg i el meu subconscient es va enlairar per damunt dels nostres caps i la imatge que vaig veure no em va agradar. Ella no feia per mi, era més gran, més ambiciosa, i a cada pas em vaig anar convencent d'aquest pensament, i vam arribar a la cala. No estàvem sols, tres nois i una noia estaven en un racó tocant una guitarra. A mi no em va importar i vam triar un altre racó. Vam desplegar les tovalloles i ens vam abraçar. La música i les rialles ens incomodaven i el fred ens començava a calar. Així que ens vam aixecar i vam marxar. De reüll em vaig quedar mirant el reflex de la lluna i em vaig imaginar el que havia d'haver passat i no va passar.

La tornada no era curta, i fins i tot el pas ja no era acompassat. Estava sortint el Sol però ens quedava a l'esquena, i ni ens vam aturar, volíem dormir i arribar a la tenda. Quan hi vam arribar, estàvem cansats i la claror ja era la d'un matí qualsevol, vam entrar-hi, ens vam posar al mateix sac, vam tancar els ulls, jo per imaginar-me la lluna, ella, no ho sé no m'ho va dir, però ho vam fer allà, sense passió, i amb el meu subconscient voltant per fora, buscant la lluna que se n'havia anat.

dijous, 18 d’octubre de 2007

fins demà pare

No penso plorar si te'n vas, així que ja et pots espavilar i curar-te. No penso plorar perquè no me n'has ensenyat, si alguna vegada m'has vist plorar ha estat per mimetisme.
Recorda que quan hem tingut algun problema tu sempre ens has protegit, sobreprotegit, i ens has estalviat molts de sofriments. Ens has deixat el teu cor, i ara és ell el que pateix. Ara t'has de cuidar de tu mateix, i no esperis que fem el mateix que has fet per nosaltres perquè amb això no et podem guanyar, el nostre cor no es tant gran com el teu, i el teu el necessites només per tu.
T'he vist plorar i em pensava que tenies por, por per tu, por pel que et podien fer, por per el dolor. Però de seguida me n'he adonat que no, que tot i tenir mig cor espatllat, i aquesta feblesa amb la que batega, només batega per la teva esposa. La mare, la mare, només fas que repetir, i també em veig a mi en aquests ulls vidriosos i als meus germans. Així que recupera't i et prometo que aprendré a plorar, perquè hem de plorar per la vida i no pas per la mort, hem de plorar d'alegria i no pas de por. I sobretot perquè et queda per veure encara com s'ha d'enamorar la teva neta. Si, la neta que se't tira al damunt i et diu t'estimo quan et veu i quan se'n va, i que et diu on anem avi? i a on has anat o d'on vens? Doncs aviat espero sentir com li dius, anem cap casa que l'avi ja es troba bé.

dimecres, 17 d’octubre de 2007

el tren

Vam arribar a l'andana, sense preses i agafats de la mà. Havíem passejat per tot Barcelona, entrat a tots el museus, vam fer tres parades en tres terrasses, vam dinar, ens vam fer petons i ens vam abraçar. Feia dos mesos que ens coneixíem, i tot va ser com un explosió. Tots dos estàvem de vacances i per això teníem tot el temps per nosaltres, vam a anar a totes les festes majors, a tots els balls de totes les places i vam passar quasi totes les nits junts. A vegades eren nits caloroses d'estiu en mig de Barcelona, i a vegades nits fresques i humides sobre la sorra de la Costa Brava. Dos mesos de contrastos i de il·lusions. Però aquell vespre a l'andana quan sense voler després d'abraçar-la li vaig dir t'estimo, no era mentida, es va començar a acabar. Ja no he tornat a agafar cap més tren.

dilluns, 15 d’octubre de 2007

més mentides

Vaig anar a casa d'ella a veure una pel•lícula, quasi era mitja nit quan hi vaig arribar, jo ja sabia què hi anava a fer i ella també sabia perquè m'havia convidat. Però vam mirar una pel•lícula asseguts a terra sobre els coixins. Ens miràvem amb segones intencions, ens movíem amb segones intencions i teníem un ull a la televisió i un altra sobre el coixí. Cada vegada més a prop aprofitant que els coixins relliscaven, però cada vegada menys disposat a continuar amb la mentida. Quasi decidit a aixecar-me i marxar, sense esperar a estar tots dos sobre el mateix coixí. La pel•lícula ja ratllava el final i sense voler vaig començar a mentir, ella em va escoltar. La mateixa saliva, les mateixes palpitacions i el mateix alè. Tot es va decidir en un segon i la televisió va acabar fent neu.

