... ella s’aixeca de la taula amb la copa de vi a la mà, es dirigeix a l’escala de cargol que porta a l’altell de la terrassa, sense girar-se per convidar-me a pujar. Tota ella parla amb el moviments del seu cos, no li cal cap mirada. Només és a mitja escala, que ja confonc el cargol amb el seu caminar, dreta i esquerra, dreta i esquerra, i sense dubtar, la segueixo.
Quan sóc dalt, ella ja és ajaguda a terra mirant els estels, amb la copa als llavis, i els cabells que li freguen el terra. La lluna fa pampallugues entre els núvols i m’assec al seu costat, amb la copa a la mà, i brindem.
És el moment, tots dos llavis deixen la copa i s’apropen, es beuen entre ells. La lluna ara em llegeix el clatell, i escolta els gemecs intermitents.Ple de jocs sobre un terra fred, ara em toca a mi mirar la lluna i udolar, però faig silenci perquè els meus ulls de cop han pres consciència i el que més em satisfà per arribar al final és sentir-la a ella cridar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada