Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: abril, 2008

llibres veïns

Hi ha coses que les tenim davant dels ulls i no les veiem. Aquí no li ha passat mai entrar en un bar o restaurant on havies quedat amb un o uns amics, travessar tot el local, mirar a dreta i a esquerra, i no veure’ls, fins que ells et criden. O trobar-se algú pel carrer que et para i et pregunta per un carrer i resulta que el carrer que busca és aquell.

A vegades també passen coses estranyes, com donar-se compte que als estants dels llibres hi tens un “Decàleg culé” entre mig de “El saber perdut” d’Anna Vilar i “El tesoro” de Miguel Delibes (que no és el nom artístic d'en Golum), o que al costat de “Els pilars de la terra” d’en Ken Follet i tens “Cuando China despierte” d’Alain Peyrefitte. Ara que potser això seria veure-hi massa i en podríem dir que és una profecia. I que estrany que és començar parlant del que no veiem i acabar amb profecies. I tindrà res a veure el llibre que llegeixo? “Profecia 2013” d’en Francesc Miralles?

En tot cas, si que he descobert que és interessant sabe…

una mica d'exercici

1.Obrir amb naturalitat les dues mans, dits separats, palmes amunt, i colzes quasi amb angle recte. És un detall no molt important, només és qüestió d’estar relaxat. Es pot recolzar el tors de les mas sobre les cames.

2.Baixant la mirada (el normal és que hauríem de saber on estan el nostres dits però suposem que no ho sabem...), mirar la mà esquerra i notar que el polze és l’únic dit que s’oposa als altres quatre: Tocar amb la punta del polze, la punta del índex, després el del mig, anular i petit. Fàcil? Més o menys? Bé. Ara, després d’haver tocat l’índex, el mig, l’anular i el petit, fer-ho a la inversa, petit, anular, mig i índex. A continuació s’ha de fer el més ràpid possible. Ja no és tant fàcil, no? Tartamudegen el dits! I encara no hi ha cap moviment asimètric... Passem al següent doncs.

3.Fer el mateix amb la mà dreta, sense fer res amb l’esquerra.

4.Ara fer exactament el mateix amb les dues mans, oposant del tot els dos polzes (palmes amunt), pujant i baixant al mateix temps, …

divorcis per sms

Mentre m’empassava les últimes gotes del te de llimona fred, volent empassar-me fins i tot el glaçons, amb el got del tot trabucat i la meva mirada al cel. He sentit un crit al mig de la plaça: “Ja estic divorciada”. He deixat el got sobre la taula, per veure que passava allà. Un dona li ensenyava el mòbil a una altra mentre tornava a repetir “Ja estic divorciada” i es feien un petó a les galtes en senyal de felicitació. Més clar, l’aigua, aquella dona acabava de rebre un sms que li confirmava que ja estava divorciada. No sé si existeix algun servei de divorcis via telefonia mòbil, que no m’estranyaria, o bé era el seu advocat que li enviava la bona nova, perquè els advocats, encara que siguin advocats, també envien sms’s resumint les sentències, suposo.

l'home absent

Surto al balcó i veig com arriba la furgoneta d’un centre de dia. A la casa del davant l’home que sempre he vist com la persona més malhumorada del barri, dia sí dia també, a excepció d’una vegada que el vaig veure amb el seu net en braços, obre la porta i surt empenyent la cadira de rodes amb la seva esposa asseguda. Només ha baixat un esglaó, el del portal de casa seva, i de la furgoneta ja n’ha sortit el conductor que va cap a ells, li pren el relleu a l’home malhumorat, que es gira i torna cap a dins. En la seva absència, el conductor obre la part del darrera del vehicle, hi munta la rampa, hi puja la senyora, la lliga, desmunta la rampa, tanca, puja al volant i marxen.

L’home malhumorat, ara absent, m’ha deixat de pedra, i un calfred m’ha recorregut el cos en trobar a faltar, un petó, un somriure, un fins després o una mirada a tota l’escena mentre veu allunyar-se a la seva esposa. Semblava tenir pressa en tornar a entrar a casa. I ella no ha perdut el somriure mentre tota la oper…

esperant un nou estiu

Dues noies, posseïdes per el so d’unes tenores, salten el mur, cauen a la sorra, i caminen fins a la vora del mar. On ja no hi arriba la llum, només el reflex del mar, es treuen la roba, ben plegada sobre la sorra, caminen fins a la vora de l’aigua, i ballen nues les sardanes, només amb els turmells enfonsats. Amb les mans enlaire, una contra l’altre, xipollegen i puntegen. I uns ulls congelats confonen els curts amb els llargs.

la terra d'Idrojtnas

En una terra llunyana anomenada Idrojtnas hi ha un reialme molt poderós però amb un rei sense poder. Qui mana aquest indret és la jove del rei, qui mitjançant un encanteri va enamorar al príncep, s’hi va casar i es va convertir en princesa. Aquesta princesa però, per mantenir aquest encanteri va pactar amb la bruixa, que cada any per que ella pogués fer les seves pocions li duria l’animaló més preciós del bosc per posar-lo dins la seva olla. I si la princesa incomplia aquesta norma, l’encanteri es desfaria, el príncep s’enamoraria d’una altra i ella deixaria de ser la princesa poderosa que és.