Uns dies més tard i amb un acte de sinceritat, li vaig voler dir que no volia fer més petons amb els ulls oberts perquè no m'agradava mentir, i recordaré sempre aquesta frase "també em deixo besar per qui em sap mentir", però era mentida, només em volia tenir una vegada més.

dijous, 11 d’octubre de 2007

amor destructiu o present

Hi ha vegades que comencem enganyant i ens acabem enamorant, i d'altres en que ens comencem enamorant i ens acabem enganyant. I dit així sembla fàcil poder distingir quan passa una cosa o quan passa l'altre. Però no ho és, ho descobrim al final. No sé qui va dir, que vivim en la il·lusió i morim en la fascinació, i l'amor foll com diria en Ramón Llull, em sembla que és una forma de fascinació que ens mata. El present quasi que no existeix, tot és enfocat vers el futur que sempre esperem, i ja podem esperar sentats.

dimecres, 10 d’octubre de 2007

premi

No sóc ni de bon tros el millor de la classe, tampoc el pitjor, sóc tímid, però el pitjor és que passo desapercebut. No sóc el setciències, no sóc el més trapella, ni el despitat, ni el que sempre arriba tard, ni el que juga sempre amb nenes, ni el pilota, ni el que ho suspèn tot. Si, que de tant en tant, em quedo sense pati copiant 1000 vegades no parlaré a classe, però res més.
Al pati, no sóc el millor futbolista, però quasi, no faig els rècords a les curses però m'hi acosto, i no em conviden a totes els festes d'aniversari, però vaig a alguna.

Un dia, però he d'escriure un conte de Nadal, és feina que ens demanen de fer a casa. No sóc un bon redactor, i em costa molt inventar contes. Així que quan sóc a casa faig de tot menys aquesta feina, em preocupa una mica, no pas gaire, perquè tampoc sóc l'alumne més responsable de la classe.
Ja, alhora de sopar, arriba la meva germaneta a casa després dels seus extra-escolars, i em deixa llegir un conte que li han explicat a la seva classe. De seguida penso que és això el que podia escriure per els deures de demà, però ho deixo córrer, perquè ja es tard i no en tinc ganes.
A l'endemà, arriba l'hora, per sort, el mestre ens deixa la seva hora de classe per acabar el conte, si es que no l'hem pogut acabar, bé jo ni l'he començat. Així que em veig obligat a escriure alguna cosa. La única idea que tinc al cap és el conte de la meva germana, i em poso a escriure. Els detalls del conte no els tinc molts clars així que he d'inventar-me algunes coses, ...com que tampoc sóc dels que més memòria té. Al final, fins i tot li canvio el desenllaç li poso el meu nom i el dono al mestre, que a més ens anuncia, al mateix moment, que el conte entrarà en un concurs. No importa, com que no crec que guanyi.
La sorpresa és meva, quan al dia següent, ens diuen que han triat el meu, i que el premi és llegir-lo a l'església l'últim dia de classe. Ostres! això per mi no és cap premi. De totes maneres estic orgullós i content.

Arriba el dia, i mentre no s'apropa el moment, no passa res, però quan estan a punt de cridar el meu nom, el cor em batega tant fort, que ressona per tota l'església. Al final, no passa res excepcional, a part de que tothom a pogut sentir la meva veu tremolosa.
Torno a la banqueta, curiosament al meu costat s'hi senten els nens que volien guanyar i llegir el conte, i que segurament ho haguessin fet si la meva germaneta no m'hagués deixat llegir el seu conte aquell vespre.

I ara després de 20 anys, recordo els ulls d'aquells nens com em miraven. No sé perquè, deu ser que ara aquests ulls els veig bastant sovint a la feina. Abans però eren sentiments inofensius, ara no.

dimarts, 9 d’octubre de 2007

dilluns, 8 d’octubre de 2007

un record

M’agradaria tornar a passar una nit, amb algú que al matí següent em fes escriure un vers sobre el coixí, amb lletra arrugada, afalagat i tímid. Però això només pot passar una vegada, si es vol recordar per sempre més.

