Amb cabell blanc i arrugat de cara, fent moviments improvisats o sense sentit, va fent crits com donant ordres. Vol ordenar el carrer, el seu entorn, mentre l'entorn el considera a ell un ésser desordenat.
Tant inofensiu que fa por, però tothom que el coneix s'atreveix a parlar-li, però no li parlen com ho fan amb qualsevol altre, fan més esforços, creuen que no els entendrà.
No té la mirada perduda però la hi podria tenir, i per això el tracten com un nen, i encara que no ho sembli aquesta és la seva gran sort perquè el deixen en llibertat, lliure dins del seu ordre.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
-
Sona i ressona el piano : Posant lentament els dits sobre les tecles, i en ordre, sona així: Primer el polze resseguint la línia de la v...
-
Les primeres 23 paraules dels meus llibres de Sant Jordi són: “El telèfon ha sonat. Un to. Dos tons. << ¿S'hi pot posar algú? &...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada