dijous, 31 de desembre de 2009

bon dia nit

A dos quarts de cinc del matí del trenta-un de Desembre i a quinze graus de temperatura, sense cadenes al cotxe i sense aparents cadenes als peus ens plantem a dos mil metres d'alçada i a dos graus sota zero amb la carretera gelada. Boletes de neu que ens fan rumiar, el vent no ens treu la por del temps i la màquina lleva-neus comença a estar alerta. Esmorzar en una cabanya i en un poblet de poc més de set cases a tocar de la llar de foc, veus com els núvols es retiren, però ja és tard, és trenta-un. El tard és relatiu i és relatiu el començament de l'any, sinó mireu com alguns ja ho celebren quan ja han tacat el vermell interior fet de promeses. Allargues la nit i escurces els dia mentre en el temps de veritat això comença a ser a l'inrevés. Bon dia nit!

dilluns, 28 de desembre de 2009

instants innocents

Ja no es veuen llufes a les esquenes però alguns es creuen que la llufa la portem tot l'any, són aquells que xerren des d'una estrada fent promeses a la babalà. És tant fàcil esbrinar quina és la notícia falsa del dia, totes aquelles que no voldries, són veritat.

Però les veritats com aquestes són les que ens fan somiar i tenir molts instants de felicitat i potser innocència alhora, la innocència aquesta si que m'agrada:

- Dues postals de nadal de dues nenes de 5 anys desitjant-te bones festes

- Un regal sorpresa on hi puc llegir: L'airet amorós que corre entremig del barranc, i els colors maragdins de les aigües, que llisquen corrent avall, te'ls beus a glopades, amb les mans ben obertes. La mirada imponent de la Ballestera, la presència agosarada dels salvatges i el silenci vital de la vall t'eixamplen el cor i t'empetitixen l'orgull. (Recorregut XXII – El riu de les valls – A peu pel massís del port – de Vicent Pellicer Ollés)

- Una nit de Sant Esteve, descansar amb el cap recolzat al falda de la teva estimada i adormir-te mentre t'acaricia el cabell.

- Que també em faci il·lusió aquella colònia que m'han regalat un altre cop i que no em posaré.

dimecres, 23 de desembre de 2009

instant 400

"En els esports hi ha un temps. En les arts marcials no hi ha res més que l'instant..."

Taisen Deshimaru-roshi

"... Fem de la vida un art marcial"
Estrip

dilluns, 21 de desembre de 2009

tot està per dir

"Tot guanyat i tot per guanyar"

Aquesta frase ho diu tot (i tot està per dir). Donaria un altre copa a la persona o persones que han decidit estampar aquest lema no només en una samarreta sinó a una actitud. Un frase que demà quedarà dividida, uns diran tot guanyat i altres tot per guanyar, tot i que diuen que la loteria de nadal és la més repartida. Farien bé els que guanyin repetir també, "Tot guanyat i tot per guanyar", i sobretot farien bé també, els que no guanyin, repetir-la dos cops, fins i tot podriem dir "Si no guanyem continuarem sent les millors", però allò de eterns millor que no! Sort!

dimarts, 15 de desembre de 2009

essència

© Eloïse Duy

Tot i que sembla confús,
l'aigua és aigua,
i els núvols són núvols.

diumenge, 13 de desembre de 2009

aquí a l'Ara

Quant el cel està a punt de neu, tens la llar de foc encesa i fa dies que no trepitges cap muntanya, que reconfortant és obrir una revista de muntanya, gaudir de les fotografies i llegir les precioses descripcions que en fan els seus articulistes quasi bé sempre practicants d'alguna modalitat d'aventura o d'esport en els racons que descriuen o en d'altres. Allò que ens recomanen moltes vegades de, no corris, no vagis en presses, estigues aquí i ara i gaudiràs de tots el moments, es compleix. Es compleix sobretot si descobreixes que existeix un lloc anomenat la Vall de l'Ara situada al Pirineu Aragonès, veïna de la vall d'Ordesa, no menys bonica però si més transitada, i que existeix un riu, el riu Ara, d'uns 70 kilòmetres que és l'únic riu de certa importància de l'estat espanyol on no s'hi ha construït cap presa en tot el seu recorregut. Així que encara que et deixis transportar per la teva imaginació continues estant, aquí i a l'Ara.

(ho llegia al Vèrtex num.218)

dissabte, 12 de desembre de 2009

13D

Avui i demà és el millor dia per llegir la premsa internacional i adonar-se'n que alguna cosa es mou a Catalunya. Vilaweb en fa una recopilació...

dijous, 10 de desembre de 2009

audiències

Passo força estona dins del cotxe i acostumo a escoltar sempre la ràdio. Avui el tema recurrent a dues de les emissores que escolto més, RAC1 i Catalunya Ràdio, parlaven del EGM, l'Estudi General de Mitjans. Totes dues emissores es congratulaven i donaven gràcies als oients per ser les més escoltades. Per un moment comparant les notícies semblava que totes dues eren les més escoltades i que cada programa, de les dues, i en els seus horaris també, eren els més escoltats. Aleshores sense voler i fent un símil fàcil he pensat que és com quan els polítics compten els vots, tot i que uns guanyen i altres perden, tots surten aixecant les mans i donant-se copets a l'esquena de que guapos que són.

No és que m'interessin les audiències, jo faig força zàping radiofònic entre RAC1, Catalunya Ràdio, la COM, RAC105, iCAT FM, Ona FM, a vegades la SER, molt de tant en tant ONDACERO i quan tinc ganes de riure la COPE tot i que ara ja no tant des de que ha marxat el seu il·lustre i ressentit Losantos.

Bé tornant a això de les audiències, que no m'interessen molt, com ja he dit, però que entre tantes dades i amb tanta il·lusió que ho deien, m'ha picat la curiositat, i he visitat l'EGM, a veure que esbrinava:

Per començar m'he aturat als diaris i he vist que el Punt és al lloc 29 en quant a lectors per dia, més que l'Avui, i jo que em pensava que era al revés. A les ràdios, Catalunya Ràdio supera en 30 els oients per dia, deu ser que aquests 30 no deuen fer el zàping que faig jo. En canvi en el share guanya RAC1 també per la mínima, encara que RAC1 digui que és per molt, he de suposar que han agafat alguna dada diferent a la meva.

Després he volgut saber més detalls, els programes, i quina de les dues emissores tenia més raó. Però no he pogut, gratuïtament només en publiquen un resum. Al final he acabat fent un cop d'ull a les planes webs de les dues emissores (roda el món i torna al born!) on es pot veure com cada una destaca el que és del seu interès. Acabant... si un vol saber-ne més, cal un bon treball d'investigació que jo no he estat capaç d'acabar. Així que, sabent que no n'hi ha prou en escoltar les notícies jo continuaré amb el meu zàping radiofònic sense saber si estic a l'emissora o el programa més escoltat.

dimecres, 9 de desembre de 2009

l'home que va salvar el món

Les pel·lícules que parlen de la vida d'un personatge real acostumen a ser més interessants. Potser és el fet de pensar que no és ficció, tot i que essent una pel·lícula a vegades es tendeix a distorsionar una mica el que ha estat la realitat. Aquesta última que he vist, que més aviat és documental, però no un documental típic televisiu, sinó cinematogràfic amb el que això implica, i que em perdonin els aficionats al cinema si és que m'he inventat un gènere, però la sensació que he tingut és ser davant d'un documental però mirant una pel·lícula. I és que la vida de Joan Pujol Garcia, nom en clau Garbo, pels aliats i Arabel pels nazis és una vida de la qual no en podia haver sorgit només un pel·lícula, sinó moltes. Una persona o potser un actor, un mentider compulsiu o un valent molt atrevit, un gran dominador de tècniques de supervivència o un gran afortunat, un altruista o un desertor, un pacifista o un gran sacrificat, o potser tot plegat o res de tot això, senzillament un espia de vocació per el qual els aliats i els nazis el condecorar, estrany no? S'ha de veure o llegir-ne la seva història: Garbo, l'home que va salvar el món.

dimarts, 8 de desembre de 2009

mel

foto: Ben McCormick - bbc news

- Willy, quin dia tant especial avui eh? Després de la pel·lícula d'ahir anit i de fer el ronso aquest matí, hem tingut temps de fer un bon tiberi, fer una mica d'exercici per la tarda fins que se'ns ha fet fosc i fins i tot fer una crep a la fira de nadal.

- Si Maya, avui totes les abelles del nostre rusc han anat al centre a fer les compres de Nadal, i totes les flors del camp han quedat per nosaltres.

- Oh Willy, això és mel!

- No Maya no, mel ets tu!

divendres, 4 de desembre de 2009

notícies

M'he trobat un amic periodista pel carrer que feia temps que no veia i hem parlat una mica sobre les notícies d'Internet. Es queixa i comenta que no s'ha de fer molt cas del que es diu a la xarxa, en blocs, fòrums, planes no oficials de notícies etc. Que la informació veraç i contrastada és als diaris de tota la vida, on hi han el periodistes professionals (no posaré exemples de professionals... que hi ha de tot). I jo em pregunto aleshores, i de quin diari? Perquè en llegeixes un i explica una cosa, en llegeixes un altre i n'explica una altra, i a vegades diuen tal animalada que queden retratats. Vols dir que no és el bon criteri del lector qui decideix quines coses s'ha de creure i quines no, ja siguin sortides de la xarxa com d'un diari de tota la vida? Si fins i tot agències com la Efe, France o Europa Press a vegades publiquen rumors falsos. Jo personalment, recomano els blocs! Queda dit!

dijous, 3 de desembre de 2009

el cotxe

Que misteriós aquest cotxe que ja fa mesos que sempre aparca davant de casa, un cotxe de 3 portes de color plata, amb un bony rectangular sobre la roda dreta del davant com si hagués xocat contra una columna d'un pàrquing, i amb una rascada just a sobre del far dret que se li ha endut la pintura metal·litzada, talment com si un autobús li hagués fregat amb les seves immenses rodes per tota aquesta zona, es devia emportar un bon ensurt. El fet que aparqui aquí davant sempre, ha fet que de tant en tant m'hi atansi per veure'n l'interior, ple d'ampolles buides i una de mig plena, i un parell de diaris als seients del darrera, segurament caducats de fa setmanes. Sembla bastant net, fins i tot veig que té un bossa de plàstic al costat de la porta que li deu servir d'escombraries. A l'altre porta hi veig un estoig d'aquests on hi caben 10 cd's però que se n'hi acaben posant 50 o 60. I no sembla que fumi, els cotxes dels fumadors es detecten de seguida. M'amago, em sembla que ve!