Espero haver-te arrencat un somriure.

diumenge, 7 d’octubre de 2007

estranys

Que estrany és planificar el dissabte a la nit una excursió en solitari pel diumenge. Que estrany es anar a dormir d'hora per poder complir els plans i estranya l'hora en que sona el despertador, les cinc del matí, i la visió d'una ànima caminant sola a quasi tres mil metres d'alçada, fa que apagui el despertador i m'adormi tres hores més. Que estrany és aixecar-se a les vuit del matí pensant que t'has adormit per culpa, potser de la mandra o potser de la por de sentir-te com un boig que marxa sol de matinada. Que estrany sentir-te culpable i sense força, i que estrany adonar-se'n que la vida no val la pena si ens planyem del que fem i deixem de fer.

Que divertit és fer un bon esmorzar, i una estona més tard, anar al parc a enfilar-se sobre uns rocs de granit que et deixen les mas polides. Que divertit és que algú et sorprengui a mig de bosc i et prengui per un boig i no s'atreveixi a passar per davant teu. Una dona que intentava caçar bolets és qui t'esquiva, quina bogeria. Quina bogeria és veure passar uns deu quads en filera, fent un soroll eixordador, algú deu pensar que estan bojos.

Que divertit és tornar cap a casa satisfet, però amb el dia incomplet encara i anar a nedar una estona més. Que estrany es creuar-se la mirada, i no dir-se res amb aquella noia que llegeix a la sorra, que feia cara d'haver fet plans el dissabte a la nit i per culpa de la por que ha tingut que la prenguessin per boja aixecant-se de matinada per fer una excursió en solitari, ha acabat fent un bon esmorzar i anant a nedar. I que divertit, alhora, mirar-nos als ulls i veure que no estem sols.

dijous, 4 d’octubre de 2007

a la dutxa

Quin plaer, llevar-se ben d'hora, a les sis del matí per exemple, i anar directe cap a la dutxa, ha de ser un dutxa que tingui un tamboret, ens hi seiem i obrim l'aixeta. La posició és la següent: el colzes per sobre del genolls amb les mans com si ens aguantéssim les orelles, com si estiguéssim estudiant. El cap caigut i l'aigua a pressió que pica contra el cap, les cervicals i les espatlles, els ulls tancats.... és com si estiguessis de nou a la panxa de la mare.

I em vé al cap un vers de Carles Riba:

On tornem,
que no fos naixença?
Vivim de mort,
i no ens és grat;
morim d'amor
i no s'hi pensa.

dimecres, 3 d’octubre de 2007

segón intent

Vam tornar allà 3 dies seguits sense èxit, havien marxat d'excursió amb la família, però el quart dia, ens vam retrobar entre una mena d'ànsia i de fredor per els dies que havien passat. Tos havíem ja dinat i després de passar una estona a la terrassa, ens vam tirar tots a la piscina, fins i tot en Joan, fill dels amos del bar, s'hi va afegir que tenia la tarda de festa. Ell ja estava acostumat a veure passar centenars de noies, i tot i que no era un noi molt atractiu, el fet de servir begudes darrera d'una barra li donava un aire que les noies admiraven i a més ell ja s'havia estrenat abans que nosaltres en això del primer petó.
Vam passar unes quantes hores a la piscina, en Josep i la Júlia per una banda feien de les seves, i en Joan, Jo i la Maria teníem les nostres converses. Jo no vaig poder estar sol amb la Maria, i en Joan si, ells dos s'havien tirat a la piscina i havien jugat una estona. Era el primer cop que veia a en Joan com un enemic, però tot i així, com que la confrontació no m'agrada no vaig fer res per evitar que ells dos agafessin confiança.
Es feia fosc i encara nedàvem, però era divendres i teníem més marge, en Joan però havia d'ajudar als pares a tancar el bar, i amb aquesta excusa vam decidir començar a recollir. Mentre esperàvem que la Júlia i la Maria pugessin un moment al apartament i en Joan a tancar el bar, en Josep em va explicar que ja havia tingut temps de fer el seu primer petó i d'enfadar-se amb ella, fins i tot. En Joan ens va avisar que encara en tenia per estona, la Júlia no va voler tornar a baixar perquè s'havia enfadat amb en Josep i la Maria va venir dir-nos que ja ens veuríem. Però en Josep que és més atrevit s'ho va manegar per deixar-nos sols. I jo després d'aquest detall no podia caure en la vergonya i en la timidesa així que no recordo com, la vaig convèncer per anar fins a la platja per acabar de fer temps abans d'anar a sopar.
Vam marxar i vaig veure a en Joan com mirava des de la finestra del bar i somreia. Vam passar quasi 10 minuts en silenci fins arribar a peu de sorra caminant lentament entre els carrers i per sota dels rètols lluminosos. Ens vam mirar, ens vam agafar de la mà i vam continuar per sobre de la sorra, de sobte ella es va aturar, i jo vaig aturar la meva respiració, es va ajupir fins als seus peus per treure's les sabates, es va aixecar i va dir: -ara estic més còmode, i vam continuar uns metres més, ens vam asseure un al costat de l'altre però vam haver de deixar-nos anar de les mans. Va passar encara un minut més, en silenci, i vaig pensar que cada minut més que deixes passar és multiplicaria la tensió i arribaria la incomoditat. Així que la viag mirar als ulls i de seguida ella em va seguir, vaig posar la meva mà a sobre de la seva que es repenjava a la sorra, i va somriure, un somriure que es va tornar humit quan li vaig apropar els meus llavis.

