Quan entre la multitud d'un carrer comercial aconsegueixes evadir-te i sentir la soledat; quan després de la feina al bar, tots els clients han marxat, i sol amb les taules mal endreçades, sents encara el xivarri; quan després de tres hores d'explicacions els alumnes marxen i el silenci de la classe buida t'omple; o quan recordes que t'estiraves al llit amb aquell soroll constant i agut després de tornar de la discoteca; és quan descobreixes, que el silenci no ve de fora, sinó que ve de dins.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
-
Sona i ressona el piano : Posant lentament els dits sobre les tecles, i en ordre, sona així: Primer el polze resseguint la línia de la v...
-
Les primeres 23 paraules dels meus llibres de Sant Jordi són: “El telèfon ha sonat. Un to. Dos tons. ¿S'hi pot posar algú? >> ,...
7 comentaris:
Igual que de vegades portem el fred als ossos, també el soroll el tenim ficat a dins el cap. Quan marxa i per fi hi ha pau, és un gran descans.
Entenc que el silenci (insondable mesura) mai no ve de de la superfície, però allò que sí neix de la superfície i es queda en la mateixa superfície es diu mutisme i no pas silenci.
Entenc que en el silenci no hi ha murmuracions de cap mena. Per aquesta raó no hi pot haver amistat si no hi ha capacitat de silenci i, subratllo, de grans silencis.
Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!
Que maco el que dius. I quantes més coses venen de cada endins individual, oi? Bon cap de setmana.
el silenci d'estar en pau amb un mateix, oi?
com n'és d'important aconseguir-lo!!
És un bon company i el tenim a prop només falta escoltar-lo :)
Recordo perfectament algunes d'aquestes sensacions i és que ho has escrit tan bé, que no cal afegir res més :-)
M'ha encantat el que dius, ès tan veritat. Tantes coses venen de dins i no pas de fora. Petons
Publica un comentari a l'entrada