dimecres, 2 de desembre de 2009

shoto

Hi havia un mestre karateka que tenia per pseudònim Shoto quan signava els seus poemes, feia poc més de metre i mig, però la seva disciplina i art, tant en poesia com en karate el feien gran. Shoto vol dir més o menys “pi que es balanceja amb el vent”, i ara de la seva casa en diuen Shotokan.

dilluns, 30 de novembre de 2009

suar

Entren i surten nens i nenes, joves i no tant joves, jugadors de bàsquet, jugadors d'hoquei, karatekes i aikidokes. Uns amb unes bosses tres vegades més grosses que ells i altres amb una petita motxilla on tot just hi cap un samarreta i uns pantalons curts. Una bona suada quan comença a fer fred produeix una sensació especial, i es nota en les cares quan aquestes surten a l'exterior humides i vermelles encara, de la dutxa d'aigua calenta. Alguns demà aniran a escola, altres a la universitat, altres a la feina i altres a buscar-ne, però fa un estona tots feien bategar el seu cor amb celeritat i voluntàriament emetent una energia que posaria els pels de punta i la pell de gallina si la poguéssim sentir en algun instant.

dijous, 26 de novembre de 2009

festa d'aniversari

- En Jan no em va dir que avui feia una festa a casa seva, sinó no li hauria demanat les claus per passar la nit amb la Gina. Ostres i ara què faig? hi han tots els amics comuns i si em veuen potser li diran a la Lluïsa i ja hi tornarem a ser. Espero que no se'ls hi acudeixi pujar a l'habitació del pis de dalt. Intentaré mentrestant fer aixecar del llit a aquesta fresca i sense que se n'adoni sortir per darrera sinó encara s'hi voldrà quedar, que la conec!

- Ei Mery, no és en Nil aquell que ha sortit a la terrassa d'aquella cambra? Segur que ja n'ha fet alguna de les seves. Corre truca a la Lluïsa i digues-li que en Nil és aquí i que no se n'ha anat a Londres perquè sinó encara l'enxamparà amb en Hans i ja es tornaran a discutir.


Una proposta de relats conjunts, en el seu 3er aniversari.

dimarts, 24 de novembre de 2009

elx

Un lloc on em diuen que el Valencià només el parla la gent gran, un lloc on hi ha el palmerar més gran d'Europa gràcies a la invasió musulmana, un lloc per visitar, per pensar en que hi ha cultures que aporten i d'altres que s'emporten. Sigui com sigui, sota una palmera també s'hi pot estar i intentar no pensar en res, i descalç, encara que aquesta sigui la capital del calçat!
Una visita molt recomanable.

foto: viquipèdia

diumenge, 22 de novembre de 2009

dolor com i quan

El dolor és una percepció, llegeixo amb mota curiositat, i moltes vegades és experimentat sense que existeixi la corresponent base biològica. De la mateixa manera, com que és una percepció i una sensació en la qual intervé el sistema nerviós, en una situació de nervis o de estrès, pot passar que tinguem una base biològica la qual ens hauria de produir dolor, però per culpa de l'efecte de l'ansietat o els nervis no el sentim. Per exemple en una baralla de carrer li poden trencar un braç a una persona i aquesta si està fora de si i en situació d'estrès, pot ser que no senti el dolor i continuï lluitant. O també un esportista en una situació de màxima tensió pot no sentir el dolor d'una lesió que podria ser molt dolorosa. Perquè dic això? potser perquè m'he aixecat amb un cop a la tíbia i no sé com i quan me l'he donat. Una situació curiosa que de tant en tant passa.

dijous, 19 de novembre de 2009

dimecres, 18 de novembre de 2009

antireflexió

Als matins donat que últimament en Cuní ha perdut pistonada en les seves entrevistes, m'he aficionat a mirar un documental sobre ciència que fan al trenta-tres. L'origen del món, els àtoms i l'antimatèria. Es veu que hi ha un teoria que diu que tota matèria té la seva antimatèria i que si s'ajuntessin hi hauria una explosió no sé quantes vegades més gran que la bomba més atòmica de les que es puguin crear. Al meu humil entendre hi ha dos mons, el de la matèria i el de la antimatèria i és possible que tinguem un jo d'antimatèria fent de les seves a l'altre món. Així que la meva reflexió ha sigut doble, reflexió i antireflexió. Primer he pensat, que aleshores aquest segon món podria ser el dels blocs, però es clar, no tothom té un bloc, encara que potser qui no el té és que té la seva antimatèria dedicada a unes altres tasques. I en segon lloc que si un bloc és “el primer món” existeix el seu antibloc corresponent. Aquesta antireflexió m'ha agradat, i per això decideixo anar a cercar-lo per l'univers a veure si la teoria de l'explosió és certa.

dimarts, 17 de novembre de 2009

caganers

Mentre uns fan caganers de personatges de la capital del país veí, altres canvien presumptes alcaldes corruptes per un del seu mateix partit, com si cap d'ells no en tingués la culpa, amb això si que hi han llistes obertes, senyor President. En Quintana treu un disc nou que em recorda un tros a Enric Casasses i una altre a Pau Riba, deu ser influència (no influenza) suposo. La boira del matí no s'aixeca i torno a casa empeltat de la mateixa humitat. Comença la vacunació, vacunaran als caganers també? El segrest del tonyinaire s'ha acabat, atonyinaran als segrestadors? I que curiós, semblen les estadístiques d'en Casanovas: les terminacions més sol·licitades són el 3 el 7 i el 9. Quin Novembre més calorós!

dilluns, 16 de novembre de 2009

2012

Es diu que el poble Maia va vaticinar una fi per l'any 2012. En llegir aquesta frase el més comú, i no en sé la raó, és que per 'fi' s'entengui destrucció, caos, aniquilació. Per posar un cas recent, el més recent, quan les organitzacions de salut han vaticinat pandèmies de la grip A, s'ha creat també un clima de desordre i por de la mort exagerada.

Però és clar, si mirem bé els que els maies volien dir, pot ser no era pas això. Ells parlaven que els humans entrarien en una nova civilització, possiblement una nova transició espiritual en favor de la humanitat i la consciència col·lectiva. Però no sabem perquè, el que predomina ara és una tendència apocalíptica. Això em fa pensar que si controléssim una mica tota aquesta tendència negativa, coses com la grip A, els nombrosos casos de corrupció o bé, qualsevol discussió familiar o entre amics, suposaria un canvi es clar, però no una fi, sinó el començament d'una nova relació o consciència entre les parts afectades.

Per cert la pel·lícula 2012, és pur entreteniment, per aquells a qui els agrada anar al cinema amb tres o quatre litres de cola i un bol de crispetes gegant, que a mi de només mirar-lo em venen tots els mals de panxa. Potser és que també sóc apocalíptic.

divendres, 13 de novembre de 2009

dijous, 12 de novembre de 2009

de fuga

Era l'hora de dinar, no estava disposat un altre cop a sortir del menjador d'escola amb les mandonguilles aixafades dins la bata i patint perquè no m'enxampessin i me les fessin menjar. Així que aquell dia aprofitant una estona que el bidell havia sortit, em vaig escapar d'escola. De seguida em van passar el nervis de la fuga, vaig anar cap a una casa mig enderrocada, a fer no sé ben bé què. Suposo que a l'aventura i a amagar-me, que voltar pel carrer en un poble, sol i en horari escolar, no hagués estat assenyat.

Uns anys més tard, ja a l'institut, i a segons quines hores podíem sortir al carrer, era com sortir a respirar i a oblidar l'obligació. Després ens ho van prohibir i ens hi vam acostumar.
Uns anys encara més tard, a la fàbrica, quan la feina baixava i sabies que no et trobarien a faltar o t'inventaves alguna reunió, t'escapaves fins al poble a vegades només per fer un cafè que no fos de màquina. Més tard només obrien la porta alhora de dinar, però ens hi vam acostumar.
Ara per sort, no sento que m'he d'escapar d'enlloc. I no sé si és perquè m'he acostumat/acomodat o que realment si que sóc lliure. Bé potser a vegades si que necessito escapar de mi mateix.

dimecres, 11 de novembre de 2009

el plet

No sempre es viu en claredats extremes.

Sovint, l'aiguabarreig dels afectes provoca
un fosc tumult, una peresa
que costa de combatre.

És bo aleshores reposar una estona
vora d'un llibre amic,
assaborint la pròpia solitud
i estimant-la si cal, mentre esperem
que el temps, prudent i astut, resolgui el plet
que ens té enfrontats amb nosaltres mateixos.

Miquel Martí i Pol

dilluns, 9 de novembre de 2009

el vent de dins

Caminava en contra del vent, un vent gèlid i fort molt fort. Com més força feia el vent, més ferm havia de trepitjar. Una passa lenta darrera una altra, el cos més aviat tirat endavant i els braços enganxats a un cos extremadament rígid. La mirada al terra, no veia el que tenia al davant ni el que tenia als costats, però, en una de tantes passes... només en una, s'atura; el vent no l'ha vençut no, s'atura voluntàriament, prova de relaxar-se, el vent no el tira a terra, aixeca el cos, l'esquena recta, la mirada al davant però també a totes bandes i de sobte, el silenci. I el vent que marxa a cercar una altra víctima, aquesta ja no és interessant.

dijous, 5 de novembre de 2009

l'origen de la força

"Antigament el nostre poble no aprenia dels llibres ni dels professors. Tota la seva saviesa i coneixement li arribava a través dels somnis. Posava a prova els seus somnis i d'aquesta manera descobria la seva pròpia força."

