Ves al contingut principal

ànimes

En el teatre del món algú es confessa dins del palau de la moral, els pregoners de les festes amb bigotis infinits i grisos dormen la mona mentre el Sol es manifesta amb la ràbia d’un animal ferit. Les campanades han sonat entre el silenci foraster i el retard esdevindrà la norma. La mandra ja no és pecat i no hi ha menjar per embrutar-se l’ànima. Cada home una obsessió i quan s’hagin acabat les possessions regalarem el cos a cada estímul vell.

Comentaris

Striper ha dit…
La vida es un teatre pero de vegades ens esquitxa de veritat.
Deric ha dit…
jo també vull estímuls!
khalina ha dit…
Massa trascendental per a mi ara mateix. He llegit el teu text tres vegades i m'ha deixat inquieta. Què li fa por a la meva ànima?
zel ha dit…
Ostres, avui m'has planxat, literalment!
Rita ha dit…
Llegeixo i rellegeixo (ja en van 4) i segueixo sense entendre res. És greu? :P
elur ha dit…
potser és que lesp ossessions no haurien de començar?

una abraçada!
Assumpta ha dit…
No sé què té aquest escrit que et deixa amb una sensació com... no sé... com de pessimisme.
rits ha dit…
l'estiu que es va acabant, potser?
Cesc ha dit…
Mai hauria pensat que es podia expressar tanta veritat que no agrada amb tanta bellesa i habilitat, impressionaes.
Francesc Mompó ha dit…
Decadent sí que és, sí. Només li falta un polvoró i una palada d'arena a la boca.
Salut i Terra
GEMMA ha dit…
Saps? M'agrada aquest escrit, a pesar que potser no l'acabo de pillar... però el so de les paraules em transmet sensacions que m'agraden. Gràcies!
estrip ha dit…
striper, barrejat de gèneres eh!

deric, demanes poc tu també!

khalina, no cal entendre res.

zel, ara toca desplanxar-se doncs!

Rita, és molt greu, és molt greu!

elur, potser. No son molt bones no, a vegades ajuden o ens enganyen.

Assumpte, és possible, però bon rotllo eh!

rits, es va acabant es va acabant quina sort!

Cesc, gràcies, gràcies, gràcies.

Francesc, salut i terra!
GEMMA, moltes gràcies, em sona molt bé el teu comentari.
instints ha dit…
si els finals dels estius són així, jo firmo...

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…