dimarts, 2 d’octubre de 2007

primer intent

Ja feia dies que voltàvem pel bar-restaurant dels apartaments d'estiu que se n'ocupaven els pares d'un amic. Perquè ja feia dies que les havíem vist i ja no ens les podíem treure del cap.
En Josep més atrevit que jo, mentre nedàvem a la piscina tots quatre s'hi apropa i jo esperonat per la seva decisió em vaig atrevir a preguntar primer quin era el seu nom. La Júlia i la Maria van continuar nedant i nosaltres somrient.
Més tard, a la terrassa del bar ens vam tornar a trobar i en Josep més atrevir que jo va triar a la Júlia, de fet, crec que van ser elles que van triar, no ens enganyem. La Júlia i en Josep, la Maria i Jo. L'atrevit Josep tenia una facilitat per a la naturalitat alhora que feia bromes, es feia pessigolles amb la Júlia i com si res les mans s'agafaven. Mentre jo i la Maria només ens ho miràvem, freds i asseguts davant dels nostres refrescs.
Tos dos buscàvem el primer petó.

La Júlia, rossa amb llarga cabellera, saltava i somreia, tota ella era alegria i diversió, com en Josep. I la Maria, tímida i freda, de cabells ben negres, i ulls encara més, tot era silenci i mirades, com jo, entremig però m'enviava algun somriure com si fos un senyal. Es va fer fosc molt ràpid, com quan vols que passin coses i no passen, i el petó hauria d'esperar. Ni les alegries d'uns ni els silencis dels altres van tenir el seu final.