Ancià anònim (indi de la tribu chippewa). 1929

dilluns, 2 de novembre de 2009

polaines

M'he comprat unes polaines, i es clar, ara toca esperar a que nevi per estrenar-les. Mentrestant però, mogut per la curiositat i la bellesa d'aquest mot he volgut esbrinar-ne alguna cosa més. Es veu que ve del francès polaine, punta llarga de calçat medieval, però també del gentilici polain 'polonès' i no pas 'polac', perquè es creia que aquest calçat era originari d'allà. Com que el meu cervell està dispers, em suggereix que consulti el mot empolainar, i penso, potser voldrà dir fer-se polonès? Doncs no, no vol dir pas fer-se polonès, però veig a l'enciclopèdia que sí, que hi tenen alguna cosa a veure la polaina i empolainar. Així que aviat, quan faci servir les meves noves polaines, podré dir que m'empolaino per anar a caminar per la neu. Però no s'acaba aquí la curiositat, no. Vaig a veure la conjugació del verb empolainar i ves per on, la segona forma del plural del subjuntiu present i del imperatiu és: EMPOLAINEU!

dissabte, 31 d’octubre de 2009

doble cop

Es diu, quan enxampen droga i a alguns traficants, que per cada tona de droga que requisen entren varies tones més per ser distribuïdes. Només desitjo que amb els corruptes i la corrupció no es produeixi cap equivalència. Els dolents a la presó, bé millor dir que els qui roben o estafen perjudicant a la resta de ciutadans, a la presó; per allò del què és bo i el què és dolent, tot i que en aquest cas sembla bastant obvi.

A més a més, a casa nostra, que com a qualsevol altre país hi ha corrupció, podem dir allò de cornuts i pagar el beure, o potser millor “cornudos y apaleados”. Cornuts, per la banyes que ens posen els corruptes i “apaleados” per l'acció de la justícia del país veí, que en fa de tot un xou mediàtic per recordar-nos qui és el nostre amo. Un avi pel carrer em deia: com que enviar l'exercit ara no és moral, envien a fer aquests xous a la guàrdia civil, aprofitant que ningú es queixarà donat que tots volem els dolents a la presó. I que consti que per mi, si són culpables, ja els poden a enviar a Sibèria a blanquejar alguna cosa més que diners, però sis us plau, que no facin venir l'autocar de la guàrdia civil.

dijous, 29 d’octubre de 2009

cinc minuts al dia

"La realització d'un mínim de cinc minuts d'entrenament cada dia, passés el que passés, era molt més difícil que entrenar vuit hores quasi tots els dies"
Kenji Tokitsu

dilluns, 26 d’octubre de 2009

n'hi havia més fora que dins

Feia hores que donava voltes pel passadís, entrava a la cuina, picava alguna cosa, obria i tancava la televisió, es refrescava la cara per veure si li venia alguna idea, alguna paraula, alguna lletra. Es tornava a seure davant la pantalla, repassava escrits, pensaments, sentiments. I aleshores, començà a ploure, semblava una bona turmenta, potser això l'ajudaria, va pensar. Es va asseure de nou, va obrir milers de documents, milers de blocs, milers de diaris... i de sobte, va caure un tro, la llum blanca de l'habitació es va apagar i es va encendre com si d'un flaix es tractés. Semblava que no havia estat res, va tornar a aixecar-se per anar a refrescar-se de nou, obrí el llum del bany i aleshores va descobrir, davant del mirall, que les paraules no eren dins, eren fora.

dimecres, 21 d’octubre de 2009

desordenat

A la riba de les rimes d'un vers desordenat
llenço pedres d'esquitllentes perquè rebotin milers de mots.

Els núvols que amenacen de llençar el seu braç a les estrofes,
volen xuclar les paraules per endur-se-les més enllà.

Qui sap si més enllà tot es fondrà en el cel,
qui sap si la turmenta mullarà a aquells
que s'han quedat mirant estels per escriure versos,
versos bells.

dilluns, 19 d’octubre de 2009

no numerades

Qui s'asseurà al davant o qui s'asseurà al costat és una incògnita, en aquesta vida igual que en aquest cine les entrades no són numerades.

No hi ha acomodador i les portes estan obertes, podem canviar de sala si veiem que s'omple massa.

Si t'asseus a la punta, t'hauràs d'aixecar tantes vegades com seients hi hagi a la fila, no t'enfadis.

Talment com diu l'anunci abans de començar: tu no ets el protagonista!

dijous, 15 d’octubre de 2009

aparentment

El vent s’estavella contra les portes, i les fa moure just en un espai minúscul on el pany s’hi encaixa. El Sol escalfa només l’interior del cotxe i el contrast entre dins i fora et descompassa la virtut. El vent xiula i et configura el cos prement-te contra ell la camisa que no has planxat. I sents a la ràdio i a la televisió paraules que com el vent et xiulen amb la intenció de esmunyir-se entre la moral i els judicis de valor. Però el dia no es ni llarg ni curt, ni fred ni calent i sopes com cada vespre, repasses les emocions, tot està en ordre, aparentment.

dimecres, 14 d’octubre de 2009

pa amb xocolata

Hi ha berenars tant deliciosos com senzills:
Pa amb xocolata, pa amb vi i sucre o pa amb oli.

El que més oblidat tinc és sens dubte el pa amb vi i sucre. I quina il·lusió que em feia el pa amb vi i sucre de xiquet, pensar que no em deixaven beure vi a taula, però per berenar si que el podia tastar, em provocava un goig tant gran que quan ara ho recordo se'm fa la boca aigua. El que encara faig de tant en tant és el pa amb xocolata, però potser que torni al pa amb vi i sucre!

No he trobat cap vers pel pa amb vi i sucre, però sí, pel pa amb xocolata que també s'ho mereix:

Un bon tros de xocolata
i un boci petit de pa
són la solució més bona
per berenar.

El pa sempre allarga massa,
la xocolata fa curt,
i així el compte de la vella
mai no surt.

Però si no surt el compte
tant se val, que res no hi ha
com el pa amb xocolata
per berenar.

Miquel Martí i Pol - Bon Profit!

dilluns, 12 d’octubre de 2009

camí d'anada

Ha tingut sort que de tornada, no s'ha trobat les cues que més tard hi han hagut. I com que anava bé de temps, s'ha aturat sobre el pont del riu que el portava a casa. Ha baixat pel pendent de sorra que el duia fins a l'aigua. S'ha agenollat i omplert les mans d'aigua fresca i clara que s'ha tirat damunt la cara, tancant els ulls durant un segon minúscul, però infinit. En tornar-los a obrir ha vist com una ampolleta que baixava del salt de més amunt se li ha aturat al davant. Estava tancada i, hi havia alguna cosa dins, un paper amb un escrit:

A la llera del riu baixava
collint brancons per fer-te un ram
i em banyava en els gorgs,
mentre em miraves.

De la llera del riu marxàvem
tu amb un ram a la mà,
i jo amb pell renovada
desfent el camí d'anada.

dissabte, 10 d’octubre de 2009

distàncies

© Laurent Defrance

Observo a distància
distancies de seguretat
qui m'observa a mi?

premis d'octubre

Com era aquell refrany que diu que si dones una mà, t'acaben agafant pel braç?
Dons això pensava dels mals pensaments, que no els pots deixar campar gaire per la ment, que si els deixes una estona t'acaben ocupant fins i tot dies sencers. Cal doncs eliminar quan abans millor aquests pensaments incorrectes.

Pensar que el premi Nobel de la Pau està molt mal donat, no és un mal pensament no? Potser aquest premi s'hauria de donar de forma popular com ara els premis C@ts. O potser s'hauria de donar un premi C@ts a la Pau per veure si es pot fer ombra al prestigiós (però ja no tant) Nobel.

Segurament tots el premis donats i per donar són criticables, però jo crec que més els que donen un jurat determinat. Un jurat és susceptible de rebre pressions per no dir regals o favors. La resta no ho sé, que algú em digui mals pensaments sobre els premis en els quals no intervé cap jurat i senzillament és la gent qui proposa i vota. Però si són mals pensaments que no s'hi estiguin gaire per la ment que ja se sap, els dones un mà i t'acaben arrencant un braç.

dijous, 8 d’octubre de 2009

resum

Els últims dies de Setembre i inici d'Octubre he escrit 4 històries amb evidencia relació entre elles, al principi es podia pensar que no, que eren independents. De fet, una de les idees era que ho poguessin ser, i no sé si ho he aconseguit. La més independent de totes però, és el final, un final que el vaig escriure abans que la resta i que vaig enviar al bloc 365contes. Així doncs, si l'heu seguida o no, la interpretació del final pot ser completament diferent. I dir només que qui vulgui saber com acaba la història, o no, o qui sigui ja un seguidor habitual dels 365contes, el dia 11 d'Octubre la podrà llegir.

dimarts, 6 d’octubre de 2009

enrere

L'Albert amb el seu nou càrrec, cada vegada acumulava més feina, al principi podia compaginar bé la vida amb la Rosa i la Lluïsa, però mica en mica, va anar passant això. Degut també a aquesta feina es veia més amb la Marta, que havia estat contractada per una ràdio nacional i es plantejava de nou recuperar a la seva filla Lluïsa. Aquesta nova feina al capdavant de la informació política propiciava els contactes continus amb l'Albert. I durant un temps l'Albert es va trobar desconcertat, penedit o perdut en la seva vida personal però amb èxit a la professional, però un dia, va decidir que ja n'hi havia prou i que volia tornar a ser feliç. Va prometre moltes coses a la Marta perquè ella el tornés a acceptar, però de moment havia de complir-ne una.

dilluns, 5 d’octubre de 2009

277

"L'Amat i l'Amor vingueren a veure l'Amic, que dormia. L'Amat cridà el seu Amic, i l'Amor el despertà. I l'Amic obeí l'Amor, i respongué al seu Amat."

Ramon Llull, 277-Llibre d'Amic i Amat

dimecres, 30 de setembre de 2009

dormir bé

Per tenir un bon son i un bon començament d'octubre:

Cançó de bressol

Bruixeta la non-non,
amb caputxeta blanca.
Hi ha una finestra als núvols
que si s’obre no es tanca,
si no ve la soneta
amb ventallet molt fi.
Pestanyeta de seda,
lluneta de coixí.

MARIA-MERCÈ MARÇAL

dimarts, 29 de setembre de 2009

errors

Van anar passant els mesos, l'Albert va ser pare i la Rosa va continuar insistint fins que la van nomenar directora. Aleshores va deixar en pau a l'Albert de forma explícita. Però la veritat va ser una altra, va utilitzar el seu poder amb més subtilesa.

