mar menuda

Encara no són les vuit del matí i ja bufa el vent, això vol dir que avui tindré mar de fons i per tant em poso una torrada més a l’esmorzar. M’arribo fins a la platja de la Mar Menuda, em calço l’armilla salvavides, estiro el caiac fins l’aigua i cavalco la primera ona. Palada a palada passo entre mig de l’Illa i el Pi de la Banyera de ses Dones i vaig vorejant caletes, coves i parets verticals de sauló. Les ones em prohibeixen que m’acosti a les coves que s’omplen i es buiden fent un soroll estrident com si volguessin fer un buit en el seu interior. En contra del vent, cada palada es fa feixuga però es dissimula amb el refresc del contacte amb l’aigua del mar. De tornada, aprofitant les ones i el vent sembla que voli en les petites crestes que fan les onades, els ulls també m’ho agraeixen i el cabells em voleien enrera. Em fixo ara més en els navegants que em creuo, un caiac esportiu, un vaixell de fons marí i una llanxa amb forabord plena de turistes que em saluden. I al atansar-me de nou a la platja, ara plena de d’estiuejants, les espatlles noten l’esforç i en els últims metres em deixo portar, només per la corrent.

fado

Caminant a ombra de fado,
per la ciutat antiga
bressol de ciències i de lletres,
el Sol és química pura
i els estels,
poetesses que em miren.

llums i persianes

Cues interminables de llums vermells sota la pluja en fila índia. Fa mal temps però venen igualment, tot i que més lents.


El mar recupera el que és seu sense pagar un sol cèntim.



I mentre,
les persianes es queixen a ritmes inconnexos en la negra i humida nit.

boira

Aquest matí arran de mar no hi havia mar i tampoc no hi havia Sol, així que he sortit a buscar-lo. Diuen que les persones que viuen molts anys a tocar del mar, el trobaran a faltar sempre, i avui per mi era sempre, així que he agafat el cotxe i m’he enfilat per damunt de la boira. Al horitzó des d’un puig petitet i sense nom de la costa brava, he trepitjat la roca que també enyoro amb facilitat, i he intentat veure o intuir el mar, que es deixava veure entre la cortina blanca, en un punt entre Platja d’Aro i Sant Feliu de Guíxols.

spa vs tradició

M’han convidat al nou well-spa-fitness a passar la tarda i fer una mica d’exercici. Tot molt nou, molt modern, amb unes màquines de dissenys estranys les quals abans has de preguntar com funcionen perquè és impossible encertar com t’hi has de posar. Una piscina amb massatges de tot tipus i zones de relaxació amb música, banys de poma, de mandarina i no sé quines fruites més. Tot molt lluent però sense cap olor, tot molt estèril, i no cal anomenar aquells o aquelles amb els seus últims models en malles i camisetes del nylon més evolucionat, i els seus pentinats que n’hi s’han bellugat després d’una sessió de steps o spinning. Sigui com sigui, he fet 45 minuts damunt la bici a ritme de música i una estona de màquines de musculació.
En acabat, un cop al carrer m’ha vingut com una alenada de la olor del meu gimnàs de tota la vida, aquell que porta més de 30 anys, aquella olor de la fusta que et transmet tota la història de tota la gent que hi ha passat, campions de halterofília, campions de judo i de gimnàstica i les rialles i els plors de milers de nens que hi han passat.
No no, no m’hi faria pas soci. De moment, en allò de renovar-se o morir, trio morir.

solitari

És aviat, tot just es comença a veure el Sol encara per sota la barana i a mig pam del horitzó. Surto al balcó per veure el temps que fa i el que farà, fa fred però la son que encara no m’he tret no me’l deixa sentir. Estem a només a un grau, però les prediccions diuen que arribarem a vint i tot indica que serà un dia perfecte. Esmorzo un bon bol de cereals d’aquells que t’ajuden a mantenir la línia, i que segons els anuncis de la tele van dirigits només a les dones. Aquesta deu ser la meva part femenina, potser. Després un plàtan, una torrada amb oli i dos tecles de xocolata d’aquella prohibida que és veu que és per les adolescents.

Un cop llest amb els estris d’escalar, corda, cintes, casc, tascons i la roba necessària per si de cas la predicció s’equivoca enfilo cap Oix, a fer la Cresta d’en Ferran en solitari. Una aventura senzilla però no menys perillosa tenint en compte que és en solitari. Un hora i mitja de cotxe i quan arribo a peu de Cresta la temperatura ja ha pujat vuit graus. Un cop localitzat el primer camí de pujada, agafo aire i sense donar cap ordre a les cames, elles soles comencen a caminar. Una travessia fàcil on no m’haig d’encordar en cap moment, excepte per fer un rapel. Bé, hi ha un tram després del rapel que és una mica més dret però el Sol em dona energia i pujo amb seguretat, amb molts descansos que aprofito per fer algun glop. Pujar en solitari és una història diferent, no li explico a ningú les meves frustracions ni les meves il•lusions i les decisions que vaig prenent no les discuteixo. No faig acudits però de tant en tant em ve algun pensament que em fa somriure i a estones em venen ganes de cridar, però no ho faig, prefereixo escoltar el silenci per el que travesso.

Faig el cim, i la taronja que pelo ja intueixo que serà més àcida que mai, més dolça que mai, i més taronja que mai. I mentre reflexiono amb l’escalfor del Sol a la cara que no em deixa obrir els ulls me n’adono que no he fet tot el camí en solitari.

un camí

Un dia pujaré aquí dalt....

encara que no hi pugui baixar.

la dona 31

Avui he acabat l'any aquí dalt, al Pic de la Dona, havia d'anar més enllà però el vent del nord bufava tant fort que em feia relliscar per les clapes de gel que hi havia més endavant. Així que sigui premonició o no el Pic de la Dona és un bon pic per acabar l'any.

madonna

Tinc un cim molt especial per coronar a partir de demà.

I no es pot descriure, però el puc representar, amb el seu color i la seva ombra.
I només faig que repetir-me: te'n en sortiràs, te'n en sortiràs.

un troç de carrer

Cada deu metres un arbre, cotxes a banda i banda i fulles al terra, no gaires doncs tot just portem un dia de tardor.

Una cançó que diu "moi je voudrais", i un noi que toca un timbre i s'espera a que baixi ella. No es fan un petó fins que no han creuat el pas de vianants. Necessitaven uns segons per esvair algun dubte o per sentir la complicitat que van sentir alguna de les nits passades, la primera nit segurament.

I els nen que surten d'escola, alguns acompanyats de la mare, els altres o bé corren o bé esperen palplantats que algú els passi a recollir.

I no podia faltar, mentre observo el carrer, veure com d'un pati apareix de sobte una cascada de cabells daurats, amb un somriure de somni, i després veure com un somni es perd, darrera un arbre, i un altre, i un altre...

formosa

Fa poc vaig sentir dir que si vols veure coses diferents, fes coses diferents i vés a lloc diferents.
Doncs el dimecres vaig anar a la inauguració del festival de poesia de Girona amb homenatge a Feliu Formosa inclòs.

Doncs vaig veure com la organització del festival havia convocat l'acte per error a dues hores diferents, a 2/4 de vuit i a les vuit. Potser és que el poema començava amb una estona d'espera per qui va arribar a primera convocatòria i la segona estrofa era veure, amb l'acte començat a una hora intermitja, a 3/4 de vuit, entrava la resta dels assistents.

Vaig veure com s'analitzava l'obra d'un poeta català contemporani, i el mateix Feliu en acabat, i com si d'una estrofa més es tractés, confessava que estava encantat i sorprès que els altres veiessin ens els seus poemes tantes coses que ell mai s'hauria pogut imaginar. Amb aquesta confessió si que em vaig sentir reconfortat, primer perquè quan jo escric, mai intento seguir cap pauta ni estil perquè sigui analitzat, i segona perquè quan llegeixo no intento analitzar, senzillament llegeixo.Vaig veure que el públic o bé passaven la cinquanta-cinquena o bé eren joves de trenta i ja es coneixien perquè d’algun grup de lectura devien formar part o acostumaven a trobar-se en els mateixos actes. Així que em sentia intrús.

Vaig veure que sentir-me intrús, era una altra estrofa, i que la gent em llegia els ulls i la cara. Ja diuen que la persona que escriu ja sigui poesia o una altra cosa és molt observadora.

Vaig veure com el poema s'acabava amb unes cançons de l'Ester Formosa ben acompanyada d'un piano, Bellavecchia, i començava a sentir que deixava de ser un intrús, sobretot quan al final a boca closa vam gaudir d'una cançó sarda i de la darrera dedicatòria a Feliu, Veles e Vents.