bicicleta

Mentre feia bicicleta estàtica, sola al menjador de casa, es va acalorar, es tragué la roba i arribà tard al dinar.

El micro-conte del diumenge II

silenci quan

Quan entre la multitud d'un carrer comercial aconsegueixes evadir-te i sentir la soledat; quan després de la feina al bar, tots els clients han marxat, i sol amb les taules mal endreçades, sents encara el xivarri; quan després de tres hores d'explicacions els alumnes marxen i el silenci de la classe buida t'omple; o quan recordes que t'estiraves al llit amb aquell soroll constant i agut després de tornar de la discoteca; és quan descobreixes, que el silenci no ve de fora, sinó que ve de dins.

el telèfon

Li vaig tafanejar el mòbil i vaig descobrir que jo no existia, que era un somni telefònic.

El micro-conte del diumenge I

sis cents anys

Quan l'espai i el temps s'ajunten als nostres ulls descobrim que més enllà de l'horitzó hi ha el passat, a tocar del nostre nas hi ha el futur, i possiblement dins de nosaltres el present.

I si no s'acaba d'entendre:
això, això en castellà o això altre.

sense paraules

Vés a saber perquè m'haurà enviat aquesta carta, després de tant de temps. Potser està confós o potser s'ha equivocat. L'última vegada que ens vam veure ja ens ho vam dir tot i em sembla que tots dos vam quedar-ne satisfets, què deu voler ara?

Sigui el que sigui, aquest paper em transporta a aquell increïble viatge per la gran illa de Nicobar, bussejant entre aquells animalons únics, existents en aquell racó de món, dormint en platges desertes lluny de la civilització i abraçats per fer-nos més agradables les humides nits de l'índic.

I ara... un carta amb segell d'allà i sense cap paraula, sense dir-me què vol. La meva vida és aquí, ja li vaig deixar clar que no m'hi quedaria allà, i que si ell venia amb mi, compartiríem la vida junts.

Però perquè no m'ha deixat cap paraula? i si està malalt?

Mmm...no, no ho crec, sempre ha estat un home amb una salut de ferro, potser ho ha fet perquè em preocupi i el vagi a veure? No sé què pensar.

Ufff! Puc sentir l'olor del mar en aquest full.
Però que faig? intento contactar amb ell? Li envio una carta resposta sense paraules, me'n hi vaig?

A Proposta de Relats Conjunts

la mecànica del bloc

Un cop assentat al nou poble una de les coses que no he deixat pel final és passar-me per la biblioteca a donar-li un cop d'ull, asseure'm en una taula, agafar un llibre, fullejar-lo, anar l'ordinador, obrir el navegador i llegir alguns blocs. Quina experiència més agradable és assaborir tot això en un lloc nou, i encara més il·lusió m'ha fet trobar un paper sota el teclat, un paperet escrit a mà, que pel que diu sembla evident que és d'una blocaire.

Com sóc jo, és clar, que ho havia de transcriure aquí:

Començo a llegir “La mecànica del cor” al tren. I quan després de mitja hora, una senyora em pregunta de què va. Jo, per aquest ordre, em poso vermella, li contesto, i m'enfado amb mi mateixa per ser tan vergonyosa.

No tinc clar si m'agrada aquest llibre. Potser vaig llegir massa contes quan era petita, i ara, un conte per grans no m'acaba de convèncer. Se'm fa estranya la barreja “conte-per-adults”.

I dos dies després torno a pujar al tren, sec davant una dona i l'únic que em crida l'atenció d'ella és que seu massa a prop meu. Els seients dels trens estan massa junts. Sempre tinc que posar l'esquena massa recta quan sec. Torno a obrir “La mecànica del cor”. I quan paro un moment, miro la senyora del davant, i em quedo meravellada. Amb el seu monyo alt, les seves ulleres de pasta vermella que li llisquen fins la punta del petit nas, les llargues pestanyes arrissades, l'abric i el bolso plens de figures de colors i els collarets amb llaços penjats, podria ser perfectament un dels personatges del llibre que llegeixo. I m'encanta aquella senyora. Em fa somriure per dintre mentre ella puja i baixa les celles i fa ganyotes mentre llegeix el seu propi llibre.

Tenir un personatge de llibre assegut davant meu, m'omple de fantasia. Tinc ganes d'escriure-ho en un post. I penso que un llibre que desperta d'aquesta manera la meva creativitat i imaginació, és un llibre interessant. Per tant sí, aquest conte per adults, val la pena.

Arribo a la meva parada. Començo a caminar pel carreró llarg-llarg i estret-estret, de casetes de colors il·luminades pels fanals. I mentre deixo enrere el mar, sento, emocionada, que el millor és a punt de passar...

la cadira i la corda

Vaig dur la cadira i la corda al riu. La corda, jo i la cadira lligats damunt la sorra, mirant com baixa l'aigua cap a la mar. Un amor allunyat s'acomiadava l'última i fosca nit, amb l'oblit no calia parlar-hi i la mort no volia comptar minuts. Cap visió d'una tornada fou comptada dins l'única possibilitat, i la vida ara xiulava com si fos torb.

Alguna cosa a dins l'ànima, com si fos fons d'un mar, i una llum amb claror rugosa i ondulada va obrir un nou camí. I amb la mirada fugint cap amunt, li vaig jurar tot l'amor. L'infinit d'una onada, única cosa a albirar, i la cadira i la corda dins, i jo, a la sorra.

a proposta de Tens un racó dalt del món en el 177è joc literari - història sense 'e'

cel i llum

Els rebots de llum

i el Sol de vent

enlluernen el camí.