Un dia a l'Albert li van oferir un càrrec polític, feia temps que també treballava pel partit, i aquesta era una bona oportunitat. En va parlar amb la Marta i a aquesta no li va fer gaire gràcia, estava convençuda que això no seria bo. Però la Rosa el va animar i el va posar en contra de la seva dona, li va fer veure que ella li tallava les ales, i l'Albert i la Marta al final van acabar separats. L'Albert motivat per la Rosa va acceptar el càrrec polític que el portaria més endavant a ser conseller d'economia. Ara l'Albert se sentia com mai, valorat per la gent i per la seva dona que sempre li deixava anar un reguitzell d'adjectius encoratjadors. I ells dos se'n van anar a viure junts.

La Marta, va haver de sobreviure com va poder amb la Lluïsa, la seva filla, treballant a la ràdio local amb un contracte justet. I uns anys més tard per qüestions econòmiques la nena va anar a viure amb el seu pare i la Rosa. L'Albert i la Marta es continuaven veient, ella encara enamorada tot i que ho dissimulava. I ell, tot i que semblava enamorat de la Rosa, tenia alguna cosa als ulls que delatava el seu error.

dissabte, 26 de setembre de 2009

poders

Es van conèixer de ben joves, han estat sempre enamorats. Ell treballava en en una empresa multinacional del sector del metall i era cap del departament de compres. Ella estava acabant la carrera de periodisme i feia pràctiques en una emissora local. I tot anava bé fins que va entrar a l'empresa d'ell, la Rosa. La Rosa, que gairebé sempre anava vestida amb vestits-jaqueta foscos s'hi va encapritxar, però no pel seu atractiu físic i el seu rostre sempre alegre sinó pel seu potencial.

Mica en mica, ella va anar configurant el seus dos objectius, ell i el seu càrrec a l'empresa. Va entrar al departament comercial encarregada de l'àrea nacional. I li va entrar a ell, presentant-se com una dona lliberal, sense lligams, soltera i mentre no conegués l'home de la seva vida estava disposada a gaudir al màxim d'aquesta seva condició. L'Albert, no li va passar mai pel cap mirar-se-la d'una altra forma que no fos professional i a més feia dues setmanes que sabia que seria pare. Però, les continues reunions i aprofitant un dia que ell estava fent una becaina a l'àrea de relax després d'una nit dolenta, ella el va seguir, hi va entrar i s'hi va estirar al seu costat, va tancar la porta amb clau i va abaixar les persianes perquè no entrés claror. Ell mig adormit, i per culpa del poder de suggestió d'ella, es va pensar que era amb la seva estimada, i es va avenir en un principi al joc que ella buscava. Quan se'n va adonar es va aixecar de cop i es va quedar glaçat en veure-la, mentre ella encara tenia els llavis lluents i la llengua ensalivada de carícies. L'Albert va sortir com va poder i es va sentir-se malament durant molt de temps. Però amb la Rosa es veien cada dia, i amb el temps ella s'ho va fer venir d'allò més bé perquè ell incubés el sentiment i el dubte de que potser no s'estimava tant a la Marta com abans.

divendres, 25 de setembre de 2009

de concert amb tu

Pels que no han anat de concert avui, perquè no han volgut o perquè no és festa major al seu poble:


dijous, 24 de setembre de 2009

meditar


"No sé si cal meditar per adonar-se'n que deu minuts poden ser molts minuts"


dimarts, 22 de setembre de 2009

esforç

Decidit a fer una mica de meditació perquè la necessito, obro un llibre sobre el tema i en una plana l'atzar llegeixo com un home anomenat Herrigel, autor de “El camí del zen”, quan va ser al Japó practicant l'art del tir amb arc, Kyudo, amb un mestre japonès, va practicar molt i molt, i va arribar a un nivell de perfecció increïble. L'home però es va cansar de sentir com el mestre li deia que practiqués més, tot i veure'l que sempre que tirava una fletxa la clavava just al centre. Així que un dia va decidir marxar, cansat va pensar que ja n'hi havia prou. Va anar a acomiadar-se del mestre, i aquest li va dir que tirés una última fletxa. Herrigel va agafar l'arc i la fletxa amb tristesa, va agafar impuls i la va llançar. Va tocar el blanc, però no va la va clavar al centre, i per sorpresa seva el mestre li va dir mentre li donava un cop a l'esquena, -així és! Ho has aconseguit, ja pots marxar!

L'explicació és que per fi Herrigel va tirar per primera vegada la fletxa sense esforç i sense voler demostrar res. Va tirar la fletxa sense esforç, només amb tècnica i precisió, l'objectiu de l'entrenament des de bon començament. Aquest cop havia deixat de banda el seu ego. Només hi havia acció, i la fletxa “es va disparar ella mateixa”

diumenge, 20 de setembre de 2009

la fotografia

L'Albert tot i els seu gran volum de feina, sempre havia tingut temps quan arribava a casa de comentar el dia amb la seva dona i fer els deures amb la seva filla Lluïsa. Però feia vuit mesos, des de que va acceptar el càrrec de conseller d'economia, que això ho havia anat descuidant. Al principi tota la família se'n va fer el càrrec però a mida que va passar el temps, alguna cosa va canviar en aquella casa. Als quatre mesos, després de passar moltes nits fora de casa o arribar quan la petita dormia, van començar els retrets. La que més ho entenia era la Lluïsa, però també, la que més el trobava a faltar. Cada dia que el seu pare arribava tard, a negra nit, i no el podia veure abans d'adormir-se, al dia següent, ella que es llevava més d'hora per anar a escola, entrava a l'habitació dels seus pares mentre la mare li preparava l'esmorzar, i sense despertar-lo a ell, li prenia del moneder una foto en què hi sortien ells dos. Més tard a l'escola se la posava entre els llibres i pensava en ell. Després tornava a deixar-li la foto allà on era. Hi havia dies que no la podia aconseguir, aleshores, al migdia intentava trobar un lloc on hi hagués una ràdio perquè potser al programa de la Marta, aquesta l'havia convidat en alguna entrevista, i així poder escoltar-lo.

dijous, 17 de setembre de 2009

número desconegut

Es tard i com de costum poso l'alarma del mòbil, m'estiro al llit, apago la llum i a mig agafar el son una trucada. Sense obrir la llum llegeixo: “número desconegut” i dubto si despenjo, però finalment ho faig: - Si?

-El temps és relatiu
sembla tard!
i encara no és ni mitjanit.

Passiu espero demà,
no sóc covard!
i encara no és ni mitjanit.

Estimo i sento que estic viu
atrapat del teu esguard,
i encara no és ni mitjanit.

I encara no és ni mitjanit!
que confonc agafar el son i el despertar
...em fonc em fonc...
escoltant un vers,
i agafat de la teva mà.

I penja.

dimecres, 16 de setembre de 2009

tambors

Si us agraden el tambors i la filosofia oriental, potser us agradarà “El batec de la muntanya”, títol que em permeto el luxe de traduir al català, donat, que tot i ser en versió original, el títol surt traduït al castellà, però no parlaré d'això, perquè no ho entenc i no ve al cas, sinó de la pel·lícula.

Un jove bateria que per problemes a Hong Kong el seu pare es veu obligat a enviar-lo fora, a peu d'unes muntanyes de Taiwan. Allà descobreix una manera de viure a través de l'art de tocar els tambors zen de la Xina, on s'inclou la pràctica de les arts marcials, la meditació i naturalment la pràctica de la percussió d'aquests tambors. Una història de filosofia de vida oriental contraposada amb la vida més negra en una ciutat com Hong Kong. I que sobretot, el que ha valgut la pena per mi, és haver descobert l'art de tocar els tambors zen.

“La solemnitat del so del tambor obre el cor dels homes”

dilluns, 14 de setembre de 2009

moll

Que bé que s'està sota la pluja quan no t'importa mullar-te. Que bé que si està quan has estat per uns moments, negatiu. La pluja et neteja, i sembla que, com més fort plou més energia et dona. La pluja et desintoxica, la pluja si no arronses les espatlles fa que hi vegis més clar, et treu la tensió i et fa sentir fort. Corrents sota la pluja, de nit, esquitxant-te, sota la llum d'alguns fanals, i a l'altre banda, la llum dels hotels on es refugia la gent. Corrents a tocar del mar, es barregen dos sons, les onades contra la sorra i la pluja per tot el teu voltant. Agradable sensació sentir centenars de gotes que et regalimen pel front, per la galta i per les espatlles. Sents la fredor del vent i la humitat de la terra, sents quelcom que et fa que cada passa sigui més ferma i arribes a casa amb l'estranya sensació que em comptes de cansar-te el que has fet és carregar-te positivament. La pluja avui ha estat un regal.

diumenge, 13 de setembre de 2009

dijous, 10 de setembre de 2009

escrits mirall

A hores d'ara molts ja han sentit a parlar de les neurones mirall, aquelles que anticipen alguna cosa en l'altre persona perquè ho tenen ja registrat o après. Un entès en la matèria ho explicaria de forma correcta. Però jo em quedo amb la idea del mirall i en els món dels blocs, i m'atreveixo a fer una definició que no seria gens estrany que ja existís: parlo dels escrits mirall, o post mirall si es prefereix. Aquell escrit que reflecteix tant bé allò que t'ha passat o que t'està passant que podries pensar que ho ha escrit algú que et coneix com ningú. I és un regal per els ulls mirar-se en un d'aquests miralls, sobretot si parla de coses tant precioses i positives com ara aquesta: el 1er regal

dimarts, 8 de setembre de 2009

altres límits

Saps que costarà fer-ho, t’entrenes per aconseguir allò durant dies i finalment un dia decideixes intentar-ho. Comences i tot va bé, avances i tot va bé, et vas trobant dificultats i les vas superant, una altra dificultat també superada, i una altra. Ja tens mig camí fet, estàs cansat, però respons bé, estàs concentrat en allò que fas. De sobte però quan ja portes tot el camí superat i veus l’èxit a prop, el pensament et traeix, no es creu que hagis arribat fins allà superant tots i cadascun dels obstacles. Aleshores et notes cansat, ja no estàs concentrat en el que fas sinó en si hi arribaràs o no, et canses més degut a la pèrdua d’atenció en fer les passes que et falten i el cervell cerca un lloc de confort volent abandonar, entres en l’espiral negativa, i pam! caus o abandones.

Però això no és greu si, o bé te’n adones i et prepares psicològicament per quan arribis a aquest mateix punt, o bé t’aixeques sense importar-te i un altre dia ja sortirà. Es possible que et tornis a trobar en aquest mateix punt delicat un altre cop, aleshores ja saps que has de lluitar, no contra les dificultats del camí sinó contra tu mateix. Ho aconseguiràs o no, però segur que t’hauràs superat, hauràs superat un límit i això és més gratificant que aconseguir l’èxit.

dilluns, 7 de setembre de 2009

posa-t'hi fulles

(font: bbc news - day in pictures)

Hi ha feines que no faria mai i que no faré, i per això em considero un privilegiat, hi ha qui no pot escollir. Hi ha qui posa lleis per prohibir feines que els mateixos que hi treballen no farien. Hi ha qui posa lleis a aquestes feines i després també se'n beneficien. Hi ha qui prohibeix per prohibir, també hi ha qui treballa per treballar.

Però hi ha altres feines que segons com te les descriguin, encara m’hi enredaria...

divendres, 4 de setembre de 2009

ben agafat

A la vida hi ha coses que t’atrapen, una d’elles podria ser un poema com aquest:

Jugo a viure només, perquè tinc por
de trencar aquest embruix amb qualsevol
gest insòlit, amb qualsevol paraula
que no s'adapti com una altra pell
a la pell suavíssima del temps.
La tarda és una adagio. Ben sol
al cor del goig, escolto la remota
simfonia del mar a la petxina
del teu record que sempre m'acompanya,
i només jugo a viure per no perdre't.

Miquel Martí i Pol

Fa temps que el vent, la casualitat o algú no em deixa cap paperet perquè jo el trobi. Potser és el meu torn, escric el poema en un tros de paper, i aprofitant un cop de vent que anuncia pluja, el llenço. Alhora però, el vent me'l retorna, s'esmuny per terra, però l'aconsegueixo atrapar de nou. El tornaré a llegir abans de llençar-lo: "aquest ja està ben agafat". Ostres! ja no hi és el poema, a què es deu referir que ja està agafat? De sobte em ve a la memòria la vida d'un mariner...

dimecres, 2 de setembre de 2009

dimarts, 1 de setembre de 2009

doblement lliure

Portes gegants, corrua de persones, parets que ens explicarien mil històries de segles passats en un illot en mig del mar. Empresonat per la multitud mires entre els murs i allà baix veus la llibertat, el mar que s’enretira. Un gos que campa en llibertat que corre i que s’enfanga, i finalment quan l’horitzó et crida, baixes, la llibertat és allà baix i és amb tu, agafada de la mà. Els peus enfangats però lliures, quatre son més lliures que dos. Algú ha escrit a l’arena que si saps ser lliure amb companyia ets doblement lliure.

divendres, 28 d’agost de 2009

ànimes

En el teatre del món algú es confessa dins del palau de la moral, els pregoners de les festes amb bigotis infinits i grisos dormen la mona mentre el Sol es manifesta amb la ràbia d’un animal ferit. Les campanades han sonat entre el silenci foraster i el retard esdevindrà la norma. La mandra ja no és pecat i no hi ha menjar per embrutar-se l’ànima. Cada home una obsessió i quan s’hagin acabat les possessions regalarem el cos a cada estímul vell.

dimarts, 25 d’agost de 2009

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’infinit plaer ho és tot i no és res.

dilluns, 24 d’agost de 2009

sec

No plou i el riu s’asseca, i un senyor a força d’anar a la botiga de queviures compra garrafes i el torna a omplir. Ara el riu és de dèbil mineralització, hi ha basses amb aigua d’agulla, i basses afruitades. Mentre, els pescadors canvien el nom dels peixos, i a taula ara tot té el mateix sabor. No esmorzo, no dino i no sopo i no faig el ramadà, tinc mal de panxa i tot per culpa de la pluja que no cau.

dissabte, 22 d’agost de 2009

tonight

Tonight estava amb una cervesa fresca a la mà, davant l’ordinador buscant un habitació d’hotel tonight-tonight, i la més econòmica que he trobat per aquest final de mes surt per uns 300 euros la nit. Tonight he mirat altres dates, i per les tonights següents si fa no fa el mateix. No estava somiant tonight, i he aixecat el colze i he fet un glop més. Després he llegit que el consell de Formentera obliga als xiriguitos de platja a tancar a les 20:00. –Però si encara no és tonight! –he pensat. Ho he tornat a intentar visitant la plana web de l’ajuntament de l’illa tonight, i seguint un enllaç sobre allotjament, però res de res, tot massa car. M’ha fet gràcia però, que almenys els dissabtes i els diumenges hi hagi missa a les vuit i a les nou del vespre, alternativa a les postes de Sol. I es clar no pagaré tants euros tonight, per anar a missa ni que sigui en una illa envoltada de pau i tranquil•litat com diu la benvinguda a la plana. Potser millor que em quedi a casa tonight, mirant anuncis a veure si em recomanen un altre lloc per aquest final d’Agost. –Ja ho sé! Millor que vagi a la marxa nocturna que fan al poble tonight!

divendres, 21 d’agost de 2009

com un llibre obert

M'agrada llegir com persones que escriuen llibres expliquen les seves experiències alhora d'editar, de revisar, de rellegir, i de tornar a rellegir, de dubtar, de passar nervis o no, quan acaben les seves obres. Vinc de llegir l'article d'en Salvador al seu bloGuejat i per això l'escrit que deixo aquí sota li dedico copiant la seva primícia de núvol revelador. Aquest no és un text de cap llibre però ho podria ser:

dijous, 20 d’agost de 2009

a dos carrers

En un carrer petit molt a prop del mar, acabats de llevar i amb la gana desperta, m’hi he assegut tres cops o quatre però ja me’n semblen mil. He descobert que, barrejar el dolç amb el salat, o l’àcid amb l’amarg i tot de diferents colors, és un exquisit esmorzar. De la mateixa manera que conèixer tots els sabors d’una persona, quan és dolça i quan és salada, quan és àcida o amarga, o quan és divertida, fa que sigui també una experiència exquisida. I si a més a més pots fer coincidir en aquest esmorzar ambdues, el privilegi és immens.

En un carrer molt petit a prop del mar, no se sent soroll de coberts, ni olor a peix fregit, no ens envolta la suor salada d’una terrassa al re-sol dels para-sols. No fem cap refresc, fem una crep salada i una de dolça, un aigua o potser una sidra, ves que aviat no ens haguem d’abrigar.

dissabte, 15 d’agost de 2009

harmonia

Caminar pel fons marí, tenir el Sol a l’alçada del pit, veure l’horitzó miris on miris, sempre amb les mateixes sandàlies, aquelles que em vaig comprar després de tu tant insistir sobre la seva comoditat, i després de cent camins, de sorres grises, d’enfilar-me per la torre del castell, de fotografiar miralls sobre l’aigua, de veure com venen el núvols i veure com se’n van, no hi ha un sol segon envà.
Quan es diu que el temps no existeix deu ser com no sentir el vent que bufa en la mateixa direcció i velocitat del que camina. Doncs si els segons corren alhora i el ritme és harmònic entre dos cossos, entre ells no existirà el temps.

dimecres, 5 d’agost de 2009

no res

Tanco els ulls, visualitzo un punt blanc, un de blau i un de vermell. Ara el blanc és fa gros i tot és d’aquest color, respiro i el groc s’ennegreix, respiro i torna el blau acompanyat del verd. El cor batega més fort però més lent, respiro, respiro, respiro... L’Agost refresca a les nits, i potser en una d’aquestes veig adormir-se el Sol, potser veig la marea pujar i la marea baixar. Veig un color nou, groc-negre-ataronjat. Veig el blau damunt i el verd a sota, i veig el color de la pell sobre la pell. Descric el no res que ho és tot, i res no té color, i el té tot.

divendres, 31 de juliol de 2009

somier

A vegades la vista ens traeix d’una manera simpàtica quan llegim alguna frase. Ja pots estar mirant la televisió, llegint un anunci publicitari d’un cartell gegant d’una autopista o un petit tríptic d’una festa major, que sigui pel motiu que sigui, capgirem el mot, traiem o afegim alguna lletra donant un sentit divertit a allò que hem llegit. Per exemple, avui he somrigut llegint l’anunci “es ven somier en molt bon estat, quasi nou i sense fer servir”, doncs el que la meva vista ha vist a primer cop d’ull ha estat somriure en comptes de somier, així doncs, es venia “somriure en molt bon estat, quasi nou i sense fer servir”. M’agradaria recordar totes les vegades que això m’ha passat per fer-ne un llista ben grossa i repassar-les de tant en tant. Ves que no les vagi anotant a partir d’ara dins d’aquest escrit.

dimarts, 28 de juliol de 2009

les primeres campanades

Somicant al llit, començo a intuir la claror el matí, deu fer minuts que el Sol ha començat a sortir, sento la tórtora, sento el camió de fruita que descarrega, sento voltant pel cap el cava d’ahir a la nit i sento la campana de l’església que colpeja els tres quarts. Em tombo al costat esquerra, m’entortolligo amb tres voltes més el llençol i tornen a sonar les campanes. Intento comptar els dings i els dongs amb els ulls tancats: uunnn, dossss, tresssss, quaaaatre, cinnnnc, ... em poso de bocaterrosa, i dono més giragonses sobre mi mateix, ... cinnnc, siisss, ... em sembla que em descompto, no sé si són les sis o si son les set. Em fa ràbia haver-me descomptat. Espero uns segons i es tornen a repetir, ara en compto set però sense estar-ne segur. Ronsejo, em frego els ulls ressecs i ja sona un altre cop, un quart, sonen els budells també, em molesta el llençol nuat a les cames, i el tors fresc. M’incorporo i rebo un missatge: “el meu primer pensament ets tu”.

divendres, 24 de juliol de 2009

dimecres, 22 de juliol de 2009

home!

Home 1: -Quin dia tenim 21 o 22?
Home 2: -Ostres, m’has matat. No ho sé! Sabeu quin dia tenim?
Home 3: -Vaja! em sembla que 21, no no, potser 22, un moment...
Home 2: -a veure que ho miro al mòbil...
Home 3: -mira aquí hi ha un calendari.... collons, és del 2008!
Home 4: -a veure un moment.
Home 2: -som dia 22
Tots menys l’home 2: -home gràcies!

