Sempre deia que no entenia res del que li volia dir, i li tornava a explicar, però ella hi tornava a insistir. Feia moltes voltes abans d’arribar a on ell volia arribar, i ella ho sabia. Així fins que perdia la paciència i ell li acaba dient pel camí més directe, però amb vergonya. Això és el que ella aconseguia d’ell, en canvi ell havia d’interpretar sempre totes les seves paraules. El tenia atrapat. Fins que un dia, cansat de buscar aquella clau va trobar una drecera per sortir d’allà, va esperar a la nit, i com un presoner en una fuga, va sortir a buscar el Sol.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
-
Sona i ressona el piano : Posant lentament els dits sobre les tecles, i en ordre, sona així: Primer el polze resseguint la línia de la v...
-
Les primeres 23 paraules dels meus llibres de Sant Jordi són: “El telèfon ha sonat. Un to. Dos tons. << ¿S'hi pot posar algú? &...
3 comentaris:
Sial final va trobar el sol explicamla drecera.
aquesta història també podria haver estat al revés.
Petonets!!!!!!!!!!!
és veritat, no parlaven el mateix llenguatge. No hi havia amor, va ser un d'aquells amors a primera vista, que només es troben per desig.
Publica un comentari a l'entrada