la dona 31

Avui he acabat l'any aquí dalt, al Pic de la Dona, havia d'anar més enllà però el vent del nord bufava tant fort que em feia relliscar per les clapes de gel que hi havia més endavant. Així que sigui premonició o no el Pic de la Dona és un bon pic per acabar l'any.

triar

Estàvem allà estirats mirant el sostre, sense tapar-nos amb els llençols, perquè la calefacció ja ens mantenia calents, calents i freds alhora. Aquella fredor de pell que es té quan has estat tocant les brases gairebé tota la nit, i que quan et fregues amb el llençol descobreixes que t’has d’aixecar, perquè si et quedes no serà l’aventura d’una nit.
Aleshores, m’aixecaré i em diràs què faig, em vestiré i em diràs no cal, i et taparàs el cap amb el coixí i el teu cos nu remugarà perquè em quedi, amb moviments de serp. I hauré de tornar a triar

haiku de cap d'any

que sigui un any
amb molts dies
i que les hores no importin.

passes

Mentre comença a dormir-se el fred perquè el sol el fa fora, passa darrera passa vorejant la sorra i amb els peus freds, em passa tot l’any per davant dels meus ulls, i no cal que els tanqui, la mar immòbil amb el seu tebi vaivé em produeix el mateix efecte. Els amors, els odis, els jocs, les turmentes i els cims, el sexe i els mal de caps, han quedat en res. Sóc diferent encara que em miri al mirall i no ho sembli, tinc unes pors que no tenia i d’altres que han marxat, tinc més amors, això és veritat. Hi ha més coses que no entenc però n’hi d’altres ja resoltes, hi ha coses que han quedat per acabar i d’altres per començar. I és fals que els temps es perdi, o que el temps guareixi, i ben cert que les persones sapiguem perdonar-nos encara que al cor hi hagin ferides.

Mentre el vent comença a bufar, i esquivo els trossos de passeig esmicolat pel temporal de dies enrera, veig la paraula present dibuixada a les onades que es comencen a encrespar.

poesia perduda

Avui mentre caminava pel carrer petit i per fer temps, no he pogut evitar seguir a una noia que m’he creuat a l’acera. M’he girat discretament, no per por que ella em veiés, sinó per por que em veiés algú altre. L’he seguit per tres carrers, en l’últim ha posat la mà dins la bossa i sense adonar-se’n li ha caigut un paper al terra, que ha quedat mig moll perquè feia poc que havia plogut.
Evidentment m’he aturat per recollir-lo i l’he agafat per la part que estava escrita. No he pogut altre cop amb la temptació i l’he llegit:

I et veig caminar
d'un costat a l'altre,
el teu cabell es tomba
amb aquests talons, de punta fina
que allarguen la teva ombra.
I en la mirada se t’endevina
que busques riqueses
que un altre ha guanyat.
I no serà desafortunat
qui es deixi enganyar
doncs aquest és un negoci
que com la morfina,
calma la ansietat,
i el desig.... de veritat.

L’he llegit dos cops, massa temps per córrer darrera seu i tornar-li, ja no l’he trobat.
Ara em sap greu, potser li ha regalat algú molt estimat, o l’ha escrit ella per regalar-lo. He pensat tantes coses, que fins i tot m’ha passat pel cap la possibilitat que ella mateixa l’ha deixat caure expressament en adonar-se’n que la seguia, i així poder-se amagar.

directe o indirecte

Sempre deia que no entenia res del que li volia dir, i li tornava a explicar, però ella hi tornava a insistir. Feia moltes voltes abans d’arribar a on ell volia arribar, i ella ho sabia. Així fins que perdia la paciència i ell li acaba dient pel camí més directe, però amb vergonya. Això és el que ella aconseguia d’ell, en canvi ell havia d’interpretar sempre totes les seves paraules. El tenia atrapat. Fins que un dia, cansat de buscar aquella clau va trobar una drecera per sortir d’allà, va esperar a la nit, i com un presoner en una fuga, va sortir a buscar el Sol.

milions de maneres d'estar trist

Vacil•lo a posar el nom , el bell i greu nom de tristesa, en aquest sentiment desconegut, d’un tedi i d’una dolcesa que m’obsessionen. És un sentiment tant complet, tant egoista, que gairebé m’avergonyeix, mentre que la tristesa sempre m’ha semblat honorable. Jo no la coneixia la tristesa; només l’avorriment, la melangia, i, més rarament, el remordiment. Avui sento en mi una mena de cosa que m’embolcalla com una seda, enervant i suau, i que em separa dels altres.

