dimarts, 28 de desembre de 2010

dimecres, 22 de desembre de 2010

post-loteria

En veure totes les cares agres pujant les escales elèctriques del centre comercial me n'adono que no es divertit anar de compres nadalenques. De cada deu persones que m'hi fixo potser una sembla alegre, potser és que el dia és plujós, potser no.

Cada vegada que sento per ràdio un anunci de disfuncions erèctils, ara ja a la televisió, penso que és un anunci que pot induir a patir-ne, i per si de cas faig zapping.

Hi ha un pare Noel inflable i gegant a prop de casa, i cada vegada que el veig em retenc de punxar-lo.

A la pel·lícula que estrenen aquesta setmana anomenada Bruc, es veu que no hi surt en cap moment la paraula Catalunya i tampoc no hi surt cap senyera. Aleshores qui lluita contra Napoleó?

La “llei sinde” no ha tingut suport, deu ser cosa de tàctica política però ho seguiran intentant.

El gos que juga per sobre les màrfegues blaves ha esmicolat la pilota d'escuma i s'ha quedat sense joguina.

divendres, 17 de desembre de 2010

ordenadament desordenada


El vent enfurismat s'ha endut la bugada, i un extraordinari viatge l'ha portada fins aquí. Des del límit sud de la ciutat, ha recorregut un tram de litoral impregnant-se d'una humitat salada, esquivant un homenot indicant un antic camí, un parell de torres gegants, ha agafat color voltejant un edifici de colors blaus i vermells i ha recorregut un tram de riu. Després ha pujat i ha creuat diferents parcs, s'ha acolorit de verd i ha pujat un parell de turons. Finalment ha acabat sobrevolant edificis antics en direcció al mar i ha caigut aquí de forma ordenadament desordenada o potser, desordenadament ordenada.

dijous, 16 de desembre de 2010

dos mil deu

Sense voler donar-me més importància que la revista Time, que ha triat a Mark Zuckerberg com a personatge de l'any d'entre Julien Assange, el Tea Party, Hamid Karzai, els miners chilens, Mark Zuckerberg, Lady Gaga, Barack Obama o el volcà Eyjafjallajokull, per anomenar-ne alguns. Jo em permeto el luxe de triar el meu personatge de l'any. Sé que no sortirà a les noticies ni als matins de tv3, però els meus candidats són: Xavi-Iniesta-Messi, els controladors aeris espanyols, el mateix Josep Cuní, la Mercedes Milà, Solidaritat Catalana per la Independència, el “sense sostre” de twitter , el calendari 2011 dels bombers/bomberes, les consultes per la Independència i el sorbet de mandarina amb menta.

I el guanyador és: Solidaritat Catalana per la Independència.

A més a més i això la revista Time no ho fa, triaré també el blocaire, la blocaire o bloc de l'any. Els candidats són molts, però el guanyador després de moltes deliberacions i tenint en compte que ha guanyat dos premis i també han sortit a la tele, és La cuina vermella.

dimecres, 15 de desembre de 2010

inconnexions

Que lluny semblaven aquells pobles on ens portaven els pares, a veure aquelles fires o a veure aquells monuments. Que llarg es feia el camí darrera el seient del cotxe, obligats a estar quiets i sense poder obrir la finestra quan nosaltres volguéssim. I que pesat era anar de parada en parada a ritme lent sense poder separar-nos del seu pas, tot i que no hi havia massa gent.

Amb una vegada no n'hi ha prou i després els gossos borden enfilant el camí de casa. Respirem, respirem que el món ens empassarem. Encara fa poc fred per no sortir però a la mandra ja li serveix d'excusa. Qui s'eixugarà el nas per no sentir l'olor del dolor d'Olot. Sentirem explicacions de crisi, de bogeria de culpables i de víctimes, però les veritats sempre són a mitges.

He plantat les alegries i les hauré de regalar a algú.

diumenge, 5 de desembre de 2010

no sé

No sé escriure el que veig,
no sé escriure d'on vinc,
no sé escriure les ombres,
i amago la cara, dins del safareig

No sé veure els detalls,
no sé veure les nits,
no sé veure el que ric,
i amago els ulls, a l'amagatall.

No sento el que escric,
ni vinc de les ombres, ni vinc de les nits.

No sento el que veig,
ni escric sobre l'aigua, ni sobre el cristall.

divendres, 3 de desembre de 2010

eleccions al cel

Un dia després de quedar enllestides les eleccions catalanes, un espanyol anomenat Zapatero, anuncia que privatitzaran una part de ”Aeropuertos Españoles y Navegación Aerea”, la coneguda AENA. Quina casualitat, un dia després! I perquè? Doncs per dues raons, la primera per no perjudicar el seu partit representat a Catalunya, i segona, perquè es preparen per quan perdin el poder, i privatitzen i donen el control a qui ells volen abans que ho facin els que vindran.

Mentre, el futur president català matisa tot allò del concert econòmic. Perquè? Doncs perquè en campanya electoral per vendre's tot s'hi val. I en resposta a la mesura esmentada anteriorment, diu que és una mala noticia i que l'administració catalana i ha de tenir alguna cosa a dir. Però segurament aquestes paraules se les emportarà el vent, i els espanyols faran el que vulguin amb el nostres recursos. Som un país de més de set milions de persones i no tenim dret a decidir.

En canvi, uns quants controladors aeris, creguts propietaris del cel, i no gens menys ben acomodats amb els seus estratosfèrics sous, i segurament seguidors del partit a la oposició, son capaços d'esguerrar les vacances d'alguns que han fet mans i mànigues per anar a veure algun familiar lluny i de col·lapsar mitja Europa com si fossin un volcà de nom impronunciable. Aquests sí tenen dret a decidir. No els hi cal fer manifestacions com a els catalans, ells ja saben que això no serveix per res. Potser caldria que el nou president català els hi demanés consell, i si aquest diu, que s'envoltarà dels millors, el millor en aquest moment és un tal Julian Assange creador de wikileaks, que se sap tots els secrets.

dimecres, 24 de novembre de 2010

l'escriptora

Assegut al sofà de casa intentant entendre en quin món l'havien posat, ho va veure clar. Es va posar dret va aixecar la mirada i va cridar:

-- Senyora. Que em sent? Senyooooraaaa...
-- Eeeeoooo.... que l'he descobert
-- No em respongui si no vol, però li ofereixo un tracte.
-- No li explicaré a ningú... si em treu d'aquest llibre i em posa en un altre.

diumenge, 21 de novembre de 2010

la bicicleta

Sona el despertador, són dos quarts de sis del matí, em vesteixo per anar a la nova feina. Baixo a la cuina, em faig unes torrades amb oli i després uns cereals amb llet. Tot apunt, el nervis també, allargo la mà per sobre dels mobles de cuina vells i atrapo l'ampolla de whisky oblidada pels companys de pis que en aquesta època han tornat a casa. Omplo un quart de got i a “sant hilari” me l'empasso. Surto de casa, ja palpo la humitat del camí, agafo la bicicleta i pedalo amb tota l'energia possible pel costat del canal, encara no m'he acostumat a conduir per l'esquerra, però sort que amb la bicicleta puc saltar-me algunes normes, i arribo amb el temps previst a la fabrica de “pick&pack”.

dissabte, 20 de novembre de 2010

la furgoneta

Després d'aprovar l'examen de manipulació d'aliments, encertar la pregunta sobre la tireta blava i d'ensabonar a l'entrevistadora de l'agencia de “recruitment”, em donen la feina a la fàbrica de “sausages” on em pagaran unes cinc lliures i mitja l'hora. Em convoquen a dos quarts de cinc del matí al costat del canal, prop d'on estic de lloguer, on una furgoneta de l'agència ens passarà a recollir per portar-nos a la fàbrica.

Per la tarda sento dir a algú que una vegada van tirotejar una furgoneta d'aquestes, però no en faig cas. Quan arriba l'hora de llevar-me, les quatre de la matinada, faig un esforç enorme per treure'm del cap aquella frase, em vesteixo i m'abrigo bé, que aquella boira que hi ha al costat del canal et cala com cap altra. El meu cap diu que no, però no sé com el meu cos ja es troba obrint la maneta de la porta per sortir de casa. En un moment de revelació, però, decideixo fer marxa enrere, i sense pensar-m'ho dos cops, pujo les escales de fusta folrades de moqueta blava i que xerriquen com mai havia sentit, em desvesteixo tant ràpid com sé i me'n torno al llit com si res hagués passat.

diumenge, 14 de novembre de 2010

fumar vots

Si aquest diumenge haguéssim hagut d'anar a votar, hagués votat al partit capaç de prohibir fumar al bosc i a la muntanya. Com deia aquell: Algú ho havia de dir!

dijous, 11 de novembre de 2010

persecució

Des del franquisme no es veia tal persecució contra el català. M'ho van explicar els meus pares, ara ho visc en directe. És evident que ara no hi ha dictadura però és evident que a la persecució no li cal. Veure'm si la justícia tracta igual el castellà a Espanya que el català a Catalunya, però vistes les ideologies de les persones que hi ha a les altes esferes de la justícia a Catalunya, no s'albira res de bo.

No queda tant enrere el 10 de Juliol, i queda molt a prop el 28N. Però, potser és que necessitem que vingui un altre juny?

dimarts, 9 de novembre de 2010

llebeig

Corre l'aire per sota les portes de fusta antigues i fa voleiar les cortines dels grans finestrals del menjador. Al menjador la vista és d'una amplitud gegantina, i s'albira tot el recorregut dels núvol empesos pel vent de llebeig. Entre pensament i pensament, el temps no transcorre igual, i la sirena de l'escola torna a sonar aquest cop per que entrin tots els nens. El mar rebot la llum del Sol, i segons com mires el món et quedes enlluernat. Si miro endins, veig encara sobre la tauleta del menjador el llibre que ahir a la nit em va fer anar al llit de matinada, i mentre m'observo, sento l'abraçada d'algú que ha tingut un pensament per mi, així que tanco els ulls, i l'hi torno.

diumenge, 7 de novembre de 2010

ofrena

Si no ets del Barça no vol dir que siguis antibarcelonista, sino ets del Madrid no ets antimadridista, si no ets budista no ets antibudista i sino ets de'n Montilla no ets antimontilla... però sinó ets clerical, ets un anticlerical. No en sé d'història per comparar els anys trenta amb l'actualitat, però aquestes no em semblen paraules de pau, més aviat semblen retrets. Quan venen altres líders d'altres religions no veig retrets d'aquest tipus per enlloc.