dilluns, 1 d’octubre de 2007

obre't sèsam

Matí de núvols trencats que deixen passar els raigs de Sol, dins del cotxe en direcció a l'oficina, escoltant la ràdio i distret amb els colors de cel. El camí és una contradicció, un recorregut per contemplar i un destí on no hi vull arribar. Aquest cop és més cert que mai aquella frase que diu que el més important no és arribar sinó el camí per arribar-hi.
Deixant els núvols enrera, ja comença a aparèixer al fons, la fàbrica, entre vermellosa i marronosa. Arribar, aparcar el cotxe i entrar a l'oficina on pel gran finestral entra tímida la claror del matí, en un despatx buit encara de gent. Ser el primer és un avantatge, respirar el primer un aire en calma, que durant tot el dia s'anirà ennegrint.
Pip, el so del ordinador que s'engega, i fer els mateixos moviments de cada dia laboral, click amb el dit sobre el botó esquerra del ratolí per obrir el correu electrònic, fer una visió general dels correus en vermell que hi ha i que esperen per ser llegits i un altre click sobre el navegador per arribar fins a la plana de notícies generals del dia i després un salt cap a les econòmiques. El dòlar ha baixat, el petroli ha pujat, continuen sortint testimonis del que està passant a Birmània on el xinesos sembla ser que hi tenen interessos i de cop sento, bon dia! fem el cafè? I fem un cafè de màquina aigualit que el meu cos ja sap com digerir. Després reunió de dilluns, amb cares de dilluns al matí, ànims pocs, i torn de paraules la meitat o més poc aprofitables, es fa llarga i els mails esperen. Ja és mig matí i després de concertar una visita per dijous, perquè he fet veure que tenia la setmana molt ocupada, truca el director que encara no conec, però que si que m'he rigut d'ell molts cops, que intenta contaminar-me del seu entusiasme per la feina. Es clar, aquesta ha de ser la seva feina, quan una empresa està de cap a caiguda.
Per fi els mails són llegits i s'apropa l'hora de dinar. El Sol ja no entra per la finestra, massa núvols, i ara ja sóc rutina, rutina, rutina.
Bé, descobrir que els nens de l’Aràbia fa milers d'anys jugaven a endevinar, quan la llavor del sèsam s'obria, i que aquest joc el va utilitzar Ali Babà per obrir la seva cova, i que a la Catalunya del segle XIII del sèsam en deien Alegria, no és del tot rutina.

diumenge, 30 de setembre de 2007

de què serveix un master...

Però tia, tu que et penses, intentant fer creure a la gent que te m’has tirat!

Això et deus pensar que et fa més moderna, independent i que vius la vida al màxim, perquè sóc bastant més jove que tu?

Que és això de parlar de mesures anticonceptives a les reunions de feina. Què ens estàs dient? que folles tant que ja no saps si és millor això o allò per gaudir més i preocupar-se menys, i així fas creure a les teves subordinades que ets una tia enrotllada? No t’enganyis ets una amargada divorciada amb un filla, que no té cap culpa que tu siguis així, que a més, la pobre està aprenent coses de tu que al col·legi si li giren en contra i ja la comencen a deixar de banda per repel·lent. Que els nens no en saben de política!

I aquests aires elevats, que en el fons son frustracions perquè et creus que la gent del teu voltant és més feliç que tu, ai ai ai.

No tens collons, de dir de coses a la cara, perquè segur que no vas entendre bé el capítol de com portar un equip en el teu fabulós master d’administració i direcció d’empreses.

Però si tothom sap, que t’estàs quedant calba, i tothom sap que ets una falsa intel·lectual que treu pit i menteix sobre el seu status social. El que hauries de fer és posar-li piles a les teves joguines sexuals, i que no només et serveixin per ensenyar-les als nous amics quan venen a casa. Com a mínim els hi podries treure la pols, no?

divendres, 28 de setembre de 2007

message in a bottle

Cuida els teus pensaments
perquè formaran les teves paraules,
cuida les teves paraules
perquè formaran els teus actes,
cuida els teus actes
perquè formaran el teu caràcter,
cuida el teu caràcter
perquè formarà el teu destí
i cuida el teu destí
perquè és la teva vida.


és un bon missatge per escriure’l en un paper, posar-lo dins d'una ampolla i llençar-lo al mar amb tota la força que es pugui, en contra del vent i amb la mar esvalotada.

dijous, 27 de setembre de 2007

sentir-la a ella cridar

... ella s’aixeca de la taula amb la copa de vi a la mà, es dirigeix a l’escala de cargol que porta a l’altell de la terrassa, sense girar-se per convidar-me a pujar. Tota ella parla amb el moviments del seu cos, no li cal cap mirada. Només és a mitja escala, que ja confonc el cargol amb el seu caminar, dreta i esquerra, dreta i esquerra, i sense dubtar, la segueixo.

Quan sóc dalt, ella ja és ajaguda a terra mirant els estels, amb la copa als llavis, i els cabells que li freguen el terra. La lluna fa pampallugues entre els núvols i m’assec al seu costat, amb la copa a la mà, i brindem.

És el moment, tots dos llavis deixen la copa i s’apropen, es beuen entre ells. La lluna ara em llegeix el clatell, i escolta els gemecs intermitents.Ple de jocs sobre un terra fred, ara em toca a mi mirar la lluna i udolar, però faig silenci perquè els meus ulls de cop han pres consciència i el que més em satisfà per arribar al final és sentir-la a ella cridar.

dimecres, 26 de setembre de 2007

un troç de carrer

Cada deu metres un arbre, cotxes a banda i banda i fulles al terra, no gaires doncs tot just portem un dia de tardor.

