dimecres, 15 de desembre de 2010

inconnexions

Que lluny semblaven aquells pobles on ens portaven els pares, a veure aquelles fires o a veure aquells monuments. Que llarg es feia el camí darrera el seient del cotxe, obligats a estar quiets i sense poder obrir la finestra quan nosaltres volguéssim. I que pesat era anar de parada en parada a ritme lent sense poder separar-nos del seu pas, tot i que no hi havia massa gent.

Amb una vegada no n'hi ha prou i després els gossos borden enfilant el camí de casa. Respirem, respirem que el món ens empassarem. Encara fa poc fred per no sortir però a la mandra ja li serveix d'excusa. Qui s'eixugarà el nas per no sentir l'olor del dolor d'Olot. Sentirem explicacions de crisi, de bogeria de culpables i de víctimes, però les veritats sempre són a mitges.

He plantat les alegries i les hauré de regalar a algú.

6 comentaris:

òscar ha dit...

Amb veritats com aquesta, d'estrany calfred quan un l'escolta mentre era dinant, no hi calen explicacions.

rits ha dit...

Quan he llegit la notícia he sentit una fliblada. La meva compi em dinava les explicacions que dius. Jo no en trobo cap.

No es pot estar alegre amb notícies com aquestes i menys si toquen de prop, llocs, persones que et semblen properes.

kweilan ha dit...

Una notícia terrible.

elur ha dit...

Cuida-les bé les alegries,fan molta falta en aquest món tan podrit.

una abraçada.

Carme ha dit...

Que trist, és ben bé com dius, les explicacions sempre són incompletes.

Les alegries fes-les créixer que així n'hi haurà per a més gent!

Deric ha dit...

a mi m'agradaven aquells viatges en cotxe amb els pares.