dimecres, 31 de desembre de 2008

trenta-un

31. L’Amat enamora l’Amic, i no el plany pel seu llanguiment, per tal que més fortament sigui amat i en el major llanguiment trobi l’Amic plaer i repòs.
(LLibre d'Amic i Amat- Ramon Llull)

diumenge, 28 de desembre de 2008

mar endins

Els capitans dels vaixells son tots a port, i les dones i promeses contentes paren taula i posen llençols nous al vell llit atrotinat. El vent bufa records, i un jove mariner passeja solitari entre mig de les barques amarrades a la sorra. La resta de l’any té una princesa a cada port, però per aquestes dates totes li son esquives. Es promet mentre es posa bé la bufanda, que aquest nou any en triarà només a una i per les festes de l’any que ve li farà carícies a la vora del foc, només a ella. Voldrà sortir a la mar i pensar només en ella i no pas en la següent, voldrà sortir a la mar, i en voldrà tornar. Voldrà patir a cada turmenta, i si està molt dies fora, voldrà patir també, si un altre la vol festejar. I el jove mariner mentre torna al seu pis fred i buit rep una trucada. Li ofereixen una substitució en un creuer de luxe i ha d’embarcar aquesta mateixa nit. Un cop ja es dalt del gran buc, observa des de coberta, amb la música de festa de fons i les llums il•luminant les escales del vaixell com un munt de noies rialleres, pugen a bord, amb els seus vestits de nit tant fàcils de treure en mig de la mar.

dijous, 25 de desembre de 2008

frase de sobretaula

Una frase que he sentit el dia de Nadal i que no és Bon Nadal:

“Avui quan he sentit Benet XVI dient que el món s’està perdent per culpa dels egoismes, m’he sentit com el periodista aquell que va llençar les sabates al cap del president dels Estats Units”

dimarts, 23 de desembre de 2008

cita nerviosa

Una persona calmosa et pot donar calma però també et pot posar dels nervis i una persona nerviosa et pot posar dels nervis però no et pot donar calma. Com a mínim jo no en conec a cap.

dilluns, 22 de desembre de 2008

caixa

Per culpa d’alguns entrebancs, fins avui no m’he pogut atansar fins a les botigues per mirar de comprar algun detall. L’objectiu eren uns llapis de colors, pintures de cera i més llapis. Voltant per les prestatgeries he sentit dues dones comentar:

- Has vist fins a on arriba la cua per pagar?
- Això no és res dona
- No no, que dona la volta
- Quèeee? anem!

Si no fos perquè era una botiga de llibres i material escolar, hagués pensat que a tots els havia tocat la grossa, però no, més aviat el contrari.
En definitiva, que ja estava a punt de sortir i retirar-me, però una noia de la cua m’ha atret l’atenció i he canviat de parer, he decidit acompanyar-la en aquest sinuós trajecte fins a caixa.
De seguida li he entrat, preguntant-li què li semblaven els regals que portava per un nen de 5 anys i hem començat la conversa. Tot i la corda que m’ha donat, m’ha vist ell llautó a la primera, i intentant no fer-me pesat hem rigut una estona fins que hem arribat a caixa, just abans no li toqués a ella, he vist com es mirava amb el seu xicot que l’esperava a fora amb cara de gelosia, així que només m’ha quedat desitjar-li un bon Nadal.
Quan la caixera ha passat pel lector tot el que duia, m’ha somrigut, com si se n’hagués adonar de tota la meva intenció des del primer moment en què he començat fer cua, i m’he imaginat per un instant, que les més de cent persones que hi havia allà també ho havien vist tot, i el cor se m’ha disparat. Amb els colors pujats, i el somriure de la caixera, em disposo a pagar, ella arrenca el tiquet de la màquina, agafa un bolígraf, hi escriu un número de telèfon, i em torna canvi i tiquet alhora. Lentament he anat sortit la botiga rellegint el número apuntat, però abans de sortir per la porta m’he tornat a girar, m’ha tornat a somriure, i jo, li he fet aquell senyal que feia un ex-jugador del barça brasiler, que també vol dir “et truco!”.

dissabte, 20 de desembre de 2008

perdonavides

Sortint de la ciutat esportiva per aquells portals gegants em trobo un milhomes a l’altre banda que volia entrar i jo sortir. Ell obre la gegantina porta i em deixa sortir primer, d’una altra manera hauria quedat forçat; doncs segons cap a quin costat s’obri passa primer un o primer l’altre. Així que vaig sortir, i passant a fregar del seu braç em mira de reüll i per sobre les espatlles, i vaig pensar, que feia temps que no em trobava un perdonavides com aquell. Més tard intentava recordar de què coneixia aquell ganganàs. Si, efectivament era el gamarús aquell que no parava de donar voltes amb la seva fantàstica moto fent-se el galifardeu perquè encara no tenia ni el permís de conduir i fent tot el soroll possible. Ara, tot s’ha de dir, molts cops anava acompanyat de noies d’aspecte físic, bufó.

dijous, 18 de desembre de 2008

avui el futur

Sóc d’aquells que no creuen en l’horòscop. Si que crec que els astres tenen una influència sobre nosaltres, per exemple si la lluna està plena o està minvant, puja o baixa la marea. Però la manera de predir el futur que tenen no me la crec. Tot i així, sóc d’aquells que se’l llegeixen alguna vegada per curiositat. Avui és una d’aquelles vegades, i el primer que he llegit m’ha semblat tota una bestiesa:

Avui has de decidir el teu futur. Què vols fer i què pots fer, però sense presses.”

Avui???? Si m'hagués agafat en diumenge tindria més temps per reflexionar però avui.... Potser abans d'anar a dormir tindré cinc minuts, així que si hi cregués hauria de decidir el meu futur en els últims cinc minuts d'avui i a més sense pressa. Es clar! aquestes coses no s'han de fer amb pressa.

dimecres, 17 de desembre de 2008

ateus

"no és gens fàcil fer un dibuix per riure-te'n dels ateus...."
"sense ferir-los."

Willem (libération)
És veritat no és gens fàcil fer acudits en èpoques normals, però no pas ara, quan molts ateus, tot i la seva condició viuen els nadals i els reis com la resta. Més tristos o més alegres, més consumistes o menys, més emprenyats o més divertits, gairebé tots segueixen les tradicions.

dimarts, 16 de desembre de 2008

poetes

Quan la vergonya et priva d’anar cara a cara a dir-li que li agrades, escriure un vers teu o d’un poeta, i deixar-li d’amagat enmig de la carpeta, fas viure aquell poema. Quan abans d’anar a dormir tens el teu últim pensament per dedicar-li a ella i sense rumiar et trobes a les mans un llibre de poesies, fas reviure la poesia. Quan la tens a prop, i se’t tallen les paraules, se’t posen les galtes vermelles i els ulls et brillen, algun poeta, d’amagat, està explicant la teva història. I si a més quan te n’adones que tot això et passa, t’estàs convertint en poeta, en poesia i en enamorat.

diumenge, 14 de desembre de 2008

senyals

Gràcies a les noves tecnologies tenim antenes per tot tipus de senyals. Però, i els senyals amagats que ens enviem entre nosaltres, les persones? A vegades es possible que no ens n'adonem del que realment ens volen dir, cal estar ben receptius.

dissabte, 13 de desembre de 2008

rauxa

A vegades fem les coses sense pensar només perquè les volem fer. Fer les coses sense pensar no sembla que sigui el correcte, però hi ha coses que millor fer-les sense pensar, perquè si pensem aleshores ja no les fem. Deu ser la rauxa tant famosa aquesta que ens caracteritza.

Hi ha moments en què el seny cansa, i la rauxa enganxa!

dilluns, 8 de desembre de 2008

la memòria dels dits

Avui quan ha recordat que durant una època li agradava agafar la guitarra quan tornava a casa després de treballar o estudiar, no ha dubtat a baixar-la de l’armari. S’ha enfilat i ha estirat la funda negra, plena de pols i oblidada. Ha abaixat la cremallera poc a poc, i amb compte l’ha tret de la funda. Se l’ha mirat, és la mateixa, té el mateix color amarronat i desgastat, i els adhesius hi continuen enganxats com esperant una altra melodia. Ha pensat que segur que estaria desafinada, i el dit ha anat directament a prémer la corda que li dona el La... sonava prou bé.

Ha repassat l’escala i encara que soni estrany es mantenia afinada, o això li ha semblat. Aquest fet ha animat als dits que estranys de sentir de nou la pressió de les cordes no es movien amb la fluïdesa necessària. Però ara un acord i ara un altre, s’han anat trobant entre ells, sense trepitjar-se, com uns ballarins que es retroben.

Sense ell decidir què volia sentir, els dits prenien decisions per ells mateixos i recordant repassaven Blowin’In the wind, Stairway to heaven o Tears in heaven i alguna altra de la qual no en recorda el nom. En canvi els dits sense dubtar-ho se sabien col•locar. I emocionat no ha pogut respondre a la pregunta de perquè els dits si tenen memòria i ell no. Aleshores s’ha mirat els palmells de les mans i els hi ha parlat: “Vosaltres que coneixeu mil carícies que jo ara no recordo, sé que quan torni a ser el moment em sabreu guiar”.

How many roads must a man walk down
Before you call him a man? ...

dijous, 4 de desembre de 2008

en blanc

El blanc és alhora tots els color i no n’és cap. El blanc pot ser l’objectiu d’una arma i pot ser la pau o fins i tot pot ser símbol de dol. Puresa, innocència, honestedat, el fons d’un llibre o d’una ment. El vot d’un indecís, una muntanya, un vi, el color de la lluna en el seu final. Color de núvols, de llençols, la flor dels ametllers i la llum que es veu abans de morir...

