diumenge, 30 de setembre de 2007

de què serveix un master...

Però tia, tu que et penses, intentant fer creure a la gent que te m’has tirat!

Això et deus pensar que et fa més moderna, independent i que vius la vida al màxim, perquè sóc bastant més jove que tu?

Que és això de parlar de mesures anticonceptives a les reunions de feina. Què ens estàs dient? que folles tant que ja no saps si és millor això o allò per gaudir més i preocupar-se menys, i així fas creure a les teves subordinades que ets una tia enrotllada? No t’enganyis ets una amargada divorciada amb un filla, que no té cap culpa que tu siguis així, que a més, la pobre està aprenent coses de tu que al col·legi si li giren en contra i ja la comencen a deixar de banda per repel·lent. Que els nens no en saben de política!

I aquests aires elevats, que en el fons son frustracions perquè et creus que la gent del teu voltant és més feliç que tu, ai ai ai.

No tens collons, de dir de coses a la cara, perquè segur que no vas entendre bé el capítol de com portar un equip en el teu fabulós master d’administració i direcció d’empreses.

Però si tothom sap, que t’estàs quedant calba, i tothom sap que ets una falsa intel·lectual que treu pit i menteix sobre el seu status social. El que hauries de fer és posar-li piles a les teves joguines sexuals, i que no només et serveixin per ensenyar-les als nous amics quan venen a casa. Com a mínim els hi podries treure la pols, no?

divendres, 28 de setembre de 2007

message in a bottle

Cuida els teus pensaments
perquè formaran les teves paraules,
cuida les teves paraules
perquè formaran els teus actes,
cuida els teus actes
perquè formaran el teu caràcter,
cuida el teu caràcter
perquè formarà el teu destí
i cuida el teu destí
perquè és la teva vida.


és un bon missatge per escriure’l en un paper, posar-lo dins d'una ampolla i llençar-lo al mar amb tota la força que es pugui, en contra del vent i amb la mar esvalotada.

dijous, 27 de setembre de 2007

sentir-la a ella cridar

... ella s’aixeca de la taula amb la copa de vi a la mà, es dirigeix a l’escala de cargol que porta a l’altell de la terrassa, sense girar-se per convidar-me a pujar. Tota ella parla amb el moviments del seu cos, no li cal cap mirada. Només és a mitja escala, que ja confonc el cargol amb el seu caminar, dreta i esquerra, dreta i esquerra, i sense dubtar, la segueixo.

Quan sóc dalt, ella ja és ajaguda a terra mirant els estels, amb la copa als llavis, i els cabells que li freguen el terra. La lluna fa pampallugues entre els núvols i m’assec al seu costat, amb la copa a la mà, i brindem.

És el moment, tots dos llavis deixen la copa i s’apropen, es beuen entre ells. La lluna ara em llegeix el clatell, i escolta els gemecs intermitents.Ple de jocs sobre un terra fred, ara em toca a mi mirar la lluna i udolar, però faig silenci perquè els meus ulls de cop han pres consciència i el que més em satisfà per arribar al final és sentir-la a ella cridar.

dimecres, 26 de setembre de 2007

un troç de carrer

Cada deu metres un arbre, cotxes a banda i banda i fulles al terra, no gaires doncs tot just portem un dia de tardor.

Una cançó que diu "moi je voudrais", i un noi que toca un timbre i s'espera a que baixi ella. No es fan un petó fins que no han creuat el pas de vianants. Necessitaven uns segons per esvair algun dubte o per sentir la complicitat que van sentir alguna de les nits passades, la primera nit segurament.

I els nen que surten d'escola, alguns acompanyats de la mare, els altres o bé corren o bé esperen palplantats que algú els passi a recollir.

I no podia faltar, mentre observo el carrer, veure com d'un pati apareix de sobte una cascada de cabells daurats, amb un somriure de somni, i després veure com un somni es perd, darrera un arbre, i un altre, i un altre...

dimarts, 25 de setembre de 2007

les noies del supermercat

Les noies del supermercat surten a berenar, un parell de donuts i uns bastonets de cereals per una i un cigarret cadascuna de les altres dues. Els bastonets els comparteixen perquè ells mateixos els ho demanen.
Bufa el vent amb força i a una cabellera negra li agradaria seguir el corrent, igual que el fum dels cigarrets. S'expliquen anècdotes i riuen, i allarguen el berenar, tres cigarrets més i un cafè, mentre l'home desordenat va donant tombs al seu voltant. Ell se les mira i elles treuen un fum que s’emporta el vent, i a dins un codi de barres que s'espera.

dilluns, 24 de setembre de 2007

l'home ordenat

Amb cabell blanc i arrugat de cara, fent moviments improvisats o sense sentit, va fent crits com donant ordres. Vol ordenar el carrer, el seu entorn, mentre l'entorn el considera a ell un ésser desordenat.
Tant inofensiu que fa por, però tothom que el coneix s'atreveix a parlar-li, però no li parlen com ho fan amb qualsevol altre, fan més esforços, creuen que no els entendrà.
No té la mirada perduda però la hi podria tenir, i per això el tracten com un nen, i encara que no ho sembli aquesta és la seva gran sort perquè el deixen en llibertat, lliure dins del seu ordre.

divendres, 21 de setembre de 2007

formosa

Fa poc vaig sentir dir que si vols veure coses diferents, fes coses diferents i vés a lloc diferents.
Doncs el dimecres vaig anar a la inauguració del festival de poesia de Girona amb homenatge a Feliu Formosa inclòs.
Doncs vaig veure com la organització del festival havia convocat l'acte per error a dues hores diferents, a 2/4 de vuit i a les vuit. Potser és que el poema començava amb una estona d'espera per qui va arribar a primera convocatòria i la segona estrofa era veure, amb l'acte començat a una hora intermitja, a 3/4 de vuit, entrava la resta dels assistents.
Vaig veure com s'analitzava l'obra d'un poeta català contemporani, i el mateix Feliu en acabat, i com si d'una estrofa més es tractés, confessava que estava encantat i sorprès que els altres veiessin ens els seus poemes tantes coses que ell mai s'hauria pogut imaginar. Amb aquesta confessió si que em vaig sentir reconfortat, primer perquè quan jo escric, mai intento seguir cap pauta ni estil perquè sigui analitzat, i segona perquè quan llegeixo no intento analitzar, senzillament llegeixo.Vaig veure que el públic o bé passaven la cinquanta-cinquena o bé eren joves de trenta i ja es coneixien perquè d’algun grup de lectura devien formar part o acostumaven a trobar-se en els mateixos actes. Així que em sentia intrús.
Vaig veure que sentir-me intrús, era una altra estrofa, i que la gent em llegia els ulls i la cara. Ja diuen que la persona que escriu ja sigui poesia o una altra cosa és molt observadora.
Vaig veure com el poema s'acabava amb unes cançons de l'Ester Formosa ben acompanyada d'un piano, Bellavecchia, i començava a sentir que deixava de ser un intrús, sobretot quan al final a boca closa vam gaudir d'una cançó sarda i de la darrera dedicatòria a Feliu, Veles e Vents.

descric-desescric

Començo el bloc per aprendre a desescriure el que no sé escriure, descric... potser que un dia ets diguis escric...