Ves al contingut principal

carallots!

No m'agraden els anuncis, i sobretot no m'agraden els que presentant-se més ecològics no ho són, com per exemple el nou tub de paper higiènic que es dissol amb l'aigua. Segons la web del fabricant cal buidar tota la cisterna, i no és suficient només amb la meitat. A més és fàcil fer-ne un mal ús, quanta gent que ho compri buidarà més aigua del compte? segur que molta. Aquest anunci em fa ràbia!

No m'agraden el anuncis que et volen posar qualificatius de manera indirecta: “Jo no sóc tonto!”. Però què m'esteu dient que si no us compro a vosaltres sóc tonto?

I aquell que es va posar de moda fa unes setmanes dient el que tenim a Catalunya i al final comparen la seva cervesa amb tot això que tenim? Quina decepció! O el de la mateixa marca que diu que la dona del protagonista l'ha deixat perquè volia a algú més normal. Carallot!

I si anem als anuncis del govern espanyol amb la reducció a 110 per estalviar? Perquè em volen controlar la meva vida fins a tal extrem? Si jo vull estalviar ja redueixo jo la velocitat, carallots!

Ah i parlant de carallots, aquests que posen la paraula "tonto" al seu eslògan, que sàpiguen que això no es correcte en català, que ho canviïn per ximple, babau o per carallot. Carallots!

Comentaris

S.N. ha dit…
Bah, jo no els hi faig ni cas.
És més :jo no sóc tonto...doncs jo sí! Perquè quan vaig a la botiga en qüestió amb tantes coses i tanta gent i tanta varietat sí que em sento tonta (o ximple).
zel ha dit…
Qui s'emporta per mi tota la fama és la del que tenim, em fa ràbia, molta ràbia, quan hauríem de tenir drets i ens els han fotut...
Carme ha dit…
Els anuncis, són això anuncis... i no cal escarrassar-s'hi més. Tots plegats fan bastant de ràbia!
myself ha dit…
Tots els anuncis que has anomenat em fan molta ràbia! Sobretot el del paper higiènic i el de «Jo no sóc tonto». Per cert, tothom que conec que "no" ha sigut ximple i ha anat a aquesta botiga li ha sortit el tret per la culata i hi ha hagut de tornar a reclamar... Trobo que en aquest cas surt a compte ser ben carallot i no posar-hi els peus.
Clidice ha dit…
Només falta que em diguin "compra tal" perquè a mi m'agafi la dèria de no comprar-ho. Els del "tonto" amb mi ho tenen fatal, el que em xoca és com ningú hi pot caure. Algú es pot creure que una empresa regala res?
XeXu ha dit…
Si mirem els anuncis amb lupa de ben segur que la majoria ens poden ofendre d'una manera o altra. Però són això, anuncis, i per anar bé no se'ls ha de fer massa cas, encara que per això estan.
Deric ha dit…
Aquest invent del rotllo del paper és per ganduls totals! Però si no costa gens portar el acabat a la bossa de paper per reciclar!!!

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…