ànimes

En el teatre del món algú es confessa dins del palau de la moral, els pregoners de les festes amb bigotis infinits i grisos dormen la mona mentre el Sol es manifesta amb la ràbia d’un animal ferit. Les campanades han sonat entre el silenci foraster i el retard esdevindrà la norma. La mandra ja no és pecat i no hi ha menjar per embrutar-se l’ànima. Cada home una obsessió i quan s’hagin acabat les possessions regalarem el cos a cada estímul vell.

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’infinit plaer ho és tot i no és res.

sec

No plou i el riu s’asseca, i un senyor a força d’anar a la botiga de queviures compra garrafes i el torna a omplir. Ara el riu és de dèbil mineralització, hi ha basses amb aigua d’agulla, i basses afruitades. Mentre, els pescadors canvien el nom dels peixos, i a taula ara tot té el mateix sabor. No esmorzo, no dino i no sopo i no faig el ramadà, tinc mal de panxa i tot per culpa de la pluja que no cau.

tonight

Tonight estava amb una cervesa fresca a la mà, davant l’ordinador buscant un habitació d’hotel tonight-tonight, i la més econòmica que he trobat per aquest final de mes surt per uns 300 euros la nit. Tonight he mirat altres dates, i per les tonights següents si fa no fa el mateix. No estava somiant tonight, i he aixecat el colze i he fet un glop més. Després he llegit que el consell de Formentera obliga als xiriguitos de platja a tancar a les 20:00. –Però si encara no és tonight! –he pensat. Ho he tornat a intentar visitant la plana web de l’ajuntament de l’illa tonight, i seguint un enllaç sobre allotjament, però res de res, tot massa car. M’ha fet gràcia però, que almenys els dissabtes i els diumenges hi hagi missa a les vuit i a les nou del vespre, alternativa a les postes de Sol. I es clar no pagaré tants euros tonight, per anar a missa ni que sigui en una illa envoltada de pau i tranquil•litat com diu la benvinguda a la plana. Potser millor que em quedi a casa tonight, mirant anuncis a veure si em recomanen un altre lloc per aquest final d’Agost. –Ja ho sé! Millor que vagi a la marxa nocturna que fan al poble tonight!

com un llibre obert

M'agrada llegir com persones que escriuen llibres expliquen les seves experiències alhora d'editar, de revisar, de rellegir, i de tornar a rellegir, de dubtar, de passar nervis o no, quan acaben les seves obres. Vinc de llegir l'article d'en Salvador al seu bloGuejat i per això l'escrit que deixo aquí sota li dedico copiant la seva primícia de núvol revelador. Aquest no és un text de cap llibre però ho podria ser:

a dos carrers

En un carrer petit molt a prop del mar, acabats de llevar i amb la gana desperta, m’hi he assegut tres cops o quatre però ja me’n semblen mil. He descobert que, barrejar el dolç amb el salat, o l’àcid amb l’amarg i tot de diferents colors, és un exquisit esmorzar. De la mateixa manera que conèixer tots els sabors d’una persona, quan és dolça i quan és salada, quan és àcida o amarga, o quan és divertida, fa que sigui també una experiència exquisida. I si a més a més pots fer coincidir en aquest esmorzar ambdues, el privilegi és immens.

En un carrer molt petit a prop del mar, no se sent soroll de coberts, ni olor a peix fregit, no ens envolta la suor salada d’una terrassa al re-sol dels para-sols. No fem cap refresc, fem una crep salada i una de dolça, un aigua o potser una sidra, ves que aviat no ens haguem d’abrigar.

harmonia

Caminar pel fons marí, tenir el Sol a l’alçada del pit, veure l’horitzó miris on miris, sempre amb les mateixes sandàlies, aquelles que em vaig comprar després de tu tant insistir sobre la seva comoditat, i després de cent camins, de sorres grises, d’enfilar-me per la torre del castell, de fotografiar miralls sobre l’aigua, de veure com venen el núvols i veure com se’n van, no hi ha un sol segon envà.
Quan es diu que el temps no existeix deu ser com no sentir el vent que bufa en la mateixa direcció i velocitat del que camina. Doncs si els segons corren alhora i el ritme és harmònic entre dos cossos, entre ells no existirà el temps.

no res

Tanco els ulls, visualitzo un punt blanc, un de blau i un de vermell. Ara el blanc és fa gros i tot és d’aquest color, respiro i el groc s’ennegreix, respiro i torna el blau acompanyat del verd. El cor batega més fort però més lent, respiro, respiro, respiro... L’Agost refresca a les nits, i potser en una d’aquestes veig adormir-se el Sol, potser veig la marea pujar i la marea baixar. Veig un color nou, groc-negre-ataronjat. Veig el blau damunt i el verd a sota, i veig el color de la pell sobre la pell. Descric el no res que ho és tot, i res no té color, i el té tot.