De fet estic content que al país on visc, Catalunya, hi hagi tanta pluralitat i opcions d'espiritualitat, encara que la ostentació de poder i riqueses que en fan alguns no m'agrada.

Avui és un dia d'abraçades, abraçades perquè a Granollers hi ha l'Amma. Hi ha persones a qui les pots abraçar siguis de la religió de siguis i tinguis els amics que tinguis.

No seré a la Sagrada Família ni a Granollers però tinc clar qui em deixaria apropar-m'hi i qui no.

diumenge, 31 d’octubre de 2010

bicicleta

Mentre feia bicicleta estàtica, sola al menjador de casa, es va acalorar, es tragué la roba i arribà tard al dinar.
El micro-conte del diumenge II

dijous, 28 d’octubre de 2010

silenci quan

Quan entre la multitud d'un carrer comercial aconsegueixes evadir-te i sentir la soledat; quan després de la feina al bar, tots els clients han marxat, i sol amb les taules mal endreçades, sents encara el xivarri; quan després de tres hores d'explicacions els alumnes marxen i el silenci de la classe buida t'omple; o quan recordes que t'estiraves al llit amb aquell soroll constant i agut després de tornar de la discoteca; és quan descobreixes, que el silenci no ve de fora, sinó que ve de dins.

diumenge, 24 d’octubre de 2010

el telèfon

Li vaig tafanejar el mòbil i vaig descobrir que jo no existia, que era un somni telefònic.

El micro-conte del diumenge I

dijous, 21 d’octubre de 2010

sis cents anys

Quan l'espai i el temps s'ajunten als nostres ulls descobrim que més enllà de l'horitzó hi ha el passat, a tocar del nostre nas hi ha el futur, i possiblement dins de nosaltres el present.

I si no s'acaba d'entendre:
això, això en castellà o això altre.

dimarts, 19 d’octubre de 2010

sense paraules

Vés a saber perquè m'haurà enviat aquesta carta, després de tant de temps. Potser està confós o potser s'ha equivocat. L'última vegada que ens vam veure ja ens ho vam dir tot i em sembla que tots dos vam quedar-ne satisfets, què deu voler ara?

Sigui el que sigui, aquest paper em transporta a aquell increïble viatge per la gran illa de Nicobar, bussejant entre aquells animalons únics, existents en aquell racó de món, dormint en platges desertes lluny de la civilització i abraçats per fer-nos més agradables les humides nits de l'índic.

I ara... un carta amb segell d'allà i sense cap paraula, sense dir-me què vol. La meva vida és aquí, ja li vaig deixar clar que no m'hi quedaria allà, i que si ell venia amb mi, compartiríem la vida junts.

Però perquè no m'ha deixat cap paraula? i si està malalt?

Mmm...no, no ho crec, sempre ha estat un home amb una salut de ferro, potser ho ha fet perquè em preocupi i el vagi a veure? No sé què pensar.

Ufff! Puc sentir l'olor del mar en aquest full.
Però que faig? intento contactar amb ell? Li envio una carta resposta sense paraules, me'n hi vaig?

A Proposta de Relats Conjunts

dissabte, 16 d’octubre de 2010

la mecànica del bloc

Un cop assentat al nou poble una de les coses que no he deixat pel final és passar-me per la biblioteca a donar-li un cop d'ull, asseure'm en una taula, agafar un llibre, fullejar-lo, anar l'ordinador, obrir el navegador i llegir alguns blocs. Quina experiència més agradable és assaborir tot això en un lloc nou, i encara més il·lusió m'ha fet trobar un paper sota el teclat, un paperet escrit a mà, que pel que diu sembla evident que és d'una blocaire.

Com sóc jo, és clar, que ho havia de transcriure aquí:

Començo a llegir “La mecànica del cor” al tren. I quan després de mitja hora, una senyora em pregunta de què va. Jo, per aquest ordre, em poso vermella, li contesto, i m'enfado amb mi mateixa per ser tan vergonyosa.

No tinc clar si m'agrada aquest llibre. Potser vaig llegir massa contes quan era petita, i ara, un conte per grans no m'acaba de convèncer. Se'm fa estranya la barreja “conte-per-adults”.

I dos dies després torno a pujar al tren, sec davant una dona i l'únic que em crida l'atenció d'ella és que seu massa a prop meu. Els seients dels trens estan massa junts. Sempre tinc que posar l'esquena massa recta quan sec. Torno a obrir “La mecànica del cor”. I quan paro un moment, miro la senyora del davant, i em quedo meravellada. Amb el seu monyo alt, les seves ulleres de pasta vermella que li llisquen fins la punta del petit nas, les llargues pestanyes arrissades, l'abric i el bolso plens de figures de colors i els collarets amb llaços penjats, podria ser perfectament un dels personatges del llibre que llegeixo. I m'encanta aquella senyora. Em fa somriure per dintre mentre ella puja i baixa les celles i fa ganyotes mentre llegeix el seu propi llibre.

Tenir un personatge de llibre assegut davant meu, m'omple de fantasia. Tinc ganes d'escriure-ho en un post. I penso que un llibre que desperta d'aquesta manera la meva creativitat i imaginació, és un llibre interessant. Per tant sí, aquest conte per adults, val la pena.

Arribo a la meva parada. Començo a caminar pel carreró llarg-llarg i estret-estret, de casetes de colors il·luminades pels fanals. I mentre deixo enrere el mar, sento, emocionada, que el millor és a punt de passar...

dimecres, 13 d’octubre de 2010

la cadira i la corda

Vaig dur la cadira i la corda al riu. La corda, jo i la cadira lligats damunt la sorra, mirant com baixa l'aigua cap a la mar. Un amor allunyat s'acomiadava l'última i fosca nit, amb l'oblit no calia parlar-hi i la mort no volia comptar minuts. Cap visió d'una tornada fou comptada dins l'única possibilitat, i la vida ara xiulava com si fos torb.

Alguna cosa a dins l'ànima, com si fos fons d'un mar, i una llum amb claror rugosa i ondulada va obrir un nou camí. I amb la mirada fugint cap amunt, li vaig jurar tot l'amor. L'infinit d'una onada, única cosa a albirar, i la cadira i la corda dins, i jo, a la sorra.

a proposta de Tens un racó dalt del món en el 177è joc literari - història sense 'e'

dilluns, 4 d’octubre de 2010

dijous, 30 de setembre de 2010

des de la terra

Aquells camps que hi ha encara entre pobles, aquelles hortes, aquells homes, ja grans, amb la cara envellida pel Sol, però que transmeten, tot i la duresa de la feina, una vida plena. Uns homes que tenen bons consells, tot i no ser metropolitans ni globals i no dominar les noves tecnologies. Perquè totes les vides, siguin com siguin, tenen una cosa en comú i aquestes persones saben qui pa si dona.

Amb l'horitzó del mar i els castells històrics que es veuen mirant entre ponent i mestral, fan néixer en els seus conreus, maduixes, cireres, mongetes, apis, cols, enciams, bledes o espinacs. I amb la seva energia dedicada a la terra, fusionen en ells la naturalesa dels homes i la de la terra.

dimarts, 28 de setembre de 2010

L

Mentre anuncien la possible retirada del límit de vuitanta pels conductors novells, vaig a seixanta per una carretera amb tres carrils, i ja tinc 18 anys de carnet. Busco amb la mirada la sortida 29, m'hi atanso i per sorpresa meva m'aturen uns anomenats piquets informatius. Faig una trucada, amb el mans lliures es clar, i li pregunto a la secretària que busqui piquets al diccionari, però ni en un idioma ni en l'altre ho troba. Després ho busca a Google, però li dic que vagi amb compte que l'SGAE vol denunciar a Google i potser és il·legal això que fa; i el Google el porta a la Viquipèdia. Aquí com a mínim podem esbrinar que en anglès en diuen picketing, en alemany streikposten o piquet de grève en francès.

I finalment quan arribo al meu destí, vaig directament a la contra de La Vanguardia i llegeixo que “Ajudar, donar i escoltar omple de significat la pròpia vida”, en una entrevista amb en Robert Roche, on parla de les parelles, la comunicació i el poder de donar.

I ara que ve el mundial penso... he fet bé de llaçar-me a la piscina, tot i anar amb la L!

dimecres, 22 de setembre de 2010

lua

Mentre demori eth sopar, guardi era lua
e era lua que non me vò díder a qui demora
sope damb es sòns estels,
es povàsi der univèrs.
E li pregunti, se n'i caben dus mès a taula.
E era mos convide a pujar damb solament ua condicion:
Que pujam sense lo coï.


Si el traductor del gencat.cat no m'ha fallat, aquest escrit és dedicat a la llengua aranesa, des d'avui oficial a Catalunya.

el dinosaure

"Es va despertar, i el dinosaure encara era allà"
Augusto Monterroso - El dinosaure

"Es va connectar, i el bloc encara era allà!
Estrip - Adaptació del Dinosaure

dissabte, 11 de setembre de 2010

tao

Començo el Tao, desitgeu-me sort perquè aquesta és la primera frase:
"Pel que respecta al Camí, el Camí que pot expressar-se no és el veritable Camí".

Perquè avui? Potser perquè avui m'ha aturat una persona desconeguda per parlar-me d'una teoria sobre les persones que tenim el front ample. Me l'he cregut, i tant! Tot i que més tard, buscant al Google quelcom sobre això només he trobat coses com: "Famosos amb el front ample", "Tinc la cara allargada i al front m'hi arriben a cabre uns tres dits i mig, això per vosaltres és ample o estret?", i millor no parlar de les respostes, etc.

Aleshores, entre les dues coses d'avui arribo a la conclusió, i començo a pensar que, el veritable camí no deu ser pas el Google, no?

divendres, 10 de setembre de 2010

Moai, del cel a la terra


- No sé si deu ser veritat, però diuen que mirant els núvols hi pots veure figures humanes. Diuen també que si t'hi fixes bé hi pots veure la persona que voldries ser, i que si aconsegueixes veure-t'hi i pots aguantar des dels primers raigs de llum fins als últims, i te'n vas a dormir tot seguit, et despertaràs al dia següent essent aquella persona.