Així que cada any la princesa s’atansava al bosc a caçar l’animaló més bell que trobava. Els animalons cada any es reunien per decidir quin d’ells vestirien amb les millors fulles per oferir a la princesa i així evitar que sempre s’emportés la mateixa espècie i no generar un desastre ecològic al bosc. Aquella nit en la reunió anual, es va decidir que fos la lluerna. Aquesta bella criatura del bos…

efecte papallona

“Una papallona que, amb el seu aleteig, agita l'aire de Pequín avui, pot desencadenar en una tempesta el mes que ve a Nova York”

Això és el que Eduard Lorenz, mort aquesta setmana passada, va intentar explicar en la seva teoria del caos. Unes mínimes diferències en les condicions inicials, pot generar grans pertorbacions en el resultat final.

La comparació que vull fer entre la meteorologia i les relacions personals s’intueix, així que només escriure per ordre o no, un llistat de condicions inicials que com un aleteig d’una papallona poden provocar una tempesta o un canvi important, un temps més enllà o no tant enllà, en la condició de les nostres vides:

Un petó, un somriure, una encaixada de mans, una abraçada, una mirada, un paraula, una cançó xiuxiuejada a l’orella, una carícia, un cafè a mitja tarda, unes gotes de pluja, un llibre amb dedicatòria, una nit de conversa, un crit o un petó que no s’ha fet.

anònim

Un dia li vaig regalar bombons, se'ls vaig menjar tots, i no em va trucar més. Per això ara li regalo bombons a tots aquells a qui em vull treure de sobre.

temps paral·lels

Els avis juguen a la petanca al casal aprofitant que avui no plou, quan no els toca tirar la bola xerren dels seus néts i els seus besnéts, i les àvies assegudes al porxo parlen d’una noia biòloga que fa poc sortia amb un noi model i que ara s’han separat. La bola surt amb força de l'avi que sembla més dèbil i del cop contra el bolig, aquest surt disparat amunt i em va a parar a les mans. Els avis s’apropen a la reixa i em diuen tira’l, tira’l. Amb la boleta a les mans observo el pati del col•legi del costat, per sobre de la reixa surt una pilota de futbol i va a parar a mans d’una dona que sortia del supermercat, els nens s’apropen a la reixa i criden tira-la, tira-la.

brainstorming poètic

no sé si deu ser la pluja de colors que hi havia avui, no sé si deu ser que dubto massa i no m'entenc ni a mi mateix, però els poemes que he escrit no me'ls he trobat en cap carrer, ni els he robat de cap història, els he escrit i aquí els deixo.

Descalçar-te
Ahir et vaig somiar,
però avui he anat molt més enllà.
he somiat que et somiava,
i em despertava del primer.

Eren records de vaivé,
i amor que es diluïa,
em tancaves dins una reixa
i l’abraçada no em sortia.

La suor que no em deixa,
per la por a perdre’t,
que em desperta i em turmenta.

La meva ombra que ho intenta
vestida de coixí, i de paraules,
i apunt, per descalçar-te..


Per totes
Per totes a qui estimo,
un ram de flors i unes paraules precioses,
per totes a qui odio,
dos rams de flors i una cançó d’amor,
per totes sense excepció,
us dono l’ànima i la meva sort,
escolliu del meu front, si us plau,
un llapis ardent o el meu cor.


haiku de mentida
Una veritat que és de mentida,
ens roba les flors,
i ens vol prendre la vida.

físic

La contraportada del punt diari avui hi ve aquest text parlant dels lletjos, i després de llegir-me’l m’he fet aquestes preguntes:

Els homes som afortunats, perquè si som lletjos, fins i tot la dona més bella es pot enamorar de nosaltres. O bé són les dones les afortunades, que no es deixen portar pels estàndards de bellesa (exterior) o atractiu físic de moda?

Això només tenint en compte que el físic és un reclam per iniciar una relació.

tancament

Durant una època el Japó va estar aïllat del món, van ser quasi 300 anys, i això els va servir molt per arrelar-se bé a la seva identitat(apreciació personal), però quan se’n van adonar van veure que anaven 700 anys endarrerits respecte els xinesos, els anglesos, portuguesos, italians o americans. I van haver de fer un gran esforç per recuperar-se. Tant a pit s’ho van agafar, que amb només 25 anys van recuperar el terreny perdut. Va ser a partir de 1894, i a partir d’aleshores van començar a donar molta guerra, així tal com sona. Com si l’embranzida que portaven no la volguessin parar.