Podria fer l’escrit més llarg que mai he fet o deixar-lo en blanc, però el deixo així, que no diu res, ho potser ho diu tot. És blanc!

dimarts, 2 de desembre de 2008

pensador

Una vegada vaig anar a veure un exposició de Rodin i em va impressionar, les cares, els cossos... de fet el van acusar de fer servir motlles humans per les seves escultures, això ho diu tot.
Una de les escultures és el pensador, i avui observant-lo recordant el dia de l’exposició em preguntava si ara en comptes de plasmar un home assegut amb el tors de la mà a la barbeta, potser hauria esculpit algun blocaire en autèntica inspiració.

diumenge, 30 de novembre de 2008

pensament del diumenge

Una vegada veiem que la imatge que un nen té d'ell mateix comença a millorar, veurem la millora significativa que experimenta en diferents dominis, però el que és més important, veuràs un nen que està començant a gaudir més de la vida.
(Wayne Dyer)

Ara quan em diguin: ets com un nen...! recordaré aquesta frase.

divendres, 28 de novembre de 2008

emoció d'alçada

Va pujar fins al cim, tant era el que li va costar, es va asseure en un roc, i davant la immensitat del que veia, es va posar a plorar.

dijous, 27 de novembre de 2008

això no toca

Alguns llibres que em van fer llegir a l’escola i em van agradar:
  • Matilda de Roald Dahl
  • El Lazarillo de Tormes, anònim
  • Objectiu Heidelberg, d’Estanislau Torres
  • La Bíblia Valenciana de Rafael Tasís
  • La República de Plató, però només el mite de la caverna.
  • Tirant lo Blanc de Joanot Martorell
I alguns que no:
  • Adiós Cordera y otros cuentos, de Leopoldo Alas Clarín,
  • El Malvado Carabel, de Wenceslao Fernandez Flores,
  • El sí de la niñas, de L. Fernández de Moratín
  • La mort d’Ivan Ílitx de Lleó Tolstoi.
La raó dels que no.... és que no tocaven!

dimarts, 25 de novembre de 2008

diumenge, 23 de novembre de 2008

estrès

Hi ha disciplines esportives on és molt important realitzar les accions tècniques de forma relaxada, i en el moment oportú amb el mínim temps necessari resoldre o executar el moviment. Si no ho fem d’aquesta manera, acumularem massa tensió a la musculatura, aguantarem la respiració massa estona i acabarem estressant la zona muscular que utilitzem, sense poder complir l’objectiu del moviment en qüestió i potser fins i tot sense poder continuar. Això em recorda que a la vida de cada dia si tenim un problema no poden prémer les dents i estar en tensió massa estona o ens farem mal i no resoldrem res. Ens ho hem de prendre de forma relaxada i en el moment oportú i amb el temps necessari intentar solucionar-lo. Els riscos, els mateixos en els dos casos, estrès!

dijous, 20 de novembre de 2008

blocs

No fa gaire corrien per la xarxa desenes de premis pels blocaires i ara fa un temps que no en veig tants. El premis Cats van ser un gran èxit tot i coincidir amb uns altres premis que van tenir més ressò a la premsa escrita i audiovisual, el premis bloc Catalunya.

Els que em refereixo primer, anaven molt bé per descobrir blocs interessants. Un blocaire atorgava el premi a tres o més blocs, el que li havien atorgat a ell, i cada un d’aquests feia el mateix, i així anar fent un cadena llarguíssima de premiats. Però no era el fet d’estar premiat o no, sinó el fet d’arribar a conèixer molts blocs interessants. Més o menys tothom té estructurat el seu entorn de blocs, ho veiem en cadenes llarguíssimes d’enllaços als marges d’aquests. Però ara em fa l’efecte que hi ha menys moviment en la xarxa de blocs (potser és que navego menys). Per això avui tinc ganes de posar en aquest escrit alguns dels blocs que descobreixo, que segueixo habitualment o que només ho faig de tant en tant. He de dir, però que hi ha un lloc on aquest costum d’obrir noves finestres a blocs que potser encara no conec es manté, són els blocs degustació de'n Jesús a tens un racó dalt del món.

Bloc que he descobert fa poc: A peu coix
Bloc que segueixo sempre i d’una sensibilitat especial: la bruixoleta
Bloc que segueixo intermitentment: bocins de luna
Bloc que m’atrau sense saber el perquè: aventures i pensaments de la khalina
Blocs que s’han convertit en clàssics i que quan no sé on anar, hi vaig a parar:
bona nit i tapa't, nòmades del vent o sense fer soroll.

dilluns, 17 de novembre de 2008

cop de colze

Hi ha molts tipus de cops de colze:
El cop de colze d’un futbolista a un contrari, lleig!
El cop de colze en una cua per entrar a un concert, lleig!
o el cop de colze ballant en una discoteca, molt lleig!

Però n’hi ha un que no fa mal, que és com de complicitat però no ben bé, és un cop de colze suau, que es respon amb un ai tímid i un somriure.

dissabte, 15 de novembre de 2008

vida

La demostració que el patiment i el dolor et fan créixer interiorment la tenim en Hannah Jones. Diuen que Hannah decideix morir, i he llegit molts comentaris sobre aquest fet que ha tornat a posar d’actualitat el dret de morir dignament. Però hi ha qui opina que Hannah decideix viure, decideix que vol viure els dies que li poden quedar perquè la operació tampoc li assegura la vida. I jo em quedo amb aquesta reflexió i penso que moltes vegades es diu que tenim por de la mort quan realment del que és té por és de la vida. I ara em volta això pel cap: que fàcil és intercanviar la paraula vida i la paraula mort.

divendres, 14 de novembre de 2008

novembre

Novembre, ve del llatí, novem (nombre nou), i era el mes número nou en el calendari romà.
Carles Riba en el llibre de poesia, Salvatge Cor en el poema número nou diu:

IX
Llarga, com s'allarga la nit
de l'exiliat, quan el plora,
seu i estrany a la fosca vora,
un temps passat que fou delit,

ocupa el bosc esfereït,
d'on la flor i l'animal són fora,
una antiga crida sense hora;
l'oblit té mans i rostres i crit.

Reconec les salvatges festes
a què les potències celestes
inviten el míser i el foll:

quan, doblant-se en el déu que evoca,
es devora amb ell, ami sadoll,
afil del conjur, boca a boca.

Miquel Martí i Pol, que el dia 11 de novembre ha fet cinc anys de la seva mort, en el seu Primer Llibre de Bloomsbury, el poema nou diu:

Amb el ulls sempre oberts els morts del riu
vetllen el curs de l’aigua i de la vida.

Del seu silenci al nostre hi ha l’espai d’un somni,
la quietud òrfena de presències
que la pluja pausada pot omplir de reflexos
o el vent multicolor, d’esclat i de preguntes.


dilluns, 10 de novembre de 2008

diumenge, 9 de novembre de 2008

dimarts, 4 de novembre de 2008

setè

El setè post que vaig escriure, avui l'he recordat mentre feia un comentari en un bloc, son unes paraules que vaig sentir no recordo ben bé a on, deia:

Cuida els teus pensaments
perquè formaran les teves paraules,
cuida les teves paraules
perquè formaran els teus actes,
cuida els teus actes
perquè formaran el teu caràcter,
cuida el teu caràcter
perquè formarà el teu destí
i cuida el teu destí
perquè és la teva vida.

dilluns, 3 de novembre de 2008

respecte

Molts exigeixen respecte i metre ho fan no se’n adonen que entre exigència i exigència hi perden l’essència. Aleshores quan un rep una exigència se la pren com una falta de respecte i es converteix tot en un maleït cercle. I quin guanya? l’autoritat! I què hi neix? La rebel•lió en potència!

diumenge, 2 de novembre de 2008

tardor xopa

(Alesia Pierdomenico, Reuters)

Aquesta tardor
mirall de l’ànima
la llum busca un racó.

dissabte, 1 de novembre de 2008

somni d'una nit de pluja

Com que la pluja no dona treva avui ha sortit de casa només per llençar les escombraries, comprar el pa i diari. Durant el dia ha pogut acabar el llibre que no hi havia manera que acabés per culpa dels últims canvis laborals que ha patit. Al vespre sense ganes de tornar-se a posar davant dels fogons per cuinar decideix trucar i provar un plat d’aquella nova botiga de menjars casolans que han obert al centre.

Truca i un veu dolça respon, de seguida s’hi sent atret, deixa que la noia li expliqui amb detalls els plats del dia. La veu tant dolça li omple de bombolles la pell i la música amb que descriu els detalls dels finíssims plats que ofereix, li omple els ulls d’imatges imaginant-se a tots dos asseguts, davant d’una taula amb parament exquisit amb espelmes vermelles i blanques d’on regalima cera, i nus, acariciant l’escalfor de la llar de foc. Comença a pujar de to la conversa, ella de seguida segueix el joc, el seu vocabulari culinari dona per molt i ell es dona per vençut lèxicament, però ella, presa de la seducció. Malauradament han de formalitzar la comanda que hi ha més clients que esperen, així que li diu que en mitja hora un motorista li durà la seva tria, bon profit, s’acomiaden.

Pengen tots dos, ell encara somia. El temps passa molt lentament, vint, trenta minuts, ja ha deixat els somnis enrera, quaranta minuts, ara ja s’impacienta. No s’ho pensa dos cops, tornarà a trucar i tornarà a sentir la veu dolça. Agafa el telèfon, marca, i espera els tons de trucada, però de cop sona el timbre de casa, s’enfada perquè ha de penjar, no la tornarà a sentir més. Va cap al interfon que dona al carrer, pregunta i un motorista contesta, - la seva comanda. - Pugi, pugi. I es relaxa, no sap perquè se li havia acudit que la veu dolça la podia haver trobat també allà, quines coses de somiar, se’n fa creus. Aleshores sona un toc toc a la porta, - ja vinc, li diu al motorista. S’apropa a la porta per rebre’l, abans d’arribar-hi però, aquest aprofitant que hi havia la porta oberta treu el cap amb el casc posat i diu: -senyor ... i allà mateix, en mig del passadís, es fon, és ella! Mentre va entrant es comença a treure el casc... que s’han d’entaular...

dijous, 30 d’octubre de 2008

pobre d'esperit

He sentit dir que hi ha dos tipus de persones, les que són dèbils i les que semblen fortes, he vist com un persona fa sentir poderosa a una altra per utilitzar-la, i a les dues els he vist la debilitat. He tocat la meva pròpia debilitat per no saber explicar això mateix a una d’elles. I he acabat pensant que hi ha actituds a qui no importa si hi ha crisi o no, perquè sempre estaran en crisi. Un dia a casa vaig sentir titllar a algú com a pobre d’esperit. Em sembla que ja sé a que es referien.