- No sé si creure-m'ho però si fos veritat, quants d'aquells que veiem des d'aquí en aquella ciutat d'allà abaix eren abans un de nosaltres?

- Bé nois, jo m'acomiado de vosaltres perquè demà seré un d'ells. Si us plau, amics meus, us demano que em vigileu i em protegiu en aquesta nova vida que demà començaré.

Una nova proposta de relats conjuts

dimarts, 7 de setembre de 2010

de l'inrevés

Perquè a vegades escrivim coses que més valdria dir-les i diem coses que més caldria escriure-les?

dilluns, 6 de setembre de 2010

un record

L'últim dia d'un viatge que fou un començament: En un turó sobre una ciutat freda amb una crep de llimona i sucre entre les mans. Un mur, i tu inclinada amb l'altre braç que mig t'abraça. Una estàtua que pensa i en l'altre un petó. Les rialles més grans que he fet mai per no res, i aquest no res, que ho ha estat tot, ara no sols és un record, ara és també el més pur brot, que cada dia, neix de mi.

dijous, 2 de setembre de 2010

si penso és que llegeixo

Llegeixo que Només un veritable dèbil és capaç de tenir veritable valor, i penso doncs, que cal aprendre a ser dèbil perquè el valor que em puc creure que tinc, no deu ser tant veritable.

dimecres, 18 d’agost de 2010

divendres, 13 d’agost de 2010

en pere i el llop

Quina serà la nova pandèmia que s'inventaran? Després del fracàs de les dues últimes alarmes sobre grip que hi ha hagut, què faran ara per espantar a la població, crear pànic i obligar als governs a gastar milers d'euros en prevenció? Com és que cinc membres del comitè de la OMS tenen interessos en les grans farmacèutiques que han fabricat els medicaments de la grip A, i, tot i que la OMS ha dit que no hi ha conflicte d'interessos, és ètic? La Sra. Teresa Forcades tenia molta raó en moltes coses que va explicar, no? Dos dies després de la fi de la pandèmia de grip A i de saber això del comitè de la OMS ara parlen de bacteris resistents als antibiòtics, és possible que sigui veritat i que n'hi hagi per preocupar-se, però compte, que no ens podem permetre cap falsa alarma més, segur que tots coneixem el conte de'n Pere i el llop.

dimecres, 11 d’agost de 2010

camí de sant llorenç

Mentre dinaven i miraven el mar, veien aquell gran vaixell navegant per l'horitzó tal com el dibuixen els nens o també els grans pintors d'èpoques antigues. Reien dels seus accents i escoltaven amb atenció les curiositats dels comensals que tenien de costat. Una noia d'un lloc remot d'Anglaterra que visita al seu xicot a la ciutat Erasmus, acompanyada dels seus pares, el noi els convida, i després d'obtenir les gracies maternes, es llença als llavis de la seva estimada i obliga al pares a desviar les seves mirades, que marxen en sentit contrari, per no topar-se-les ni entre ells.

Al bosc hi ha vida i el gat surt de cacera mentre una colla de joves busca estels o llàgrimes al cel. I de matinada en un desig per a complir la nit, el cotxe s'atura prop d'una terrassa amb olor a mediterrani per fer l'últim refresc abans d'anar a dormir.

dimarts, 10 d’agost de 2010

dimecres, 4 d’agost de 2010

suc de llimona als arbres


Un suc de llimona
em bec
i em penso, si és que penso
que sóc cec.
I una pasta dolça
em menjo
i penso, si és que penso
que no hi veig.

Un matí a les set
dins la meva cova
no he de saludar,
ni treure'm cap barret.

Escric, llegeixo i dormo,
descric, menjo i...
no faig de monjo
perquè em penjo
de tots els arbres
que alimento
sense haver-m'hi alimentat.

dimarts, 3 d’agost de 2010

la vida és com una síndria

"La vida és com una síndria menjada un dia d'agost després d'una nit de tempesta, que atipa però no engreixa, que dolceja però no embafa"

estrip

divendres, 30 de juliol de 2010

contemporanis

De nit, un museu, inspiració. Barcelona als 80, Barcelona ara. Blancs en moviment. Olors d'espai. El ventre remuga de gana i la veu amb més vibració. Obres i ordinadors. No miris fins que ho publiqui. Cal·ligrafia japonesa. Els dos som contemporanis i ho serem per sempre més.

dijous, 29 de juliol de 2010

avui és demà

Avui he sentit que l'amor espanta la por, però la por espanta l'amor. Avui he vist un núvol tapar el Sol però també néixer una ombra. Avui he llegit una història sense final i potser sense començament. Avui he fet un comiat però també he fet camí. No sé si avui he escrit el dia o el dia m'ha escrit a mi.

dilluns, 26 de juliol de 2010

e-mocions

Si un dia estàs enfadat i ets blocaire però no acostumes a fer servir el bloc per escriure emocions personals, segurament esborraràs molts escrits. Potser et passa el mateix si estàs enamorat, si estàs indignat o si et sents el més afortunat del món. Tot i així segur que algun dia t'has deixat anar i no has pensat en tot això. Hi ha qui sense voler-ho ha convertit el bloc en un lloc per desfogar-se i després d'un temps se n'ha adonat que aquest no era el seu objectiu i l'ha tancat. Hi ha qui li ha agradat i ha escrit més que mai, o qui s'ha agafat un període de reflexió quan les emocions s'han mig apagat. També hi ha qui amaga darrera algunes històries inventades les seves emocions més personals, però crec que això, ja ho acostuma a fer, aquell que escriu regularment, sigui blocaire o no. Però també hi ha qui se n'adona de tot això i sense saber perquè li surt un escrit com aquest, sigui encertat o no.

dijous, 22 de juliol de 2010

afruitat amb petards

Una cervesa artesana d'abadia amb un lleuger toc afruitat, ben fresca i suau. Petards al cel. Què sabem de la terra si amb prou feines coneixem el cos? Meu teu seu i nostre, reflexions d'una blocaire. Un sopar en una casa en construcció, la construcció d'un camí compartit i a prop de l'estació. Somnis. Realitats. Parets per escalar i escales mecàniques per aturar-se a abraçar, i dir-se coses a cau d'orella. Viure, riure... i ser lliure.

divendres, 16 de juliol de 2010

definició

A vegades he llegit poesia quan he estat trist, a vegades quan he estat enamorat, a vegades melancòlic i a vegades enyorat. Deu ser que llegint-ne em deu ser fàcil arribar a les emocions i acompanyar-les. Segurament aquesta no és la definició de poesia, sinó més aviat la que he trobat al bloc de'n Biel Mesquida on cita a Seamus Heaney, el qual m'ha fet reflexionar sobre aquest fet i escriure, en un divendres d'aniversari, aquest apunt. Així que he agafat el llibre de poesia que més vegades he obert i n'he copiat aquesta joia:

COS MEU
Perquè no hi ha cap sentiment
contrari al sentiment,
ni cap amor que l´amor contradigui,
aprèn, cos meu, que viure no pot ser
sinó mantenir tensos els sentits
i encesa
la flama del desig que els alimenta.
Tots els límits són falses esperances
de sobreviure´s,
temor davant l´incert,
enyor o melangia.
Perquè no hi ha res més que l´ara estricte
i el tornaveu repeteix les preguntes
que ens anem fent,
deixa que el vell prodigi
de viure es realitzi cada dia
tan plenament en tu
que et sentis sempre
generosament nou, dignament lliure.

Miquel Martí i Pol

dimecres, 14 de juliol de 2010

el misteri del sorbet de mandarina

L'estiu del 2009 fou l'any d'un descobriment anomenat sorbet de mandarina. A tots els llocs on anava hi buscava sempre aquest sorbet. Així, duran el període de més consum, l'estiu, ella es va convertir en una experimentada catadora del sorbet. Una de les millors combinacions era acompanyar-lo d'una bola de gelat de xocolata negra i un rajolí de xocolata desfeta per sobre, un rajolí que a causa del la fredor del sorbet i el gelat, es solidificava afegint-s'hi així, una textura més. Hi havia altres variacions com per exemple barrejar-hi un mica de menta. Però, tornant al títol d'aquests escrit, ara aquest any 2010, està una mica trista donat que en els alguns lloc el sorbet de mandarina és quasi insípid i sense cap puntet d'acidesa, i en molts altres llocs l'han retirat, segons diuen per culpa del proveïdor. Però tot això ella pensa que no és casual, i, hi ha alguna cosa que no ens volen explicar, aquest és el misteri. Què ha passat amb el sorbet de mandarina? Si algú en sap la resposta, o millor encara, descobreix en quins llocs pot tornar a recuperar i tastar sorbets de mandarina deliciosos, li agrairia de tot cor.

dilluns, 12 de juliol de 2010

res personal

D'arbres, de mar, de vent, de soledat, de relacions, d'experiències molt interiors, de lentitud, de preguntes, de viatges interiors, de calma, de bogeria i de malaltia. De tot això i de res personal, a Nothing personal (títol de la pel·lícula), podem veure encarnat en el viatge d'una noia holandesa que ha de marxar de casa seva. El camí la du fins a Irlanda on s'hi queda per intercanviar un plat a taula per feina. Una pel·lícula freda que si es té la sort que a la sala han posat la temperatura sincronitzada amb les imatges es pot sentir en 3D (que no veure). Però que això no espanti, que sempre ens hi podem portar un bon abric, que la pel·lícula val la pena.

dilluns, 5 de juliol de 2010

barrets vermells

(imatge: Your pictures of the week - bbc news)

- Remei, ja t'ho deia jo que al final trobaríem un bon lloc per passar les vacances.

- I sort de les indicacions del noi aquell tant ben plantat de la gasolinera. Aaaai, Conxita, t'imagines que ens el trobéssim i fos ell qui ens preparés aquestes pinyes colades?

- Aaaai, un banana split, li demanaria jo.

- HAAAAA HAHAAAHAHA HAAAHAHA

- Au va, no comencem...