De fet, no és història el que vull explicar, sinó fer una metàfora. Hi ha persones que són com la història del Japó, estan tancades una temporada en elles mateixes, per la situació que sigui, i tard o d’hora se n’adonen que han de recuperar el temps i es llancen a la vida amb totes les conseqüències. Després n’hi que també agafen embranzida i continuen així fins al final dels seus dies però d’altres apro…

tinc un amic

Un confident em diu:

Tinc un amic que té una dona preciosa i intel•ligent, que té un cotxe molt gran i espaiós, una casa amb jardí i piscina, però diu que no se sent feliç perquè no té la feina que voldria tot i que la que té està molt ben pagada.

També una altre amic que té la millor feina del món, que té un cotxe esportiu amb no se quina potència, que viu en un àtic on divisa tota la ciutat però que no se sent feliç perquè no té la dona que voldria, i això que de tant en tant te visites al àtic.

Un altre amic que té una feina molt motivadora tot i que el sou no tant, que té un esposa encantadora amb la qual té dos fills un de 2 i un de 4 anys, que viu en un piset que els hi ve justet, però que estan molt bé, però, no se sent feliç perquè es voldria canviar el cotxe donat que el que té ja té 15 anys i quan han d’anar tots quatre a alguna festa, casament, bateig o comunió li fa vergonya i no es troba a gust.

Un que està super enamorat de la seva parella, té un cotxe nou de trinca que es v…

una mica de sal

Ha trucat el timbre de casa la veïna del tercer, i de seguida m’he posat nerviós. Què voldrà, què voldrà? Si només ens hem dit hola i adéu quan ens hem creuat a l’escala, i a més, sempre he evitat pujar a la vegada al ascensor amb ella. És que em posa nerviós, em posa vermell, em posa tonto i em posa tímid alhora. Resumint que em posa.

Bé, l’obro i va amb una bata rosa que sembla molt suau, que li arriba només a mitja cuixa, i que sense voler fa que me la miri de dalt a baix abans de preguntar-li què necessita. Quina vergonya segur que ha pensat que sóc un depravat i que no sé mantenir-me ferm ni aguantar la mirada. Tant se val, li vaig a demanar què vol i just quan començo a moure el llavi de dalt, ella, molt més ràpida, aixeca la seva mà dreta amb el dit índex ben estirat, i ve cap a mi, amb aquella ungla de vermell endimoniat i m’immobilitza les paraules, posant-lo damunt els meus llavis fent el senyal de silenci. Amb l’altre mà, m’empeny cap a dins i fem un parell de passes fins to…

llibreter

Al final vaig ser allò que de petit deia que volia ser però que ara de gran no vull ser. Però és que abans no sabia que volia dir ser, i per preguntar-me a què em volia dedicar, em preguntaven què volia ser. Gran error, i ara quan vaig pels llocs i em pregunten què sóc, no sé què contestar. Bé, només que la mare ara em diu que m’havia d’haver fet futbolista, que guanyen molts diners, però es clar, ella no se’n recorda que en comptes d’anar a jugar a futbol em feia anar a estudiar solfeig, i no és que no estigui content de saber-me les notes, portar el compàs o tocar algun instrument, al contrari, crec que la música treballa una part del cervell que potencia entre d’altres coses la sensibilitat o el ritme. Però és que abans no existien ni ot’s, ni fames, i si tenies talent havies d’aprofitar el Nadal damunt de la cadira, dir el vers el millor que pugessis, i esperar que algú de la família amb algun contacte al món de l’espectacle et col•loqués.

En fi, tot això per intentar dir el que no…

records d'estudiant

Llevar-se d’hora per aprofitar el dia, esmorzar consistent per no defallir. Escoltar les primeres notícies del dia, que curiosament són les mateixes d’ahir. Gaudir del Sol que ja s’aixeca per damunt de les primeres casetes quan tot just són les vuit del matí, i sentir l’escalfor a través dels finestrals. Aguantar el tipus per no caure al sofà on també hi arriben els raigs i no adormir-se amb aquesta escalfor. Preparar l’entorn, obrir l’ordinador per mirar el correu, passejar per algun bloc i mirar de reüll el temari que ha d’estudiar. Ja no recorda com es fa això, ja fa anys que no obre cap llibre amb aquest objectiu. Però s’hi posa, tot i que li ve a tothora al cap la feina que no creu que sigui capaç de completar perquè falta massa poc per el dia d. Tothom l’ha animat aquests dies perquè tiri endavant això que és una bona oportunitat, i s’ho ha mig cregut, doncs no hi té res a perdre, o si?

Ordena coses, llegeix, busca llibres, s’aixeca, es passeja passadís a munt, passadís avall, su…

el teu carrer

He tornat al carrer on vivies, pal plantat a la cantonada no he gosat entrar-hi. No hi he passat per casualitat no, encara tinc en algun lloc un record per tu, tot i que vas marxar sense dir res i vas desaparèixer sense rastre. Et volies amagar i mai vaig poder saber perquè. Avui he tornat al teu carrer, i sort que allà on vull anar s’hi arriba també per una altra direcció, així que no hi entro, continuo unes passes més i el vaig deixant enrera.

Però un pensament sobtat, o un cop d’orgull, em fa aturar, faig mitja volta i decideixo travessar-lo, de fet aquest és un carrer amb moltes altres històries.