Una cançó que diu "moi je voudrais", i un noi que toca un timbre i s'espera a que baixi ella. No es fan un petó fins que no han creuat el pas de vianants. Necessitaven uns segons per esvair algun dubte o per sentir la complicitat que van sentir alguna de les nits passades, la primera nit segurament.

I els nen que surten d'escola, alguns acompanyats de la mare, els altres o bé corren o bé esperen palplantats que algú els passi a recollir.

I no podia faltar, mentre observo el carrer, veure com d'un pati apareix de sobte una cascada de cabells daurats, amb un somriure de somni, i després veure com un somni es perd, darrera un arbre, i un altre, i un altre...

dimarts, 25 de setembre de 2007

les noies del supermercat

Les noies del supermercat surten a berenar, un parell de donuts i uns bastonets de cereals per una i un cigarret cadascuna de les altres dues. Els bastonets els comparteixen perquè ells mateixos els ho demanen.
Bufa el vent amb força i a una cabellera negra li agradaria seguir el corrent, igual que el fum dels cigarrets. S'expliquen anècdotes i riuen, i allarguen el berenar, tres cigarrets més i un cafè, mentre l'home desordenat va donant tombs al seu voltant. Ell se les mira i elles treuen un fum que s’emporta el vent, i a dins un codi de barres que s'espera.

dilluns, 24 de setembre de 2007

l'home ordenat

Amb cabell blanc i arrugat de cara, fent moviments improvisats o sense sentit, va fent crits com donant ordres. Vol ordenar el carrer, el seu entorn, mentre l'entorn el considera a ell un ésser desordenat.
Tant inofensiu que fa por, però tothom que el coneix s'atreveix a parlar-li, però no li parlen com ho fan amb qualsevol altre, fan més esforços, creuen que no els entendrà.
No té la mirada perduda però la hi podria tenir, i per això el tracten com un nen, i encara que no ho sembli aquesta és la seva gran sort perquè el deixen en llibertat, lliure dins del seu ordre.

divendres, 21 de setembre de 2007

formosa

Fa poc vaig sentir dir que si vols veure coses diferents, fes coses diferents i vés a lloc diferents.
Doncs el dimecres vaig anar a la inauguració del festival de poesia de Girona amb homenatge a Feliu Formosa inclòs.
Doncs vaig veure com la organització del festival havia convocat l'acte per error a dues hores diferents, a 2/4 de vuit i a les vuit. Potser és que el poema començava amb una estona d'espera per qui va arribar a primera convocatòria i la segona estrofa era veure, amb l'acte començat a una hora intermitja, a 3/4 de vuit, entrava la resta dels assistents.
Vaig veure com s'analitzava l'obra d'un poeta català contemporani, i el mateix Feliu en acabat, i com si d'una estrofa més es tractés, confessava que estava encantat i sorprès que els altres veiessin ens els seus poemes tantes coses que ell mai s'hauria pogut imaginar. Amb aquesta confessió si que em vaig sentir reconfortat, primer perquè quan jo escric, mai intento seguir cap pauta ni estil perquè sigui analitzat, i segona perquè quan llegeixo no intento analitzar, senzillament llegeixo.Vaig veure que el públic o bé passaven la cinquanta-cinquena o bé eren joves de trenta i ja es coneixien perquè d’algun grup de lectura devien formar part o acostumaven a trobar-se en els mateixos actes. Així que em sentia intrús.
Vaig veure que sentir-me intrús, era una altra estrofa, i que la gent em llegia els ulls i la cara. Ja diuen que la persona que escriu ja sigui poesia o una altra cosa és molt observadora.
Vaig veure com el poema s'acabava amb unes cançons de l'Ester Formosa ben acompanyada d'un piano, Bellavecchia, i començava a sentir que deixava de ser un intrús, sobretot quan al final a boca closa vam gaudir d'una cançó sarda i de la darrera dedicatòria a Feliu, Veles e Vents.

descric-desescric

Començo el bloc per aprendre a desescriure el que no sé escriure, descric... potser que un dia ets diguis escric...