- Deixa dona, que aquí no ens sent ningú

- No? Doncs jo li demanariiiia....

diumenge, 4 de juliol de 2010

badalls

Un nena de sis anys diu que l'any que bé no voldrà estudiar, voldrà treballar. Però potser quan s'hi posi dirà que no li agrada en comptes de dir que no té gana.

S'acaben les lioneses de crema i queden les de xocolata, i després del cava, escoltes la ràdio per Internet.

Hi ha tardes que no hi ha horitzó, la mar i el cel es fonen en un color blau-gris, és plana i espessa si la mires de lluny, i es torna clara i freda de prop. A la sorra ja quasi no hi queda ningú.

Arribes al penúltim capítol de llibre i badalles, i entre badall i badall, ja no t'adorms perquè primer cal despertar.

dissabte, 3 de juliol de 2010

passat o present

Ho podia haver afirmat qualsevol membre del tribunal constitucional espanyol:
“Jamás, jamás transigiré com que Cataluña sea una nación”, però ho va dir Antonio Arroyo Villanova el 1915, al congrés dels diputats de Madrid.

O també podien haver dit això altre:
“Con la diferència que como antes todo lo judicial se actuaba en Lengua Cathalana, se escriba en adelante en idioma Castellano o Latín” però fou la Intrucción secreta del Consejo de Castilla al 1716.

O:
“Había que impedir que Cataluña pudiese declararse independiente” ho diu en un llibre Jesús Salas Larrazábal per justificar l'ofensiva de l'exèrcit de Franco el desembre de 1938.

I podria continuar amb moltes més frases que semblarien actuals, i només demostren un cosa, que la democràcia espanyola avui, és encara molt pobre, per dir-ho amb optimisme.

Del llibre "El llibre negre de Catalunya" de Josep M. Ainaud de Lasarte

dimecres, 30 de juny de 2010

amplificació

L'aigua de mar a part de les seves propietats refrescants per aquells que passen calor, curatives per aquells que es recuperen d'alguna lesió, visuals per aquells que els agrada l'observació dels cossos humans o relaxants per els qui no passen molt bones nits, també posseeix una propietat de caràcter amplificador. M'explico: si dues persones estan enamorades i estan dins l'aigua fent-se carícies i jugant, semblen encara més enamorats; si una família feliç on neden plegats pares i fills, o juguen amb una pilota dins l'aigua i riuen, encara semblen més feliços; si uns amics del col·legi fan l'animalot tirant-se de cap, en planxa i en bomba, esquitxant-se i cridant, encara semblen més amics; si un/una adolescent està boig per un/una altre/a adolescent quan veu aquest seu amor platònic entrar i sortir de l'aigua, la bogeria s'amplifica; o una àvia amb els seus nets; o un solitari sol amb la seva tovallola i el seu llibre; etc, etc... Amplificació!

dimarts, 29 de juny de 2010

sense guia

Un peu a l'aigua, ponts i barques, escuma de tallat a la plaça. Al mercat, tresors i un nom gravat al pit del mateix color que el cel. De nit, a les escales, música de violins. Camins... i més camins sense guia, i sabent... que al final del dia, sabors. Colors entre aigües, sants i una frase: “La mesura de l'amor és estimar sense mesura”, de Sant Agustí. No hi ha fi, no hi ha inici, no hi ha un temps, hi ha un present... etern.

dijous, 24 de juny de 2010

dues sorres

Al matí quan el Sol és curatiu i la mar és en calma, una màquina ha deixat un camí planer a la sorra, i unes primeres petjades, humides encara en el fons, podrien ser d'un estiuejant que no es vol perdre ni un sol minut de les seves vacances a la platja, d'aquell que prepara les hamaques i els patins perquè quan arribi la multitud, d'aquell que recupera els seu turmell esquinçat trepitjant dolorosament la sorra o d'aquell que hi ha passat la nit perquè no recordava el camí de l'hotel després de la festa de la nit passada.

A l'estiu hi ha una hora en què coincideixen dos mons sobre la mateixa sorra, els noctàmbuls i els matiners, i tots dos quan es troben no es miren. Potser perquè un dia ells eren a l'altre món o bé perquè saben que un dia faran el canvi.

dilluns, 21 de juny de 2010

el dia més llarg

Sonava el telèfon amb estridència, però això no l'atabalava a l'hora de despenjar:

- Digui?
- Joan, tens temps avui?
- Avui tampoc, Anna, avui tampoc.

No es van dir res més, tots dos van penjar alhora i amb una suau parsimònia, sabent que si avui no era el dia, no ho seria mai.

dijous, 17 de juny de 2010

lepatata

Coses que podem fer amb una vuvuzela si no seguim el futbol:

Anar la parlament de Catalunya, a la comissió d'investigació i fer-la sonar cada cop que entri algú a declarar. Anar de nit a la presó on han engarjolat en Fèlix Millet i fer-la sonar perquè no pugui dormir, segur que aquest dorm bé a qualsevol lloc. Anar a trobar l'Artur Mas i fer-li sonar a l'orella tantes vegades com hagi dit que els catalans no som prou madurs. Posar una paradeta al sónar i cobrar entrada. Passejar-se a munt i avall de la seu del tribunal constitucional per animar als magistrats i se sentin encara més importants. Boicotejar cada reportatge de tv3 sobre en Pau Gasol i la nba a veure si fan tornar a en Robirosa, que ens està costant molts diners. O anar a fer una prova de vibracions davant de la Sagrada Família per validar l'informe de la UNESCO. I sobre la vaga general de no sé quin dia de setembre no vull donar idees. Però si algú té alguna proposta divertida que la deixi...

Però compte que poden passar coses com aquesta: aquí

dimecres, 16 de juny de 2010

enemics

D'un llibre que de moment no m'està satisfent com creia, n'extrec un resum que sí que em sembla interessant, i que ha provocat que pugui mantenir-ne el ritme de lectura necessari per no deixar-lo.

Enemics del coneixement:

La por: Per vèncer a la por no podem sortir-nos del nostre camí i les nostres decisions, hem de continuar. Tot i fer les coses amb por no les hem de deixar de fer, doncs a base d'insistir i aprendre s'arriba a la claredat. Si ens deixem vèncer deixarem d'aprendre per a resta dels nostres dies. Però compte, que tot i trobar l'esmentada claredat, aquesta es transformarà en el nostre nou enemic.

La claredat: Si la por enfosqueix, la claredat pot encegar, i pot provocar també el deixar d'aprendre res. Hem d'adonar-nos-en d'això i dubtar d'aquesta claredat, pensar que podem estar cometent un error. Aleshores i després d'això ens trobarem amb el poder.

El poder: El més fort dels enemics. Hem de veure que en realitat el poder no és nostre i adonar-nos que sense control sobre un mateix, la claredat i el poder són pitjor que els errors. És molt fàcil caure a les seves urpes i sentir-se invencibles, si passa això aleshores haurem perdut. Però si el dominem i tenim el control sobre nosaltres mateixos, el superarem. Però, ens toparem amb un altre enemic: la vellesa.

La vellesa: El més cruel, l'únic que no es pot vèncer, i que només podrem fer fora per moments. Aquest és un temps en que l'home ja no té pors i té una claredat impacient i un poder sota control, però també un desig intens de descansar i oblidar. Si fem cas a aquest desig perdrem l'últim assalt i l'enemic ens reduirà a una criatura dèbil i vella. Però si ens traiem aquest desig de sobre i vivim el nostre destí fins al final, podrem aleshores ser anomenats homes de coneixement, encara que sigui només en aquests petits moments.

"Las enseñanzas de Don Juan" de Carlos Castaneda

I per acabar enllaço un post d'una blocaire molt especial on hi podeu trobar un fragment del text original: Las enseñanzas de don Juan

dimarts, 15 de juny de 2010

tossuderia

A vegades hi ha coses que no surten bé, i tot i així, les tornaries a fer igual.
És tossuderia això?

dilluns, 14 de juny de 2010

vine bèstia

Una manera de recitar que enganxa, que et posa en tensió i sobretot esperona, és la troballa d'avui d'un Enric Casasses que ja coneixia però no pas a l'autor d'aquest vine bèstia: Joan Josep Camacho Grau.


divendres, 11 de juny de 2010

doble amb gel

Clareja a dos quarts de deu de juny,
i les bruixes pentinades l'aigua escalfen.
Infusió de gingebre i farigola,
debats en prime time,
i pel·lícules d'una altra època.

I de nit, les discos de gent vinguda d'arreu
s'omplen, però no ballen,
miren futbol.

Demà toca enyorança, enyorança doble.

dimecres, 9 de juny de 2010

el llençol

Mig adormida va obrir els ulls, va sortir del llit i va anar direcció al lavabo, poques vegades són les nits que no s'ha d'aixecar. No es va fixar qui tenia al costat del llit, però quan va tornar, amb els ulls una mica més oberts el va veure allà estirat amb el llençol al llindar d'aquella cintura i a l'extrem dels extrems. Abans de tornar a estirar-se al seu costat el va observar, els seus ulls parpellejaven amb lentitud com si es passegessin remuntant, ara un ara l'altre, els petits i harmònics abdominals que se li marcaven. Fent camí amb la mirada pujava en una línia recte perfecte entre els dos pectorals, resseguint la tràquea, pujant pel coll i arribant a aquells llavis que així adormits i immòbils, despertaven els seus. No ho va poder resistir, i tot i estar mig adormida, es va posar les mans a les vores de la camisa de dormir i l'estirà amunt. Entrà a poc a poc al llit per no despertar-lo, es va posar de genolls al seu costat i va estirar ben lentament i un mica més avall el llençol. Tota ella tremolava, i amb el temps aturat, s'hi va anar jaient a sobre, fins a recolzar el seu cap a sobre del seu pit i escoltar-li els batecs pausats del cor.

Es va encendre l'emissora de ràdio que la despertava cada matí, la camisa de dormir a un costat, el llençol als peus i la mirada il·luminada van fer que no li costés gens llevar-se. Va anar cap al bany, obrí l'aigua calenta de la dutxa i el vapor que impregnava el mirall li va mostrar el missatge:

Res és un somni
si el teu somni i el meu
reposen sempre,
dins el mateix llençol.

dilluns, 7 de juny de 2010

començar

No és la més coneguda d'ell, però no per això és menys bona:

"Començar bé no és poc, però tampoc és massa"
Sòcrates

dijous, 3 de juny de 2010

indicacions

Sort que moltes vegades no entenem tot el que ens estan intentant dir. I de vegades és millor no entendre-ho, per no generar més dubtes encara. Així és com arriba el moment de la intuïció, i aleshores ens n'adonem com n'és d'important aquest sentit.
Així que, si us plau, fem-la servir més!

foto: MOHAMMAD MUHEISEN (extreta de El Periódico)

dimecres, 2 de juny de 2010

ensumant

Ensumo el moment aquell que degut a la calor no te'n pots anar a dormir i surts de casa buscant el refugi d'una cervesa ben fresca a la terrassa de la plaça que hi ha prop de casa, just davant de la mar calmosa de les nits aquestes. I amb la companyia més adequada, riure i fer que les coses complexes semblin senzilles. I de tornada a casa, amb el pas més calmat que mai, agafats de la mà i movent els braços endavant i enrere, com nens de pocs anyets però amics de tota la vida, movent l'únic aire que ens refresca les pells ja brillants d'humitat i suor que, es comença a sentir.

dilluns, 31 de maig de 2010

reptes

Un Josep va preguntar-li al seu amic Jordi:
- Que està castigat en Marc que cada dia a l'hora del pati dona voltes a la pista de futbol?
- No, no ho està però s'ha proposat fer 300 voltes i em sembla que ja n'hi falten poques, en Quim és allà que les hi conta.

Quan els alumnes més competitius de l'escola es van assabentar del que volia fer en Marc, van començar a fer el mateix amb la intenció d'atrapar-lo i donar encara més voltes que ell. Així que durant setmanes i setmanes hi van haver no menys de deu nens, que cada dia a l'hora del pati, donaven voltes a la pista de futbol per ser els que més voltes hi donaven. N'hi han alguns que van passar de mil, però cap va atrapar a en Marc disposat a defensar sempre el seu repte personal tot i semblar poc útil.

dijous, 27 de maig de 2010

allò que espera

Què hi fa un llibre encara per desembolicar en una estanteria? Un llibre que hi deu portar uns quants anys i que la coberta és personalitzada pel cercle de lectors. Deuria ser un d'aquells regals que et fan quan t'apuntes al club, segur. L'anell de ferro de Jaume Fuster, em pregunto si algun dia algú el desembolicarà i se'l llegirà.

A vegades passa que tens coses pendents i les vas deixant, les vas deixant per més endavant, perquè no et venen de gust fer, o perquè passes al davant altres prioritats. Això pot passar a lectors amb un llibre esperant a l'estanteria o a escaladors amb una muntanya a prop de casa i encara sense coronar.

Al final allò que espera es pot convertir en quelcom especial, en inassolible o en carregós si ens hi obsessionem.

dimarts, 25 de maig de 2010

robin posseït

El príncep de la guerra és el nom que jo li donaria ara al príncep dels lladres, altrament anomenat Robin Hood després de veure l'última pel·lícula dirigida per Ridley Scott i protagonitzada per Russell Crowe. Un Crowe que a la primera primera aparició ja se'l veu antipàtic i a les antípodes del que hauria de ser el Hood divertit i astut. Però el pitjor de tot, no és que dibuixin en Robin amb un altre caràcter, sinó el bèl·lic argument de la pel·lícula. Guerra entre anglesos i francesos, i crueltat a dojo amb un Robin Hood més semblant a un posseït d'una pel·lícula de zombies que a un personatge admirat pels nens gràcies a la seva bondat. En fi, que si li canviessin el títol per La Conquesta de'n Joan sense Terra, ja faria el fet.

Ah! i no parlo de la Marian perquè li esguerraria el final a qui la vulgues veure. Per mi un nyap!

divendres, 21 de maig de 2010

la màquina del temps

No em deixen de sorprendre les notícies relacionades amb la ciència i que segons els articulistes, periodistes o els mateixos inventors, ens han de canviar la manera de viure: organismes artificials o vida artificial, micro-aparells inserits al cervell per controlar la casa, l'ordinador o el cotxe; o inserits als ulls per veure-hi amb tota mena de descripcions; o aquells relacionats amb les olors, el tacte, i fins i tot, amb les emocions. (Quina por! i quina emoció!)

Però la raó de la meva sorpresa no és el que poden arribar a fer aquests invents, sinó la gran difusió que en fan al principi, però que al final, l'únic que acabem veient i tenint, són aparells mòbils per telefonar i connectar-se a internet amb milers d'aplicacions, memòries de més capacitat amb menys volum, processadors amb més velocitat de càlcul, càmeres de fotografiar amb més megapíxels, o fins i tot, fulles d'afaitar amb una fulla més i un tallat més perfecte. Per no dir els xampús més evolucionats del món i les cremes reductores de grassa més eficaces del mercat. Però, per quan aquests nous invents? Amb la màquina del temps tindria la resposta!

dimecres, 19 de maig de 2010

mirada al cel

fotografia: bbc news

Respirem, ajuntem les mans per davant del melic, la dreta sobre l'esquerra, polze sobre polze, index sobre index i cor sobre cor; formant un triangle. Pugem les mans, amb els braços estirats, amb suavitat i mirant a través d'aquest triangle que hem creat. Inspirar lentament, i a ritme del moviment. Un cop les mans a dalt i la mirada al cel, les separem, expirem, i a compàs, obrim bé el braços fent un cercle ben gran, fins que les mans es trobin de nou on havien començat, però la mà esquerra ben oberta i el lateral de la dreta sobre ella formant un llibre obert...

dimarts, 18 de maig de 2010

capgrossos

"La primavera havia arribat i l'aigua a les sèquies s'omplia de capgrossos. Passava llargues estones observant aquelles minúscules criatures negres dibuixant trajectes imprevisibles. Volia veure de prop com creixien, com els apareixien les potes i es transformaven en granotes. Intentava atrapar-los amb la mà, però era impossible. Ho vaig intentar amb un pot de llauna, però tampoc va funcionar. Vaig recordar que un dels companys tenia una xeringa gran que li havia donat la seva mare infermera. Li vaig demanar la xeringa i vaig buscar una galleda de plàstic. Introduïa la punta de la xeringa lentament a l'aigua a poca distància del capgròs, estirava amb força i el capgròs acabava atrapat per la cua a l'obertura. Aleshores, l'expulsava al contenidor de plàstic. Resultava molt divertit. Vaig recollir-ne més d'un centenar. Era tant fàcil atrapar-los que em feia sentir que les seves vides em pertanyien. Una sensació que deu ser semblant a la que tenen els governants sanguinaris envers els indefensos ciutadans, o la dels soldats d'un poderós exèrcit entrant en un poble de civils desarmats."

Un altre fragment del llibre "Arrels nòmades" de Pius Alibek, del qual potser ja en vau llegir un fragment contundent a Un viatge plural.

dilluns, 17 de maig de 2010

el xec

Va anar al banc a cobrar el xec que li permetria passar uns dies més. La noia que el va atendre, amb un somriure immaculat i una simpatia que gairebé semblava natural, el va informar que li cobraria un euro per despeses de comprovació de la signatura. Es va indignar, i li preguntà si eren normes només d'aquell banc o això es cobrava a tot arreu. -A tot arreu, digué la simpàtica caixera. I donat que al poble no hi havia una altra oficina d'aquella entitat, claudicà i digué: -endavant doncs.

Després hagué d'ensenyar-li el document d'identitat però com que li havia deixat al gestor per uns assumptes familiars, li va donar el carnet de conduir. La noia se'l va mirar, i amb més extraordinària simpatia encara, li digué: -Ho sento, necessito el dni, aquest no em serveix. Va preguntar perquè, va mirar de convèncer-la que necessitava el diners ja, que eren seus i que els volia; però no va haver-hi manera. La resposta sempre fou negativa i quants més no deia, més simpàtica era.

Mentre sortia de l'oficina, a la pantalleta instal·lada a l'entrada, anunciaven que els beneficis d'aquell trimestre eren un cent dotze per cent més que el mateix trimestre de l'any passat. Sort que no ho va sentir, sinó hagués tornat a entrar.

dimecres, 12 de maig de 2010

cent trenta-dos mil vint-i-tres

Feia dies que no recordava els somnis però aquell matí després d'haver dormit les hores justes, es va despertar amb un nom al cap. Es va preguntar perquè, perquè aquell nom. Mai recordava els noms o mai somiava amb persones amb nom i cognoms. Segur que era algun senyal, segur! Quan va ser a la feina, va obrir l'ordinador i va anar directament al Google a posar aquell nom: Cent trenta-dos mil vint-i-tres entrades; va començar a pensar que el senyal potser seria un altre dia.

dilluns, 10 de maig de 2010

tries

Al món hi ha persones que trien i persones que es deixen triar. N'hi ha que trien parella i n'hi ha que són triats. N'hi ha que trien amics i n'hi ha que són triats. N'hi ha que trien el camí i n'hi ha que el camí els tria a ells. No sempre és millor ser qui tria, ni sempre és pitjor ser triat. Hi ha moments per ser a qualsevol de les dues bandes... només cal triar-los.

dimarts, 4 de maig de 2010

quota

Al fons estirat sobre una banqueta el més gros puja i baixa una barra de ferro amb uns pesos de color vermell als extrems. A tocar del seu cap, el de la samarreta carbassa llampant l'anima, li compte les vegades que puja i baixa, i en les que ja no pot, l'ajuda. Mentre, al davant la noia dels escalfadors blancs exercita els adductors asseguda en un seient articulat dissenyat especialment per això. Els dos nois ara descansen i se la miren. Al costat dels dos gran miralls, el de la cinta al cap pren una pesa amb cada mà i els mou rítmicament amb un petit acompanyament del tronc. Està concentrat de cara al mirall mirant-se els bíceps com s'inflen i es desinflen, orgullosament. A l'altre banda de la sala una parella jeu a terra després d'esgotar-se fent unes sèries d'abdominals. I al mig, damunt unes cintes, tres noies corren sense moure's de lloc i mirant atentament uns televisors que pengen del sostre. Al costat de l'escala se senten algunes rialles barrejades amb els sons del repicar dels metalls, que tenen les estrafolàries màquines. I a l'exterior, darrera la barra, el musculós cambrer prepara uns batuts de diferents colors per a tres nois que esperen a la taula llegint el diari esportiu. I, a cap d'ells importa si la borsa puja i baixa i també fa múscul, si a fora encara plou o si les indemnitzacions per l'apagada del març valen només una quota de gimnàs.

dilluns, 3 de maig de 2010

tortuga gegant

"El món és una safata plana sostinguda sobre la closca d'una tortuga gegant"

autor: una senyora en una conferència de Bertrand Russell sobre astronomia.
(ho he llegit a: història del temps de Stephen W. Hawking)

divendres, 30 d’abril de 2010

blocaire

El blocaire dorm i es desperta abans que el despertador del mòbil soni. Abans de posar els peus a terra, es queda cinc minuts assegut al llit fent unes respiracions per activar-se. Es treu el pijama i es posa els pantalons del xandall. Amb el tors nu, obre els finestrons del dormitori i deixa les portes obertes perquè ventili. Els raigs de Sol d'abans de les vuit li alegren el despertar. Es renta la cara i es recull el cabell. El blocaire es prepara l'esmorzar i se l'emporta al menjador, el deixa a sobre la taula i obre els finestrons també. Treu la planta de sobre la taula i la posa davant el balcó. El menjador celestialment il·luminat. Engega la televisió i posa les notícies.

El blocaire mentre esmorza pensa en el post d'avui i per això escolta amb atenció les notícies. No l'inspiren. El blocaire surt a la finestra i busca amb la mirada. Aquella dona amb el pa sota el braç podria ser el seu tema. Aquella dona li deu preparar l'esmorzar al seu marit abans d'anar a la perruqueria, però, no li acaba de fer el pes la historia. El blocaire ara es despista amb aquells dos nens, nen i nena que semblen germans, i que entren a la pastisseria. En surten amb alguna cosa embolicada amb paper i s'aturen un moment per posar-ho dins la motxilla ja prou carregada. Mentre, a la parada, l'autobús ja ha arribat i els nens corren per no perdre'l; els hi ha anat d'un pèl. L'autobús marxa, i un avi i el seu bastó creuen pel pas de vianants a un ritme pausat i constant. I davant la porta de la caixa ja hi han dues persones fent cua.

El blocaire no sap sobre quin d'aquests personatges escriurà el post, i torna cap a dins. Va a la cuina, es prepara el cafè i engega l'ordinador.

dijous, 29 d’abril de 2010

epitafi

Quan era adolescent escrivia cançons mentre somiava trobar el gran amor de la seva vida, quan va ser adult va estimar mentre somiava escriure cançons d'amor, i quan es va fer vell podia escriure cançons d'amor i estimar alhora.

I es que a vegades un epitafi pot resumir una vida.

dilluns, 26 d’abril de 2010

23 paraules

Les primeres 23 paraules dels meus llibres de Sant Jordi són:

“El telèfon ha sonat. Un to. Dos tons. <<¿S'hi pot posar algú?>>, ha cridat l'Hugo des d'un racó de la seva casa. El ...”

“Las notas sobre mi primera sesión con don Juan están fechadas el 23 de Junio de 1961. En esa ocasión principiaron las...”

“La terra que ha envoltat les teves tendres arrels. Les ha amarat de la seva ànima i s'ha fos en la teva sang....”

divendres, 23 d’abril de 2010

sant jordi

"Que el llegir et faci perdre l'escriure", per un dia em permeto el luxe de capgirar la frase original. I afegir: i el regalar, i el somiar, i el riure i l'estimar...

Bona diada a tothom i un record per tots els dracs! Els dracs, que són motiu per fer volar la imaginació ens descobreixen milers de mons fantàstics:

dimecres, 21 d’abril de 2010

contradiccions

De tots es ben sabut que els homes som contradictoris, no sé si per naturalesa o bé per aprenentatge. Podria posar molts exemples, però entre ahir i avui n'he vist un que em sembla horrorós. Ahir algunes de les persones que eren a les primeres files de l'acte de suport a Garzón pel tema del franquisme han sortit avui honorant la persona d'un altre franquista anomenat Samaranch, i demà seran tots a primera fila en el seu enterrament.

Això m'ha fet recordar un altre personatge anomenat Ryoichi Sasakawa, feixista declarat i membre de l'extrema dreta internacional. Aquest home també va estar relacionat amb l'olimpisme, i aquest home per netejar la seva imatge va subvencionar un fotimer de missions contra la pobresa a l'Àfrica i va untar de diners la Organització Mundial de la Salut. A la seu d'aquesta organització hi ha un bust en honor seu.

No és que els vulgui comparar, Sasakawa era molt més poderós que Samaranch, i a més, un criminal de guerra. Però bé, m'hi han fet recordar.

Els que són amants de les biografies, no es poden perdre la de'n Ryoichi.

dimarts, 20 d’abril de 2010

pacte

Drac del parc Güell

Ja fa vuitanta-quatre anys que vaig morir amb setanta-quatre. Aquell dia que vam fer el pacte i em vas enviar el tramvia per anar a la casa dels socors de la ronda de Sant Pere, em vas dir que quan s'acabés de construir el sagrat temple podria tornar a la vida i em desposseiries d'aquesta disfressa de sargantana. No em vaig arribar a pensar que trigaríem tant, i començo a estar-ne una mica cansat. Així que m'agradaria refer el pacte o fer-ne un de nou. Et proposo que siguis tu qui vetllis pel temple i que cap forat sota la terra, sigui dels homes o de la natura, l'esfondri. Ara ja no em fa cap gràcia tornar. Digues que em demanes a canvi...

Una altre proposta de relats conjunts.

dijous, 15 d’abril de 2010

a la mar

Assegut a la seva cadira, davant del seu ordinador en aquella mena de taula allargada que comparteix amb 4 persones més, talment com la filera d'una classe d'escola. Vuit hores davant d'un full de calcul, mirant com puja o baixa el preu del petroli, acceptant o derogant comandes i aprovant factures. Quan ha d'agafar el telèfon és per resoldre algun problema amb algun proveïdor, i mai queda amb ells per anar a fer unes copes. Sempre allarga més la seva jornada laboral perquè no s'atreveix a sortir el primer de l'oficina tot i haver complert ja amb la seva tasca, no vol que es pensin que ell no s'implica prou. L'hivern ja ha passat i comença el bon temps, però allà dins només veu un reflex del Sol.

Un matí d'aquells, on el Sol a les set sembla que t'estigui ja insinuant de no entrar a la oficina, decideix deixar-ho tot. Ja ha sortit de casa, ha arribat a la fàbrica, entra amb el cotxe fins a la porta, puja a la oficina i carrega algun objecte personal. Mentre, per darrera un mà li dona un copet a l'esquena. És la seva cap:
- ¡Buenos días!
...
...

dimarts, 13 d’abril de 2010

apòstol Baltasar

En Garzón assegut al banc dels acusats es deu estar menjant les ungles veient que algú li pot passar al davant en voler investigar més a fons a l'església catòlica. I aquests deuen estar resant perquè l'inhabilitin veient que ells poden ser el seu proper objectiu. En aquest cas segur que en trauria suc, i no cometria cap injustícia, com es va fer amb el diari Engunkaria. Llegeixo en una notícia que les inspeccions que obre l'església catòlica s'anomenen “visita apostòlica”, i jo ja veig que un cop Garzón inhabilitat, aquest es faci apòstol per poder continuar el seu periple personal.

dilluns, 12 d’abril de 2010

mimetisme

Avui tenia teràpia, i li feia mandra anar-hi com cada dia a excepció del primer quan s'hi va apuntar. Les primeres setmanes estava feliç perquè creia que això l'ajudaria, i aquesta creença el va portar a reduir considerablement el seu consum d'alcohol. Va deixar aquell whisky doble del matí i el cigaló de després de dinar, va canviar el vi de la nit per aigua amb gas, i quan els caps de setmana anava de festa va passar-se dels combinats a la cervesa. Però un dia al cinema, mentre mirava aquella pel·lícula d'espies i dobles espies que començaven el dia amb whisky del més car, repetien a mig matí i abans de dinar, continuaven amb les reunions de la tarda, sopaven amb aquelles noies exuberants acompanyats dels vins més cars i després ja a l'habitació, treien del moble bar l'estrella de la nit, va pensar que ell també volia gaudir de tot això i no només va tornar al consumir el que havia deixat, sinó que ho va incrementar. Després va llegir la notícia i va pensar que potser ell entraria en les estadístiques.

dissabte, 10 d’abril de 2010

les fonts



Llàgrimes d'aigua,
somriures que il·luminen
entre la molsa
nostres ànimes juntes
en el bressol d'unes fonts.

dijous, 8 d’abril de 2010

respirar-te

Entre Blanes i Cadaqués, entre la tramuntana i el llevant, entre els núvols i les muntanyes i a la primavera, el Sol es pon groc vermellós, enfilant el capvespre, darrera la terra garrotxina. Paro el cotxe de camí a casa, i a l'immens prat de soja groc verdós, em planto dempeus amb les mans ben obertes com un espantaocells, fent d'antena per assaborir els milers de colors. I amb el gest simple de desfer-me els cabells i sentir la tibantor per efecte del vent, sento la vida i sento la terra, i em sento a prop de l'amor. No hi ha distàncies si la terra gira i en aquest punt on jo respiro ara i prenc un alè, sóc capaç de sentir-hi el teu respirar.

dimecres, 7 d’abril de 2010

i tot pot ser

I tot pot ser, i es fon el plom,
i la rosa que cau del cel,
i una mà esquerra i una mà
esquerra no es saben tocar,
i dues flors de ferro i mel,
i estrella flamenca i colom,
per fer l'amor a tot mirar
només hi ha un lloc per posar peu,
just allà on som, al mig del freu
de sol i lluna, que ningú
sap quin dels dos et correspon a tu.
Qui gosa i vol, ni hi creu ni no s'ho creu.

ALQUIMIA D'AMOR, 2
Començament dels començaments i ocasió de les ocasions
Enric Casasses

dimecres, 31 de març de 2010

als cafès

Et vaig veure al cafè, aquell líquid negre reflectia la teva imatge i no gosava beure-me'l. Amb la cullera el remenava i la teva cara es deformava fent giragonses concèntriques. El cambrer me'n va oferir un altre si aquell no m'agradava. Vaig arraconar el vell i vaig posar el nou al mig. Et vaig tornar a veure al cafè, aquell líquid negre reflectia la teva imatge i no gosava beure-me'l. El cambrer me'n va portar més, i vaig acumular cafès damunt la taula. Em vaig aixecar marejada, vaig tornar a mirar la taula i desmaiant-me et vaig veure als cafès.