dilluns, 27 d’octubre de 2008

visió

He tingut una visió, eren les cinc de la tarda, just acabava d’aparcar el cotxe, i de sobte m’he vist dormint plàcidament al llit. Estava somiant i he pogut veure el somni que tenia. He agafat un paper i un llapis i l’he anat descrivint amb tot detall fins al seu final. Després em movia a una costat i a l’altre i em tornava a posar de cares amunt, amb les mans juntes sobre el ventre, com sempre. Fins que la visió ha acabat, he apagat la radio del cotxe, he agafat les claus i he sortit, amb tanta mala fortuna que he posat el peu en un d’aquests quadres de terra que envolten els arbres de l’acera, ara plens de fulles tardorenques, i quasi que veig a terra, però per sort tinc bons reflexos. Un moviment sobtat alhora amb una tensió muscular d’un instant minúscul, com un espasme, m’ha fet obrir els ulls. Estava somiant, i he somiat que somiava, me n’he adonat em sembla, no ho sé... Potser si que era una visió, en el somni d’aquesta nit ho esbrinaré.

dissabte, 25 d’octubre de 2008

odissea II

Darrera cada home vivent hi ha trenta fantasmes, doncs aquesta és la proporció numèrica amb que els morts superen els vius. Des de l’alba de tots els temps, aproximadament cent mil milions d’éssers humans han transitat pel planeta Terra.
I és de veritat, un nombre interessant, doncs per aquesta curiosa coincidència hi ha aproximadament cent mil milions d’estrelles en el nostre univers local, la Via Láctea. Així, per cada home que mai ha viscut, brilla un estel en aquest Univers.
Però, cada una d’aquestes estrelles és un sol, sovint molt més brillant i magnífic que la petita i propera a la que anomenem Sol. I molts, potser la majoria, d’aquests sols llunyans tenen planetes envoltant-los. Així que, quasi amb seguretat hi ha sòl suficient al firmament per oferir a cada membre de les espècies humanes, des del primer home-mono, el seu propi món particular: cel... o infern.”

Fragment d’Arthur C. Clarke abans de començar la “2001 una odissea a l’espai”.

En realitat doncs aquesta novel•la tracta sobre quin espai, quin univers, quin firmament? Ho esbrinarem i serà la segona odissea després de la de Ulisses.

dimecres, 22 d’octubre de 2008

llum

Com que no tens ganes d’anar a dormir, i no saps com distreure’t, et tombes sobre el llit amb la roba de carrer, només amb les sabates fora, el llum obert i una música de fons. Amb les mans al clatell, no penses, no rumies, no fas res, no dorms, o et creus que no dorms, perquè de sobte obres els ulls, la música ja s’ha acabat i si no fos perquè des del llit estirat, veus que són quasi les set del matí al rellotge digital i t’has de llevar, no et creuries que has dormit, i tot i haver-ho fet, aquell dia és com si haguessis passat la nit en vetlla.

dissabte, 18 d’octubre de 2008

mireu

Remenant en un calaix que feia anys que no hi furgava, dins d'una capsa d'aquelles on s'hi guarden anells o arracades, m'hi he trobat uns paperets barrejats. Semblaven bocins d'un mateix full on un dia hi devia escriure alguna cosa que no em va agradar i la vaig esparracar. El motiu que no ho llences no el sé, i l'ordre en que estaven les paraules tampoc, així que la reconstrucció ha estat el que la contemplació del moment actual m'ha deixat, i m'he regalat això:

Mireu la vida com corre
i jo aquí assegut en aquest escaló que es trenca,
corre l’aire, i em trepitja
l’animal més gran de la selva,
corre la pols i ara no em veuen,
se’n va, i tampoc em veuen,
em despullo i la pluja em mulla
i rellisco, rellisco amunt,
em cauen les monedes.

Mireu la vida com s’atura
i jo assegut en aquest escaló trencat,
no em veig a mi mateix,
pugen del infern les muses
pugen, i passen de llarg.
Les boques ja no criden,
per escrit! per escrit!
et demanen la paperassa,
deixeu-me dormir la nit!

dilluns, 13 d’octubre de 2008

odissea

Encara que el temps no em deixi escriure les paraules que em fan somiar cada dia, continuo llegint versos de desconeguts que els han perdut, i continuo emocionant-me quan la lluna desprèn tanta llum com la d’avui, encara que només la pugui observar des de la finestra del cotxe en marxa. Les presses em criden com les sirenes cridaven Ulisses i em lligo ben fort a la lentitud. Perquè sé que les rimes m’esperen fidels per explicar l’odissea d’aquesta brillantor mortal que em reflexa un camí.

divendres, 10 d’octubre de 2008

el que més m'agarada de tu

El que més m'agrada de tu:

Que sempre he fet el que he volgut amb tu,
i ara tu fas el que vols amb mi.

Que quan vull que et quedis te'n vas
i quan vull que te'n vagis et quedes.

Que només el ritme pot anar en contra teu.

I que de vegades et maten i tu en canvi
de vegades ens cures.

dilluns, 6 d’octubre de 2008

operació

Potser el repte és igual a l'adrenalina de la por més les vitamines de la il·lusió. I pot sortir bé o no, en funció que les altres variables siguin multiplicades a la por o a la il·lusió.

Possibles variables:
T: tocar de peus a terra
R: respecte i responsabilitat
I: idees
O: organització

divendres, 3 d’octubre de 2008

atenció

Quan conduïm fent sempre el mateix trajecte, un s’acostuma al paisatge, a les corbes, a les rectes, als camions, i a tots els obstacles que ens trobem que sempre son els mateixos. Això fa que ens relaxem, i no ens n’adonem per on passem. Fins i tot acabem dient que el cotxe ja hi va sol. És com si poséssim el pilot automàtic Aquest relaxament permet entretenir les neurones en altres històries, feina, amics, problemes, alegries etc. Però de sobte un dia tenim un avís, i no sabem com, hem frenat i hem esquivat un desastre. Ens donem compte aleshores que teníem la visió posada en un altre lloc. Altres cops no cal aquest tipus d’avís, senzillament no hi ha maneres de visualitzar el recorregut que hem fet, cosa que implica que no hem estat atents. Doncs això passa també amb els dies, les setmanes o potser el mesos, la única diferència és que aquests espais de temps ja no són recuperables, els hem perdut. Amb el cotxe podíem recular, amb el temps no encara.

Amb aquesta reflexió no em vull sumar al continu bombardeig de viu el moment, fes coses, moltes coses, quantes més millor que la vida son quatre dies. Només vull destacar-ne una, observa, estigues atent.

dijous, 2 d’octubre de 2008

construir

Tinc a un costat del escriptori
unes peces de cartolina per retallar i construir una font,
i a l’altra una consciència desmuntada.

Per on començar?

dimarts, 30 de setembre de 2008

espai

Avui ha tornat al lloc aquell on s’escapaven de la feina, on es confessaven les seus pecats, al lloc aquell, amb aquell gran pati sota les moreres.

Un lloc que a les nit és envelat i algunes tardes és teatre, és lloc de reunió del avis, i l’estona del entrepà dels paletes. Era la seva estona del cafè també, de les paraules amables, de les crítiques, de les sinceritats i dels deures de la classe de francès on potser després no hi anirien.

diumenge, 28 de setembre de 2008

roig

Quan em parles, quan em mires, quan m’escrius,
quan hi penso i et somio, quan no hi ets i t’anomeno,
quan m’inspires, quan m’inquietes i m’ignores,
quan ho intento, quan et perdo i no passen les hores.

El roig de dia, el cel et crida,
el roig de nit, la pell sospira.

Quan els peus caminen, quan les mans repiquen,
i els ulls no parpellegen,

el cor, sent.

dimecres, 24 de setembre de 2008

déus del pla

Potser la culpa fou Agenor, rei de Tir i pare d’Europa o d’Ares el déu de la guerra i de la brega homicida. Argos el gosset d’Ulisses segur que no hi tenia res a veure, però quan hi ha crits en una casa qui rep sense tenir-ne culpa molt sovint és el gos. Europa era la germana de Cílix i es veu que va desaparèixer. I Èdip? fill de Laios i Iocasta que fou abandonat en néixer perquè un oracle va vaticinar que mataria el seu pare i s’allitaria amb sa mare? i el pobre és això el que va acabar fent sense saber-ho. Que vagin fent cas a l’oracle! Ah! I no diguem Egist que sedueix a Clitemnestra, esposa d’Agamènon, i que amb l’ajuda de la seva amant se’l carreguen. En canvi Eos si que ho va fer bé, enamorada d’un mortal, Titonos, va obtenir de Zeus la immortalitat del seu amant. I encara em deixo a Harmonia, Fènix, Hermes, Hímer, Eros o Nèmesi la venjadora. Res, que no ens penséssim pas que els “culebrots” o “culebrons” ja siguin llatinoamericans a catalans són un producte de la televisió o de la realitat actual.

dimarts, 23 de setembre de 2008

l'envers

Tot el que em diu l'entorn avui és dins d'aquests blocs:

Vos photos: especialment m'agrada un post titulat l'envers.

i també aquí:

Les 400 culs: que curiosament també parla de l'envers.

diumenge, 21 de setembre de 2008

d'amagat

Ara que descobreixen que els homes tenim un gen especial per la infidelitat només puc fer que recordar aquest vers, Quin tebi pler, de Joan Salvat-Papasseit:

Quin tebi pler estimar d’amagat
tothom qui ens veu quan ens veu no ho diria
-però nosaltres ja ens hem dat l‘abraç
i més i tot, que l’abraç duu follia.

La seva cambra si em té enamorat!

On és l’espieta que l’amor ens priva?



Tot i que no sempre estimar d'amagat ha de ser necessàriament per infidelitat.

divendres, 19 de setembre de 2008

noenamorament

En una oficina he sentit:

- Perquè m’enamoro de les persones que no volen enamorar-se de mi i s’enamoren de mi persones de les quals no me n’enamoro?