I darrera el taulell tot eren dones...

dilluns, 20 de juliol de 2009

do

Al Japó antic, de guerres i Samurais, aquests a més d’aprendre les tècniques de lluita necessàries per defensar als Senyors i cultivar-se en el Bu-do o el Bushi-do, aprenien altres arts: sa-do (camí o art del te), ka-do (camí o art de les flors), sho-do (caligrafia), ko-do (encens) etc.

Després d’una batalla sagnant on la tensió de la persona i tots els seus sentiments es precipitaven fins a un límit; per retornar a la cama necessària i per aprendre a dominar el cos i els sentiments violents sobrevinguts, practicaven tots aquests altres arts o camins. Amb això aprenien a canviar d’un estat violent a un de calmat, aprenien a dominar l’espasa com si estiguessin fent cal·ligrafia o abatre-la contra els seu enemic amb la calma que els podia donar l’encens o les flors.

Avui dia, necessitem també cultivar-nos en altres camps per evadir-nos de la feina, les cues del trànsit o del frec a frec amb altres persones, i per això suposo que practiquem esports, anem a la platja, pintem, escrivim, etc. Sembla que hi ha un paral•lelisme bastant igual, però hi veig un diferència substancial, ells, els Samurais, eren conscients del perquè feien sho-do o ka-do, i dubto si nosaltres també ho sabem, potser és més per pur plaer que per complir un objectiu.

divendres, 17 de juliol de 2009

estímul visual

Mentre esperava la pluja que no arribava, amb aquest magnífic cel vestit de blau fosc i el vent que es començava a deixar notar, he observat com un home de mitjana edat, de front ample, amb un bigoti espès i poderós que li tapava els dos llavis, s’entrebancava amb una pedra que no havia vist, enmig del camí. Amb moviments lents i com si tingués temps de pensar com havia de moure’s, aconseguia mantenir l’equilibri i no abaixar la mirada ni per un instant. Jo l’havia vist a terra, però la meva mirada d’anticipació se m’havia avançat erròniament. La seva mirada incisiva no s’havia ni immutat. Jo encara mirava el roc i ell ja era deu metres enllà. I al costat del roc, un paper, segur que l’entrebanc li ha fet saltar de la butxaca. Aquest és el seu contingut:

“Aprendre a veure: acostumar l’ull a la calma, a la paciència, a deixar-que-les-coses-s’apropin; aprendre a ajornar el judici, a enfocar el cas particular des de tots els costats. Aquest és el primer ensenyament preliminar per a la espiritualitat: no reaccionar de seguida a un estímul, sinó controlar els instints que ens posen obstacles, que ens aïllen.”
Friedrich Nietzsche, fragment del Crepuscle dels ídols

dijous, 16 de juliol de 2009

dimecres, 15 de juliol de 2009

amb el llum obert

Quan s’enfosqueix la tarda s’obren els llums de les cases i no es tanquen les cortines encara, ni els balcons ni les finestres, s’observa l’estiu en molts formats: Al segon primera un grup d’holandesos i franceses veuen sangria i es passegen per la terrassa plena de tovalloles esteses i només se’ls veu mig cos; al tercer segona la iaia que s’ha passat la tarda mirant al carrer entra i s’asseu al sofà davant la televisió; al primer tercera una mare crida als seus fills a taula, dues cadiretes i unes estovalles de peixos ressalten sota la làmpada; al segon segona una parella s’abraça i es petoneja mentre corren les cortines i apaguen la llum, i al quart tercera un noi es distreu davant la pantalla del ordinador amb el ventilador engegat. D’aquí a poques hores només es sentirà la remor.

dimarts, 14 de juliol de 2009

sorbet de mandarina

Sorbet de mandarina, sorbet de llimona,
gelat de xocolata i cafè,
nous de macadàmia, gerds,
ametlles i iogurt.

Degustant tots aquests sabors em disposo a llegir les notícies: Un noia japonesa viu al lavabo de la seva oficina per protestar pels alts preus de la vivenda. Uns economistes diuen que el finançament és bo i altres que no, parlen com a economistes? Roben el pa i el vi de l’església de Santa Maria de Porqueres, vols dir que el pa calia? La grip de moda en segon pla després d’un error mèdic. I Microsoft contraataca a Google amb versions gratuïtes del Office. I a la contraportada un senyor que diu que si vols ser músic et facis lampista.

Agafaré un altre bola de gelat... repetiré mandarina.

dilluns, 13 de juliol de 2009

luxúria i castedat

XVI Luxúria i castedat

Al monstre i al seu laberint
pura, riu i mira la bella.
-Aquí la presó és meravella
per art de l'amor indistint...

diria ell. I sota el crin,
ull baix endins, se li escabella,
flor dels seus fruits, la imatge d’ella;
i en una, torna a cent i a vint.

Ella ve del mar –no ho oblida:
ens els seus pits lleugers la vida
crida la terra i crea el jorn;

passa, sense haver estat precència,
l’amazona de l’alicorn;
ha estat allí i no hi és absència.

Carles Riba, Salvatge Cor.

divendres, 10 de juliol de 2009

revistes

En una d'aquestes revistes podem trobar coses com aquesta:

Hara ga dekite iru – Hara ga suwate iru
“tenir un bon hara” o “tenir un hara ben assentat”

S’utilitza per definir a persones que tenen un caràcter d’amplitud de mires, capaços de mantenir la calma i serenitat davant de qualsevol situació, i que es poden ocupar dels assumptes de manera serena i assenyada.

Hara: baix ventre i centre de les persones.

Diuen que a l'estiu es quan es venen més revistes, deu ser per passar l'estona a la platja?

dijous, 9 de juliol de 2009

conversa amb múscul

Mentre l’espero prenent un te fred i fullejant Per que som com som de l’Eduard Punset, s’asseuen al costat un parell de nois sortits de la sala de musculació, i cervesa en mà, parlen de la noia que acabava de trucar per convidar-los a una festa. Era una antiga parella d'un d'ells, que “no estava mal la pava”, i entre rialleta i rialleta explicava que en el seu viatge a Holanda, el dia de Sant Valentí la va deixar: “vaya regalo! eres la hostia... i el entrenador personal este que tienes?”.

Definitivament acabo pensant que en Punset s’han deixat algun capítol a l'armari.

dimecres, 8 de juliol de 2009

de viatge

Era el tercer cop que sonava el despertador però encara tenia mitja hora per fer el ronso. Sempre m’ha agradat posar el despertador amb molt de temps abans de l'hora justa, i la majoria de dies em llevo a la primera, però hi ha dies i dies. Vaig tancar els ulls, i el somni va continuar, anava caminant rambles avall, la ciutat completament buida. El vent removia els tendals dels quioscs i feia voleiar les revistes sense que ningú les hi anés al darrera. De sobte vaig sentir el plor d’un nadó, ressonava per tot el cel i per tots els carrers alhora. No em vaig immutar, vaig continuar el meu camí fins al final de l’avinguda. Allà el crit ja no ressonava, venia d’un punt concret, rera la font que rajava sense que ningú la fes rajar, vaig veure unes petites cames que sobresortien, m’hi vaig acostar preveient el que em trobaria. Em vaig ajupir i vaig agafar aquell ninot de plàstic, que era com el que tenia la meva germana quan era petita i que mai deixava abandonat, el crit no cessava, i m’eixordava l’orella. De sobte vaig tornar a obrir el ulls: -maleït despertador! com se’m devia acudir posar l’alarma amb so de plors de criatura!

Em vaig llevar cuita-corrents, em vaig mirar per últim cop on estava situat el país on anava, vaig haver de girar tres quarts la bola del món. Allà m’esperarien el nen el qual apadrinava i tota la seva escola. Em vaig vestir corrents i vaig anar cap a l’aeroport, no podia permetre’m perdre el vol.

(116è joc literari de tens un racó dalt del món)
(imatge: Montse Argerich)

dilluns, 6 de juliol de 2009

sospirs salats

Encara amb una mica de vi guiant les passes vora la sorra, agafats només pel dit petit de la mà, caminen amb desig cap a no saben on. La brisa nocturna els fa asseure a la sorra i per no refredar el seus cossos s’abracen. El reflex de la lluna els escalfa i els seus llavis sense voler-ho es recolzen, un sobre l’altre. Només senten el trencar de les ones. La humitat és fora i també ja és a dins. Uns pescadors a prop d’ells es distreuen de la pesca. Amb vergonya s’aixequen, caminen en direcció a l’hotel i s’obliden les sandàlies a la sorra. Caminen amb els ulls tancats i van deixant peces de roba pel camí, escales amunt fins a l’habitació. A dins ja, quasi nus, les portes de la terrassa obertes de bat a bat, la lluna els espia, cauen sobre el llit, i el soroll de les ones es fa més sonor, entre els sospirs salats.

cor all

No hi ha cap lloc al món on amagar el cor
(foto: avui.cat)

dijous, 2 de juliol de 2009

a compàs

A les set del matí abaixo el tendal del balcó abans que el resol s’instal•li per tot el dia a les parets de casa. A aquesta hora l’aire encara és net com la mar calmada i transparent. Esmorzar és un plaer i viure la il•lusió del dia esperant la nit, és motivant. A les nou els veïns de més edat fan cap a la platja, a les deu mitges famílies, i a les dotze els joves més dormilegues. Uns altres llegim i observem el carrer amb olor de cafè fins que el seu pòsit deixa les marques que no llegeixo però endevino. Mai he tingut un llibre d’en Porcel a casa, i potser aquest estiu faré un passeig per la seva Mediterrània. Intentaré no pensar que amb els anys que fa que passem per aquesta primera autopista, bé ens mereixem un premi. I intentaré pensar, que almenys el que llegeixo, no és transgènic. A la nit no seré al concert on es demana pau i es pregonen les bones causes, però seré part d’una melodia a dues veus que es desitjaran harmonia a cada compàs.

dimarts, 30 de juny de 2009

buit

Un dia buit és aquell en el que desitjaria córrer sense parar per un platja deserta, córrer i córrer, fins a l’extenuació. Córrer esquitxant-me d’aigua fins que no em quedés alè i al final, caure esgotat a la riba, entre l’aigua transparent i la sorra gruixuda, i damunt els teus braços sense poder dir res i tenir-ho tot amb una sola i inacabable abraçada.

dilluns, 29 de juny de 2009

ulls que miren

Quant he sortit del cinema després de veure dues biografies realment diferents de móns diferents però que segurament són més semblants del que semblen, he tingut la sensació, potser és que ho havia oblidat, que a part del meu món hi ha altres móns. Però no móns físics, llocs del món on es viu diferent perquè les cultures són diferents o llocs on hi ha més o menys pobresa, més o menys guerres. Sinó que penso en els ulls que miren, en els ulls que miren tot el seu voltant d’una forma diferent i que si estiguessin en tots aquests altres llocs, continuarien mirant-lo a la seva manera. I m’agrada pensar que hi ha comportaments que potser no entenc per culpa d’aquesta mirada diferent.

