dijous, 28 d’octubre del 2010

silenci quan

Quan entre la multitud d'un carrer comercial aconsegueixes evadir-te i sentir la soledat; quan després de la feina al bar, tots els clients han marxat, i sol amb les taules mal endreçades, sents encara el xivarri; quan després de tres hores d'explicacions els alumnes marxen i el silenci de la classe buida t'omple; o quan recordes que t'estiraves al llit amb aquell soroll constant i agut després de tornar de la discoteca; és quan descobreixes, que el silenci no ve de fora, sinó que ve de dins.

7 comentaris:

Sergi ha dit...

Igual que de vegades portem el fred als ossos, també el soroll el tenim ficat a dins el cap. Quan marxa i per fi hi ha pau, és un gran descans.

Anònim ha dit...

Entenc que el silenci (insondable mesura) mai no ve de de la superfície, però allò que sí neix de la superfície i es queda en la mateixa superfície es diu mutisme i no pas silenci.

Entenc que en el silenci no hi ha murmuracions de cap mena. Per aquesta raó no hi pot haver amistat si no hi ha capacitat de silenci i, subratllo, de grans silencis.

Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!

GEMMA ha dit...

Que maco el que dius. I quantes més coses venen de cada endins individual, oi? Bon cap de setmana.

rits ha dit...

el silenci d'estar en pau amb un mateix, oi?
com n'és d'important aconseguir-lo!!

Joana ha dit...

És un bon company i el tenim a prop només falta escoltar-lo :)

Assumpta ha dit...

Recordo perfectament algunes d'aquestes sensacions i és que ho has escrit tan bé, que no cal afegir res més :-)

mirambella ha dit...

M'ha encantat el que dius, ès tan veritat. Tantes coses venen de dins i no pas de fora. Petons

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i ra...