Tot i que, això també ho havia sentit al institut i a la universitat, a la sala de ball i al curset de meditació. No hi ha una llei que es fa dir la llei de l’atracció?

dimecres, 17 de setembre de 2008

niu de dubtes

Avui a la galeria que he visitat, un quadre que no era a la paret m’ha robat tota l’atenció. Era als escalons de l’entrada, amb la seva carpeta blau marí, allà asseguda amb els genolls junts i repenjats a la paret, les espatlles mig encongides com quan es té fred. He fet tota la visita com si tingués pressa per sortir. A l’entrada de nou, he baixat els quatre escalons, i en el del mig ens hem trobat les mirades. Un cop a l’acera he girat a l’esquerra i com si res, he continuat el meu pas. Però de sobte una veu de sala buida m’ha retronat a les orelles preguntant-me que estava fent, he frenat en sec. He donat mitja volta i l’he mirada en la distància d’uns pocs metres. M’he anat apropant, no se n’adonava, he arribat als escalons i m’he assegut al seu costat. Ara premia fort la carpeta blau marí, abraçant-la contra els seu pit. No ens hem dit res durant uns minuts, ni ens hem mirat però ens pressentíem. Després hem aixecat la vista alhora i alhora anàvem a pronunciar unes paraules, ens hem trepitjat harmònicament. Ella però, ha repetit amb més velocitat que no pas jo: Abans t’he vist entrar, - m’ha dit. I hem encetat sense adonar-nos una conversa sobre els dubtes que tenim les persones i de com ens condicionen la vida. Fins que, una trucada de telèfon ha fet que ens haguéssim d’acomiadar. M’ha escrit el seu nom en un paper que ha tret de la carpeta i pel darrera hi posava això:


Quan t’han atrapat altres vegades els dubtes
aprens a veure’ls venir
i engarjoles la raó,
per por al que et pugui dir.
Pot ser que et duri un dia, o dos,
que dormis massa temps del que voldries.
Quan et despertes, o creus que t’has despertat,
dubtes de si és somni o és veritat,
però ja ho has vist a venir
i la raó es queda a la cel•la,
i et tornes a dormir.
Aquest doble son que vius
el penges de costat
amb aquella estranya aquarel•la
on hi vas pintar tots els nius,
i on ara els ocells hi confonen
somnis i realitat.

dilluns, 15 de setembre de 2008

el que és correcte

Va deixar de veure futbol perquè considera una aberració tot els diners que malgasten, va deixar de veure la formula 1 pel mateix, i les motos perquè cap portava la seva bandera. Va deixar també el ciclisme perquè estava fart del dopatge i els jocs olímpics per ser contradictoris amb la seva filosofia inicial. El seu equip de bàsquet ha desaparegut per problemes econòmics, amb l’hokey està desencantat des dels fets de Fresno. S’ha venut la televisió perquè tot això és el que mirava i perquè també estava tip de les desgracies dels telenoticies. No vol adsl perquè creu injust el preu que li fan pagar en comparació amb la resta del món. La ràdio el posa nerviós i no té paciència per llegir. Ara és a casa assegut al sofà mirant-se el mobles avorrit i continua pesant si ha de continuar fent el que creu que es correcte.

diumenge, 14 de setembre de 2008

rescat

Un matí amb tretze graus enganyosos, el cel cobert però convençut que eren núvols despistats. Agafo el cotxe i recullo davant la gasolinera el company per anar a la muntanya, a cercar roca calcària. Un parell d’hores de carretera, un parell d’hores de xerrera. Que si la hipoteca, que si aquell amic, que si la sogra i amb tant de quesi-quesi, sense adornar-nos-en ja hem arribat.

Agafem les eines, les carreguem a l’esquena i ara toca caminar uns vint minuts fins a la paret. El camí de bon principi és ben dret però ample i còmode, mica en mica però, es va estrenyent i omplint de pedres i branquillons. Fa sol, però l’ombra dels arbres refresca. De sobte sentim un crit, sembla llunyà. Continuem la marxa, ja hem agafat el ritme i podem combinar caminar i xerrar alhora. A una distància considerable veiem un grup de tres persones aturades i observant un tram del penya-segat que estan creuant, no ens han vist. Ens anem apropant passa rera passa, veiem que són tres noies, ens mirem amb cara de complicitat i somriem. Ens apropem més i semblen esverades. Una ens veu i ens fa senyals amb el braç. De seguida ens adonem que alguna cosa passa i accelerem el pas, cada cop més de pressa. Arribem a la seva alçada quasi sense alè. Ens fan mirar avall del penya-segat, una de les seves amigues ha relliscat i ara amb prou feines s’aguanta amb les mans a unes branques uns quatre metres avall. Sense vacil•lar un segon traiem la corda, ens cordem el talabard amb mosquetons i cintes. Decidim que baixo jo.

Un cop a l’alçada de la noia em sobresalto... ulleres entelades ara no pas de llàgrimes, sinó de suor, però ella em somriu. No porta cap llibre a la mà sinó una motxilla a l’esquena, que és el primer que li prenc per treure-li pes, després però, de passar-li l’altre cap de la corda amb unes voltes a la cintura i a cada cama, com improvisant un arnès. Ara toca pujar, però durant uns segons i com si fossin hores rumio i em pregunto perquè. Ella encara somriu.

dijous, 11 de setembre de 2008

àngel

Esperant la pluja anunciada, m’he quedat a casa tota la tarda. No tenia cap llibre per començar, cap pel•lícula que mirar i anava mirant el cel, i no arribava la predicció. Hores que semblaven perdudes per no haver planejat estar-me a casa i passadís amunt, passadís avall. En arribar el vespre i veure que no em quedaven ungles, he sortit només per anar fins al mur de la platja i tornar, però no hi he arribat. Només tancar la porta de casa he topat bruscament amb una noia que portava uns llibres a les mans el quals han anat tots per terra. Ens hem ajupit els dos a recollir-los, ens hem mirat als ulls i a través d’unes ulleres fines que semblaven entelades per uns ulls quasi transparents i delatant que uns minuts abans havien deixat anar algunes llàgrimes, m’he sentit atrapat. Ella en adonar-se’n del descobriment s’ha vist desprotegida i ha abaixat el cap. Aleshores els meus dits suaument han corregut sota el seu mentó i han acompanyat a la seva mirada per tornar-la a trobar. Amb la vergonya sobtada, s’ha aixecat de cop i ha marxat corrents, sense temps per adonar-me’n que m’ha quedat amb un llibre a les mans: "La mirada de l’àngel" de Drago Jancar, un llibre de contes sobre destins humans. Un llibre que ara m’hauré de llegir si vull descobrir qui és ella.

far west

Qui se’n recorda d’aquell gag de la trinca, on la família del guaita què fan ara, està asseguda davant la televisió, de cop i volta aquesta canvia d’idioma, del català al castellà, aleshores es pensen que la tele s’ha espatllat i per mirar d’arreglar-la li donen cops amb el palmell de la mà, com de vegades fem amb aparells vells per mirar que tornin a la normalitat, fins que finalment torna al català i tots es calmen un altre cop i continuen mirant-la.

Doncs res més lluny de la ficció la televisió de Catalunya porta aquest camí, vint-i-cinc anys després del seu naixement. Em fa l’efecte que ara mateix un gag com aquest seria censurat ni que ho fessin els de Polònia. I això em sembla que no es precisament un avenç.

Perquè hi ha programes i ràdios que es pregunten si l’onze de setembre ha de ser reivindicatiu o no? És que algú ha de dir-nos com han de ser els dies i què en volem fer d’ells? En fi, aquí la meva reivindicació, cap a la televisió de Catalunya, com a excepció en un bloc mai pensat per això.


dimarts, 9 de setembre de 2008

creure


Si mai ningú hagués inventat la religió ningú sabria què és un déu, i tampoc ningú s’hi creuria. Avui anava a creuar un pont i estava en obres; no he pogut passar. Avui anava a travessar un mur i estava en obres; he pogut passar. Avui t’he mirat als ulls i no m’has vist, i ara estic trist, perquè potser tu un dia em vas mirar i jo no et vaig veure. Si et dono un regal un dia tard només és perquè avui he sigut l’únic a qui has besat. Però hem de tenir fe.

dilluns, 8 de setembre de 2008

esquinç

El cel està esgarrapat, a la platja ara s’hi veu la sorra abans tapada per les pells. Alguna medusa que fa vacances encara s’hi passeja. Surts de l’aigua i moll sents el setembre. El cafè a la terrassa ara l’ocupen uns obrers esperant un feina que no arriba. El telèfon m’avisa d’un sant i un aniversari. Avui és dia per plantejar-se els mesos que queden fins a acabar l’any. S’ha de trobar una rutina el més aviat possible, o el cel s’acabarà d’esquinçar.

divendres, 5 de setembre de 2008

dimarts, 2 de setembre de 2008

el carrer

Al carrer del costat hi ha uns americans que viuen el somni català. Al carrer del costat hi ha uns francesos que encara viuen a França i uns espanyols que viuen a Espanya. Al carrer del costat hi ha una sabateria i tots, francesos, espanyols i americans s’hi calcen les seves sabates. El president del barri ha anat de vacances a Kenya i l’amo de la immobiliària ha tornat al pueblo. En Pep de cal suquet ha anat més vegades a la Xina que a Barcelona, i la morena soltera i escultural del numero cinc, s’ha comprat un llit nou, de fusta de xiprer. Al final del carrer del costat hi ha una plaça i una botiga de vins, allà hi compro el vi de pagès i també unes ametlles torrades. Aquesta nit m’he assegut al balcó i els he vist a tots, passejant pel meu carrer.

diumenge, 31 d’agost de 2008

lluny i aprop

Encara que ho amagui ella està buscant el pare del seus fills, encara que ho amagui ella està buscant no pas estimar sinó una forma de vida. Ella amb els trenta ja complerts no vol compartir les seves inseguretats, perquè només son seves. Ella vol algú per apaivagar aquesta sensació de vida difícil i pensa que amb algú que li doni més status que amor, podrà passar la resta dels dies. Vol una família només perquè l’entorn li ho demana, perquè tindrà una cosa menys per preocupar-se. Busca un vida exterior i no sap que de vida ja en té una i que ha d’aprendre a compartir. I ell? Ell és un idealista i es pensa que l’amor és l’elixir de la vida i busca un amor molt lluny i no sap que l’amor el té més a prop. A veure si aprèn a abraçar-lo!

