dijous, 16 de maig de 2013

fcbarcelona: celebració o oferiment

La resposta està en la pregunta s'ha dit moltes vegades, i no en el vent damunt d'un autocar descapotable, com cantava Bob Dylan. El Barça, l'equip que té un del millors equips de futbol del món que a més té uns jugadors amb uns valors per emmirallar-s'hi, diu que les anècdotes d'una rua de celebració, són això, detalls que no fan el tot, i que les crítiques al fet de beure alcohol davant d'una afició majoritàriament infantil sobren o són exagerades. Coses de les celebracions, algú ha dit. 

Però la pregunta que han de respondre és: la rua és una celebració dels jugadors o és una ofrena a l'afició que vol veure els seus gladiadors futbolistes de prop? 

Jo crec que és la segona opció i que la celebració amb alcohol que la deixin per una altra estona més oportuna. Perquè els detalls, com bé diuen els bons tècnics de futbol, et fan guanyar o perdre els partits.

dijous, 18 d’abril de 2013

sobre el creixement

Mentre el sistema actual i motor de la societat tingui tant interioritzat el creixement, les diferències socials també creixeran. Creixement és una paraula tant i tant positiva que sembla d'inconscients no adapta-la a les nostres veritats absolutes, però necessitem un nova manera d'entendre la paraula creixement.

dijous, 28 de febrer de 2013

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una llum encegadora, un instant i, què veuen el meus ulls? Una ciutat antiga, plena de vida, gent comprant al mercat amb els seus vestits de fil de cotó llargs fins els peus, animals de tot tipus, nens jugant a fet i amagar, ... 


Un text proposat per Relats Conjunts