Una proposta col.lectiva del bloc Adart- lletrAtura - relat amb 100 paraules. Els relats es repartiran en paper pels cafès de Girona.

dimarts, 30 de març de 2010

volar

Seguint el camí que voreja grans parets calcàries, ataronjades, grises i blanques, que fan de mirall de l'escalfor d'un Sol amb raigs com aquells que dibuixava fa molts anys a l'escola. Esquivant un pila d'arbres caiguts en la gran nevada. De tant en tant alguna esgarrinxada i de tant en tant una aturada per mirar la ressenya i trobar la via. I un silenci trencat pel fort batec d'unes poderoses ales fan adonar-me'n que potser el que busquem és el mateix, volar.

divendres, 26 de març de 2010

una volta am velo

Desembarquem amb la motxilla a l'esquena, empenyent la bicicleta per sortir del vaixell. Aturats, amb els mapes oberts i definint la ruta: Farem cap a l'abrupte nord, després cap al romàntic est, visitarem les turístiques i nues cales del sud i de camí altre cop al oest, dormiren sota el porxo d'un casalot a les afores d'aquell poble on no se li acumulen els anys. I amb la samarreta de record que diu “una volta en velo per s'illa de ...”, pujarem de nou al vaixell per creuar l'admirable mediterrània.

dimarts, 23 de març de 2010

parlar i escriure

El que sap no parla, i el que parla no sap, va dir Lao Tseu. I doncs que devia pensar de l'escriure si ni tant sols va deixar escrita una frase com aquesta.

Potser escriure era la pitjor de les coses o potser per allò de que a la transmissió oral és on hi ha la millor saviesa?

divendres, 19 de març de 2010

vi de paper

Quan he entrat a la nova vinoteca a comprar el regal, la dependenta m'ha recomanat dos vins que s'ajustaven al meu pressupost. Un vi negre com els seus cabells atzavara, i un de blanc com la seva pell delicada i fina. Però jo en buscava un de gruixut com la veu del meu pare Josep. I n'he provat un així també, que amb la seva veu dolça em recomanava. Hem voltat per tots els racons de la botiga, per tots els prestatges amb olor de vi i fusta barrejada. Hem entrat al magatzem a buscar-ne d'altres que no tenia exposats, i he trobat finalment el que buscava. Sortint de la botiga he mirat què hi duia a la cistella, i hi portava el blanc, el negre, el dolç i el gruixut, i a més a més un paper que, o bé ja hi era d'algú altre, o bé li ha deixat caure ella:

Olor de fusta i olor de mandarina, i un llibre que parla de vi. Olor de ferro i olor de llimona, i una cançó que parla de tu. Olor de plàstic i olor de meló, i un hotel amb el meu nom antic. Vi blanc, negre, dolç o gruixut i una clau amb un número escrit.

dimecres, 17 de març de 2010

dimarts, 16 de març de 2010

la dona de les neus

Una vegada amainat el temporal i passada la nit sense calefacció, els nois es van aixecar del llit, van obrir el gran finestral i la llum de Sol els va encegar per un instant. De sobte la mare va entrar a l'habitació i els digué que, si ella no havia d'anar a la feina ni ells al col·legi, després d'un bon esmorzar, s'abrigarien bé i sortirien a jugar amb la neu. Aquell esmorzar va ser més gustós que mai, cap dels dos va protestar. A ell que no li agradava molt la llet se la va veure tota d'un glop.

Després van sortir per darrera la casa i es van endinsar en aquell prat que durant l'any es de molts colors però mai tant blanc aquell dia. No van rumiar ni un instant i de seguida ja tenien una bola quasi més gran que ells per començar a dibuixar el ninot. Eren tant detallistes que es van passar tot el matí donant relleu a la neu i polint. La mare en veure l'afició que hi tenien va tornar a dins de casa sense patir on els podia anar observant de tant en tant.

Un cop el ninot acabat, la mare els va cridar per dinar. I per la tarda, que es van quedar fent deures, el podien veure i vigilar des de l'escriptori.

Ja a la nit, el vent va començar a bufar molt i molt fort, i mentre tots dormien, la neu que s'apilava en el ninot va començar a deformar-se i prendre un figura totalment diferent. Abans que els nens es tornessis a llevar, la mare en veure-ho, va anar fins a la nova figura, la va escapçar i la va tornar a plantar lluny de la seva visió.


dilluns, 15 de març de 2010

per endavant

Coses per fer a una setmana de primavera: fer una foto d'un ametller mentre floreix, abrigar-se molt de nit i desabrigar-se al migdia, esternudar i no saber si és un constipat o l'al·lèrgia, anar al Montseny a fer un ninot de neu pel matí i a prendre el Sol en una terrassa a l'hora de dinar. Fer el compte enrere o el compte endavant, anar a tres manifestacions una en contra i dues a favor, passar la revisió del cotxe, corregir exàmens i endevinar la nota, veure't entre setmana amb algú que només veus el cap de setmana i escriure un post al revés.

dissabte, 13 de març de 2010

neu

També la neu passarà i tornarem
als dies clars i oberts.
Fonda, la vida
farà el seu curs immutable i el temps
transcorrerà sense fer gens de cas
dels desficis que ens xuclen i ens exalten.

I també passaran els dies clars
i tornarà la neu, tancant un cicle,
o obrint-lo, tant se val.

Només nosaltres
desapareixerem, i potser tot
per uns instants serà quasi perfecte.

Miquel Martí i Pol

diumenge, 7 de març de 2010

òscar a la millor denuncia

Hi havia una vegada un poble de pescadors que durant un temps va ser més conegut per les festes nocturnes dels seus turistes que per altres coses. Doncs aquest poble ha tornat a sortir a les planes dels diaris, però per un fet totalment diferent. M'explico:

Fa molt i molt de temps, quan els premis de cinema més importants d'Amèrica nom dels quals no anomenaré per no ser denunciat, ja eren coneguts, però la industria del cinema encara no havia esdevingut tant selvàtica com ara, i encara menys els drets d'autor, en aquest poble una empresa es va dedicar a fabricar estatuetes simulant els esmentats premis, però atorgats a mares, pares, amics, parelles etc. en comptes de a les pel·lícules.

El fet és que gràcies a aquesta empresa i a l'expansió d'estatuetes que això va produir, va contribuir a difondre la popularitat dels premis. Tothom en tenia alguna a casa seva fruit d'un regal que li havien fet a ell o a algun membre de la família. Ara però, ja no se'n veuen gaires.

Doncs, entre que no se'n veuen gaires i que no sé si deu ser la crisi del cinema que diuen que hi ha però que no hi ha, sinó no entenc les cues que sempre he de fer quan hi vaig, que a alguna ment brillant o potser algun membre de l'acadèmia que s'avorria a l'atur, ha decidit posar una denuncia per no tenir-ne els drets a utilitzar-ne la imatge i símbol.

I és que jo ja ho entenc que hi han uns drets que s'han de protegir, però perquè no tenen en compte també el favor que els hi van fer primer, el fet de popularitzar molt els premis, i en comptes de posar un denuncia, en parlen i estableixen uns preus perquè a partir del moment en que considerin oportú comencin a pagar aquestes taxes?

Això també és un avís a tots aquells premis que en la catosfera poden haver sorgit i anomenar -se com a Òscar al millor bloc.... compte! (ai que ja he dit el nom).

divendres, 5 de març de 2010

no s'assegura el retorn

Es busquen homes per fer un viatge arriscat i perillós.
Fred i perill permanent.
No s'assegura el retorn.


Als anys vint anuncis com aquests per emprendre aventures eren habituals sobretot a les illes britàniques. I hi havia cua de gent que s'hi volia apuntar. Històries fascinadores com la de Ernest Shackleton a l'Antartida o de Will Tilman un dels exploradors que va poder seguir les petjades del Yeti al Nepal, anaven acompanyades de crides com aquesta.

Ara potser seria immoral posar un anunci com aquest, a menys que hi hagués una càmera de televisió al darrera intentant fer-ne un show enganyosament arriscat i perillós.

dilluns, 1 de març de 2010

posta

El groc-taronja de la posta que s'amaga rera la muntanya, embelleix el plataners podats per l'hivern que ressegueixen el camí a banda i banda. A mida que t'apropes en aquest oasi de llum que disminueix, sents com t'endinses en el paisatge d'un instant. A l'Oest el turó enlluerna, i amb la lentitud, els pensaments sobrants fugen, i fan també la seva posta. Aleshores només et quedes tu i et pots mirar endins sense enlluernar-te.

divendres, 26 de febrer de 2010

melodia de carrer

Al final va acabar per donar-me un ultimàtum, -o tu o ell, em va dir. I tenia raó, tots tres no hi cabíem en aquell pis. Ella adorava la meva música, però prioritzava l'espai. No vaig tenir una altra sortida, abans que no llencés el piano per la finestra, que instal·lar-me a peu de vorera, entre la xocolateria suïssa i l'antiquari. I cada dia baixava al carrer a tocar les meves melodies, esperant que mai a ningú se li acudís endur-se'l. I ella em mirava des del balcó repenjada a la barana, sentint que ens havíem allunyat. Jo ara, pertanyia al carrer.

dimarts, 23 de febrer de 2010

falsos protagonistes

Una sala que es va omplint aparentment de persones anònimes i formals amb una afició comuna, l'excursionisme, l'alpinisme, l'escalada... l'aventura. Un cop la sala és plena, dalt del escenari, un presentador, un polític, un organitzador i un representant d'entitats. I d'això no en faré cap acudit d'aquells de: un francès, un anglès, i un espanyol... Però si que parlaré de protagonismes.

La ponent, que la podria definir millor com la noia aventurera que ens ha fet el favor de venir i compartir les seves fotos i experiències de la manera més senzilla i natural possible, seu entre el públic fins que la crida el protagonista presentador d'acudits dels que només ell riu, li fa quatre preguntes i no escolta les respostes, perquè per ell, les preguntes són més importants.