divendres, 29 d’agost de 2008

sona el piano

Sona el piano, unes notes altes, tendrament el meu dit índex reposa sobre el teu front i, regalima resseguin-te el nas. Sona el piano, afino amb sol, i sol cau entre els dos llavis i allargo la nota fins a la fina barbeta. Sona el piano una escala més avall, pessigolles al coll i sobre la nou punxeguda fins a reposar en aquest petit clot entre clavícules. Els llavis encara s’ho miren, i el dit, alhora que el piano canvia de nota, cau vorejant un pit. Pell de gallina als braços, a les cames i al cap, i tomba el dit a un costat. Saltejant les costelles, do re mi, el piano cada cop més suau. Travessa l’abdominal i el ventre comença a sentir i es contrau bruscament, pessigolles o un avís? Faig un cercle per tornar a sentir aquest batec, i el piano tendrament fa un sostingut. Regalima encara més pel rierol que comença a endinsar-se a bosc i el piano lentament fa sonar un si, després un do i accelera el seu temps. Un altre si més enèrgicament. Només s’escolten les notes a un volum eixordador, una nota i una altra i a la fi, a dues mans, que cauen amb força i que fan esclatar el piano, amb un desordre sonor. Midorefasisoldo!

dimecres, 27 d’agost de 2008

yes

Taxis de cinc places amb les maletes a la intempèrie, paraules sense accents les úniques que pronuncien, verd i cases de fusta on les passes mai son silencioses. Cafès aigualits, pells exageradament blanques, homes amb cara de nen, nenes amb aspecte de dona. El bus que no t’espera encara que et vegi corre, educats amb les paraules però no amb els actes. La puntualitat era una llegenda, el temps no. Abriga’t, desabriga’t, obre el paraigües, tanca el paraigües. Mira a la dreta primer, també paga primer i a dormir aviat.

dimarts, 26 d’agost de 2008

dimecres, 20 d’agost de 2008

mmm

Aquelles mans suaus, repenjades al braç de la butaca, acaricio el seu tors, suaument, del canell fins al dits, mentre a la pel•lícula tots es posen drets sobre el pupitre i criden. “Oh capità! meu capità!”. Et gires i amb llàgrimes als ulls em somrius. Més tard passejant pel costat de les barques amarrades a la sorra, tararejo la cançó, “menuda pensa mi, pensa en mi...” i em sento com el baró Rampant d’Italo Calvino, rebel i feliç dalt dels arbres, flirtejant. De sobte sento un crit i una mare fora de sí clava un calbot a un nen de encara no quatre anys que del cop cau a terra, això fa ràbia. I em desfogo escrivint-ho, això m’agrada, però potser el proper cop no em podré aguantar i la dona em sentirà. Ens seiem a la taula davant del mar on s’hi reflexa la lluna quasi plena, onejant entre les ones, amb la pell de gallina per la brisa de la nit, i ens cruspim uns fruits de mar acompanyats amb cava. Un moment més per afegir a una col•lecció que no té fulls enrera, sempre és el primer full. I com a raresa, tanco els ulls uns segons per recuperar un somni, pensar un desig, obrir-los i veure que el desig ets tu.

M'ha arribat un batec del Temps que he estripat a la meva manera, i que l'he de fer córrer, però no cridaré el nom de ningú, els diré tots en veu baixa i qui el vulgui sentir...

diumenge, 17 d’agost de 2008

hom

Hi ha un sopar en un lloc de la ciutat on es reuneixen cinc tipus peculiars, l’home impassible que no vol lligams i que ara mateix gaudeix amb totes les seves amigues. L’home despreocupat que només li funcionen les relacions allarga distància i que té sempre altres coses per acabar abans de dedicar-se a fons a la relació. L’home feliçment casat sense cap fissura en el seu aspecte, amable i assenyat com mai. L’home de la por infinita, de la parella infinita, de les infinites últimes passes sense fer. I l’home tranquil, que accepta tot el que li ve, amb cara de poques experiències, però perquè se les calla, i que a tothom li sorprèn quan n’explica una.

A la ciutat mig buida, vora el riu, dins la taverna, cinc gerres de cervesa, cada glop una confessió, cada glop una rialla però també un plor. Avui no arreglen el món, intenten arreglar-se ells. Abans que s’acabi l’estiu.

dimarts, 12 d’agost de 2008

món

Una nena canta en una cerimònia olímpica,
però una altra hi posa el físic.

Unes persones no pensen ni viuen igual,
i uns governs aprofiten per fer-hi una guerra.

Un concert de poble,
on no hi ha ningú del poble.

Un elefant marí porta una antena al cap per controlar el canvi climàtic a l'Antàrtida.

A Beijing uns es moren de calor dins un pista,
i uns altres tot el dia a la piscina, els hi intercanviem el medi?

Mentre, en una altra part del món,
uns fan fortuna gràcies al punt G masculí.

dilluns, 11 d’agost de 2008

tot

et miro
Imagino, invento
escric històries
i les explico.

Camino, visc
a través de la terra
i a vegades sol.

Dormo, ploro
en un llit de pedra
però sóc un tot.


dissabte, 9 d’agost de 2008

ser

De sobte me’n adono que ser i res són la mateixa cosa si no t’importa llegir-ho del dret o del revés. Que el ego no ens deixa entrar en el ser i ens sotmet al no-res. Que estar sempre sota una llum confortable ens atrofia el valor i que entrar dins la teva ombra no ha de fer-te por, perquè es teva.

dijous, 7 d’agost de 2008

amor embotellat

No hi ha res més borrós en l’amor, que dos nois quasi en coma etílic, abraçats en un portal dient-se que s’estimen.

Potser feia una estona li deien t’estimo a una botella.

dimecres, 6 d’agost de 2008

olímpics

A un esportista americà no li donen el visat per anar a Beijing perquè pertany a una organització humanitària de Darfur, al Sudàn, la qual denuncia reiterades vegades el paper de determinats països en aquesta regió, entre ells la Xina. Si olimpisme és sinònim de companyonia, la resta d'esportistes hi haurien de renunciar. Els diners i el poder si que no en són de sinònims per això el COI i els governs no diuen res, és comprensible. Però, i els atletes olímpics?
Aquesta és la notícia.

Nota: el blogger ja no em surt en català, és cosa del govern xinès també?

dilluns, 4 d’agost de 2008

vacances pagades

Feia una mica més d’un mes que hi treballava i encara havia de fer-li el contracte. Així que va a demanar-li què passava.

–Escolta, com és que encara no m’has fet el contracte? –pregunta.
–No pateixis aquest te’l faré. –contesta
–Home, donat que el més passat no m’has assegurat i això em perjudica, i a més tu t’estalvies una quantitat. Perquè no em pagues com si hagués treballat tot el més i a partir d’aquest més que ja tindré el contracte i estaré cotitzant, ja em pagaràs el que havíem pactat?
–Però que et penses, que no et pagaré, que no confies en mi? Que de calés no me’n falten eh! Collons! mira que si vull porto un quilo aquí mateix i el cremo si vull, que t’has pensat!
–No home no, no cal.
–Molt bé, va torna a la feina que ja ho arreglarem.

I és va arreglar, aquell més va tenir contracte, i a més va cobrar com si hagués treballat tot el més. És va acabar l'estiu, i va tornar als estudis amb la mateixa sensació, explotació!

dissabte, 2 d’agost de 2008

mar menuda

Encara no són les vuit del matí i ja bufa el vent, això vol dir que avui tindré mar de fons i per tant em poso una torrada més a l’esmorzar. M’arribo fins a la platja de la Mar Menuda, em calço l’armilla salvavides, estiro el caiac fins l’aigua i cavalco la primera ona. Palada a palada passo entre mig de l’Illa i el Pi de la Banyera de ses Dones i vaig vorejant caletes, coves i parets verticals de sauló. Les ones em prohibeixen que m’acosti a les coves que s’omplen i es buiden fent un soroll estrident com si volguessin fer un buit en el seu interior. En contra del vent, cada palada es fa feixuga però es dissimula amb el refresc del contacte amb l’aigua del mar. De tornada, aprofitant les ones i el vent sembla que voli en les petites crestes que fan les onades, els ulls també m’ho agraeixen i el cabells em voleien enrera. Em fixo ara més en els navegants que em creuo, un caiac esportiu, un vaixell de fons marí i una llanxa amb forabord plena de turistes que em saluden. I al atansar-me de nou a la platja, ara plena de d’estiuejants, les espatlles noten l’esforç i en els últims metres em deixo portar, només per la corrent.

divendres, 1 d’agost de 2008

entranyes

Que tenim a dins les persones,
que sentim foc a les entranyes,
i vents huracanats al cap,
que tenim que ens fa feliços a estones,
i plorem de riure per no res.
Que tenim a dins que tant sols una frase
ens tomba de sobte i caiem en un sac.
Perquè sentim que el cor batega
com si volgués esclatar,
i altres cops no el sabem trobar.
Perquè quan tenim companyia
volem estar sols i quan ho estem
ens trobem a faltar.
Que fa que no tinguem son a la nit
i fem badalls durant el dia.
Que ens passa amb les coses
a les que no volem renunciar,
hi som esclaus i alhora tenim les claus.
Com és que sento que em falten paraules
per poder vomitar tot el que sento.
Perquè creiem que tot el que fem
ens farà millors persones
ignorant que el que volem
és ser millor que els altres....

dijous, 31 de juliol de 2008

esperar

Esperar és una de les tortures més avorrides, lletges i dolentes per la salut mental que hi ha. Esperar la resposta d’aquell a aquella que ens té el cor robat, esperar en una entrevista de feina, esperar en un peatge que saps que et xuclaran la butxaca. Jo recordo haver marxat d’una cua per fer els papers de l’atur, em vaig quedar sense atur. Haver marxat d’una entrevista de feina perquè un impresentable encara no apareixia 20 o 30 minuts després de jo ser allà i sense dir ni ase ni bèstia. Haver marxat després d’esperar deu minuts a un amic o amiga, aquests que em perdonin.

Però també hi ha unes altres esperes, les “autoesperes”, espero acabar això per anar aquí o esperaré a acabar aquesta absurda feina per fer això altre, quan tingui això resolt faré tal cosa, i mai acabes fent allò que et faria il•lusió fer. En l'última pel•lícula que he vist, Into the Wild, que recomano olímpicament, l’Alex Supertramp diu “Si vols una cosa vés a per ella”. Sembla fàcil eh! Esperem no trobar-nos cap cua durant el camí!

dilluns, 28 de juliol de 2008

par i aules

Paraules que em venen al cap i no sé com lligar:

ego i societat, mèrits i jubilats, pasteres i oblidats,
teatre i estatuts, crisi i cornuts,
vacances i esportistes, lluita i terroristes,
exercits i pau, orxata i frau,
Santa Anna i Santa Cristina, sexe i Maria,
cànon i còpia, feina i inòpia,
esquena i suor, parella i plor, nit sense olor.

dissabte, 26 de juliol de 2008

un petó a l'esquena


Surts de l’aigua amb pell de gallina,
t’acaricies els cabells per posar-los en ordre,
camines sentint les pedres a les plantes dels peus,
em mires i somrius.

Em faig el despistat perquè sé que ara vindràs,
noto l’ombra, i el regalim d’unes quantes gotes,
tota xopa, t’estires sobre meu,
amb un petó a l’esquena, em tens atrapat.

divendres, 25 de juliol de 2008

soledat i llibertat

La soledat em conquereix els somnis,
els somnis em prenen la realitat,
m’aparto del món a poc a poc
i necessito respostes a tot.

La soledat m’empresona el cor
i el cor se’m cruspeix la sang,
la paret m’absorbeix la mirada
i tinc l'esperança oblidada.

És la soledat sinònim de llibertat?

dimarts, 22 de juliol de 2008

anar i tornar

Qui no ha anat mai a la muntanya i mentre pujava i pujava cap al cim, clavava la mirada a terra, esbufegant. De sobte un pensament llampec li ha vingut al cervell i s’ha dit ell mateix: -què fas mirant el terra! Després ha aixecat la vista i ha deixat d’esbufegar, atònit pel paisatge.

O en el camí de tornada fent ja una estona que no veus cap senyal que et digui que vas pel camí correcte, et comences a preocupar perquè no recordes bé si has passat per allà o no hi has passat. Però de sobte, un tronc, una pedra et recorda que quan pujaves, en aquell precís instant i en aquell mateix lloc, tenies tal pensament al cap o has fet tal comentari als teus companys. I això provoca dues coses: una que et tranquil•litzes perquè saps que vas pel camí correcte i dues, que el mateix pensament es repeteixi però ara de tornada i a més a més, somrius fins que arribes a baix.

diumenge, 20 de juliol de 2008

autoestopistes

Me’n vaig a dormir amb les portes del balcó obertes, tot i que la calor no és exagerada i es pot dormir perfectament amb tot tancat, tinc nostàlgia de tenir el cel al damunt sense un vidre entremig meu i dels estels. És com fer bivac des de l’habitació de casa. De tant en tant em treuen del somni alguns càntics pastosos d’alcohol i algun crit escapat d’alguna discussió de parella. Una sirena de policia, i el motor de la cambra de fred de la fruiteria de sota són els altres elements que substitueixen els grills, els mussols i les tórtores. Més tard quan tanquen els darrers locals, arriben les veïnes holandeses, cambreres i ballarines, amb els seus cops de porta desmesurats. Em sorprèn que arribin sempre soles, mai s’ha sentit cap veu masculina entre les parets. Abans de tornar a agafar el son penso en aquelles noies franceses i joves autoestopistes que he pujat, estaven fent el BAC m’han dit, “just avant de la université”, com el batxillerat, i eren d’un poble “à coté de Paris”, les he deixat a la parada de la platja i els he dit que vagin en compte. Després un cop fora del cotxe, m’he adonat que s’han deixat un nota al seient del darrera, tradueixo:

M’escapo dels llocs
de pensaments permanents,
de pensaments imposats,
no trobo la terra ni el mar,
on plantar, un temps una arrel.
Però viatjant me n’adono
que aixecant un sol dit,
sempre algú s’atura,
per preguntar-me com em dic.
I aleshores em quedaria amb ell.

divendres, 18 de juliol de 2008

moviment

Un proverbi budista: "El moviment és no-moviment, el no-moviment és moviment"

(imatge presa de nianow.com)

dimecres, 16 de juliol de 2008

blanc i negre

La nit, la casa en silenci, una moto estrident, escardalenca remou la calma. A les fosques preparo el llit, llençols frescos, deixo la roba a la cadira i sense posar-me sota d’aquests rumio amb el ulls oberts mirant el sostre. Engego la ràdio per sentir veus de sonoritat constant per adormir els sentits. Les campanes de l’església sonen alhora que el rellotge de paret. Els ulls continuen oberts, les orelles continuen sentint, i se’m desperta el paladar, somio despert. Em ve la set i tinc a la ment una copa de cervesa fresca, amb un dit d’escuma i la copa suada. Reincorporo el cos, dret, em vesteixo. Deixo el fals silenci de casa, amb dues monedes a les mans m’apropo al bar de la plaça, al costat de l’església i tocant a mar. Demano una canya de cervesa negra, triga, deu ser l’escuma, però finalment puc embrutar els meus llavis amb aquest blanc i negre, amb aquesta lluna plena.

dimarts, 15 de juliol de 2008

ficció

Un sms que diu una cosa però en llegeixes una altra. Una història escrita pels guanyadors d’una guerra. Allò que amagues i el psicòleg sap. La mentida que fas veure que te la creus. La petita incomoditat que fas passar desapercebuda i que després farà vessar el got. La televisió apagada no enganya. Somiar que la teva parella no hi sent i no hi veu, l’estimes i no coneixes el seu món. Els escrits d’un bloc que ningú llegeix, els papers perduts que vaig trobant. Els vint euros que un dia et vas deixar a la butxaca de dins de l’americana. El ram de flors de la núvia que li cau a la mateixa núvia. La olor de l’habitació de l’hotel. La picada d’un mosquit a la nit que només dura una nit. I un punt i final d’una història que té segona part. Tot és ficció.

diumenge, 13 de juliol de 2008

resum


A les discoteques ja no posen lentes. Substitueixo a la Bruni per la Françoise Hardy. Una cançó mai publicada d’un grup que mai va ser grup però va ser il•lusió d’adolescents i unes sandàlies sota la tempesta és el resum de dos dies de festa.

dijous, 10 de juliol de 2008

coques

A les nou bones notícies, no és la ciàtica és el muscle piramidal, així que fora contractures i a suar. I a les deu llegeixo que el g-vuit no són vuit sinó setze, les respectives també s’ho passen bé intentant arreglar el món dels altres perquè el seu ja el tenen molt ben moblat. A les vint-i-una trenta nou, el cel està rogent, de petit em deien: “la mare de deu fa coques”. Fa olor de pluja. La Bruni encara canta amb veu dolça però els prejudicis faran que no me l’escolti com abans. El telèfon mòbil, le portable, el celular o el telemovel, ara només tindrà un nom i-phone. Potser amb aquest nou aparell podrem fer i-coques.

dimecres, 9 de juliol de 2008

mirada


Aquesta mirada m'agrada:

Autopiscografia

El poeta és fingidor.
Fingeix tan completament
que fins fingeix que és dolor
el dolor que de bo sent.

I qui llegeix el que escriu
en el dolor llegit sent
no els dos que el poeta viu
ans només el que ell no té.

I així per la vida roda,
joguinejant amb la ment,
un tren de corda que roda:
el cor, contínuament.

Fernando Pessoa
(Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja)

dimarts, 8 de juliol de 2008

honor

Màxima 1: "L'honor és la opinió que tenen el demés de nosaltres, i en especial la opinió general de qui sap alguna cosa de nosaltres. I més específicament encara: és la opinió general dels que estan qualificats per opinar sobre nosaltres, coneixen el nostre valor en qualsevol aspecte digne de ser considerat, aspecte que determinarà la respectiva espècie del honor. D'aquí que se'l pugui anomenar el representant del nostre valor davant dels pensaments forans."
(Arthur Schopenhauer a "L'art de fer-se respectar o tractat sobre l'honor")

El respecte no és un valor que sobri avui en dia, per això últimament reflexiono amb les 14 màximes d'aquest filòsof amb l'art de fer-se respectar. Potser ho necessitaré, qui sap!

diumenge, 6 de juliol de 2008

una sola mirada

Els paravents volen pel cel, mentre el vídeo es cruspeix la cinta. La cassola ja fa xup-xup, les rodes dels cotxes escupen amb força la pluja. Uns altres pedalegen al voltant d’un hexàgon.

Ha pagat la multa online, però les penes no marxen online. És juga un tie break. No hi ha tinta a la impressora, ni als ulls del cec.

S’avança el termini pel dimecres i dubta, algú amb mala conducta. Sort del regal, la carbassa i la pipa ja son apunt, el mate és amarg, però més dolç que un serial.

El futur és buit, però no importa. El present també, però es distreu amb un paper.

Ja trona, una sola mirada!


dimarts, 1 de juliol de 2008

saudade

Com que les tardes son llargues, un passeig pel port ha estat una bona idea. L’olor de les barques acabades d’amarrar, de peix i de la sal, de benzina també. Un mariner acabant de netejar, es posa bé la gorra abans de tocar terra. És mira la barca com donant-li les gràcies i gira cua. Abans d’enfilar-se a la moto, va fins avall del port, fins el far, s’asseu sota la llum i s’encén un cigar. Mira l’horitzó amb ulls vidriosos i pell resseca, escampa el fum entre el raig del far, que el deforma i el converteix en boira. Així fins quasi cremar-se els dits. S’aixeca ara decidit, amb pas ferm va fins on ha deixat la moto, i desapareix rera la llotja. Aleshores m’acosto al far, i també m’hi assec, és com si sentís els seus pensaments. Sense voler poso la mà entre unes pedres, i noto el tacte d’un paper, el trec. Potser el mariner, se l’ha deixat o potser ja porta aquí molt de temps, qui sap. Miro que hi ha escrit:

Plora l’aire
i plora el cel,
plora la terra
i un estel

plora el mar,
i la donzella,
plora d’enyorança
i ploro amb ella.

Ho tens tot i no tens res,
res no sents i et sents de tot,
és només per un sol bes.

Em consola aquest vers,
que espera, sol a port,
la llum del far, el teu record.

dilluns, 30 de juny de 2008

fado















Caminant a ombra de fado,
per la ciutat antiga
bressol de ciències i de lletres,
el Sol és química pura
i els estels,
poetesses que em miren.

dijous, 26 de juny de 2008

recol·locant el gel

Recol•locant el gel perquè passi el control duaner. Anar d’un lloc que fa calor a un altre que encara en fa més. Tancat amb el genoll una petita maleta per no haver de facturar. Moure’t en el temps, fent dues hores de viatge però que el rellotge només en marqui una. Me la tornaran a la tornada, com si fos una cançó. Toquen les dotze, Sant Joan més dos i un mes per ser un més. I aleshores serem millors.

dilluns, 23 de juny de 2008

petards

El paperets que anava recollint i que duien els petards que anaven esclatant, deien:


Petard 1:
Quan em vas deixar
No era Sant Joan
I no vaig poder cremar el teu record,
Per això avui esclato.

Petard 2:
Crema la terra,
I es queixa la lluna.

Petard 3:
Les bruixes avui
No s’esperen a tocar les dotze.

Petard 4:
Em faltava pólvora,
Ho puc tornar a intentar?

Petard 5:
El reflex de la lluna
Sobre la mar aquesta nit,
No sap nedar.

dissabte, 21 de juny de 2008

és l'hora

A les vuit el Sol ja crema, però l’esmorzar és el mateix de consistent. A les nou hi ha cua a la fleca i sento un idioma que no és el meu. A les deu les sandàlies ja estan lligades i no queden aparcaments. A les onze la mar ja fa olor de crema encara que sigui d’aquella resistent. A les dotze sonen les campanes, hi ha bateig. A la una la mar arrissada que bufa el vent. L’arròs es apunt a les dues i comença el festeig. A les cinc reunió d’escala, es canvia al president. L’ombra ha arribat a la cala i marxen tots corrents. A les set encara no és fosc, doncs no som a l’Agost. L’aigua de les dutxes ressona al cel obert, el sopar és a les deu, cal estar apunt, i ben despert.

divendres, 20 de juny de 2008

resistència

No sé si existeix algun filòsof, en algun dels continents, en algun dels temps passats i presents, que expliqués perquè quan a un home li agrada una dona, si aquesta es resisteix la fa més interessant, fins a tal punt que aquest home es pot fabricar la seva realitat i viure d’unes expectatives falses. El mateix si el cas és al inrevés, és l’home qui es resisteix. En aquest cas però em fa l’efecte que tot passa amb més intensitat. El final de totes aquestes històries acostuma a ser ben diferent, si és l’home o la dona qui es resisteix. Elles acaben sortint-se amb la seva en més ocasions. Potser és veritat allò que diuen que les dones són més maquiavèliques? o és que ells son el sexe dèbil... o potser és que elles llegeixen la bíblia:

"Fes, en la mesura que puguis, tot allò que se’t presenti a fer, ja que en el món dels morts cap a on t’encamines no hi ha activitat ni comptes, no hi ha ciència ni saviesa."
Ecle 9:10

dijous, 19 de juny de 2008

correm-hi tots

Els éssers humans davant d’una situació de risc o amenaça estan programats per passar a un estat de supervivència. Aquest estat es pot manifestar en dues accions, o be córrer, fugir o bé paralitzar-te. En un documental de la televisió d’aquests que tothom mira posaven l’exemple d’una persona que creua un carrer quan de sobte passa un cotxe i veu que el té massa prop i pot córrer perill, accelera el seu pas o córrer fins a sortir de la situació d’estrès. Si aquí s’hagués manifestat l’actitud de immobilitzar-se doncs el final seria un desastre, però en aquest cas la solució és bona. També ens podem imaginar si ens intenten atracar, o bé correm o bé ens paralitzem, en aquest cas és difícil saber quina és la solució millor.

Aleshores, seguint amb el tema, però canviant de terreny, es veu que hi ha homes que davant d’una dona, físicament impressionant (poden ser altres característiques però acostuma ser aquesta la més freqüent), i davant d’un abordatge d’aquesta, o bé surten corrents o bé es paralitzen. Això vol dir que aquesta ha suposat una amenaça per ells? A algunes noies també els passa, però em sembla que acostumen més a paralitzar-se que a sortir corrents, curiós...

dilluns, 16 de juny de 2008

veïns

L’esgarrapacristos de la veïna del tercer només sap que cridar, acabada de llevar. L’esgarriacries del primer ja torna a criticar els treballs de restauració, que si la paret de l’escala ha quedat de color de goscomfuig. I el músic retirat del àtic ja no toca el piano perquè se li ha espatllat, però ara escolta en Pavarotti a tot drap. I els veïns de Barcelona que quan venen al seu piset de cinquanta metres quadrats els hi diuen al altres veïns, que se’n va a la torre de la costa, se’n van ara, a la platja amb la parella del quart, la qual, ell és jueu i ella catòlica apostòlica i romana, ella el té enganyat a ell i va batejar el seu fill David d’estranquis quan ell era de viatge per la feina. I finalment els falsos monjos budistes s’han descobert quan s’han endut a dormir dues aficionades txeques abatudes després que el seu equip hagi quedat eliminat de l’eurocopa.

diumenge, 15 de juny de 2008

platònic

Quan de sobte et trobes el teu amor platònic d’institut, físicament diferent però la mirada igual de captivadora, un somriure reneix. Quan t’hi apropes, i descobreixes els seus dos fillets, amb la mateixa mirada captivadora, t’auto-anomenes pare platònic i saps que aquell dia ja ha estat especial. Quan en el sopar de la mateixa nit, ets sents incòmode per què la nova parella del teu amic et dirigeix massa somriures i no pots evitar la seva mirada, prefereixes fer una copa de vi. Quan a la festa després del sopar topes amb un comiat de soltera, i una soltera et ronda i et frega els seus texans apretats com si fos sense voler, i a més et vol posar gelós no sé per quin motiu, amb un dels teus amics, prefereixes fer una altra copa de vi. Quan al final de la nit, tres son multitud, i ja no estàs per orgues, prefereixes acomiadar-te, i ves per on, els que queden cadascú al seu llit, saps que el dia platònic, s’ha acabat.

divendres, 13 de juny de 2008

samurai

L’espasa curta o himagatana que et surt amagant la fulla entre la cintura, la katana que ostentes a un costat i aquesta armadura que et protegeix. A sobre aquesta lluent jaqueta, kataginu, i per sota aquest gastat hakama que tants conflictes ha sobreviscut. I aquest pentinat tan cuidat per l’ocasió, una ocasió que pot ser l’última com s’endevina d’aquesta mirada. I cobrint-te aquest cabell, el eboshi de seda negra que et dona aquesta altitud, aquest orgull guerrer.

Ara, amb vuitanta anys complerts, amb aquesta roba blanca, amb aquest caminar poc rectilini fruit del càncer, continues lluitant, voltant per tot el món. Aprenent de tothom amb la mateixa mirada, els mateixos ideals però en contextos diferents. El nostre mal és dins i quan no ho sabem lluitem entre nosaltres creient que el mal es fora. Tu ja ho has après i malauradament pocs son els que t’escolten.

dijous, 12 de juny de 2008

eslògan

Quant tenia un any duia bolquers, amb deu pantalons texans de campana, amb vint pantalons amb butxaques per tot arreu i amb trenta començo a adonar-me’n que si sempre ens els acabem baixant no importa quins porti.

dimecres, 11 de juny de 2008

pedra i enciams

Dues noies a la platja sota els núvols amb dues tovalloles, una per la sorra i una altre pel fred. Una nena que persegueix un ocell, i un nen que li explica un conte a l’estàtua de Carl Faust. Les barques de pesca amarrades, no hi ha peix, però la olor hi és. Al banc d’en Si No Fos, fa temps que no hi seu ningú, una casa en venda i una de lloguer. Una bicicleta vella rovellada de sal, i a dalt, els cuiners i els cambrers fan l’aperitiu mentre esperen que entrin els clients. Pedrega al sud i a l’AP-7, no hi ha guerra d’enciams, només, que no n’hi han.

dimarts, 10 de juny de 2008

només s'ho mirarà

Tot i que anunciaven pluja, fa un sol que més que trencar les pedres, trenca la rutina. Després d’encetar el cereals, torrar el pa, esprémer les taronges i llimones, i prendre el cafè amb sucre moreno, s’ha d’anar a netejar el cotxe, que fa olor de viatge. A la gasolinera, tothom fa cua per omplir el dipòsit, ara sembla que tots ells siguin els que han de fer el viatge mentre jo ja n’he tornat. Li trec la pols amb el drap humit però no el puc aspirar perquè la màquina aspiradora se’m cruspeix l’euro. O bé també fa vaga o bé li falta aire com a tots els que fan cua mentre aguanten la calor.

Hem passat de l’aigua a la gasolina i del maons al pa i arròs, i per oblidar-ho agafo la tovallola i em capbusso a l’aigua de mar més calenta que la del riu. El Sol em pica a la barba de quatre dies i es torna més rossa. En aquesta època hi ha estirades aquelles persones que volen ser les primeres en tenir la pell morena i els estrangers que volen ser els primers en tenir la pell vermella. No sento noticies de meduses, però si de taurons i economistes. La veïna encara observa... ara diuen que està una mica boja, que s’hi ha tornat d’estar tant sola, però ella no omplirà el seu dipòsit, només s’ho mirarà

dilluns, 9 de juny de 2008

que fas aquesta nit?

Que fas aquesta nit
que la lluna no surt
el temps es més curt,
i jo estic al llit?

Que fas aquesta nit,
que els carrers son estrets
i els llops son gossets.
No sents el meu crit?


dimarts, 3 de juny de 2008

dilluns, 2 de juny de 2008

no val a badar

M’he despistat i he escrit una cosa que no havia d’escriure, i és que no es pot badar. Penses una cosa, i la mà després fa el que vol si no la vigiles. He anat a un lloc que no havia d’anar, i es que no es pot badar. Penses una cosa i els peus després si no els vigiles es creuen els amos. He mirat una cosa que no havia de mirar, però ho he fet volent i de reüll, després s’ha vestit, i m’ha picat l’ullet quan se n’anava.

diumenge, 1 de juny de 2008

fer tat

Tinc els dits gastats de tant palpar la realitat,
d'aquesta esperança que trepitjo
d'aquesta vida que desitjo,
que em deixa senyals enverinats

Tinc els dits gastats de tant palpar la veritat,
d'aquesta pluja radioactiva
d'aquesta substància additiva,
juguem a fer-nos tat!

divendres, 30 de maig de 2008

alta cuina

Quan es couen, quins esclats,
els ous ferrats,
fins i tot, si no es vigila,
poden fer alguns disbarats.

I un cop cuit, ben preparats,
els ous ferrats,
se'ls mengen sense ganyotes
fins i tot els desganats.

