poesia perduda

Avui mentre caminava pel carrer petit i per fer temps, no he pogut evitar seguir a una noia que m’he creuat a l’acera. M’he girat discretament, no per por que ella em veiés, sinó per por que em veiés algú altre. L’he seguit per tres carrers, en l’últim ha posat la mà dins la bossa i sense adonar-se’n li ha caigut un paper al terra, que ha quedat mig moll perquè feia poc que havia plogut.
Evidentment m’he aturat per recollir-lo i l’he agafat per la part que estava escrita. No he pogut altre cop amb la temptació i l’he llegit:

I et veig caminar
d'un costat a l'altre,
el teu cabell es tomba
amb aquests talons, de punta fina
que allarguen la teva ombra.
I en la mirada se t’endevina
que busques riqueses
que un altre ha guanyat.
I no serà desafortunat
qui es deixi enganyar
doncs aquest és un negoci
que com la morfina,
calma la ansietat,
i el desig.... de veritat.

L’he llegit dos cops, massa temps per córrer darrera seu i tornar-li, ja no l’he trobat.
Ara em sap greu, potser li ha regalat algú molt estimat, o l’ha escrit ella per regalar-lo. He pensat tantes coses, que fins i tot m’ha passat pel cap la possibilitat que ella mateixa l’ha deixat caure expressament en adonar-se’n que la seguia, i així poder-se amagar.