I és que Coco Chanel i Yukio Mishima m'hi han fet pensar.

divendres, 26 de juny de 2009

el valor

“Crec que va ser Francis Scott Fitzgerald qui va dir que un home intel•ligent és el que podia mantenir al mateix moment dues idees contràries al cap sense que li explotés. Doncs bé, un home valent és el que pot mantenir dos desigs al cor sense que li exploti... i decidir-se pel millor.”
José Antonio Marina. Anatomia de la por, un tractat sobre el coratge.

Aquest fragment pertany al capítol VIII: Apareix la valentia. Un capítol on ens parla de la recerca de l’alliberament, dels desigs, de l’esperança, de la recerca de la serenitat, de la virtut, tot ben lligat entre el que pensaven Sèneca, Ciceró, Spinoza, Jankélévitx, Sri Krishna o el mateix Plató , i el que entenien sobre el valor. Sincerament, un llibre revelador.

dijous, 25 de juny de 2009

l'estiu als peus

M’agrada sentir l’estiu amb els peus, sentir com crema la sorra gruixuda de les platges en ple més d’Agost, sentir el fred de les rajoles de casa o l’asfalt calent de la carretera. Sentir l’aire de matinada que entra per la finestra mig oberta de l’habitació que me’ls acaricia quan em surten per sobre els llençols i després fer pessigolles als altres dos que m’acompanyen, i al vespre mentre faig la cervesa a la terrassa d’un bar de la platja, jugar amb les sandàlies sota la taula. I m’agrada caminar sobre la fusta i sobre un plàstic de bombolles, saltar sobre el matalàs de llit i sentir l’estiu, amb als peus.

dilluns, 22 de juny de 2009

esclat

Cada petard que anava esclatant deixava anar a més del soroll un paperet:


Petard 1:
Torna-li la mirada a la lluna,
si la lluna et mira.


Petard 2:
Aprèn-te un vers,
o xiuxiueja el seu nom si l’estimes.

Petard 3:
Si has conegut a una bruixa, fes-te bruixot
i si has conegut un bruixot explica-li tot.

Petard 4:
No esclato,
esclatarem junts.

Petard 5:
El reflex de la lluna
sobre la mar aquesta nit,
ha après a nedar.

i els esclats de l'any passat aquí.

dissabte, 20 de juny de 2009

el darrer de primavera

Es retroba amb el poble, a la terrassa de sempre, llegeix el diari i quan és a la secció política un ocell li deixa un regal que empastifa la plana. Agafa la infusió d’herbes exòtiques i es posa a cobert, dins de la cafeteria i fa una mica més de calor, però el perill de més regalets desapareix. Canvia de diari mentre a la pantalla del televisor sona Jump de Van Halen, es passa la secció política i va a societat. Mentre, apareix una persona coneguda de quan anava al institut, altres cops ja s’havien creuat, però com que ara son amics en el facebook es saluden amb un hola i un somriure. El preu de la infusió s’ha apujat d’ençà de l’última vegada. Surt i enfila el carrer de botigues, topa amb una ex-companya de feina amb els seus nens, es diuen i es fan les típiques preguntes, passa un comiat de solter, un nen porta la mateixa samarreta que ell i aquest el senyala amb el dit. De tornada, pensa en agafar el cotxe i fer uns quants quilòmetres, però no ho fa. Aquesta matinada comença l’estiu, aquest és el darrer de la primavera.

dimecres, 17 de juny de 2009

m'agrada pujar

Sempre que s’enfila un camí, el ritme cardíac s’accelera, et canses i te n’adones d’un cansament exageradament. Penses que si acabes de començar i ja et trobes en aquest nivell, serà impossible d’arribar. Però continues i una estona més tard, aquest primer pensament desapareix. T’acostumes al ritme, i la dificultat esdevé normalitat. Mires enrera, i orgullosament la mirada es torna serena pel camí fet. Mires endavant i saps que això que acabes de sentir, ho sentiràs en progressió infinita un passos més enllà.

M’agrada pujar!

dilluns, 15 de juny de 2009

dissabte, 13 de juny de 2009

bultaco

Ara has de lluitar per conservar-la, -li deia el senyor gran, i com que els dos ja no son sou criatures tot el que hàgiu fet abans no ho heu de tenir en compte. Us sortiran inconvenients, potser algun familiar o algun amic o amiga anterior, però si teniu contents al sogres i lluiteu l’un per l’altre, us ho passareu molt bé en aquesta vida.

Jo quan tenia setze anys vaig conèixer a la meva dona, ella en tenia dotze, mig poble ens mirava amb mals ulls i sobretot el seu pare quan em veia arribar amb aquella Bultaco...

dimarts, 9 de juny de 2009

self service

La calor no afluixa és hora de dinar, només necessito aliment per passar la tarda, fa molta calor i l'estomac està tancat. M'acosto al 'self service', un dels pocs llocs on les aglomeracions no em molesten, sentir la remor de les forquilles que piquen contra els plats o sentir centenars de converses entremesclades em distreu. Una amanida senzilla i un tall de mero a la planxa amb quatre verduretes son suficients. Diuen que per els japonesos els sentiments i la força venen de l'estomac, el 'hara' és el centre de l'home. Així doncs la meva sensació de ple, ja sé d'on bé donat que no he menjat gaire.

Mai havien posat la música a un volum tant alt, sonava “the lady in red” de Chris de Burgh:

The lady in red is dancing with me, cheek to cheek.
There's nobody here, there's nobody here.
It's just you and me.
It's where I want to be....

dilluns, 8 de juny de 2009

biblioteca de juny

La biblioteca al juny comença a buidar-se de dia i a omplir-se de nit. Els exàmens han començat. Uns la selectivitat, altres el seu últim any de carrera i altres el seu primer. Aquest any uns ja han suspès, i tot i així no hauran de recuperar, ocuparan la seva plaça durant quatre anys més, sense tornar-se a examinar.

A la biblioteca s’hi està bé, ets pots oblidar de la calor, hi ha silenci. Si necessites una aventura la trobaràs, també trobaràs lectures per aprendre a agafar-te la vida amb més filosofia o a fer a càlculs d’estructures o a llegir informes judicials. Grans i llargues prestatgeries plenes de títols que et faran tornar a alinear amb el temps. La informació instantània que tenim avui en dia és bona però a vegades cal, com aquell que mira el foc o es relaxa amb l’horitzó, contemplar fileres i fileres de llibres en vertical. Qui sap si potser hi trobem el “manuale d’amore”, aquell que sempre havíem buscat.

dissabte, 6 de juny de 2009

dijous, 4 de juny de 2009

una cervesa

Les primeres nits caloroses arriben, després de sopar surt a la terrassa, silenci, soledat, però una alenada d'aire fresc li frega la cara i la son s'oblida que és al seva hora. Sent la fresa del mar i la boca se li fa aigua pensant en un glop de cervesa. De sobte, apareix d'entre les cortines una safata amb un got de cervesa quasi ple. Una noia amb una bonica cabellera, que sembla que li ha llegit el pensament li entrega el seu desig. Abans però, ella mateixa se'l mira als ulls, pren el got de cervesa, hi reposa els seus llavis per fer-hi un glop alhora que li queden envoltats per una espessa capa d'escuma. El desig és multiplica a l'infinit, ell li pren el got de la mà, i apropa els seus llavis contra l'escuma. Amb la llengua els neteja, per tornar a observar el desig crescut i el somriure moll que se li ha dibuixat. Aleshores ella es gira, es comença a descordar les tires de la brusa, mentre poc a poc camina, i desapareix entremig de la cortina, movent la seva figura cridanerament.

dilluns, 1 de juny de 2009

pedra, paper, tisora

Fins i tot alhora de decidir coses, quan dues opinions no son coincidents, els humans ens aventurem a trobar camins complicats que satisfacin els dos, o a buscar els arguments a favor i els arguments en contra per prendre una decisió. Segons l'habilitat de cadascú, el conflicte es resol d'una banda o d'una altra, i pot passar que per la part perdedora sigui una experiència traumàtica, donat que pot perdre l'argumentació i pot perdre també la seva elecció. La solució que estic pensant ara mateix és el pedra, paper, tisora, que a més de ser un joc divertit, la persona que perd li pot donar la culpa a l'atzar i no pas a l'altre. O potser no? perquè si sempre perd el mateix pot ser que comenci a sospitar que l'altre té algunes aptituds psicològiques més i per tant té avantatge des d'un principi. En fi, així que finalment, la única solució potser serà, fer algun curset d'argumentació o bé fer-ne algun de pedra, paper tisora.

divendres, 29 de maig de 2009

escumots

En un remolí de mots
m'entortolligo,
m'agafa la onada
i dono voltes sobre mi mateix.

Me n'he empassats un quants,
i te'ls diré
si el meu cor
batega
de nou
respirant el teu alè...

diumenge, 24 de maig de 2009

un nom

Era assegut en un banc, al passeig que portava a la catedral, rumiant si me’n anava a la platja a prendre el Sol o bé em quedava allà tot el matí, llegint i veient la gent passejar. El Cel s’esteranyinava i quan bufava el vent, se m ‘arrissava la pell. En un d’aquests cops de vent, per una finestra d’un dels edificis del davant, s’hi ha escapat un paperet. Ha vingut a parar just a les potes del meu banc i quan l’anava a collir, un altre cop de vent se l’ha tornat a endur. Aleshores m’he aixecat, he tancat el llibre deixant-me el punt allà, i l’he perseguit, passeig avall, com si volgués caçar una papallona. S’ha aturat a peu de la font, i en el moment d’ajupir-me un gos se m’ha creuat pel davant i se li han enganxat a la pota. He continuant perseguint el gos fins que li ha saltat, i el vent l’ha fet anar a xafardejar damunt la taula d’una jove parella d’enamorats on s’hi feien petons. Sense molestar-los he agafat el paper, l’he posat dins el llibre, he caminat passeig avall fins tornar al meu banc, he obert el llibre n’he tret el paper i he llegit un nom, només un nom. Aleshores he mirat amunt, a la finestra, sonava una cançó dels beatles, Do you want to know a secret? I he pensat aleshores, que el nom devia ser un secret, un secret que de moment el deixaré dins del meu llibre, em farà de punt.

divendres, 22 de maig de 2009

a les fosques

A vegades podem creure que coneixem molt bé una cosa i només és que ens hem acostumat a fer servir només un sentit, la vista. Si ara mateix tanco els ulls, deixo d’escriure, m’aixeco i vaig per la casa on he viscut uns trenta anys, segurament xocaré amb alguna cadira, o m’entrebancaré amb algun bastiment. Així que hauré d’anar palpant la paret potser amb els braços per davant. Si demà ho torno a fer i demà passat també i l’altre i l’altre, segur que al final em podré moure per casa completament a les fosques.

