aquí a l'Ara

Quant el cel està a punt de neu, tens la llar de foc encesa i fa dies que no trepitges cap muntanya, que reconfortant és obrir una revista de muntanya, gaudir de les fotografies i llegir les precioses descripcions que en fan els seus articulistes quasi bé sempre practicants d'alguna modalitat d'aventura o d'esport en els racons que descriuen o en d'altres. Allò que ens recomanen moltes vegades de, no corris, no vagis en presses, estigues aquí i ara i gaudiràs de tots el moments, es compleix. Es compleix sobretot si descobreixes que existeix un lloc anomenat la Vall de l'Ara situada al Pirineu Aragonès, veïna de la vall d'Ordesa, no menys bonica però si més transitada, i que existeix un riu, el riu Ara, d'uns 70 kilòmetres que és l'únic riu de certa importància de l'estat espanyol on no s'hi ha construït cap presa en tot el seu recorregut. Així que encara que et deixis transportar per la teva imaginació continues estant, aquí i a l'Ara.

(ho llegia al Vèrtex num.218)

suar

Entren i surten nens i nenes, joves i no tant joves, jugadors de bàsquet, jugadors d'hoquei, karatekes i aikidokes. Uns amb unes bosses tres vegades més grosses que ells i altres amb una petita motxilla on tot just hi cap un samarreta i uns pantalons curts. Una bona suada quan comença a fer fred produeix una sensació especial, i es nota en les cares quan aquestes surten a l'exterior humides i vermelles encara, de la dutxa d'aigua calenta. Alguns demà aniran a escola, altres a la universitat, altres a la feina i altres a buscar-ne, però fa un estona tots feien bategar el seu cor amb celeritat i voluntàriament emetent una energia que posaria els pels de punta i la pell de gallina si la poguéssim sentir en algun instant.

elx

Un lloc on em diuen que el Valencià només el parla la gent gran, un lloc on hi ha el palmerar més gran d'Europa gràcies a la invasió musulmana, un lloc per visitar, per pensar en que hi ha cultures que aporten i d'altres que s'emporten. Sigui com sigui, sota una palmera també s'hi pot estar i intentar no pensar en res, i descalç, encara que aquesta sigui la capital del calçat!
Una visita molt recomanable.

foto: viquipèdia

doblement lliure

Portes gegants, corrua de persones, parets que ens explicarien mil històries de segles passats en un illot en mig del mar. Empresonat per la multitud mires entre els murs i allà baix veus la llibertat, el mar que s’enretira. Un gos que campa en llibertat que corre i que s’enfanga, i finalment quan l’horitzó et crida, baixes, la llibertat és allà baix i és amb tu, agafada de la mà. Els peus enfangats però lliures, quatre son més lliures que dos. Algú ha escrit a l’arena que si saps ser lliure amb companyia ets doblement lliure.

tonight

Tonight estava amb una cervesa fresca a la mà, davant l’ordinador buscant un habitació d’hotel tonight-tonight, i la més econòmica que he trobat per aquest final de mes surt per uns 300 euros la nit. Tonight he mirat altres dates, i per les tonights següents si fa no fa el mateix. No estava somiant tonight, i he aixecat el colze i he fet un glop més. Després he llegit que el consell de Formentera obliga als xiriguitos de platja a tancar a les 20:00. –Però si encara no és tonight! –he pensat. Ho he tornat a intentar visitant la plana web de l’ajuntament de l’illa tonight, i seguint un enllaç sobre allotjament, però res de res, tot massa car. M’ha fet gràcia però, que almenys els dissabtes i els diumenges hi hagi missa a les vuit i a les nou del vespre, alternativa a les postes de Sol. I es clar no pagaré tants euros tonight, per anar a missa ni que sigui en una illa envoltada de pau i tranquil•litat com diu la benvinguda a la plana. Potser millor que em quedi a casa tonight, mirant anuncis a veure si em recomanen un altre lloc per aquest final d’Agost. –Ja ho sé! Millor que vagi a la marxa nocturna que fan al poble tonight!

