dimecres, 4 d’agost de 2010

suc de llimona als arbres


Un suc de llimona
em bec
i em penso, si és que penso
que sóc cec.
I una pasta dolça
em menjo
i penso, si és que penso
que no hi veig.

Un matí a les set
dins la meva cova
no he de saludar,
ni treure'm cap barret.

Escric, llegeixo i dormo,
descric, menjo i...
no faig de monjo
perquè em penjo
de tots els arbres
que alimento
sense haver-m'hi alimentat.

5 comentaris:

khalina ha dit...

caram! M'he llegit l'apunt uns quants cops. M'agrada, però no l'acabo d'entendre, o potser no s'ha d'entemdre res. L'acidesa de la llimona, la dolçor de la pasta. La pèrdua dels sentits, la soledat... I el final sense fer de monjo esquitxant els arbres...de què? doncs no sé...

Assumpta ha dit...

:-)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Limoncello

myself ha dit...

M'agrada, no sé ben bé que vols dir però m'agrada la dolça acidesa d'aquesta estripada.

instints ha dit...

Uf, el suc de llimona només me'l prenc quan tinc mal de coll, és massa àcid per mi.
Sens dubte, un gran joc de paraules fetes poesia. Bo!

Eva Ventura ha dit...

Quin poema més raro!
M`ha encantat. De fet si mai n'escric un m'agradaria fer-lo del mateix estil.