Doncs ara imagino que en comptes de parlar d’una casa parlo d’una persona, i a més que faci poc que la coneixes, donada l’experiència de la casa crec que el millor que es pot fer és conèixer-la no només amb els ulls oberts, també amb els ulls tancats. I si parlo de un mateix? Diuen que mai acabem de conèixer del tot a les persones.

Abans d’aixecar-me però, i caminar en silenci, descalç i amb els ulls tancats, respiraré fons i visualitzaré tota la meva casa, i tot el meu i el seu interior.

dilluns, 18 de maig de 2009

sense por

Començant a rellegir "Anatomia de la por, un tractat sobre el coratge" de José Antonio Marina, penso en les pors que tots tenim i que molts ens intentem treure’ns del damunt de la manera que sigui. Doncs només començar la lectura del llibre trobo molt encertat el que diu sobre el coratge. Una persona valenta no és aquella que no té por sinó qui no li fa cas i es capaç de cavalcar sobre el tigre.

Doncs si, els homes tenim la mania d’intentar treure’ns les pors de sobre i potser el camí d’aquesta recerca no és el correcte, sinó seriem com en Joan Sense Por, diu en el llibre. Volem esdevenir una persona que no té por, i amb tota probabilitat ser uns inconscients?

Però reflexiono i m’imagino que aconsegueixo eliminar les pors. Donada la naturalesa humana, no seria susceptible d’adquirir una nova por? por a tenir por, o fins i tot, por a no tenir por, donat que em convertiria en un inconscient?

Estic segur doncs que la lectura d’aquest llibre em donarà la possibilitat d’arribar més enllà en aquestes preguntes i d’altres que segur se m’aniran formulant.

divendres, 15 de maig de 2009

incubant

(INCUBA CONFIANÇA de la Laia Bedós Bonaterra)

Viuen separats i alhora junts per tot el que els hi passa. Dues llars, aviat una de sola. Dues cuirasses que encaixaran, però mentre... incubant confiança.

dimecres, 13 de maig de 2009

matemàtiques a montserrat

Estudiant el nombre d’Or, i les mides proporcionals o divines, passant per Lísip i Policlet amb la seva distribució que creien proporcional del cos humà arribem al Dorifor una escultura de Policlet representant a Aquil•les. Aquil•les, un personatge interessant, és veu que estava enamorat de Polixena i aquesta després de passar una nit amb ell i descobrir-li el seu punt feble, el traeix dient-li a Paris, i aquest el destrueix. El pare de Polixea, Priam, fou un del reis de Troia, la seva segona esposa es deia Hècuba i la mare d’aquesta Frígia. Frígia era també una regió antiga de l’Àsia Menor, ara Geòrgia. I de Frígia al Barret Frigi símbol de llibertat i un dels cims de la Muntanya de Montserrat.

Per fi he descobert perquè quan el vaig escalar m’hi vaig sentir tant bé!

dilluns, 11 de maig de 2009

els gronxadors

En uns gronxadors
un nen i una nena es gronxen,
fins que, les mares arriben
amb el seu mocador de cap ben arreglat.

Passegen uns universitaris
amb una carpeta al braç
i amb un símbol de la universitat,
però ignoren els gronxadors.

Arriben els avis i gronxen el net,
l'autobús d'una escola hi para al davant
i dos nois més gandets també s'hi gronxen.

L'avi els diu:
Vosaltres que ja sou grans
no us hi podeu pas enfilar!

I els nens marxen en direcció,
contraria a la dels estudiants.
Amb les seves motxilles
sense cap símbol,
però de colors ben llampants.

dissabte, 9 de maig de 2009

els set rituals

Diuen que utilitzem només un 10% de les nostres capacitats mentals, que la separació entre el micos i l’home és mínima, només un 1%, i només el 2% del nostre comportament és humà, per això tenim quasi els mateixos rituals que les “bèsties”, i sense aquests rituals la nostra espècie hauria desaparegut. S’anomenen el set rituals de base:

1. La provocació o intimidació: Intentar fer veure a l’altre que no li interessa enfrontar-se a nosaltres. Per exemple la dansa Haka dels Allblacks o ensenyar les urpes en altres animals etc.
2. L’enfrontament
3. El territori
4. La dominació
5. La selecció
6. La seducció
7. La submissió: el que se segueix menys en l’espècia humana per culpa del ego. Es diu que demanar perdó no és fàcil, doncs això es interpretat com una submissió cap al que t’ha de perdonar(el guanyador). En els animals el vençut executa un ritual per acceptar la derrota, marxar i obtenir la pau, i això li pot salvar la vida. Per tant, s’ha de saber perdre.

(del llibre Kyusho, l'art dels punts vitals, d'Henry Plée i Saikô Fujita)

divendres, 8 de maig de 2009

dansa

La política és tant avorrida i pesada que haurien de fer alguna cosa per canviar, per exemple: En comptes d’anar vestits d’americana i corbata, haurien d’anar de pantaló i samarreta esportiva, ben ajustada si pot ser. Llarg al hivern i curt al estiu. Que cada partit polític cantés el seu himne abans de sortir a la palestra i amb una mica de passió. Amb els cabells una mica més informals i el to de veu que no faci adormir. Estic pensant en això:



dijous, 7 de maig de 2009

els ulls descoberts

Una de les coses que provoca portar les mascaretes per evitar contagis és que no saps si darrera hi ha uns llavis somrients o bé uns llavis seriosos. Això ens fa més eteris encara. Una característica que segur que agrada a molts governs, tots iguals, tots més robots. Però una cosa bona és que podem practicar més encara les habilitats dels ulls:

Podem llegir-los, menjar o fer que s’il•luminin quan hi ha amor o alegria. Hi ha qui treu fum pels ulls o qui mata pel ulls. Podem indicar direccions o fer-nos els despitats, es pot despullar amb la mirada o abraçar fins i tot. Amb un sol gest podem dir moltes coses, picar l’ullet o obrir-los com taronges. Hi podem veure la lluna o les males intencions. I diuen també, els que ho estudien, que podem saber d’on ens ve la malaltia. Un font d’energia, la qual segur que te moltes propietats.
I amb aquesta estona reflexionant sobre els ulls m’han vingut ganes de menjar pastanaga, ja l’estic visualitzant.

Que Santa Llúcia ens conservi la vista!

dilluns, 4 de maig de 2009

la dent que em deus

Com aquell qui deixa una dent sota el coixí, un dia hi deixa un pensament esperant que aquella nit, que tant sols necessita somiar-la se li compleixi el desig. La somia despert i ara que és de nit, no en vol descansar. Per això aquest pensament sota el coixí, i a més una nota per l’angelet:
- Recordes aquella nit que et vaig deixar una dent i tu no em vas deixar res a canvi? doncs ara t'ho reclamo, i només et demano somiar-la fins que em desperti el primer raig de Sol.

diumenge, 3 de maig de 2009

volant




M’enlairo com un pardal
Deixant el vèrtic reposar a terra
I quan menys era el meu pes
Jo més pujava, més m’enfilava
Se m’ha empetitit el jo
I el TOT creixia entre els meus braços
Se m’ha empetitit mon ànsia
De bracet amb ma ignorància

Volant, volant he vist
Que eren mentida les lleis dels homes
Volant, volant he vist
Que eren veritat les cançons de dones
Volant, volant he vist
Que s’esvaïa tota frontera
Volant, volant he vist
Que en la tristesa hi ha un puntet de guerra
Que l’aire és la companyia
I el foc vol sabiduria
I l’aigua amaga la vida
I la terra amb la panxa crida
I al seré m’enganyo el sóc ara
I el riure i el plor són germans
I l’odi, pes mort dels grans,
Dels capgrossos fa capsigranys

Volant, volant he vist
Que eren mentida les lleis dels homes
Volant, volant he vist
Que eren veritat les cançons de dones
Volant, volant he vist
Que s’esvaïa tota frontera
Volant, volant he vist
Que la galàxia és amb tecnosfera
Que tot flota amb desig
D’acostar-se i atraure els altres
Que no em passa res d’estrany
Que no li passi a una estrella llunyana
Que sóc un tresor preciós
Com la sardina i la marihuana
Com l’olivada
Com el vent que em pentinava
Que si volo amb els ulls oberts
veig un miracle aquí, en cada passa


dimecres, 29 d’abril de 2009

un plat més

En una feina d’estiu a la costa, treballant més de deu hores al dia i sense un dia de festa a la setmana, quan li aflorava un sentiment, o li naixia una estrofa d’algun vers, es tancava al lavabo i en una llibreta de prendre comandes per les taules ho anotava. I entre una taula i l’altre, entre unes postres i un segon plat, un dia s’hi va esmunyir una comanda a cuina, i la cuinera, tossuda i orgullosa de ser bona cuinera no va gosar dir que d’aquell plat no n’hi havia, així que va arrencar el full de la taula número set, s’hi atansà i es posà a recitar el vers. A partir d’aleshores, es va haver de posar un plat més per escollir en el menú del dia.

dimarts, 28 d’abril de 2009

interrompre

Sento al carrer la frase apocalíptica del dia:

Com que hi ha crisi ara han deixat anar un virus que provocarà una epidèmia que matarà a moltes persones i així no ser tants i repartir millor els diners pels que quedaran.

Però m’agrada més llegir llibres tècnics on a cada capítol s’acostuma a introduir amb una frase com ara:

No m’interrompin quan estic interrompent! (Winston S. Churchill)