Ous Ferrats - Miquel Martí i Pol

dimecres, 28 de maig de 2008

bombolles

Tot i l’efecte saludable que fa la mar, de vegades és necessari fer una visita a algun centre d'aigües mogudes, d’aigües amb bombolles, d’aigua clorificada.

Ell hi ha anat, s’ha posat el braçalet d’identitat, ha entrat al desvestidor i n’ha sortit amb el banyador aquell descolorit que ja duia quan anava d’excursió amb l’institut. Ha deixat la resta de la roba en un armari que ha tancat amb el mateix braçalet d’identitat, mentre al armari del costat una noia amb bikini blanc, no sabia com es tancava allò. S’han mirat de dalt a baix, s’han somrigut i ell l’ha ajudat a tancar-ho. –Thanks -diu ella, mentre pel darrera apareix un noiet esquifit, amb la pell i l’òs, que la agafa per la mà i se l’emporta, remugant no sé que de –What a hell are you doing? Mentre ella encara ha aprofitat per un darrer somriure que l’ha travessat.

Un cop a dins, entre bombolles i bombolles la buscava, però no la trobava, com acostuma a passar, així que s’ha concentrat només en les bombolles. Primer a sobre de la llitera per les lumbars, després sota el sortidor per les cervicals i un paraigües d’aigua. Mentre era sota el paraigües li ha semblat que la tornava a veure, i anava sola. Ha deixat el paraigües, i la seguit pel mig de la piscina lentament a una distància prudent. Ella sabia que era perseguida, i a ell tant li era. A començat el joc, ella s’amaga rera la columna i ell per no perdre-la accelera el seu pas, arriba a la columna, no hi és, sembla que s’ha capbussat, gira el cap a dreta i a esquerra, es gira i la torna a veure, pujant les escaletes que porten fins a la piscina exterior, ell s’afanya, puja les escaletes també, entra a l’altra piscina, aquí el contrast és molt agradable, molt calent a dins i no tant a fora. Però ella ja ha sortit de la piscina i es dirigeix cap a l’aigua gelada, s’hi llença de cap. Ell la intenta seguir, però no s’atreveix amb el cap i posa primer els dits dels peus, i s’emporta una esgarrifança i pell de gallina. Es decideix, també hi entra, mentre ella juga dins l’aigua freda, ell amb prou feines aguanta la respiració i la libido se li calma però el cervell no, i la continua perseguint. Surt de la piscina freda i torna a la calenta, ara li pica la pell, però no en fa cas i la busca amb la mirada desesperadament. Acaba d’entrar a la petita cova on hi ha la cortina d’aigua i el mega-sortidor. Ell, més decidit que quan entrava en la piscina freda però també palpant amb el peus primer, sent com una mà li agafa un turmell i l’estira en dins. Gairebé no hi veu perquè l’aigua cau a molta pressió. Alguna cosa el prem contra la paret, potser el sortidor de sota, o potser ella, dubta. La pell encara pica, i ara més que nota que el banyador se li ha descordat i li cau cames avall en direcció a l’infern. Amb tensió i apuntant el cel, la seva mirada també, i, tot i que l’aigua li tapa la visió però no el tacte, sent com l’embolcallen unes cames, com se li asseuen al damunt, com els seus llavis palpen un altre cos i es fusiona amb les bombolles que ja no piquen.

De sobte, s’apaga el sortidor, dos sospirs conclouen alhora. Ara ja hi veu, però no la veu. La busca, i més enllà veu que com surt de sota l’aigua, recollint-se els cabells i sense girar-se surt de la piscina mentre el noi de la pell i l’os l’estira per anar cap als vestidors.

dimarts, 27 de maig de 2008

sense dormir



Si de nit no pots dormir,
vés a veure el mar,
abans d'ofegar-te entre els llençols.

Si de dia no pots viure,
vés a veure el mar,
abans d'ofegar-te entre la pols.

diumenge, 25 de maig de 2008

paraules al univers

Escriure pot ser una escapatòria de l’ànima, et pot semblar que t’alliberes de coses que necessites expressar i no expresses. És com tenir un micròfon al univers, et desfogues i et trobes bé. Però només són això, paraules al univers.

Cara, cosa mi succede stasera, ti guardo ed è come la prima volta
Che cosa sei, che cosa sei, che cosa sei
Non vorrei parlare
Cosa sei
Ma tu sei la frase d’amore cominciata e mai finita
Non cambi mai, non cambi mai, non cambi mai
Tu sei il mio ieri, il mio oggi
Proprio mai
È il mio sempre, inquietudine
Adesso ormai ci puoi provare
chiamami tormento dai, già che ci sei
Tu sei come il vento che porta i violini e le rose
Caramelle non ne voglio più
Certe volte non ti capisco
Le rose e violini
questa sera raccontali a un’altra,
violini e rose li posso sentire
quando la cosa mi va se mi va,
quando è il momento e dopo si vedrà

Una parola ancora
Parole, parole, parole
Ascoltami
Parole, parole, parole
Ti prego
Parole, parole, parole
...

dijous, 22 de maig de 2008

identitats

Robert Edler von Musil defineix en el seu llibre “Der Mann ohne Eigenschaften“ (l’home sense qualitats). Un home que té diverses indentitats, una de ciutadana, una d’estatal, una de conscient, una altra d’insconcient, una de sexual, una altra de professional. També la de la seva fantasia, que li ho permet tot menys una cosa: prendre’s massa seriosament les anteriors.

Això als anys trenta, ara encara n’hauria afegit una altra la del blocaire, una identitat amb tota regla.

I jo que em pensava que tenir més d’una identitat, dues per exemple, era ja una psicosis.
Uff! Em quedo més tranquil.

dilluns, 19 de maig de 2008

mapa pirata

He trobat un plànol com els de les pel•lícules de pirates, 50 passes a la dreta, 20 passes a l’esquerra, dos al davant, pujar 5 escalons, i comptar 5 pams de l’alzina surera cap al nord. A prop del punt d’inici hi ha un castell, i la creu està just al costat d’un pou envoltat, sembla, de moltes plantes. Sembla que és al costat del mar que també hi és dibuixat.

Doncs l’he anat a buscar, i enterrat n’hi he trobat un altre que em deia el nom d’un carrer, el número d’una porta, i el dibuix d’un timbre, volen dir que havia de tocar el timbre, suposo. A continuació un ram de flors i una ampolla de vi amb el mapa de l’Empordà dibuixat. A sota, la figura d’un cos femení, envoltat de notes de música que formaven un camí, resseguint-lo fins al final, hi havia una brusa de seda tirada a terra i ja al límit del paper encartonat i marronós el que semblava un llit d’aquells gegants que hi havia als palaus de reis i reines segles enrera. Però no n’estic segur perquè el mapa estava esparracat en aquest tros final. Hi havia un estrip, i algú en deu tenir l’altre part.

diumenge, 18 de maig de 2008

robatori

Fent el mort damunt la mar, surant i deixant que les corrents et portin, amb una única mirada al cel i rebent en compte gotes la visita d’un núvol en contra del vent. Invisible als vaixells que no s’aturen. Un petó que anava al llavis, ha caigut damunt la galta, punteria desafinada.

I més encara,
Qui ha robat dues vegades un poema d’en Josep Carner d’un carrer de Girona en temps de flors, és un lladre o bé és un boig enamorat.

dimecres, 14 de maig de 2008

vergonya trobada

Just en el punt on diuen que comença la costa brava hi ha una porta i l’he volgut travessar per tornar a començar. M'he dirigit fins a la terrassa del davant per prendre una copa de cava i celebrar així aquesta meva decisió. Assegut en una taula amb mantell de quadres vermells, em mirava la sorra del mar robada. Mentre, ha arribat una estudiant amb cabells de sirena, amb una llibreta sota el braç, ha arrencat un full i mentre li queia una llàgrima i el sol s’amagava rera la casa vella, s’ha posat a escriure alguna cosa.
S’ha fixat amb mi un moment, senyalant amb el dit la meva copa, n’ha demanat una per ella.

Alhora que el cambrer entrava dins la casa, i ella posava la mà dins la butxaca de sa jaqueta, s’ha girat un cop de vent que li ha fet volar el full. Amb una altra llàgrima als ulls, en comptes de venir a recuperar el seu pensament que ha quedat encastat a la pota de la meva taula, s’ha aixecat i ha marxat corrents, posant-se el mocador als ulls. No sé, si el mar la cridava o la vergonya de les llàgrimes l’ha foragitada.
Així doncs, he recuperat jo el full, mentre arribava el cambrer amb l’altre copa. Que també me l'he quedat per mi. I amb dues copes sobre la taula he llegit el que hi havia escrit, mentre un llàgrima per culpa del vent salat em queia sense avisar.

Maleïda bruixa, perquè sempre em segueixes
i només em deixes dir el teu nom
sobre un full blanc de paper ?
Et declaro la guerra senyora
sabent però, que hauré de pagar penyora.
Et declaro enemiga, l'amor mi obliga.
Maleïda bruixa, maleïda vergonya.

dilluns, 12 de maig de 2008

llorer

Alhora que observa un anunci per modelar el somriure i com que no és polític passa la pàgina, un ocell amb es ales molles ve a buscar les quatre engrunes del dinar que ha deixat caure a la balconada. Després descobreix que el llorer a part de beneir-lo per setmana santa té una lleugera acció antiinflamatòria, i dubte si acostar-se’l fins als ulls o fins a les orelles. Laurus nobilis, amb aquest nom no sembla que si en prens en excés t’hagi de produir vòmits i irritacions gàstriques, així que opta per canviar de canal, treure les notícies i participar en el concurs des del sofà. Li pregunten qui va dir la frase “La bellesa no fa feliç a qui la posseeix, sinó a qui la sap adorar i estimar”, i mentre rumia se li acosta la seva esposa i li fa un petó a la galta, suau i tendre, i sense cap motiu aparent... El concursant ja ha contestat però s’ha despistat i no ha escoltat la resposta.

divendres, 9 de maig de 2008

llums i persianes

Cues interminables de llums vermells sota la pluja en fila índia. Fa mal temps però venen igualment, tot i que més lents.


El mar recupera el que és seu sense pagar un sol cèntim.



I mentre,
les persianes es queixen a ritmes inconnexos en la negra i humida nit.