a dos carrers

En un carrer petit molt a prop del mar, acabats de llevar i amb la gana desperta, m’hi he assegut tres cops o quatre però ja me’n semblen mil. He descobert que, barrejar el dolç amb el salat, o l’àcid amb l’amarg i tot de diferents colors, és un exquisit esmorzar. De la mateixa manera que conèixer tots els sabors d’una persona, quan és dolça i quan és salada, quan és àcida o amarga, o quan és divertida, fa que sigui també una experiència exquisida. I si a més a més pots fer coincidir en aquest esmorzar ambdues, el privilegi és immens.

En un carrer molt petit a prop del mar, no se sent soroll de coberts, ni olor a peix fregit, no ens envolta la suor salada d’una terrassa al re-sol dels para-sols. No fem cap refresc, fem una crep salada i una de dolça, un aigua o potser una sidra, ves que aviat no ens haguem d’abrigar.

el darrer de primavera

Es retroba amb el poble, a la terrassa de sempre, llegeix el diari i quan és a la secció política un ocell li deixa un regal que empastifa la plana. Agafa la infusió d’herbes exòtiques i es posa a cobert, dins de la cafeteria i fa una mica més de calor, però el perill de més regalets desapareix. Canvia de diari mentre a la pantalla del televisor sona Jump de Van Halen, es passa la secció política i va a societat. Mentre, apareix una persona coneguda de quan anava al institut, altres cops ja s’havien creuat, però com que ara son amics en el facebook es saluden amb un hola i un somriure. El preu de la infusió s’ha apujat d’ençà de l’última vegada. Surt i enfila el carrer de botigues, topa amb una ex-companya de feina amb els seus nens, es diuen i es fan les típiques preguntes, passa un comiat de solter, un nen porta la mateixa samarreta que ell i aquest el senyala amb el dit. De tornada, pensa en agafar el cotxe i fer uns quants quilòmetres, però no ho fa. Aquesta matinada comença l’estiu, aquest és el darrer de la primavera.

biblioteca de juny

La biblioteca al juny comença a buidar-se de dia i a omplir-se de nit. Els exàmens han començat. Uns la selectivitat, altres el seu últim any de carrera i altres el seu primer. Aquest any uns ja han suspès, i tot i així no hauran de recuperar, ocuparan la seva plaça durant quatre anys més, sense tornar-se a examinar.

A la biblioteca s’hi està bé, ets pots oblidar de la calor, hi ha silenci. Si necessites una aventura la trobaràs, també trobaràs lectures per aprendre a agafar-te la vida amb més filosofia o a fer a càlculs d’estructures o a llegir informes judicials. Grans i llargues prestatgeries plenes de títols que et faran tornar a alinear amb el temps. La informació instantània que tenim avui en dia és bona però a vegades cal, com aquell que mira el foc o es relaxa amb l’horitzó, contemplar fileres i fileres de llibres en vertical. Qui sap si potser hi trobem el “manuale d’amore”, aquell que sempre havíem buscat.

volant

M’enlairo com un pardal
Deixant el vèrtic reposar a terra
I quan menys era el meu pes
Jo més pujava, més m’enfilava
Se m’ha empetitit el jo
I el TOT creixia entre els meus braços
Se m’ha empetitit mon ànsia
De bracet amb ma ignorància

Volant, volant he vist
Que eren mentida les lleis dels homes
Volant, volant he vist
Que eren veritat les cançons de dones
Volant, volant he vist
Que s’esvaïa tota frontera
Volant, volant he vist
Que en la tristesa hi ha un puntet de guerra
Que l’aire és la companyia
I el foc vol sabiduria
I l’aigua amaga la vida
I la terra amb la panxa crida
I al seré m’enganyo el sóc ara
I el riure i el plor són germans
I l’odi, pes mort dels grans,
Dels capgrossos fa capsigranys

