Ves al contingut principal

milions de maneres d'estar trist

Vacil•lo a posar el nom , el bell i greu nom de tristesa, en aquest sentiment desconegut, d’un tedi i d’una dolcesa que m’obsessionen. És un sentiment tant complet, tant egoista, que gairebé m’avergonyeix, mentre que la tristesa sempre m’ha semblat honorable. Jo no la coneixia la tristesa; només l’avorriment, la melangia, i, més rarament, el remordiment. Avui sento en mi una mena de cosa que m’embolcalla com una seda, enervant i suau, i que em separa dels altres.

Així és com comença Françoise Sagan a “Bon dia, Tristesa”.
No sé on llegia que qui experimenta sovint tristesa i melangia és qui té més força per estimar amb sinceritat. És una teoria que pot ser veritat si estimar et provoca aquest estat de “tot em va bé o tot m’és igual” , però del tot fals si et provoca excitació, encara que potser això estaria més a prop del desig que del amor.
No ho sé, potser la reflexió seria que si hi ha milions i milions de persones al món, també hi ha milions i milions de maneres d’estimar, i milions de maneres d'estar trist.

Comentaris

caliope ha dit…
La tristesa a vegades ens agafa de sorpresa, ens tomba i en atrapa. Avui m'ha tombat a mi, peró demà ja haurà passat. És així per a mi. Normalment estic alegre, peró, avui m'ha tocat. Quina mala educació, no m'he presentat, sóc la caliope, i t'he trovat per un comentari que has fet al blog de l'estriper.et visitaré de tant en tant.
estrip ha dit…
Així que avui ja deu haver passat! me'n alegro, doncs.

i d'això em podem dir tristeses efímeres, et sembla bé?
mossèn ha dit…
trist ... sí, bé, però amb condicions ... salut
Nuri ha dit…
Igualment, jo prefereixo que em provoqui excitació, el desig (tant abans com un cop consumat) alimenta l'alegria i allunya la nostalgia i la melancolia. Igual que el vi i altres tipus de substàncies. A beure doncs s'ha dit! jajaja (no em facis cas ja he begut mes del compte per avui, no està gens malament per ser dilluns). Salut.
Cris ha dit…
Avui estic trista... ahir vaig aterrar d'una aventura en solitari que em va provocar milions de sensacions i sentiments. La tristesa i la solitut van ser les meves companyes els primers dies... ara estic trista perque s'ha acabat tot, perque torno a ser a casa, amb les obligacions que això suposa. Irònic, no? Trista també perque ell no m'ha trucat encara... Hi ha moltes formes de tristesa... i estic segura que d'alguna manera o d'altra tots estem tristos un cop al dia per alguna cosa. Tot i així, les tristeses venen acompanyades d'alegries, com la nit del dia. Un petonet!
Striper ha dit…
Es mala companya de viatge la tristesa sobrevinguda.
e ha dit…
"A veces siento una tristeza tan especial, que sería muy desgraciado si no pudiera sentirla alguna vez" Las inquietudes de Shanti Andía, de Baroja

Quan un ha sentit la tristesa, sap el que és l'alegria.

e.
estrip ha dit…
quan estem tristos tenim la sensibilitat més flor de pell. Això si que és cert! Cal aprofitar-ho doncs.

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...