Així és com comença Françoise Sagan a “Bon dia, Tristesa”.
No sé on llegia que qui experimenta sovint tristesa i melangia és qui té més força per estimar amb sinceritat. És una teoria que pot ser veritat si estimar et provoca aquest estat de “tot em va bé o tot m’és igual” , però del tot fals si et provoca excitació, encara que potser això estaria més a prop del desig que del amor.
No ho sé, potser la reflexió seria que si hi ha milions i milions de persones al món, també hi ha milions i milions de maneres d’estimar, i milions de maneres d'estar trist.

grip

Diu que s’ha enamorat, que ha sortit al carrer quan s’acabava de pondre el Sol, i veia llums de colors per tot arreu.
Però no sap de qui.
Diu que s’ha enamorat perquè quan passejava prop de la mar amb el fort vent que li fregava la cara, plorava.
Però no sap perquè.
Diu que s’ha enamorat, perquè ha perdut el temps.
Però no sap com.
Diu que s’ha enamorat i no sap on.
I mentre,
escoltava una cançó que deia que l’amor és com la grip que s’agafa al carrer i es cura al llit.

entre anuncis

No has vingut amb sinceritat i en comptes d’explicar-me com et sents i com ets, vens i parles de nosaltres com si tot ho tinguéssim en comú. Em fas creure que et sedueixo descrivint-te el capítol més eròtic d’un llibre escollit a l’atzar, i fas que em senti que me’n aprofito d’aquesta situació només perquè tens la il•lusió que una nit d’aquestes dormiràs en un llit que et donarà un color diferent a la teva mirada.

Però has escollit malament, i t’has cregut tant aquest paper, que has despertat en mi alguna cosa més que una atracció sexual. Durant un temps hem navegat entre el joc que et pot donar una conversa mentre sopem amb un vi especial i entre les paraules tímides de voler però encara no és el moment, fins que al final l’esgotament et fa agafar el telèfon, tirar pel dret, i proposar-me a mitja tarda que demà voldries tenir-me a un costat del llit i esmorzar plegats. Però quan gairebé tots els homes que conec haguessin penjat el telèfon per venir-te a buscar el més aviat possible per por que te’n poguessis desdir jo et dono una excusa miserable i me’n torno al sofà que els anuncis de la pel•lícula ja s’han acabat.

disfressada de mort

A peu d’escales, sota el romànic majestuós, els familiars es saluden, alguns enfadats ni es creuen les mirades. Arriba el cotxe, negre i amb flors, i la passatgera del darrera és acompanyada fins l’altar, no diu res, calla, però alguns, si escolten en silenci podran sentir una veu, que confosa entre remordiments, no han reconegut mai ofegats per l’egoisme que sempre els ha guiat.

I el mestre de la cerimònia ebri de pau, desvarieja i s’aprofita de la situació per ordenar-se ell mateix guia de les ànimes presents.

Però hi ha ànimes que no es deixen conquerir i es disfressen per poder estar al costat, una última vegada, d’una morta, que a partir d’ara serà encara més viva.

pel somriure

El pis estava buit, fred, un fred acumulat de dies de soledat sense escalfor humana. Però tot i així, m'hi vaig quedar a passar la nit, entre la pols i el xerric de les finestres que tancaven malament. Allà és on vam dormir junts per primer cop, on ens fèiem pessigolles fins que algú dels dos es rendia. Allà també va ser on, et vaig atrapar entre els llençols fent pessigolles a algú altre, i no un altre qualsevol, era la amiga de la qual sempre m'havies parlat, que era tant trempada i bona persona. Vaig descobrir dues mentides en tu, i no va ser per una nit de sexe que et vaig deixar, va ser aquell somriure burlesc que em vau fer les dues quan us vaig destapar els llençols.

com un llibre

Quan no hi han paraules per descriure el que se sent, ni històries per dotar de metàfores la vida, cal agafar les paraules d'un altre.
Avui aquest altre és el Baró Rampant, d'Italo Calvino.