Apaguen els llums, el projector es posa en marxa, i gaudim d'uns paisatges espectaculars mentre una veu tímida ho explica amb ple de detalls. Uns quaranta minuts de viatge preciós per la serralada blanca del Perú pujant un pared de més de 900 metres i a quasi sis mil metres d'alçada.

Es tornen a obrir el llums, hi han aplaudiments i comencen les preguntes. Totes molt correctes, les persones assistents tenen curiositats. Però hi ha una persona, bé una altra, que també vol ser protagonista, que es lamenta pel fet que no haguessin fet el cim, i amb mirada altiva explica, que ell es coneix la zona i que no era difícil el descens. La noia aventurera, tímida, senzilla i amb gran experiència li explica el perquè, i ell, fa que no amb el cap. Continuen algunes preguntes més i aquest assistent, fals protagonista, fa gestos de desaprovació en relació a un material tècnic utilitzat. Una persona d'una edat poc normal per ser un mal educat, i que vist el què ha explicat, deu ser també un mal educat amb l'entorn que trepitja.

Torna el presentador, fals protagonista, per acomiadar l'acte amb un altre acudit d'objectiu clar, ser observat més que ningú, però que se'l riu ell sol. Hi han més aplaudiments per a l'expedicionària.

Una expedició on, des del meu punt de vista, es va fer més d'un cim. Va fer un cim ella, va fer un cim els seu company, que era el primer cop que agafava uns piolets i els enfonsava a la neu, van fer un cim plegats i han fet un cim compartint tot això amb els que érem allà.

I, és que a vegades els cims no són allà on ens pensem que són.

dilluns, 22 de febrer de 2010

comiat i retorn

COMIAT
Qui sap la greu partença
d'avui o de demà,
o qui diria encara
una paraula?
Només somric i penso
a destruir el nom
amb el silenci.

RETORN
L'arquer governa
el noble vol harmònic
de la sageta.
Fidel al temps, retorno
al meu callat origen.

Salvador Espriu

dijous, 18 de febrer de 2010

ruc

Un home va comprar un ruc i qui li va vendre el va advertir de la quantitat de menjar que li hauria de donar diàriament. Però el nou propietari va pensar que aquesta quantitat era excessiva i aleshores va començar a donar-li cada dia menys, amb l'idea que s'acabaria acostumant. Tant li va disminuir la ració l'home al burro, que un dia se'l va trobar mort. L'home llavors es va lamentar:

- Quina desgràcia! Si m'hagués afanyat una mica més abans de morir, hauria aconseguit que el ruc s'acostumés fins i tot a no menjar res, però no hi he arribat a temps.

autor desconegut

dimarts, 16 de febrer de 2010

tancat per amor

Segons l'enciclopèdia catalana en l'accepció 4 de tancat diu: Dit del circuit o de l'element del circuit que presenta continuïtat i, per tant, permet el pas del corrent elèctric.

Té altres accepcions la paraula, però aquesta em va bé per intentar entendre què intenta dir-nos un rètol que he vist en una botiga on hi deia Tancat per Amor. I és que suposo que si aquesta persona ha trobat el circuit ideal per on córrer tot el seu circuit elèctric és normal que vulgui tancar.
Estem molt acostumats a veure rètols que diuen tancat per vacances o tancat per defunció i potser, molt potser, algun tancat per jubilació o tancat per casament, però un tancat per amor és del tot original i simpàtic. Espero que aquest circuit que han trobat els electrons enamorats de la persona que ha penjat el rètol no provoqui més guspires de les normals ni cap curtcircuit i pugui mantenir el cartell per sempre més, perquè si un dia torna a obrir, perquè serà?

divendres, 12 de febrer de 2010

aventures

"Quan tot indica que per un lloc no s'hi pot passar, es fa necessari passar-hi."
A.F. Mummery

dimarts, 9 de febrer de 2010

la millor frase

Quan llegeixes una frase en un llibre i et sembla molt encertada, li trobes totes les virtuts i penses quanta raó hi ha en el seu significat. Perquè trobem que és tant encertada? Possiblement perquè estem d'acord amb el seu significat i conté un sentit el qual ja intuïm però que no l'havíem llegit mai o no ens ho havien fet veure. Si la sensació es queda aquí, aquesta frase no es tant bona penso jo, perquè no et fa rumiar gaire. Hi ha un altra tipus de frases, aquelles que no entenem, i aleshores, si sents curiositat potser li dones voltes, o sinó, la deixes per impossible. Però aquestes tampoc em semblen gaire bones. Les millors, o en el que m'he trobat últimament i per això penso que són les millors són aquelles que en un principi semblen del primer tipus però no les abandones i les dones com a veritables sinó que conscient o inconscientment hi continues pensat i te n'adones que potser són com les del segon tipus. Aquestes però no les deixes per impossible i hi acabes estan d'acord o en desacord. És aquest fet el que m'agrada, un frase que en un principi et sembla correcte i per tant no hi donaries més voltes, senzillament afirmaries, és perfecte, i quan a una cosa la trobes perfecte no li dones més voltes, li dones voltes a pesar de trobar-la bé i li acabes traient més suc del que semblava, així que és possible que quan te'n vagis a dormir, ja no pensis igual que al matí quan l'has llegida.

dilluns, 8 de febrer de 2010

el temps a fora

Hi ha una llar on el temps no passa,
un dia van decidir deixar-lo fora
i no deixar-lo entrar mai més.

dijous, 4 de febrer de 2010

nueses

Caminaven pel camí que voltava l'estany, els arbres que deixaven passar només alguns raigs de llum, els que més il·luminaven, anaven marcant un camí que es van decidir a seguir. El soroll de les fulles seques trepitjades posaven la música al passeig i l'entorn sospirava sensualitat. Es van aturar, es van mirar i es van fer un petó que en un instant donat es va convertir en un somriure. Ella va enretirar els llavis i li va preguntar perquè reia. Havia tingut un visió, es va imaginar que mentre li feia el petó l'abraçava nua enmig d'aquest bosc tant selvàtic, i li va proposar fer això mateix, de fet li va proposar en to provocador pensant que no s'atreviria. Però ella no va dubtar ni un segon i es va començar a treure la roba mentre ell l'anava apilonant sobre les seves mans. Es va quedar completament nua, ell se la va mirar amb el somriure inquiet i els ulls desbocats, fins que es va tornar a vestir. Es van tornar a agafar de les mans, es van somriure i van continuar el passeig. Més endavant, quan van deixar el camí enrere van enfilar marge amunt mentre s'esmunyien entre la confusió dels raigs de llum triats per aquells arbres, testimonis de les seves pròpies nueses.

dimecres, 3 de febrer de 2010

enlloc

Enlloc i, aquí i ara, poden ser el mateix, diuen que els extrems es toquen, i aquests concretament poden ser extrems. Així doncs quan et preguntin on vas ara, i responguis Enlloc, voldrà dir aquí i ara, em quedo aquí però me'n vaig d'aquí, perquè és evident que si t'ho pregunten és que estàs a punt de marxar, però segons tu, no vas enlloc. Tot sembla una mica complicat d'entendre, es clar que si tinguéssim la llengua anglesa ben integrada ho entendríem de seguida. La paraula Nowhere, que vol dir enlloc està formada per aquestes altres: Now(ara) i Here(aquí). Ara si que s'entén i semblava que no anava enlloc!

dimarts, 2 de febrer de 2010

transformació

A l'escola de sobte s'apagaren totes les llums, el cel ennegrit per un mar dens de núvols, començà a tronar, un llamp va caure al pati i socarrimà la bicicleta del director, la por se'n va anar i es va transformar en unes rialles escandaloses.

divendres, 29 de gener de 2010

de dibuixos animats

He anat al càsting de la nova pel·lícula de Dreamworks i no m'han agafat, prefereixen animals creats artificialment. Ostres! m'haguessin solucionat la vida, amb aquesta crisi que hi ha. Hauré de continuar treballant fins als seixanta-set o presentar-me potser al proper càsting de'n Woody Allen a veure si tinc més possibilitats. Me'n vaig a fer un mos!!!

Imatge de Kevin Du Rose del consurs fotogràfic d'ocells 2009, si en voleu veure algunes més aquí.

dijous, 28 de gener de 2010

descripcions

Tard vaig descobrir a Baltasar Porcel com a escriptor, i essent per mi un desconegut encara en aquesta seva faceta, una cosa em va captivar estrepitosament: les seves descripcions. Espero més endavant si llegeixo més coses d'ell, anar-hi descobrint allò que em pot fer gaudir tant com aquesta característica de la descripció.

"Estava dreta, cega, quan vaig sentir les riallades i el clapoteig: ell i la bèstia eren un terbolí de llum i esquitxos i soroll que de la mar venia, una aparició brillant d'aigua, un esplet de ganivetades de claror. Antoni reia i se m'acostava, muntat a pèl. Reia i em mirava als ulls i en ésser al meu costat, jo petrificada o inversemblantment oberta d'espera, no ho sé, em va posar la mà damunt el cap, portant-me altra vegada a les dunes, jo caminant com una autòmata i ell a cavall...
...I de sobte em pegà estirada de les trenes: se'm desferen i crec que em féu saltar tota, amb els cabells amollats. En caure d'esquena la sorra em cremà, com un ferro roent..."

fragments de Cavalls cap a la fosca

dimecres, 27 de gener de 2010

la forma de les coses

Quan ho canvies tot per amor...
Aquesta és la frase que acompanya al títol de l'obra La forma de les coses de Neil Labute i dirigida per Julio Manrique. La fan al Club Capitol i em sembla que només li queden dues o tres setmanes de cartell. No sé si després faran bolos, però tant de bo, perquè repetiré.

L'obra ens planteja què som capaços de fer per amor, com una persona a la qual se li tiren quatre floretes es torna manipulable. Però no parla només d'amor cap a les persones o d'amor cap a un mateix, l'amor a l'art també hi té la seva presència d'una forma molt original. I no aprofundiré més, perquè tot és susceptible de sorpresa.

Un text genial en forma de comèdia i de tragèdia si es vol mirar més des d'aquest punt de vista, i uns intèrprets que amb cada gest et transmeten a la perfecció l'essència pròpia del personatge.