Volant, volant he vist
Que eren mentida les lleis dels homes
Volant, volant he vist
Que eren veritat les cançons de dones
Volant, volant he vist
Que s’esvaïa tota frontera
Volant, volant he vist
Que la galàxia és amb tecnosfera
Que tot flota amb desig
D’acostar-se i atraure els altres
Que no em passa res d’estrany
Que no li passi a una estrella llunyana
Que sóc un tresor preciós
Com la sardina i la marihuana
Com l’olivada
Com el vent que em pentinava
Que si volo amb els ulls oberts
veig un miracle aquí, en cada passa

la boca aigua

La Fête du citron

Hi ha moltes coses, molts olors, fins i tot persones que quan te les imagines se't fa la boca aigua. Però passejar-se aquests dies per Menton ha de ser tot un regalim per les boques, des de que et lleves fins que te'n vas a dormir, això si, només per els amants dels cítrics i en especial de les llimones i les taronges. I si és massa àcid tot plegat pel paladar, sempre pots portar a la butxaca una teula de xocolata.

espai

Avui ha tornat al lloc aquell on s’escapaven de la feina, on es confessaven les seus pecats, al lloc aquell, amb aquell gran pati sota les moreres.

Un lloc que a les nit és envelat i algunes tardes és teatre, és lloc de reunió del avis, i l’estona del entrepà dels paletes. Era la seva estona del cafè també, de les paraules amables, de les crítiques, de les sinceritats i dels deures de la classe de francès on potser després no hi anirien.

l'envers

Tot el que em diu l'entorn avui és dins d'aquests blocs:

Vos photos: especialment m'agrada un post titulat l'envers.

i també aquí:

Les 400 culs: que curiosament també parla de l'envers.

yes

Taxis de cinc places amb les maletes a la intempèrie, paraules sense accents les úniques que pronuncien, verd i cases de fusta on les passes mai son silencioses. Cafès aigualits, pells exageradament blanques, homes amb cara de nen, nenes amb aspecte de dona. El bus que no t’espera encara que et vegi corre, educats amb les paraules però no amb els actes. La puntualitat era una llegenda, el temps no. Abriga’t, desabriga’t, obre el paraigües, tanca el paraigües. Mira a la dreta primer, també paga primer i a dormir aviat.

mar menuda

Encara no són les vuit del matí i ja bufa el vent, això vol dir que avui tindré mar de fons i per tant em poso una torrada més a l’esmorzar. M’arribo fins a la platja de la Mar Menuda, em calço l’armilla salvavides, estiro el caiac fins l’aigua i cavalco la primera ona. Palada a palada passo entre mig de l’Illa i el Pi de la Banyera de ses Dones i vaig vorejant caletes, coves i parets verticals de sauló. Les ones em prohibeixen que m’acosti a les coves que s’omplen i es buiden fent un soroll estrident com si volguessin fer un buit en el seu interior. En contra del vent, cada palada es fa feixuga però es dissimula amb el refresc del contacte amb l’aigua del mar. De tornada, aprofitant les ones i el vent sembla que voli en les petites crestes que fan les onades, els ulls també m’ho agraeixen i el cabells em voleien enrera. Em fixo ara més en els navegants que em creuo, un caiac esportiu, un vaixell de fons marí i una llanxa amb forabord plena de turistes que em saluden. I al atansar-me de nou a la platja, ara plena de d’estiuejants, les espatlles noten l’esforç i en els últims metres em deixo portar, només per la corrent.

fado

Caminant a ombra de fado,
per la ciutat antiga
bressol de ciències i de lletres,
el Sol és química pura
i els estels,
poetesses que em miren.

llums i persianes

Cues interminables de llums vermells sota la pluja en fila índia. Fa mal temps però venen igualment, tot i que més lents.


El mar recupera el que és seu sense pagar un sol cèntim.



I mentre,
les persianes es queixen a ritmes inconnexos en la negra i humida nit.

boira

Aquest matí arran de mar no hi havia mar i tampoc no hi havia Sol, així que he sortit a buscar-lo. Diuen que les persones que viuen molts anys a tocar del mar, el trobaran a faltar sempre, i avui per mi era sempre, així que he agafat el cotxe i m’he enfilat per damunt de la boira. Al horitzó des d’un puig petitet i sense nom de la costa brava, he trepitjat la roca que també enyoro amb facilitat, i he intentat veure o intuir el mar, que es deixava veure entre la cortina blanca, en un punt entre Platja d’Aro i Sant Feliu de Guíxols.

spa vs tradició

M’han convidat al nou well-spa-fitness a passar la tarda i fer una mica d’exercici. Tot molt nou, molt modern, amb unes màquines de dissenys estranys les quals abans has de preguntar com funcionen perquè és impossible encertar com t’hi has de posar. Una piscina amb massatges de tot tipus i zones de relaxació amb música, banys de poma, de mandarina i no sé quines fruites més. Tot molt lluent però sense cap olor, tot molt estèril, i no cal anomenar aquells o aquelles amb els seus últims models en malles i camisetes del nylon més evolucionat, i els seus pentinats que n’hi s’han bellugat després d’una sessió de steps o spinning. Sigui com sigui, he fet 45 minuts damunt la bici a ritme de música i una estona de màquines de musculació.
En acabat, un cop al carrer m’ha vingut com una alenada de la olor del meu gimnàs de tota la vida, aquell que porta més de 30 anys, aquella olor de la fusta que et transmet tota la història de tota la gent que hi ha passat, campions de halterofília, campions de judo i de gimnàstica i les rialles i els plors de milers de nens que hi han passat.
No no, no m’hi faria pas soci. De moment, en allò de renovar-se o morir, trio morir.

solitari

És aviat, tot just es comença a veure el Sol encara per sota la barana i a mig pam del horitzó. Surto al balcó per veure el temps que fa i el que farà, fa fred però la son que encara no m’he tret no me’l deixa sentir. Estem a només a un grau, però les prediccions diuen que arribarem a vint i tot indica que serà un dia perfecte. Esmorzo un bon bol de cereals d’aquells que t’ajuden a mantenir la línia, i que segons els anuncis de la tele van dirigits només a les dones. Aquesta deu ser la meva part femenina, potser. Després un plàtan, una torrada amb oli i dos tecles de xocolata d’aquella prohibida que és veu que és per les adolescents.

Un cop llest amb els estris d’escalar, corda, cintes, casc, tascons i la roba necessària per si de cas la predicció s’equivoca enfilo cap Oix, a fer la Cresta d’en Ferran en solitari. Una aventura senzilla però no menys perillosa tenint en compte que és en solitari. Un hora i mitja de cotxe i quan arribo a peu de Cresta la temperatura ja ha pujat vuit graus. Un cop localitzat el primer camí de pujada, agafo aire i sense donar cap ordre a les cames, elles soles comencen a caminar. Una travessia fàcil on no m’haig d’encordar en cap moment, excepte per fer un rapel. Bé, hi ha un tram després del rapel que és una mica més dret però el Sol em dona energia i pujo amb seguretat, amb molts descansos que aprofito per fer algun glop. Pujar en solitari és una història diferent, no li explico a ningú les meves frustracions ni les meves il•lusions i les decisions que vaig prenent no les discuteixo. No faig acudits però de tant en tant em ve algun pensament que em fa somriure i a estones em venen ganes de cridar, però no ho faig, prefereixo escoltar el silenci per el que travesso.

Faig el cim, i la taronja que pelo ja intueixo que serà més àcida que mai, més dolça que mai, i més taronja que mai. I mentre reflexiono amb l’escalfor del Sol a la cara que no em deixa obrir els ulls me n’adono que no he fet tot el camí en solitari.

un camí

Un dia pujaré aquí dalt....

encara que no hi pugui baixar.