dimarts, 28 de desembre de 2010

dimecres, 22 de desembre de 2010

post-loteria

En veure totes les cares agres pujant les escales elèctriques del centre comercial me n'adono que no es divertit anar de compres nadalenques. De cada deu persones que m'hi fixo potser una sembla alegre, potser és que el dia és plujós, potser no.

Cada vegada que sento per ràdio un anunci de disfuncions erèctils, ara ja a la televisió, penso que és un anunci que pot induir a patir-ne, i per si de cas faig zapping.

Hi ha un pare Noel inflable i gegant a prop de casa, i cada vegada que el veig em retenc de punxar-lo.

A la pel·lícula que estrenen aquesta setmana anomenada Bruc, es veu que no hi surt en cap moment la paraula Catalunya i tampoc no hi surt cap senyera. Aleshores qui lluita contra Napoleó?

La “llei sinde” no ha tingut suport, deu ser cosa de tàctica política però ho seguiran intentant.

El gos que juga per sobre les màrfegues blaves ha esmicolat la pilota d'escuma i s'ha quedat sense joguina.

divendres, 17 de desembre de 2010

ordenadament desordenada


El vent enfurismat s'ha endut la bugada, i un extraordinari viatge l'ha portada fins aquí. Des del límit sud de la ciutat, ha recorregut un tram de litoral impregnant-se d'una humitat salada, esquivant un homenot indicant un antic camí, un parell de torres gegants, ha agafat color voltejant un edifici de colors blaus i vermells i ha recorregut un tram de riu. Després ha pujat i ha creuat diferents parcs, s'ha acolorit de verd i ha pujat un parell de turons. Finalment ha acabat sobrevolant edificis antics en direcció al mar i ha caigut aquí de forma ordenadament desordenada o potser, desordenadament ordenada.

dijous, 16 de desembre de 2010

dos mil deu

Sense voler donar-me més importància que la revista Time, que ha triat a Mark Zuckerberg com a personatge de l'any d'entre Julien Assange, el Tea Party, Hamid Karzai, els miners chilens, Mark Zuckerberg, Lady Gaga, Barack Obama o el volcà Eyjafjallajokull, per anomenar-ne alguns. Jo em permeto el luxe de triar el meu personatge de l'any. Sé que no sortirà a les noticies ni als matins de tv3, però els meus candidats són: Xavi-Iniesta-Messi, els controladors aeris espanyols, el mateix Josep Cuní, la Mercedes Milà, Solidaritat Catalana per la Independència, el “sense sostre” de twitter , el calendari 2011 dels bombers/bomberes, les consultes per la Independència i el sorbet de mandarina amb menta.

I el guanyador és: Solidaritat Catalana per la Independència.

A més a més i això la revista Time no ho fa, triaré també el blocaire, la blocaire o bloc de l'any. Els candidats són molts, però el guanyador després de moltes deliberacions i tenint en compte que ha guanyat dos premis i també han sortit a la tele, és La cuina vermella.

dimecres, 15 de desembre de 2010

inconnexions

Que lluny semblaven aquells pobles on ens portaven els pares, a veure aquelles fires o a veure aquells monuments. Que llarg es feia el camí darrera el seient del cotxe, obligats a estar quiets i sense poder obrir la finestra quan nosaltres volguéssim. I que pesat era anar de parada en parada a ritme lent sense poder separar-nos del seu pas, tot i que no hi havia massa gent.

Amb una vegada no n'hi ha prou i després els gossos borden enfilant el camí de casa. Respirem, respirem que el món ens empassarem. Encara fa poc fred per no sortir però a la mandra ja li serveix d'excusa. Qui s'eixugarà el nas per no sentir l'olor del dolor d'Olot. Sentirem explicacions de crisi, de bogeria de culpables i de víctimes, però les veritats sempre són a mitges.

He plantat les alegries i les hauré de regalar a algú.

diumenge, 5 de desembre de 2010

no sé

No sé escriure el que veig,
no sé escriure d'on vinc,
no sé escriure les ombres,
i amago la cara, dins del safareig

No sé veure els detalls,
no sé veure les nits,
no sé veure el que ric,
i amago els ulls, a l'amagatall.

No sento el que escric,
ni vinc de les ombres, ni vinc de les nits.

No sento el que veig,
ni escric sobre l'aigua, ni sobre el cristall.

divendres, 3 de desembre de 2010

eleccions al cel

Un dia després de quedar enllestides les eleccions catalanes, un espanyol anomenat Zapatero, anuncia que privatitzaran una part de ”Aeropuertos Españoles y Navegación Aerea”, la coneguda AENA. Quina casualitat, un dia després! I perquè? Doncs per dues raons, la primera per no perjudicar el seu partit representat a Catalunya, i segona, perquè es preparen per quan perdin el poder, i privatitzen i donen el control a qui ells volen abans que ho facin els que vindran.

Mentre, el futur president català matisa tot allò del concert econòmic. Perquè? Doncs perquè en campanya electoral per vendre's tot s'hi val. I en resposta a la mesura esmentada anteriorment, diu que és una mala noticia i que l'administració catalana i ha de tenir alguna cosa a dir. Però segurament aquestes paraules se les emportarà el vent, i els espanyols faran el que vulguin amb el nostres recursos. Som un país de més de set milions de persones i no tenim dret a decidir.

En canvi, uns quants controladors aeris, creguts propietaris del cel, i no gens menys ben acomodats amb els seus estratosfèrics sous, i segurament seguidors del partit a la oposició, son capaços d'esguerrar les vacances d'alguns que han fet mans i mànigues per anar a veure algun familiar lluny i de col·lapsar mitja Europa com si fossin un volcà de nom impronunciable. Aquests sí tenen dret a decidir. No els hi cal fer manifestacions com a els catalans, ells ja saben que això no serveix per res. Potser caldria que el nou president català els hi demanés consell, i si aquest diu, que s'envoltarà dels millors, el millor en aquest moment és un tal Julian Assange creador de wikileaks, que se sap tots els secrets.