2012

Es diu que el poble Maia va vaticinar una fi per l'any 2012. En llegir aquesta frase el més comú, i no en sé la raó, és que per 'fi' s'entengui destrucció, caos, aniquilació. Per posar un cas recent, el més recent, quan les organitzacions de salut han vaticinat pandèmies de la grip A, s'ha creat també un clima de desordre i por de la mort exagerada.

Però és clar, si mirem bé els que els maies volien dir, pot ser no era pas això. Ells parlaven que els humans entrarien en una nova civilització, possiblement una nova transició espiritual en favor de la humanitat i la consciència col·lectiva. Però no sabem perquè, el que predomina ara és una tendència apocalíptica. Això em fa pensar que si controléssim una mica tota aquesta tendència negativa, coses com la grip A, els nombrosos casos de corrupció o bé, qualsevol discussió familiar o entre amics, suposaria un canvi es clar, però no una fi, sinó el començament d'una nova relació o consciència entre les parts afectades.

Per cert la pel·lícula 2012, és pur entreteniment, per aquells a qui els agrada anar al cinema amb tres o quatre litres de cola i un bol de crispetes gegant, que a mi de només mirar-lo em venen tots els mals de panxa. Potser és que també sóc apocalíptic.

camí de punxes

foto: Mohammed Salem - Reuters

El camí mai no punxa, si hi sabem caminar.

de fuga

Era l'hora de dinar, no estava disposat un altre cop a sortir del menjador d'escola amb les mandonguilles aixafades dins la bata i patint perquè no m'enxampessin i me les fessin menjar. Així que aquell dia aprofitant una estona que el bidell havia sortit, em vaig escapar d'escola. De seguida em van passar el nervis de la fuga, vaig anar cap a una casa mig enderrocada, a fer no sé ben bé què. Suposo que a l'aventura i a amagar-me, que voltar pel carrer en un poble, sol i en horari escolar, no hagués estat assenyat.

Uns anys més tard, ja a l'institut, i a segons quines hores podíem sortir al carrer, era com sortir a respirar i a oblidar l'obligació. Després ens ho van prohibir i ens hi vam acostumar.
Uns anys encara més tard, a la fàbrica, quan la feina baixava i sabies que no et trobarien a faltar o t'inventaves alguna reunió, t'escapaves fins al poble a vegades només per fer un cafè que no fos de màquina. Més tard només obrien la porta alhora de dinar, però ens hi vam acostumar.
Ara per sort, no sento que m'he d'escapar d'enlloc. I no sé si és perquè m'he acostumat/acomodat o que realment si que sóc lliure. Bé potser a vegades si que necessito escapar de mi mateix.

el plet

No sempre es viu en claredats extremes.

Sovint, l'aiguabarreig dels afectes provoca
un fosc tumult, una peresa
que costa de combatre.

És bo aleshores reposar una estona
vora d'un llibre amic,
assaborint la pròpia solitud
i estimant-la si cal, mentre esperem
que el temps, prudent i astut, resolgui el plet
que ens té enfrontats amb nosaltres mateixos.

Miquel Martí i Pol

el vent de dins

Caminava en contra del vent, un vent gèlid i fort molt fort. Com més força feia el vent, més ferm havia de trepitjar. Una passa lenta darrera una altra, el cos més aviat tirat endavant i els braços enganxats a un cos extremadament rígid. La mirada al terra, no veia el que tenia al davant ni el que tenia als costats, però, en una de tantes passes... només en una, s'atura; el vent no l'ha vençut no, s'atura voluntàriament, prova de relaxar-se, el vent no el tira a terra, aixeca el cos, l'esquena recta, la mirada al davant però també a totes bandes i de sobte, el silenci. I el vent que marxa a cercar una altra víctima, aquesta ja no és interessant.

l'origen de la força

"Antigament el nostre poble no aprenia dels llibres ni dels professors. Tota la seva saviesa i coneixement li arribava a través dels somnis. Posava a prova els seus somnis i d'aquesta manera descobria la seva pròpia força."

Ancià anònim (indi de la tribu chippewa). 1929

polaines

M'he comprat unes polaines, i es clar, ara toca esperar a que nevi per estrenar-les. Mentrestant però, mogut per la curiositat i la bellesa d'aquest mot he volgut esbrinar-ne alguna cosa més. Es veu que ve del francès polaine, punta llarga de calçat medieval, però també del gentilici polain 'polonès' i no pas 'polac', perquè es creia que aquest calçat era originari d'allà. Com que el meu cervell està dispers, em suggereix que consulti el mot empolainar, i penso, potser voldrà dir fer-se polonès? Doncs no, no vol dir pas fer-se polonès, però veig a l'enciclopèdia que sí, que hi tenen alguna cosa a veure la polaina i empolainar. Així que aviat, quan faci servir les meves noves polaines, podré dir que m'empolaino per anar a caminar per la neu. Però no s'acaba aquí la curiositat, no. Vaig a veure la conjugació del verb empolainar i ves per on, la segona forma del plural del subjuntiu present i del imperatiu és: EMPOLAINEU!